|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
sometre 1 (v. tr.) : assubjectir / conquerir ; domdar ; propausar Sometre un autre país. Sometre a una espròva. Sometre una bèstia
fèra. Sometre un projècte. sometre (se) : abandonar la lucha ; se plegar a una lei. Aimi mai me demetre que de me sometre. sometre 2 (v. intr.) : començar a metre de somés. Aquela vaca vedelarà lèu, que somet. somi (L. 351) [sòmi nm (v. Ubaud Dicort e Alibert)] : sosc / pantais (accion de somiar) Un somi es pas qu'un somi, te'n cal pas far cas. somi [sòmi] (en -) loc adv : pendent lo sòm, « en songe » (v. Laus). somiadís nm : soscadís / soscadissa. somiador, -airitz [, -doira adj, cf Ubaud Dicort] : que sómia, que sosca, que perpensa. somiaire, -aira (subs. e adj.) : persona que sómia (t. a.) Es pas qu'un somiaire que farà pas jamai res. somiar (v. intr.) : s'abandonar a de pensadas descabestradas, siá dins lo sòm, siá de jorn ; s'imaginar de causas impossiblas ; soscar a quicòm o a q.q. Somiam cada nuèch. D'unes sómian de jorn. Sómia que rejovenís. Sómia de son aimada. Sómia d'anar un jorn sus la luna o sus Mars. somic : sanglot (R. V, 154). somicada nf, cf Ubaud Dicort :
« plainte, doléance, v. planhum » (v. TdF jos ‘gemicado’) somicaire, -aira adj e n : persona que sanglota, que sangloteja. somicar (v. intr.) : sanglotar (R. V, 154) / sanglotejar. somicon : diminutiu de somic. somiejar (v. intr.) (Alibert) : frequentatiu de somiar. sominhar (v. intr.) (Alibert) : somiar / somiejar. somiquejar (v. intr.) : sanglotejar (R. V, 154). somission : accion de se sometre ; disposicion a se sometre; escrich d'entrepreneire per se sometre a las condicions d'un ensemble de cargas, quiti a pagar tala o tala soma se o fa pas. somissionar (v. tr.) : far una somission per una entrepresa. somissionari, -ària : persona que somissiona. somjafèsta n, cf Ubaud Dicort :
« songe-creux, visionnaire ; négligent, indolent, fainéant » TdF ‘sounjo-fèsto’ somjaire nm : veire
somiaire, cf Ubaud Dicort. somjairet, -a adj, cf Ubaud Dicort : « un peu songeur » (v. TdF jos ‘sounjaire’) somjar v (L. 351) : veire
somiar, cf Ubaud Dicort. (v. sonjar) somjard, -a adj, cf Ubaud Dicort : « pensif, ive, soucieux,
euse » TdF ‘sounjard’ somjarèl, -a adj e n, cf Ubaud Dicort :
« celui, celle qui aime à songer » TdF jos ‘sounjarèu’ sommacion
(òrdre) nf :, cf Ubaud Dicort,
« sommation » (Sèrras-Ess.) sommar (ordonar) v :, cf Ubaud Dicort,
« v tr, sommer » (Sèrras-Ess.) sommital, -a adj, cf Ubaud Dicort :
« sommital, -e » (Sèrras-Ess.) sommitat nf, cf Ubaud Dicort :
« sommité, v. cima » (v. TdF ‘soumita’) SOMN- : forma prefixada de latin somnus (sòm) somnambul, -a adj e n : persona que camina, que parla, que fa quicòm mentre que se dormís. somnambulisme : activitat motriça pendent lo sòm. somnet nm, cf Ubaud Dicort :
« petit somme, sommeil d’enfant » TdF jos ‘sounet 2’ somnifèr [, -a] (adj. e subs. masc.) : substància que fa dormir, qu'amòda lo sòm. Es passat lo dich que los rafes son somnifèrs. somnifug, -a : que garda de dormir. somnolar (v. intr.) (R. V, 258) (abs. Dicort) :
s'entredormir. (v. somelhar) somnoléncia : estat de mièg-sòm pendent la jornada. somnolent, -a : aconsomit, -a (que s'entredormís) somogut, -uda : p. p. de somòure v. pus luènh. « somola » e derivats : v. semola. somòure (v. tr.) : amodar ; acometre / encanissar (véncer la passivitat de q.q.) Ni per lo fissar, lo poguèri pas somòure. sompa : cavitat plena d'aiga ; trauc plen d'aiga ; pesquièr. A mon can li agrada de se chimpar dins las sompas. « sompartida » (sompartida nf (v. Ubaud Dicort e Alibert)) : separacion. v. sospartida (abs. Dicort). « sompartir » (v. tr.) : separar. v. sospartir (non preconizat Dicort) e sopartir, cf Ubaud Dicort. sompe, -a adj e adv, cf Ubaud Dicort : plond, -a / prigond, -a ; cròi, -a. (v. som 2 e 3 ; v. TdF jos ‘soum 2’) sompejar (v. intr.) (abs.
