sometre 1 (v. tr.) : assubjectir / conquerir ; domdar ; propausar

Sometre un autre país.

Sometre a una espròva.

Sometre una bèstia fèra.

Sometre un projècte.

sometre (se) : abandonar la lucha ; se plegar a una lei.

Aimi mai me demetre que de me sometre.

sometre 2 (v. intr.) : començar a metre de somés.

Aquela vaca vedelarà lèu, que somet.

somi (L. 351) [sòmi nm (v. Ubaud Dicort e Alibert)] : sosc / pantais (accion de somiar)

Un somi es pas qu'un somi, te'n cal pas far cas.

somi [sòmi] (en -) loc adv : pendent lo sòm, « en songe » (v. Laus).

somiadís nm : soscadís / soscadissa.

somiador, -airitz [, -doira adj, cf Ubaud Dicort] : que sómia, que sosca, que perpensa.

somiaire, -aira (subs. e adj.) : persona que sómia (t. a.)

Es pas qu'un somiaire que farà pas jamai res.

somiar (v. intr.) : s'abandonar a de pensadas descabestradas, siá dins lo sòm, siá de jorn ; s'imaginar de causas impossiblas ; soscar a quicòm o a q.q.

Somiam cada nuèch.

D'unes sómian de jorn.

Sómia que rejovenís.

Sómia de son aimada.

Sómia d'anar un jorn sus la luna o sus Mars.

somic : sanglot (R. V, 154).

somicada nf, cf Ubaud Dicort : « plainte, doléance, v. planhum » (v. TdF jos ‘gemicado’)

somicaire, -aira adj e n : persona que sanglota, que sangloteja.

somicar (v. intr.) : sanglotar (R. V, 154) / sanglotejar.

somicon : diminutiu de somic.

somiejar (v. intr.) (Alibert) : frequentatiu de somiar.

sominhar (v. intr.) (Alibert) : somiar / somiejar.

somiquejar (v. intr.) : sanglotejar (R. V, 154).

somission : accion de se sometre ; disposicion a se sometre; escrich d'entrepreneire per se sometre a las condicions d'un ensemble de cargas, quiti a pagar tala o tala soma se o fa pas.

somissionar (v. tr.) : far una somission per una entrepresa.

somissionari, -ària : persona que somissiona.

somjafèsta n, cf Ubaud Dicort : « songe-creux, visionnaire ; négligent, indolent, fainéant » TdF ‘sounjo-fèsto’

somjaire nm : veire somiaire, cf Ubaud Dicort.

somjairet, -a adj, cf Ubaud Dicort : « un peu songeur » (v. TdF jos ‘sounjaire’)

somjar v (L. 351) : veire somiar, cf Ubaud Dicort.  (v. sonjar)

somjard, -a adj, cf Ubaud Dicort : « pensif, ive, soucieux, euse » TdF ‘sounjard’

somjarèl, -a adj e n, cf Ubaud Dicort : « celui, celle qui aime à songer » TdF jos ‘sounjarèu’

sommacion (òrdre) nf :, cf Ubaud Dicort, « sommation » (Sèrras-Ess.)

sommar (ordonar) v :, cf Ubaud Dicort, « v tr, sommer » (Sèrras-Ess.)

sommital, -a adj, cf Ubaud Dicort : « sommital, -e » (Sèrras-Ess.)

sommitat nf, cf Ubaud Dicort : « sommité, v. cima » (v. TdF ‘soumita’)

SOMN- : forma prefixada de latin somnus (sòm)

somnambul, -a adj e n : persona que camina, que parla, que fa quicòm mentre que se dormís.

somnambulisme : activitat motriça pendent lo sòm.

somnet nm, cf Ubaud Dicort : « petit somme, sommeil d’enfant » TdF jos ‘sounet 2’

somnifèr [, -a] (adj. e subs. masc.) : substància que fa dormir, qu'amòda lo sòm.

Es passat lo dich que los rafes son somnifèrs.

somnifug, -a : que garda de dormir.

somnolar (v. intr.) (R. V, 258) (abs. Dicort) : s'entredormir. (v. somelhar)

somnoléncia : estat de mièg-sòm pendent la jornada.

somnolent, -a : aconsomit, -a (que s'entredormís)

somogut, -uda : p. p. de somòure v. pus luènh.

