si 1 (adv. afirmatiu) : « si, oui, en réponse à une question négative » (Alibert)

Siás pas malaut ? - Si !

M’ajudaràs pas ?— Si farai. (Alibert)

Disi que si : disi que òc. (Alibert)

Aquel, si, que m'agrada ! « celui-là, oui, me plaît ; en voilà un qui me plaît » (Alibert) (v. si que)

Aital si ! : a la bona ora !

si 2 : occitanisme equivalent de « non » o de « çò que »  :

Es tot autre que si cresiái.

Ne fa mai que si pòt.

si 3 (conj.) (non preconizat Dicort) : v. se 4. (v. Alibert)

si 4 (pron.) (non preconizat Dicort) : v. se 1. (v. Alibert)

si 5 nm : nòta de musica tirada de Sanctus Ioannes (lat.)

« si » 6 nm : v. sin.

si ben loc adv, cf Ubaud Dicort : v. si ben tant.

si ben non loc adv, cf Ubaud Dicort : « certainement non » (Alibert)

si-ben-tant [si ben tant] / si-ben-talament [si ben talament] / si-ben [si ben] loc adv, cf Ubaud Dicort : saique si / que si ! (v. si plan)

si-ben-tant que (si ben tant que (v. çai sus)) loc conj : tant i a que / talament que.

si fèt ! loc interj, cf Ubaud Dicort :, « oui, ma foi ! si fait » TdF jos ‘si 1’. (v. Vayssier).  « si fèt »  (fr.) : v. si ben.  

si plan loc adv, cf Ubaud Dicort : « oui-da, oui bien, oui vraiment, mais si » TdF jos ‘si 1’

si que, cf Ubaud Dicort : « Si que m’agrada, que cela me plaît ! Si que plòu, il pleut beaucoup » (v. TdF jos ‘si 1’) (v. jos si 1)

si que de non loc conj, cf Ubaud Dicort : v. si que non  (v. Alibert senon)

si que non / siquenon loc adv, cf Ubaud Dicort : v. siquenon.

sia (la -) ('sia ; e non pas siá) [siá 1 - la siá (v. Ubaud Dicort e Alibert)] (adj. o pr. poss. fem.) : la seu / la seuna / la sieuna ; sa. (v. sieuna jos sieu)

Aquesta revista es s.

La siá femna.

Ma femna e la siá.

siá 2 (subj. present, 2da persona del singular de l'imperatiu del vèrb èsser) : « sois »

Qué que siá. (v. jos qué que).

Siá pas pauruc aital !

siá ... siá (conj. d'alternativa) : « soit... soit... » (Lagarde)

Siá un siá l'autre : un o l'autre.

siái / soi / som : primièira persona de l'indicatiu present d'èsser.

SIALA- / SIALO- : formas prefixadas del grèc sialòn (saliva)

sialadeniti (f.) : inflamacion de las glandolas salivalas.

sialisme : evacuacion abondosa de saliva.

sialodoquiti (f.) : inflamacion del canal excretor d'una glandola salivala.

sialofagia : degluticion excessiva de saliva, acompanhada o pas d'aerofagia ; degluticion espasmodica de saliva e d'aire d'unes cavals inactius.

sialogèn, -a : qu'amòda la salivacion.

sialografia : radiografia dels canals de las glandolas salivalas.

sialoïde : que revèrta de saliva.

sialològ, -a : qu'augmenta la secrecion de saliva.

sialorrèa : augmentacion morbida de secrecion salivala.

sialotit : calcul salival.

Siam (arc.) : ancian nom de Tailanda (Estat del sud-èst d'Asia)

siamés, esa (adj. e subs.) : relatiu, -iva a Siam ; sortit, -ida de Siam ; bessons o bessonas estacats per una membrana o per doas partidas omològas del còrs.

Cat siamés : cat d'una raça d'Extrèm Orient.

siartona nf : mena de castanha rossèla raiada de negre.

« siau » : v. suau.

sibabis (m. pl.) : lànfias / minganas / petòfias.

sibarita (adj. e subs. m. e f.) : que mena una vida molassa e voluptuosa ; persona que viu aital.

sibaritic, -a : relatiu, -iva al sibaritisme

sibariticament : d'un biais sibaritic.

sibaritisme : vida molassa e voluptuosa.

sibèc (m. e f.) [nf (v. Ubaud Dicort e TdF)] : femna lenguda e bartavèla [v. Vayssier] ; òme lengut.

