|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
vana nf : mena de flaçada, « couverture de parade ; banne, toile qui couvre une carriole, un auvent » TdF. vanada 1 nf, cf Ubaud Dicort :
« contenu d’un van, grain que l’on met à la
fois dans le van » TdF ‘vanado 1’ vanada 2 nf : jaça / pargue / clujada per las fedas ; cobèrt. vanada 3 (vam) nf, cf Ubaud Dicort :
« escousse » TdF ‘vanado 3’ Prendre la
vanada / prendre vanada, prendre son
élan (v. TdF) vanadat nm : tota mena de sal de l'acid vanadic. vanadi nm : lo metal pus dur de totes. vanadiat, -ada : dich d'un compausat que conten de vanadi. vanadic, -a adj, cf Ubaud Dicort : relatiu, -iva al vanadi ; que conten de vanadi. vanadifèr, -a : que conten de vanadi (t. tecn. de geologia) vanadil : tèrme generic de derivats de vanadi. vanadinita : combinason naturala de plomb amb de clòr e de vanadi. vanadocit (m.) : cellula del sang dels urocordats (branca d'invertebrats marins) que conten fòrça vanadi. vanadós, -osa
(abs. Dicort) : que conten
de vanadi. (v. vanadic) vana glòria [vanaglòria] nf (v. Ubaud Dicort e TdF jos vano-glòri) : vici de q.q. que s'atribuís de meritis sens motiu valable o sens cap de motiu / vici de q.q. de confleta. vanagloriós, -osa adj, cf Ubaud Dicort : (v. vanaglòria) vanaire 1, -aira [~ airitz] n : persona
que vana de granas o de cerealum,
« cribleur, euse ; machine
à vaner, tarare, v. ventadoira »
(v. TdF) ; vanaire 2 nm (Alibert), -aira n : persona
que fa de vanas (flaçadas) ; vanaire 3, -aira n (R.
V, 466) (abs. TdF e Alibert) : persona que se
vanta, que se confla (v. vantaire) vanament (R. V, 466) : en van / per pas res. vanansa (R. V,
466) (abs. Dicort) :
conflardisa (l.p.) / vanesa. (v. vantariá) vanar (v. tr.) : ventar de cerealum, de peses, de mongetas... « vanner » TdF ; vanar (se) v pron (R. V, 466) (abs. Dicort e TdF) : se vantar / se conflar. vandal, -a : relatiu, -iva als Vandals, pòble germanic qu'envasiguèt l'empèri roman (sègles IV e V) e qu'o afrabèt tot en passant ; persona qu'afraba per afrabar. vandalisme : accion d'afrabar per afrabar. vandalizar (v. tr.) : bassacar quicòm / l'afrabar per l'afrabar. vandar v, cf Ubaud Dicort :
« v intr, remuer, vaciller » TdF vandòma nf, cf Ubaud Dicort :
« espèce de jeu de cartes dans lequel le hasard
décide du gain et de la perte » (v. TdF ‘vandomo’) vanega : èrm / frau / bodiga / gascaria / restoble / devesa / frachiva. vanegacion nf : vai-e-vèni. vanegaire, -aira [~ -airitz] adj e n : persona que va e ven, que se bolega. vanegant, -a adj, cf Ubaud Dicort :
