romanitat nf : ensemble dels païses de lenga romanica que venon de la desbranda de l'empèri roman.

romanizacion : accion o resulta de romanizar.

romanizant, -a adj, cf Ubaud Dicort : « romanisant, -e » (Per Noste)

romanizar (v. tr.) : sometre a la dominacion dels Romans ; propausar o impausar las costumas, los rites... de la Glèisa catolica a d'autras glèisas d'autres païses.

La Narbonesa foguèt romanizada en 118 abans J.C.

Las glèisas africanas son mai o mens romanizadas.

romanobisantin, -a adj, cf Ubaud Dicort : « romano-byzantin »

romantic, -a (adj. e subs.) : que fa primar lo sentiment sus la rason ; persona adèpta del romantisme.

Drama romantic.

Un romantic.

romanticament : d'un biais romantic.

romantisme : ensemble dels movements romantics de la fin del sègle XVIII ; tendéncia romantica.

Lo romantisme dels nòstres vint ans.

romatèu nm (abs. Dicort) : « turbot » (Alibert), romb v. romb 2 (peis)

romatièira : filet per trapar de romatèus, de rombs.

romavatge [veire romievatge, cf Ubaud Dicort] nm : pelegrinatge a Roma ; pelegrinatge en general.

Un romavatge occitan se fa a Lorda cada an.

ROMB-: forma prefixada del grèc rhòmbòs (lausange)

romb 1 nm (abs. Dicort) : (t. tecn. de mar) « rumb [= rhumb], aire des vents » TdF ;

romb 2 nm : mena de peis (Scophthalmus maximus), « turbot » (Alibert). (# rombe)

romb clavelat nm, cf Ubaud Dicort : « turbot » TdF jos ‘romb’

rombalhet nm, cf Ubaud Dicort : « t. de marine, rombaillet, pièce rapportée au bordage d’un navire » TdF ‘roumbaiet’

rombar (v. intr. arc.) : doblet de redolar.

rombe : cristal que sas fàcias son de lausanges. (# romb)

rombic, -a : en forma de lausange.

Cristal rombic.

romboèdre : parallelepipède que sas sièis fàcias son de lausanges egals.

romboedric, -a : en forma de romboèdre.

Sistèma romboedric.

romboïdal, -a : en forma de parallelogram.

romboïde [, -da] adj e nm, cf Ubaud Dicort : parallelogram ; muscle de l'esquina larg e tèunhe.

rómec / rome [, veire rómec, cf Ubaud Dicort] / romèc (f.) [o nm] (v. TdF jos ‘roume’) / romèga (v. romèga 1) (plt.) : (Rubus) ; barra de fèrre espintada de puas (per parar una obertura) ; dificultat / embarràs / embestiament.

La frucha de la rome es l'amora.

Rome de fenèstra.

Aquí la rome ! : aquí la dificultat.

romèca [veire raumèca, cf Ubaud Dicort] nf : « indisposition, maladie légère » TdF ‘raumèco’ ; creatura fantastica emmalida, « sorte de vampire de la tradition cévenole, qui se tenait dans les puits et lieux humides (Max Rouquette) » (Brun Glossari Oc-Fr ‘romèca’).

romecalha nf sing, cf Ubaud Dicort : (v.  romèca)

romèga 1 nf, cf Ubaud Dicort : « ronce, en Quercy » (v. TdF)

romèga 2 nf (plt.) : civada bauja (Avena fatua) (v. Alibert)

romegada : mata de romes ; renadissa ; esquiçadura.

romegaire, -aira n : repotegaire, -a / repochinaire, -a.

romegar 1 (v. intr.) : copar de romes.

romegar 2 (v. intr.) : repotegar / repochinar / rondinar / renar.

romegàs / romegat nm : matàs de romes (romeguièr)

romegon nm, cf Ubaud Dicort : « petite ronce » TdF

romegós, -osa : claufit, -ida de romes.

romeguièira nf / romeguièr (m.) : airal claufit de romes.

romèsi, -a adj : ernhós, -osa / renós, -osa.

romet nm, cf Ubaud Dicort : « petite ronce, ronce bleue, v. petavin ; ronce ordinaiire » (v. TdF)

ròmia nf (v. Alibert e Ubaud  Dicort jos rum 2) : bòl alimentari del bestial romiaire. (v romion)

romiaire, -aira [~ -airitz] adj e n : bèstia o persona que rómia. (v. TdF)

romiant, -a adj, cf Ubaud Dicort : « ruminant, -e » (Laus)

romiar (v. tr. e intr.) : remachugar ço engolit (bestial romiaire) ; machugar de tabat ; « ronger, chaginer, v. rosigar » ; virar e rerivar quicòm dins son esperit, « languir, attendre, v. languir ; ronronner, en parlant du chat, v. renar [v. rauminar] » (v. TdF).

Buòus, vacas, fedas... rómian.

Quitava pas de romiar sa colèra.

