SACAR- : forma prefixada del latin saccharum (sucre)

sacar (v. tr.) : ensacar ; enfornar ; getar q.q. defòra ; batre / tabassar.

Lo saquèt defòra amb un còp de pè endacòm.

sacar (se) : se margar / s'enfurgar / s'engulhar endacòm.

Se saquèt al mièg dels autres sens se far remarcar.

sacarasa nf : enzim de la mucosa de l'intestin prim.

sacarat nm : sal o estèr de l'acid sacaric.

SACARI- : v. SACAR-

sacariá : ensemble dels sacs necessaris per un cargament.

sacaric [adj m, cf Ubaud Dicort], -a : que ven d'una substància sacarina.

Acid sacaric, acide saccharique.

sacarid [ ~ sacaride] nm : glucid.

sacarifèr, -a : que dona o que conten de sucre.

Planta sacarifèra.

sacarificable, -bla : que pòt èsser sacarificat, -ada.

sacarificacion : accion o resulta de sacarificar.

Sacarificacion de l'amidon.

sacarificador  : aparelh que i s'opèra la transformacion de l'amidon dels grans en glucòsa.

sacarificar (v. tr.) : convertir en sucre.

sacarigèn, -a : capable de convertir en sucre.

sacarimètre: aparelh per determinar la quantitat de sucre en dissolucion dins un liquid.

sacarimetria: ensemble dels procediments per mesurar la quantitat de sucre en dissolucion dins un liquid.

sacarimetric, -a : relatiu, -iva a la sacarimetria.

sacarin, -a adj : que conten de sucre ; de la natura del sucre.

sacarina: substància que pòt remplaçar lo sucre.

SACARO- : forma prefixada del latin saccharum (sucre)

sacarofonge : fonge de la familha dels sacarofonges. (v. çai jos)

sacarofonges (m. pl.) : familha de fonges qu'amòdan la fermentacion dels chucs sucrats e qu'intervenon dins la fabricacion del vin, de la cervesa, de la bièrra...

sacaroïde, -da : que son aspècte revèrta de sucre.

Ròca sacaroïda.

sacarolat nm, -ada : nom generic d'un remèdi a basa de sucre.

sacaromètre (abs. Dicort) : instrument per mesurar la concentracion dels chucs sucrats. (v. sacarimètre)

sacarometria (abs. Dicort) : metòde per dosar las solucions sucradas. (v. sacarimetria)

sacaromicòsi (f.) : malautiá parasitària amodada per de sacarofonges.

sacarós, -osa adj, cf Ubaud Dicort : « sacchareux, -euse » (Per Noste)

sacaròsa nf : glucid que, per idrolisi, balha de glucòsa e de fructuòsa ; sucre de cana ; sucre de bleda.

sacarur : remèdi en granulats a basa de sucre.

sacàs : saca / sac grandàs.

sacat nm / sacada nf : v. sacada.

sacatge 1 nm : « action d’ensacher ; droit de minage, qui se prenait sur un sac de grain, v. ensacatge ; grande quantité, ensemble de sacs ; bruit » (v. TdF ‘sacage’)

sacatge 2 nm : bassacatge / pilhatge (R. IV, 541), « saccage » (Laus, Basic).

sacatièr nm, cf Ubaud Dicort : « celui qui transporte le charbon de terre en sac ; porteur de sacs de blé » TdF

sacatjar (v. tr.) : afrabar ; bassacar / pilhar (R. IV, 540). (v. saquejar)

sacerdòci nm : dignitat e fonccion de prèire ; vocacion en general.

Sacerdòci d'una infirmièira.

sacerdòt nm (arc.) (R. V, 135) (abs. Dicort) : prèire de la Glèisa catolica, « prêtre, à Nice, v. capelan, prèire » (v. TdF).

sacerdotal, -a : relatiu, -iva al sacerdòci.

Ornaments sacerdotals.

