L'occitan es una lenga. Una
lenga rica, numericament tan rica coma l'anglés e dos còps mai que
non pas lo francés : amb sos derivats compta pas mens de 450 000
tèrmes. Assajatz, per exemple, de revirar en francés, amb un sol
mot : olièr, vacassièr, maselièr, porcatièr, pelhaire, enculit,
encanelat, marcamal, nautcambat, aiganèu, saupiquet, enfantonàs,
s'empebrinar, escalapetar...
L'occitan ven mai que mai del
latin. Es donc una lenga romana coma lo portugués, l'espanhòl, lo
catalan, lo francés, l'italian, lo latin e lo romanés.
L'occitan
foguèt la pus primièira en data de totas las lengas romanas. En
l'annada 400, d'après lo testimòni de sant Jiròni, lo
pòble parlava ja una lenga vulgara qu'èra mai que probable la lenga
que parlam encara dins lo miègjorn de França a la velha de l'an
2000 :
Dignitate perflati, vias publicas mannibus terunt quos
vulgo buricos appelant (Confles d'orgulh, afraban las rotas sus
de cavalons qu'en lenga populara apèlan
borricas ). Mannus es lo mot latin per cavalon ;
borrica es lo tèrme popular. Es de notar que lo mot borrica ven pas
brica del latin, que ven del grèc PURRIKOS (que tira sul roge), e
non pas de l'espanhòl borrico coma o dison los diccionaris
franceses. Cal pas oblidar que, dins de Marselha fins a Narbona, se
parlèt grèc 400 ans de tira abans que se parlèsse latin amb la
venguda de Juli Cesar.
L'occitan èra la lenga d'unes
soldats de Commentiolus, general de l'emperaire bizantin Maurici
(582-602 ). Aqueles soldats fasián una marcha de
nuèch. Avián cabrat lors atifargas sus de muòls. Un d'aqueles
muòls aboquèt sa carga. Los soldats d'agachar de qual èra. E de
cridar dins la nuèch :
Torna, torna, fratre !... Retorna !
Dos escrivans grècs, Teofana amb Teofilacta consignèron aital, en grèc, aquel episòdi :
TORNA, TORNA, FRATRE !... RETORNA !
Al sègle VII,
lo cronicaire Fredegaire nos rapòrta que l'emperaire Justinian II
(685-695 ) utilizava pas lo latin dabis , mas lo
galloroman daràs , segonda persona del singular del futur del vèrb
dar de la lenga vièlha e que voliá dire balhar.
Abans
741, en lòc del latin Tu illum adjuva (ajuda-lo) e
Tu illos adjuva (ajuda-los) qu'èran los respons latins de las
litanias carolinas que se cantavan a Soissons e dins totas las
Gàllias, lo pòbla que coneissiá pas plan lo latin respondiá
Tu lo juva e Tu los juva, formas de la lenga vièlha per Ajuda-lo e
Ajuda-los. Oblidèssem pas qu'aquelas litanias carolinas se son
cantadas de contunh dins totas las glèisas fins al Concili
Vatican II (1962) e que se cantan encara dins los
monastèris, sens cambiaments, part las invocacions localas
que mençonan lo papa actual, l'avesque del lòc e lo poder politica
del païs. Los especialistas tenon pas jamai pro compte de
l'influéncia del latin de glèisa sul paure latin dels colons e dels
soldats de Roma.
Cap a las annadas 880,
lo pus vièlh document literari d'Euròpa que siá pas exclusivament
en latin es la remirabla Alba bilingua en latin e en occitan.
Aicí lo repic occitan d'aquel polit poèma que descriu un levar de
solelh :
L'alba par um... et mar
atra sol
poy pas' a bigil miraclar tenebras.
Es passat lo dich qu'al sègle IX lo
Diatesseron de Tatian (un escrivan del sègle IV) seriá estat
revirat en lenga francica (la lenga de Clovis) e en lenga d'òc. Lo
tèxt en lenga francica l'avèm ; lo tèxt occitan, s'es pas estat
afrabat, probable que se dormís per la posca de qualque
bibliotèca.
Lo poèma Boecis (258 vèrses) es sus
un manuscrit de 960 . Aquel manuscrit es una còpia,
pas l'original : aquò fa que lo tèxt es encara pus vièlh. Aquel
poèma es tot en occitan blos.
De 980, La
Passion de Clarmont d'Auvèrnha (480 vèrses) es sus un
manuscrit francòprovençal de granda valor lingüistica e, ni per
d'unes critics francimands que mespresan lo tèxt, d'una onèsta
valor literària. Aquel manuscrit atanben es pas qu'una còpia ;
adonc l'original es encara pus vièlh. Aicí-ne dos versets causits
un pauc a l'azard demest las autras 120 còblas :
... Et
al terç di, lo matin clar, (Al matin clar, lo jorn tresen,)
cum
soleilz fo esclairat, (quand solelh foguèt esclairat,)
tres
femnas van al monument : (tres femnas van al monument :)
molt
cars portavent unguemenz. ( que portavan d'onguents fòrt
cars.)