Aquela òme es un sibèc, sa femna tanben !

sibelon nm, cf Ubaud Dicort : « ferret d’aiguillette ou de lacet » (v. TdF)

Siberia [Sibèria] : nom d'una region immensa de Russia.

siberian, -a (adj. e subs.) : relatiu, a Siberia ; de Siberia.

Un Siberian.

Una Siberiana.

Temperatura siberiana.

sibila [sibilla, cf Ubaud Dicort] nf (arc.) (los 2, R. VI, 492) : femna qu'endevinava l'avenidor.

sibilic (sibillic), -a adj : relatiu, -iva a una sibila.

Inspiracion sibilica.

sibilin [sibillin], -a adj : de mal comprene.

Paraulas sibilinas. (v. TdF)

sibla nf, cf Ubaud Dicort : « gros sifflet ; greffe, ente » TdF ‘siblo 1’

siblada nf : còp de siblet ; « coup bu à la bouteille » TdF.

sibladís : fiuladís (estiflòl que s'esperlonga)

sibladura nf / siblament (v. siblament) : « bruit d’un chose qui siffle » ; biais de siblar, de fiular. (v. TdF)

siblaire 1, -aira (~ -airitz)  adj e n, cf Ubaud Dicort : « siffleur, menteur, euse, v. fiulaire » TdF ‘siblaire 1’

« On donne en Provence le sobriquet de siblaire aux Languedociens, parce qu’ils font sonner les s du pluriel. » (v. TdF)

siblaire 2 nm, cf Ubaud Dicort : « canard siffleur, bergeronnette du printemps, oiseau ; bouvreuil ; lutjan verdâtre, poisson de mer » (v. TdF ‘siblaire 2’)

siblament nm, cf Ubaud Dicort : « sifflement, v. bronziment 2 » (v. TdF)

Siblament d’aurelha, tintement d’oreille. (v. TdF)

siblant, -a adj, cf Ubaud Dicort : « sifflant, ante » TdF

 

 

siblar (v. tr. e intr.) : siular / fiular / estiflar / emetre un son agut en expulsant l'aire entre sos pòts o amb un aplech que se sona siblet.

Siblar son can.

Siblar una filha.

Siblar un actor.

« Qui sibla a taula e canta al lièch es fat a mièg »

Los dets dins la boca, siblava coma un falord.

Lo mèrlhe, l'auriòl, la griva... siblan.

L'auca, la sèrp, lo cicne siblan quand son en colèra.

Una maquina de vapor sibla.

La bisa sibla dins los arbres o jos las pòrtas.

siblarèl, -a adj e n, cf Ubaud Dicort : « qui aime à siffler, sifflant, ante » TdF ‘siblarèu’

Lo parlar siblarèl, le dialecte languedocien. (v. TdF) (v. siblaire 1)

siblariá nf, cf Ubaud Dicort : « sifflerie » TdF

siblatge nm, cf Ubaud Dicort : « action de siffler » TdF ‘siblage’

siblejaire, -aira : persona que sibleja.

siblejar (v. tr. e intr.) : siblar leugièirament, negligentament.

siblet : siulet / fiulèl / estiflet ; còp de siblet ; mena de crustacèu (Pollicipes cornucopia)

sibleta : siblet de drollon ; mena de molusc pichonèl ; quiqueta de drollon ; bragueta.

sibola : cordilh provesit de laces per trapar d'aucelons.

sibornièr nm, cf Ubaud Dicort : « cendrier, lieu où l’on met les cendres, v. bornal » ; pèiralevada / « dolmen ». (v. TdF)

En Roergue i a mai de sibornièrs qu'en Bretanha.

sic 1 (lat.) adv : aital.

sic 2 nm, cf Ubaud Dicort : « manière d’être, façon d’agir, de  penser, etc. » (Bessou Brès p. 184)

« sic » 3 nm : v. sin 2 (Alibert).

Siça (m.) : lo nòstre vesin se sonava Siça, sa femna èra la Siçarda, lor dròlle s'apelava Siçon.

sicap nm (v. Ubaud Dicort e TdF) forma contractada de « de son seu cap » : « jugement » (Alibert)

De son sicap : d'el meteis.