Dicort e TdF)
: se chimpar dins una sompa. « sompesar » : v. sospesar. sompet nm / sompilh (abs. Dicort) : sompa pichona. sompilhar (abs. Dicort e TdF)
(v. intr.) : patolhar dins un sompilh. sompon (abs. Dicort) : sompet / sompilh. (v. sampon) somponar 1 (abs. Dicort e TdF) (v. intr.) : patolhar dins un sompon ; somponar 2 (abs. Dicort e TdF) : sarcir. (v. samponar 1) somptuari, -ària : relatiu, -iva al luxe. Far de despensas somptuàrias. somptuós, -osa : mai que luxuós / luxuós que jamai. Ostal somptuós. Fèsta somptuosa. somptuosament : d'un biais somptuós. somptuositat nf : qualitat de çò somptuós. La somptuositat d'un palais. somsida : quichal / esquichal (brandida) ; degalh ; malautiá. Ai aguda una brava somsida : soi estat plan malaut. |
|
somsidura : mossegadura (çò mossegat, rosegat) somsiment : patiment / sofrença / dolença ; planh. somsir (v. tr.) : pompir / prautir / caucar / atassar ; trepejar ; absorbir / englotir ; abenar ; « se plaindre continuellement » (v. TdF ‘sounsi’). M'anèsses pas somsir lo semenat ! (s.p. e s.f.) Lo fen, autres còps, lo caliá somsir dins la fenial. Auràs pas lèu finit de somsir lo pelsòl ? L'embarcacion foguèt somsida dins un pas res. Somsís bravament de vestits, que son trabalh... somsir (se) v pron : « se morfondre ; geindre » TdF jos ‘sounsi’ somsisseire, -eira adj e n, cf Ubaud Dicort : « celui, celle qui geint sans cesse, inquiet,
grognon, maladif, v. piutaire » (v. TdF ‘sounsissèire’) somsomiaire, -aira n, cf Ubaud Dicort : « demandeur
importun, v. piutaire » (v. TdF ‘sounsoumiaire’) somsomiar v, cf Ubaud Dicort : « v intr, demander avec
importunité, geindre, v. piutar »
(v. TdF
‘sounsoumia’) son 1 (adj. poss. m. 3ena
pers. del s.) ; sa (f. s.) ; pl. : sos (m. pl) ; sas
(f. pl.) : « son, sa ;
ses » Finta son capèl, sa vèsta, sas cambas, sos braces ! Son amiga. (v. sa) Rem. : sovent, « son » remplaça « lor » : Aqueles cans
mossegarián son mèstre. sovent, « sos » remplaça « lors » : Aqueles cans
mossegarián sos mèstres. son 2 nm : bruch ; aire, ton ; cant ; musica ; novèla. Menar son : menar bruch. Son agradiu. Son agut. Un bon son de campana : una bona novèla. son 3 : v. èsser, 3ena pers. del pl. de l'indicatiu present. Son tan bèstias un coma l'autre. « son 4, -a » adj : v. bont e sont. son que 1 (prep.) : exceptat, franc, fòra, levat, tirat. (Vernet Dict. gram oc p. 318) Èran
totes aquí son que lor fraire ainat. (Vernet) El pòt far tot son que lo mal. (Alibert Gram p. 237) son que 2 (conj.) (Alibert) [Ubaud : sonque / son que ?] : levat que / sinon que / part que. Demorarem son que vos agrade pas. (Vernet Dict. gram. oc. p. 318) Degun non pòt dintrar son que siá Marrapic. (Alibert Gram p. 252) sona : son / ton ; sonariá ; voga / crèdit ;