« circulant, ante, circulatoire » (v. TdF) vanegar (v. intr.) : anar e venir / bolegar, « circuler, faire de l’exercice ». (v. TdF) vanegatge : accion d'anar e venir, de se bolegar. vanege nm, cf Ubaud Dicort :
« agitation, mouvement »
TdF (#
vanetge) vaneja : vanesa / sincòpi / estavanida / estavaniment. vanejar (v. tr. e v. intr. [v. TdF]) (R. V, 467) : brandir / remenar / brandar / brandolar / brandussar ; capejar ; se fringolhar ; badinar Mon papeta pairal jamai vanejava pas (badinava pas) vanèl nm, cf Ubaud Dicort :
« vanneau, oiseau, v. daudèla, martinèla » (v. TdF jos ‘vanèu’) vanèla 1 nf / vanèl (v. vanèl) : « grande mouette blanche, v. gavian » ; mena d'aucèl (Vanellus vanellus), daudèla, « v. vanèl » (v. TdF ‘vanèlo 3’) ; mena d'aucèl (Larus canus) ; giroleta. La vanèla (giroleta)
del cloquièr. vanèla 2 nf (v. Ubaud Dicort e Alibert) : androna (carrairon fòrt estrech ; passatge estrech entre dos ostals) ; passatge estrech entre lo lièch e la paret ; latrinas : pissador (airal per pissar) ; cagador (airal per cagar) ; ordre (rengada de ceps) ; conca ; senda. Lo seu ostal dona sus una vanèla. Sens vanèla, consí far son lièch coma cal ? Las vanèlas indianas s'asondan per carrièira. Una vanèla de ceps. Se lava dins una vanèla. Una vanèla copava a travèrs bòsc. vanèla 3 nf (v. Ubaud Dicort e TdF ‘vanello 1’) : canha / manca de vam ; noncalença / inchalhença / molesa ; lassièira ; talent / fam ; pusillanimitat (R. II, 90). Una vanèla me trapèt que me copèt las cambas. vanelós, -osa : noncalent, -a / inchalhent, -a / mòl, -a / flac, -a ; fug-òbra (m. e f.) / peresós, -osa ; pusillanim, -a ; patamòl, -a ; pigre, -a ; acanhardit, -ida. vanesa nf (del gallés VANÒ : afeblir) : feblesa / flaquesa / sincòpi / estavanida ; esfòrç van ; besucarieta / bagateleta / futilitat. vanèssa nf, cf Ubaud Dicort :
« (entom.) vanessa » (v. Rapin) vanet 1 nm : cubribrèç (flaçadon de brèç) ; cubripè (flaçada) ; vanet 2 nm : van pichon / crivèl pichon. vaneta : vana pichona (flaçadon) vanetaire, -aira (~ -airitz) n, cf Ubaud Dicort :
« cribleur, euse » TdF |
|
vanetar (v. tr.) : ventar / crivelar. vanetatge : accion de vanetar / de ventar / de crivelar. vanetge / baniège nm (v. Ubaud Dicort e Alibert) : vertolh / nassa (filat de pesca en
embut) (# vanege) vanièr nm, cf Ubaud Dicort :
« vannier, fabricant de van » TdF vanilha : frucha del vanilhièr ; substància aromatica contenguda dins aquela frucha. vanilhat, –ada adj, cf Ubaud Dicort : « vanillé, -e » (Per
Noste, Rapin) vanilhièira : airal plantat de vanilhièrs. vanilhièr nm (plt.) : (Vanilla planifolia) vanilhina [vanillina] nf, cf Ubaud Dicort : substància aromatica de la vanilha. vanillinat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « vanilliné,
-e » (v.