« somola » e derivats : v. semola.

somòure (v. tr.) : amodar ; acometre / encanissar (véncer la passivitat de q.q.)

Ni per lo fissar, lo poguèri pas somòure.

sompa : cavitat plena d'aiga ; trauc plen d'aiga ; pesquièr.

A mon can li agrada de se chimpar dins las sompas.

« sompartida » (sompartida nf (v. Ubaud Dicort e Alibert)) : separacion. v. sospartida (abs. Dicort).

« sompartir » (v. tr.) : separar. v. sospartir (non preconizat Dicort) e sopartir, cf Ubaud Dicort.

sompe, -a adj e adv, cf Ubaud Dicort : plond, -a / prigond, -a ; cròi, -a. (v. som 2 e 3 ; v. TdF jos ‘soum 2’)

sompejar (v. intr.) (abs. Dicort  e TdF) : se chimpar dins una sompa.

« sompesar » : v. sospesar.

sompet nm / sompilh (abs. Dicort) : sompa pichona.

sompilhar (abs. Dicort  e TdF) (v. intr.) : patolhar dins un sompilh.

sompon (abs. Dicort) : sompet / sompilh. (v. sampon)

somponar 1 (abs. Dicort  e TdF) (v. intr.) : patolhar dins un sompon ;

somponar 2 (abs. Dicort  e TdF) : sarcir. (v. samponar 1)

somptuari, -ària : relatiu, -iva al luxe.

Far de despensas somptuàrias.

somptuós, -osa : mai que luxuós / luxuós que jamai.

Ostal somptuós.

Fèsta somptuosa.

somptuosament : d'un biais somptuós.

somptuositat nf : qualitat de çò somptuós.

La somptuositat d'un palais.

somsida : quichal / esquichal (brandida) ; degalh ; malautiá.

Ai aguda una brava somsida : soi estat plan malaut.

 

 

somsidura : mossegadura (çò mossegat, rosegat)

somsiment : patiment / sofrença / dolença ; planh.

somsir (v. tr.) : pompir / prautir / caucar / atassar ; trepejar ; absorbir / englotir ; abenar ; « se plaindre continuellement » (v. TdF ‘sounsi’).

M'anèsses pas somsir lo semenat ! (s.p. e s.f.)

Lo fen, autres còps, lo caliá somsir dins la fenial.

Auràs pas lèu finit de somsir lo pelsòl ?

L'embarcacion foguèt somsida dins un pas res.

Somsís bravament de vestits, que son trabalh...

somsir (se) v pron : « se morfondre ; geindre » TdF jos ‘sounsi’

somsisseire, -eira adj e n, cf Ubaud Dicort : « celui, celle qui geint sans cesse, inquiet, grognon, maladif, v. piutaire » (v. TdF ‘sounsissèire’)

somsomiaire, -aira n, cf Ubaud Dicort : « demandeur importun, v. piutaire » (v. TdF ‘sounsoumiaire’)

somsomiar v, cf Ubaud Dicort : «  v intr, demander avec importunité, geindre, v. piutar » (v. TdF ‘sounsoumia’)

son 1 (adj. poss. m. 3ena pers. del s.) ; sa (f. s.) ; pl. : sos (m. pl) ; sas (f. pl.) : « son, sa ; ses »

Finta son capèl, sa vèsta, sas cambas, sos braces !

Son amiga. (v. sa)

Rem. :

sovent, « son » remplaça « lor » :

Aqueles cans mossegarián son mèstre.

sovent, « sos » remplaça « lors » :

Aqueles cans mossegarián sos mèstres.

son 2 nm : bruch ; aire, ton ; cant ; musica ; novèla.

Menar son : menar bruch.

Son agradiu.

Son agut.

Un bon son de campana : una bona novèla.

son 3 : v. èsser, 3ena pers. del pl. de l'indicatiu present.

Son tan bèstias un coma l'autre.

« son 4, -a » adj : v. bont e sont.

son que 1 (prep.) : exceptat, franc, fòra, levat, tirat. (Vernet Dict. gram oc p. 318)

Èran totes aquí son que lor fraire ainat. (Vernet)

El pòt far tot son que lo mal. (Alibert Gram p. 237)

son que 2 (conj.) (Alibert) [Ubaud : sonque / son que ?] : levat que / sinon que / part que.