O a fach de son sicap.

De mon sicap, à ma façon. (Lagarde)

sicari, -ària (abs. Dicort) : tuaire,-a pagat,-ada per tuar q.q., « nm, sicaire » (Rapin)

sica-saca nf : granda quantitat / multitud. (v. TdF ‘sico-saco’)

Una sica-saca de pòble : tot un fum de pòble.

sicatiu, -iva adj e nm, cf Ubaud Dicort : « siccatif, -ive »

sicav : acronim vengut mot usual (Societat d'investiment de capital variable)

sicelanda nf, cf Ubaud Dicort : « grande barque non pontée, usitée sur le Rhône » TdF

Sicília : iscla italiana, al sud-èst d'Itàlia.

sicilian, -ana (adj. e subs.) : relatiu, -iva a Sicília ; de Sicília.

Un Sicilian.

Una Siciliana.

siclar (v. tr. arc.) : mesurar lo fust de calfatge, « v. pagelar ; placer, asseoir, v. estivar » (v. TdF).

sicle nm (subs. m. arcaïc) : mesura pel fust de calfatge. (v. TdF)

sicofant [sicofanta nm, cf Ubaud Dicort], -a (arc.) ; persona de l'anciana Grècia que decelava las infraccions a la lei ; (per extension) decelaire, -a / delator, delatritz v. delat.

« sicòl » (sicòl nm) : v. sucal.

sicomòr : mena de figuièr gròs (Ficus sycomorus)

Lo Zaquèu s'arrapèt per un sicomòr.

sicona : formiga.

sicotri nm, cf Ubaud Dicort : « aloès socotrin, qu’on tire de Socotora, île d’Afrique » TdF

sicut nm (abs. Dicort) : punt / question (v. Mouly Esping. p. 253) ; biais, « moyen, mode d’être, tournure de phrase » (Bessou  Brès p. 184).  (v. sic 2)

Sus aquel sicut : sus aquel punt.

sicut-erat nm, cf Ubaud Dicort : « rengaine » TdF

sidà [sida] nm, cf Ubaud Dicort : acronim de Sindròm immunodeficitari aquerit (malautiá infecciosa que s'ataca a l'immunitat cellulara)

sidaïc, -a : (adj. e subs.) (abs. Dicort) : persona sidaïca (que patís del sidà)

side-car ('saidka:) [sidecar (< angl.) nm, cf Ubaud Dicort]  : motò amb una caissa laterala carroçada.

SIDER- / SIDERO- : formas prefixadas del grèc sideròs (fèrre)

sideracion (t. tecn. de med.) : anientament brutal de las fòrças vitalas ; (t. tecn. d'agricultura) : femason d'una tèrra per una laurada de vianda verda, mai que mai per una laurada de plantas legumosas.

sideral, -a : relatiu, -iva a las estelas. (del lat sideralis)

Observacions sideralas.

siderar (v. tr.) : (t. tecn. de med.) anientir las fòrças vitalas.

sideremia : preséncia de fèrre dins lo sang.

siderit (m.) (abs. Dicort) : meteorit (m.) que conten gaireben pas que de fèrre e de niquèl.

siderita (abs. Dicort) : carbonat de fèrre, « (géol.) sidérite » (Per Noste, Rapin).

sidèrn nm : fleumièr (raumàs de cervèl) v. ensidernat.

siderografia : art d'engravar sul fèrre.

siderolit (m.) (abs. Dicort) : meteorit (m.) compausat de fèrre e de silicats en proporcions gaireben egalas, « sidérolithe » (Rapin).

siderolitic, -a : relatiu, -iva als siderolits.

sideropenia : diminucion del fèrre dins lo sang.

sideròsi (f.) : excès de fèrre dins lo sang.

siderurgia : metallurgia del fèrre.

siderurgic, -a : relatiu, -iva a la siderurgia.

Una fabrica siderurgica.

siderurgista (m. e f.) :persona que trabalha dins la siderurgia.

Sidòbre : montanha granitica de Tarn, prèp de Castras.

sidola nf : geladura dels pès o de las mans ; « (fig.) ivresse, cuite » (Brun Glossari Oc-Fr).

Sidòni n pr m – Sidonia [ ~ Sidònia n pr f] : prenoms.