Fonccions sacerdotalas.

sacerdotalament : d'un biais sacerdotal.

sacerdotessa (abs. Dicort) : dòna dedicada als dieus pagans. (v. preiressa)

sac-escobilhas (abs. Dicort) : sac de matèria plastica per se desbarrassar del rafatum de la cosina o de l'ostal.

saciable, -bla (abs. Dicort) : que pòt èsser assadolat, -ada. (v. çai jos)

saciar (v. tr.) (abs. Dicort) : assadolar. (v. ressasiar)

sacietat nf (R. V, 161) : estat de q.q. de sadol.

sacòcha : sac de cuèr amb correja que se carga en bandolièira ; sac de bicicleta, de motò...

sacochoire (m.) (v. Ubaud Dicort e TdF) : pruna bastarda.

sacòl nm : mena de cabeçal plen de palha per carrejar quicòm de pesuc sul cap o sus las espatlas, « ... sur la tête et les épaules » (v. Alibert). (v. sacòt 1)

sacon / saquet : sac pichonèl.

saconat nm : contengut d'un sacon.

Un saconat de mongetas.

saconèl nm, cf Ubaud Dicort : « petit sac, sachet, bourse » (Laus)

saconet nm, cf Ubaud Dicort : « petit sachet, v. saqueton » TdF

sacòt 1 nm, cf Ubaud Dicort : « poche de cuir ; poche des manœuvres, servant à porter des fardeaux, v. cabeçal » (v. TdF jos ‘sacot 1’)

sacòt 2 nm, cf Ubaud Dicort : « shako, v. potincan ; nigaud » TdF ‘sacot 2’

sacotin nm (Palay ; abs. Dicort) : sacon / saquet.(v. saconèl)

« sacotre » : v. secodre.

sacpalh nm : palhassa de lièch (arc.) ; sac per carrejar de palha.

sacradèl, -a n, cf Ubaud Dicort : « sobriquet... » TdF. (v. sacrar)

sacraire, -aira n : blasfemador, -airitz (R. II, 224).

 

 

sacra-mon-arma (subs. m. e f.) [veire sacre-mon-arma nm, cf Ubaud Dicort] (v. p. 20, 1 a) : persona resolguda e ausarda ; damnejaire, -a, blasfemador, -airitz (R. II, 224).

sacral, -a adj (abs. Dicort) : qu'a un caractèr sacrat ; qu'es utilizat, -ada dins una ceremoniá sacrada, « sacral, -e » (v. Rapin).

Lenga sacrala.

sacralgia : sacrodinia / dolor localizada al sacrum (lat.)

sacralitat nf : natura de çò sacrat.

sacralizacion : accion o resulta de sacralizar.

sacralizar (v. tr.) : atribuir un caractèr sacrat a q.q. o a quicòm.

sacrament (R. V, 134) : signe sacrat instituit per N.S. per balhar o augmentar la gràcia de Dieu.

Lo baptisme, la confirmacion, l'eucaristia, la peniténcia, lo sacrament dels malauts, l'òrdre e lo maridatge son los sèt sacraments de la Glèisa catolica.

Lo Sant Sacrament : l'ostia consacrada.

Faire sacrament, prêter serment (vieux). (v. TdF ‘sacramen’) (v. jurament)

sacramental 1 (subs. m.) : rite sacrat per balhar o augmentar la gràcia de Dieu, mas qu'es pas un sacrament ; mena de benediccion.

sacramental 2, -a adj : de la natura d'un sacrament.

Paraulas sacramentalas de la Consecracion.

Absolucion sacramentala.

Espècias sacramentalas.

sacramentalament : d'un biais sacramental.

sacramentari, -ària (subs. m. e adj.) : libre que conteniá las pregàrias de la messa e las formulas sacramentalas.

sacramentejar v, cf Ubaud Dicort : « v intr, blasphémer » (L. 332)

sacramentina nf, cf Ubaud Dicort : « sacramentine, religieuse du saint-sacrement » TdF

sacrar / sagrar [veire sacrar, cf Ubaud Dicort] (v. tr. e intr.) : conferir a q.q. un caractèr sacrat ; renegar / damnejar / blasfemar.

sacrari nm (R. V, 151) : sanctuari

sacrason nf : consecracion.

sacrat, -ada : relatiu, -iva a la religion o al culte ; que deu èsser respectat,-ada d'a fons.

Art sacrat.