L'angeles Deu de cel dessend, ( L'angèl de Dieu
del Cèl descend,)
si s'aproismet al monument ; (e s'aprochèt
del monument ;)
tal a regard cum focs ardenz (a un regard de
fuòc ardent)
et cum la neus blanc vestimentz... ( e coma nèu
blanc vestiment...)
Lo Jonàs
de Valenciennes (980), en plen domeni
francic, es un canabàs de sermon en latin e en galloroman
septentrional que revèrta bravament lo galloroman meridional, pròva
que, se la biparticion linguïstica entre nòrd e sud èra en marcha
despuèi lo sègle III, coma o dison los especialistas, la semblança
e l'intercompreension èran pasmens un fach encara al sègle X : la
lenga de glèisa èra ric a ric la meteissa dins l'Euròpa latina
tota.
La Cançon de santa Fe
(593 vèrses) es sus un manuscrit del sègle XI. Aquel manuscrit
tanben es pas qu'una còpia : l'original poiriá donc èsser del
sègle X ; la Cançon de santa Fe es lo pus primièr poèma
rimat en lenga vulgara. Foguèt escrich mai que probable per un
roergàs, qualque monge de Concas.
Del sègle
onzen, avèm un pichon poèma bilingüe (76 vèrses) en
latin e en occitan :
In hoc anni circulo
vita datur seculo :
nato
nobis parvulo
de virgine maria.
Mei amic e mei
fiel,
laissat estar lo gazel :
aprendet u so noel
de
virgine Maria...
Lo Cartulari de Concas (lo pus primièr tèxt es de
801 ) pòrta testimòni que la lenga populara del Roergue de
l'epòca èra plan l'occitan que parlam encara. Dins aquel recuèlh
de cartas (es a dire d'actes) trobam quicòm coma 3792 intervencions
de païsans o de païsanas que parlavan occitan. Dins los actes
d'aquel cartulari, aquel occitan es entre pauc e mens latinizat pels
monges, mas mai de 2000 mots occitans i se tròban totes patrats, que
los monges sabián pas tròp consí diable los metre en latin.
Del
sègle XII, lo polit Eu aor Damrideu (Ieu adòri
Dieu) que conta la Passion de Nòstre Sénher dins un estil alèrt e
sautejaire :
... Donc fo pres e liat (... Fut donc pris
e lié)
batut e malmenat (battu et malmené)
e
cum laire jutjat (tel larron, condamné)
a mort e a
torment (à mort et à tourment)
e aici despolhat (et
ainsi dépouillé)
cum de maire fo nat... (comme de mère
était né...)
... Si con ac set, (... Quand soif le
prit,)
fel e azet (vinaigre et fiel)
li
meisqueron mescladament. (on lui servit, les mélangeant.)
Se.s
fo amar, (Amer c'était,)
volc en gustar (voulut en
goûter)
par nostre salvament... (pour notre
sauvement...)
Tornarmai del sègle XII
lo supèrbe Deus, receb me que, amb mai de 300 ans d'avança,
revèrta lo polit estil de Villon (sègle XV) :
... Deus,
receb-me : (... Dieu, reçois-moi :)
que eu me ret a te
(je me donne à toi)
cofes e penent (confessé,
contrit)
dels pecaz que ai faz (des péchés que j'ai
faits)
e diz e cosiraz, (et dits et rêvés,)
e
del mesprendement (de mes errements)
de l'ora que fui naz
(depuis que suis né,)
e e fons babtizats (et en fonts
baptisé)
tro en est jorn present... (jusqu'au jour
présent...)
L'occitan èra la lenga dels 500
trobadors del sègle XII. Amb eles s'espandiguèt aquela lenga dins
Euròpa tota : Itàlia, Catalonha, Angletèrra, Alemanha, França...
A causa de la literatura dels trobadors, l'occitan s'estúdia pertot
al jorn de uèi dins las grandas universitats del mond
entièr.
L'occitan es una lenga imajada de fòrt mal
revirar en francés. Assajatz, per exemple, de revirar sens res
laissar pèrdre : portava als pès dos esclafamèrdas ; escupiguèt
un parelh de damnes ; un rosselon mascle, un rosselon feme ; Isolina
del Pausador èra una femna crestadobla, lançada, abelida,
aluserpida, viva coma un estervelh, movedissa coma d'argent viu ; es
un arbre grand e fisable, mas rèirevièlh, ruscamacat, ruscaficat,
ruscapelat ; picar dalha ; a trucadets ; un curat muscat ; prautir lo
sagin de qualqu'un ; braces en quèrba ; las quèrbas del còl...
Qué
dire mai ? L'occitan èra la lenga de mos parents, de mos pepins, de
mos aujòls. Per ieu es ma lenga mairala, la que melhor canta dins
mon còr.
Cantalausa.
Tornar a la pagina d'acuèlh del diccionari