publicacion de maridatge. Cridar las sonas : tirar las anóncias. sonada nf / sonadissa (v. sonadissa) : còp de campana ; apèl, « cri pour appeler quelqu’un ; sonate, pièce de musique [v. sonata] » TdF ‘sounado’. sonadís nm / sonadissa nf : sonariá que s'esperlonga, « tintamarre de cloches, bruit importun, v. campanejada » TdF jos ‘sounadis’. La sonadissa del batsenh còrcachèt lo vilatge tot. sonador nm, cf Ubaud Dicort :
« sonneur, v. campanièr » (v. TdF) sonaire, -aira [~ -airitz] n : campanièr, -ièira ; musician de vilatge. sonal nm (Alibert) [veire sonalh, cf Ubaud Dicort] : esquila de marran. sonalh nm (Alibert) / sonalha (v. sonalha) : esquila de buòu o de vaca, « v. sonalha, plus usité ; clocher, v. cloquièr ». (v. TdF jos ‘sounai’) sonalha nf, cf Ubaud Dicort :
« sonnaille, clochette attachée au cou des
bêtes ; brebis qui porte une sonnaille ; babillarde,
causeuse » (v. TdF jos ‘sounaio’) sonalhada nf, cf Ubaud Dicort :
(v. sonalhar e sonalhaire) sonalhaire, -aira (~ -airitz) adj e n, cf Ubaud Dicort :
« celui, celle qui sonnaille, qui brimbale les
cloches » TdF ‘sounaiaire’ sonalhar (v. intr. e v. tr.) : brandir una sonalha, « sonner la clochette ; sonner souvent les cloches, v. campanejar » (v. TdF jos ‘sounaia’). sonalhejar (v. intr.) : frequentatiu de sonalhar. sonalheta nf, cf Ubaud Dicort : « petite clochette,
sonnette » TdF ‘sounaieto’ sonalhièira
nf, cf Ubaud Dicort :
« collier de sonnaille »
TdF ‘sounaiero’ sonalhièr 1, -ièira n : bestial que li an cargada una sonalha. sonalhièr 2 nm, cf Ubaud Dicort : « sonneur,
v. campanièr »
(v. TdF ‘sounaié’) sonalhon nm, cf Ubaud Dicort :
« sonnette, v. esquila » (v. TdF ‘sounaioun’) sonament : accion de sonar ; resson. (v. TdF) sonança nf, cf Ubaud Dicort : « assonnance,
consonnance ; appellation » (v. TdF) sonant, -a : que tinda / que sona ; sonòr, -a. A miègjorn sonant. sonar 1 nm ('sunar) (acronim de
l'anglés Sound navigacion and ranging) : aparelh per la deteccion dels
sosmarins. sonar 2 (v. tr.) : far tindar una campana ; apelar q.q. ; jogar d'un instrument. Sonar lo primièr de la
messa. Sonar son fraire. sonar 3 (v. intr.) : tindar (far entendre un son) ; amodar una campana ; èsser anonciat per una sonariá ; jogar d'un instrument de vent ; arribar. La campana sona. Far sonar una campana. La messa sona. Soni de la trompeta. Sonar del violon, jouer du violon. (v. TdF jos ‘souna’) Son ora darrièira a pas encara sonat. sonar 4 (se) v pron : s'apelar. Se sona Jòrdi Maurèl. sonariá nf, cf Ubaud Dicort : « sonnerie, bruit
de cloches » TdF sonata nf, cf Ubaud Dicort : composicion musicala. sonatge nm, cf Ubaud Dicort :
« action de sonner, d’appeler » TdF
‘sounage’ sonatina : sonata cortina. sonca / soncas (los 2, non preconizats Dicort) : v. sonque 1. sonca que / soncas que (los 2, abs. Dicort) : v. son que. « soncir » : prononciacion de somsir. |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|