Demorarem son que vos agrade pas. (Vernet Dict. gram. oc. p. 318)

Degun non pòt dintrar son que siá Marrapic. (Alibert Gram p. 252)

sona : son / ton ; sonariá ; voga / crèdit ; publicacion de maridatge.

Cridar las sonas : tirar las anóncias.

sonada nf / sonadissa (v. sonadissa) : còp de campana ; apèl, « cri pour appeler quelqu’un ; sonate, pièce de musique [v. sonata] » TdF ‘sounado’.

sonadís nm / sonadissa nf : sonariá que s'esperlonga, « tintamarre de cloches, bruit importun, v. campanejada » TdF jos ‘sounadis’.

La sonadissa del batsenh còrcachèt lo vilatge tot.

sonador nm, cf Ubaud Dicort : « sonneur, v. campanièr » (v. TdF)

sonaire, -aira [~ -airitz] n : campanièr, -ièira ; musician de vilatge.

sonal nm (Alibert) [veire sonalh, cf Ubaud Dicort] : esquila de marran.

sonalh nm (Alibert) / sonalha (v. sonalha) : esquila de buòu o de vaca, « v. sonalha, plus usité ; clocher, v. cloquièr ». (v. TdF jos ‘sounai’)

sonalha nf, cf Ubaud Dicort : « sonnaille, clochette attachée au cou des bêtes ; brebis qui porte une sonnaille ; babillarde, causeuse » (v. TdF jos ‘sounaio’)

sonalhada nf, cf Ubaud Dicort : (v. sonalhar e sonalhaire)

sonalhaire, -aira (~ -airitz) adj e n, cf Ubaud Dicort : « celui, celle qui sonnaille, qui brimbale les cloches » TdF ‘sounaiaire’

sonalhar (v. intr. e v. tr.) : brandir una sonalha, « sonner la clochette ; sonner souvent les cloches, v. campanejar » (v. TdF jos ‘sounaia’).

sonalhejar (v. intr.) : frequentatiu de sonalhar.

sonalheta nf, cf Ubaud Dicort : « petite clochette, sonnette » TdF ‘sounaieto’

sonalhièira nf, cf Ubaud Dicort : « collier de sonnaille » TdF ‘sounaiero’

sonalhièr 1, -ièira n : bestial que li an cargada una sonalha.

sonalhièr 2 nm, cf Ubaud Dicort : « sonneur, v. campanièr » (v. TdF ‘sounaié’)

sonalhon nm, cf Ubaud Dicort : « sonnette, v. esquila » (v. TdF ‘sounaioun’)

sonament : accion de sonar ; resson. (v. TdF)

sonança nf, cf Ubaud Dicort : « assonnance, consonnance ; appellation » (v. TdF)

sonant, -a : que tinda / que sona ; sonòr, -a.

A miègjorn sonant.

sonar 1 nm ('sunar) (acronim de l'anglés Sound navigacion and ranging) : aparelh per la deteccion dels sosmarins.

sonar 2 (v. tr.) : far tindar una campana ; apelar q.q. ; jogar d'un instrument.

Sonar lo primièr de la messa.

Sonar son fraire.

sonar 3 (v. intr.) : tindar (far entendre un son) ; amodar una campana ; èsser anonciat per una sonariá ; jogar d'un instrument de vent ; arribar.

La campana sona.

Far sonar una campana.

La messa sona.

Soni de la trompeta.

Sonar del violon, jouer du violon. (v. TdF jos ‘souna’)

Son ora darrièira a pas encara sonat.

sonar 4 (se) v pron : s'apelar.

Se sona Jòrdi Maurèl.

sonariá nf, cf Ubaud Dicort : « sonnerie, bruit de cloches » TdF

sonata nf, cf Ubaud Dicort : composicion musicala.

sonatge nm, cf Ubaud Dicort : « action de sonner, d’appeler » TdF ‘sounage’

sonatina : sonata cortina.

sonca / soncas (los 2, non preconizats Dicort) : v. sonque 1.

sonca que / soncas que (los 2, abs. Dicort) : v. son que.

« soncir » : prononciacion de somsir.