çai sus) vanitat nf : fatuitat (R. III, 284) / vana glòria ; estat de q.q. de van ; estat de çò van. Es d'una vanitat extraordinària. Cresi plan qu'ai macada sa vanitat. La vanitat de tot çò uman. vanitós, -osa : plen, -a de vanitat. vanitosament : d'un biais vanitós. vanon nm, cf Ubaud Dicor (v vana)t : « couvre-pied » TdF vantacion : accion de vantar o de se vantar. vantadissa : vici d'una persona que se vanta ; acte o paraula de q.q. de vantard. vantador nm, cf Ubaud Dicort, airitz / vantaire, a (v. vantaire) (los 2, R. V, 467) : persona que vanta [|v. TdF ‘vantadou’] o que se vanta [v. vantaire]. vantaire,
-aira (~ -airitz) adj e n, cf Ubaud Dicort : « celui,
celle qui vante, prôneur, louangeur, euse ; vantard, arde » TdF vantairòl, -a adj e n : confleta (m. e f.) (persona que se vanta) vantal nm, cf Ubaud Dicort :
v. davantal. (v. TdF jos ‘davantau’) vantalet nm, cf Ubaud Dicort :
v. davantalet. (v. TdF jos ‘davantalet’) vantament nm, cf Ubaud Dicort :
« action de vanter, de se vanter » TdF vantar (v. tr.) : lausar (far l'elògi de q.q. o de quicòm) Vantava la tenacitat de son dròlle. Quand tornèt de Tolosa me vantèt fòrça la vila. vantar (se) : se lausar / se glorificar (R. III, 476). Se vanta de contunh, ni per sas asenadas. S'es vantat d'èsser montat sul Mont Blanc. Se vantar pas es una de sas qualitats. vantard, -a adj e n (v. Ubaud Dicort e Alibert) : bufanèblas (m. e f.) (persona que se vanta) vantarèl, -a adj e n (v. Ubaud Dicort e TdF jos ‘vantarèu’) : coma çaisús. vantariá
nf, cf Ubaud Dicort :
« vanterie, forfanterie » TdF ‘vantarié’ vantat 1, -ada : tròp lausat, -ada. L'an tròp vantat e l'an gastat ! vantat 2 nm, cf Ubaud Dicort :
« vanterie, éloge, hâblerie, gageure, v. vantacion » (v. TdF) vantatge nm / vantariá (v. vantariá) : lausenja exagerada / blandiment, « action de vanter ou de se vanter » TdF ‘vantage’. vanteta n (m. e f.) (v. TdF) : confleta (m. e f.) (persona que se confla) vantòrla / vanturla / vantussa adj e n (m. e f.) : vantard, -a. vantòta n (dels dos genres) , cf Ubaud Dicort : v. vanteta. (v. TdF jos
‘vanteto’) vanturla / vantussa adj e n (dels dos
genres) : v. vantòrla. vapat, -ada : esventat, -ada / esvanat, ada (alterat, -ada per
èsser estat expausat, -ada a l'aire) De vin vapat : de vin esventat, de vin esvanat. vapor 1 nf, cf Ubaud Dicort : gotetas d'aiga finas que finas en suspension dins l'aire ; substància gasosa ; energia obtenguda amb una maquina de vapor ;. Una mena de vapor amagava lo solelh. De vapors : un estordiment / un desaise. vapor 2 nm : « pyroscaphe, steamer,
v. batèl » (v. TdF ‘vapour’), naviri amodat per la vapor (v. Laus). vaporarium nm (lat.) : dins los establiments termals, tuna amainatjada al punt de sortida de vapors radioactivas o sulfurosas. vaporassa nf, cf Ubaud Dicort :
(v. vapor 1 e vaborassa) vaporifòrme, -ma : en forma de vapor / a l'estat de vapor. vaporizable, -bla : que pòt èsser vaporizat, -ada. vaporizacion : accion de vaporizar o de se vaporizar. vaporizador 1 nm : aplech per vaporizar. vaporizador 2, -airitz adj (abs. Dicort) : que vaporiza. vaporizar (v. tr.) : mudar en vapor ; escampilhar un liquid jos forma de vapor. La calor vaporiza l'aiga. Vaporizar un perfum. vaporizar (se) : se mudar en vapor. L'aiga que bolís de contunh se vaporiza. vaporizatge (abs. Dicort) : operacion qu'a per
tòca de sometre a la vapor de fials (fils), per fixar la torsion que
venon de recebre, o d'estòfas, per fixar la color sus las fibras, « vaporisage » (Per Noste). [Rapin : vaporatge] vaporós, -osa : de la natura de la vapor ; que revèrta la vapor. Nivol vaporosa. Pel vaporós. Estòfa vaporosa. vaporosament : d'un biais vaporós. |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|