Musica sacrada.

Libres sacrats.

Engatjament sacrat.

Lo còr sacrat de N. S.

sacre 1 nm : ordinacion d'un evesque ; coronament d'un rei, d'una reina, d'un emperador, d'una emperairitz (arc.)

sacre 2 nm : mena de falcon gròs (Accipiter gentilis) ; sacamand / arpalhand ; damne gròs [v. sacre 3].

sacre 3 [, -cra, cf Ubaud Dicort] : adj. pej. utilizat per damnejar / per renegar.

Sacre Dieu ! / Sacre nom de Dieu !

Sacra bèstia, vilaine bête

De sacras abitudas, des habitudes désagréables (v. TdF jos ‘sacre 3’)

sacre nom de sòrt ! loc interj, cf Ubaud Dicort : « juron provençal » TdF jos ‘sacre 3’

sacre pas ! : renèc çaisús (sacre 3) ateubit o mudat en pregària.

sacre pas Dieu ! loc interj, cf Ubaud Dicort : « saprelotte, sacrebleu » TdF. (v. sacre pas)

sacrebieu ! 1 ~ sacrebieusse ! interj, cf Ubaud Dicort : « sacrebleu » TdF jos ‘sacre-dieu’

sacrebieu 2 nm :

« Aver lo sacrebieu, être en colère.

Faire venir lo sacrebieu, mettre en colère.

Aver un pauc de sacrebieu, avoir de la vivacité, de la pétulance.

Es un sacrebieu, c’est un démon, un homme intrépide. »

(v. TdF jos ‘sacre-dieu’)

sacredieu ! interj, cf Ubaud Dicort : « sacrebleu » TdF ‘sacre-dieu’

sacrejaire, -aira [~ -airitz] (subs.) : damnejaire, -a / renegaire, -a.

sacrejar (v. intr.) : damnejar / renegar ; profanar ; romegar ; afrabar / sacajar.

sacre-mon-arma nm, cf Ubaud Dicort : « jureur endiablé, sacripant, homme déterminé, audacieux, tapageur » TdF

sacre-pas-Dieu nm, cf Ubaud Dicort : « dépit, colère » TdF.  (v. sacre pas Dieu !)

sacrestan, -a n (v. Ubaud Dicort e TdF) : v. sacristan. (los 2, Alibert)

sacrestaniá nf, cf Ubaud Dicort : « sacristie » (L. 332)

sacrestia nf (v. Ubaud Dicort e TdF) : v. sacristia. (los 2, Alibert)

sacreston nm, cf Ubaud Dicort : « enfant qui sert la messe » TdF

sacrificable, -bla : que pòt èsser sacrificat, -ada.

sacrificacion : accion de sacrificar / d'immolar.

sacrificador 1 nm (v..Ubaud Dicort e TdF), -airitz : persona que fa un sacrifici ritual.

sacrificador 2, -doira adj, cf Ubaud Dicort : « à qui l’on doit sacrifier » (L. 332)

sacrificadura nf, cf Ubaud Dicort : « sacrificature » TdF

sacrificaire, -aira n, cf Ubaud Dicort : v. sacrificador 1. (v. TdF jos ‘sacrificadou’)

sacrificant, -a (adj. e subs.) (abs. Dicort) : que sacrifica. (v. sacrificaire)

sacrificar 1 (v. tr.) : immolar en sacrifici / consacrar ; renonciar a / abandonar ; maselar.

Un còp èra, sacrificavan a Dieu de bestial.

A sacrificada tota sa vida als autres.

Cal sacrificar tot un fum de causas dins la vida.

Sacrificar los motons del ramadam.

sacrificar (se) : s'immolar ; far lo sacrifici de sa vida ; s'avodar.

En Índia, d'unas veusas se sacrifican pel fuòc.

S'es sacrificada per salvar un dròlle que se negava.

Un prèire se sacrifica a Dieu per la vida.

sacrificar 2 (v. tr. ind.) : « sacrifier »

Sacrificar a la mòda.

sacrificator nm : « sacrificateur » (v. Honnorat Vocab fr. e v. Couzinié). (v. sacrificador 1)