Romiar de tabat.

romiau nm, cf Ubaud Dicort : « onomatopée du miaulement des chats ; gronderie répétée » (v. TdF)

romiau-miau nm, cf Ubaud Dicort : v. romiau. (v. TdF jos ‘roumiau’)

Romieg : forma provençala del lengadocian Remèsi.

romieu, -ieva n : pelegrin que va a Roma ; pelegrin en general ; persona avodada a un sant.

romieva  nf (Alibert) : penche (f.) de sant Jacme (mena de crustacèu) ; « pèlerine, v. pelerina ; oie sauvage ; asperge sauvage » (v. TdF ‘roumievo’)

romievatge nm / romieuatge (abs. Dicort) : v. romavatge (non preconizat Dicort).

rominacion nf, cf Ubaud Dicort : « rumination » (Laus)

rominhièira nf  (v. Ubaud Dicort e Alibert) / romiguièira (abs. Dicort  v. romeguièira) : airal plen de romes.

romion nm, cf Ubaud Dicort : « bol alimentaire d’un ruminant » TdF

rompable, -bla : que pòt èsser romput, -uda.

rompatiu, -iva : freule, -a / fragil, -a.

rompecuol nm, cf Ubaud Dicort : « escalier ou montée fort rapide, brise-cou ; t. bas, importun » (v. TdF ‘roumpe-cuou’)

rompedàtils n, cf Ubaud Dicort : « personne importune, casse-pieds » (Fettuciari)

rompedor nm (v. Ubaud Dicort e TdF), -oira : transgressor (R. III, 490).

 

 

rompedura (R. V, 109) : ruptura ; fractura ; ernia.

rompeire, -eira n : desbosigaire, -a / eissartaire, -a (persona que romp un terren non cultivat)

rompement nm : accion de rompre ; d'eissartar, de desbosigar.

Rompement de tèsta, chagrin, souci. (v. TdF jos ‘roumpement’) (v. rompetèsta)

rompent 1 (subs. m.) : escuèlh (ròca de mar) que fa obstacle a las èrsas que i se venon rompre (bresar) dessús.

Aquel braç de mar es plen de rompents.

rompent 2, -a adj : se ditz d'un camin traucat o plen de rodals que las carretas i passan dessús barlinga-barlanga.

Camin rompent.

Dralha rompenta.

rompeterralhas nm, cf Ubaud Dicort : « casseur d’assiettes, maladroit » TdF ‘roumpe-terraaio’

rompetèsta nm, cf Ubaud Dicort : « casse-tête, grave souci » (v. TdF ‘roumpe-tèsto’)

rompeveire nm, cf Ubaud Dicort : « libellule, demoiselle, insecte » TdF ‘roumpe-vèire’

romple (a -) loc adv, cf Ubaud Dicort : « à satiété » (Brun Glossari Oc-Fr). (v. ronfle (a -))

rompliment nm, cf Ubaud Dicort : « action de remplir ; quantité d’aliments nécessaire pour se rassasier » (v. TdF ‘ramplimen’)

romplir v, cf Ubaud Dicort : « v tr,  remplir ; emplir ; engrosser » (v. TdF jos ‘rampli’). « romplir » : v. remplir.

Romplir sa promessa, tenir sa promesse. (v. TdF)

romplir (se) v pron : « se remplir, prendre son repas, se gorger » (v. TdF ‘se rampli’)

romplissatge (causas que romplisson) nm, cf Ubaud Dicort : « remplissage ; remplage » (v. TdF ‘ramplissage’)

rompre 1 (v. tr.) : copar / bresar ; afrabar ; trebolar ; desbosigar ; laurar.

Rompre lo pan.

Rompre lo june.

Rompre lo silenci.

Rompre un ermàs.

Rompre un pelenc.

rompre (se) : se copar / se bresar.

rompre 2 (v. intr.) : se copar de q.q. o de quicòm; recuolar.

La branca a romput.

Avèm romput.

L'escrimaire a romput abans d'èsser tocat.

rompuda : novala (tèrra novèlament trabalhada)

romput, -uda (p.p. de rompre) : ròt, -a.

« romstèc » (l.p.) (de l'angl. rumpsteak) : lesca o tròç de cropa de buòu rostits o grasilhats.

Romuald : prenom.

rona : rondinament / rondinada.

ronadís nm / ronet (v. ronet) : rondinament brèu « grognement, grondement, v. renada » (v. TdF ‘rounadis’).

ronadissa (abs. Dicort e TdF) : rondinament que s'esperlonga. (v. ronadís)

ronaire, -aira n : rondinaire, -a.

ronar (v. intr.) : romegar / repotegar ; rondinar / gargolhar ; tronar / brúnher ; japar (R. III, 581) ont cal pas (en parlant d'un can de caça)

E lo Jacme de ronar, rona que ronaràs !

Son ventre quita pas de ronar.

ronca nf, cf Ubaud Dicort : « roulon, pieu qui est planté dans les ranchers d’une charrette et qui maintient les ridelles debout » (v. TdF)

ronça 1 nf, cf Ubaud Dicort : « t. de menuisier, ronce, arborescence, nodosités d’un tronc d’arbre » (v. TdF ‘rounso 1’)

ronça 2 [veire ronsa, cf Ubaud Dicort] nf : (t. tec. de mar.) *deriva (v. R. V, 92 ‘derivar’).

Anar a la ronça : anar a la deriva.

ronça braç (abs. Dicort) : mena de peis (Narcobatus torpedo)(v. ronsabraç)

roncada : accion de roncar ; lisadoira.

ronçada nf (abs. Dicort) : ataca ; butassal ; palada / lanç. (v. ronsada)

D'una ronçada : tot d'un còp.

roncadís nm / roncadissa nf, cf Ubaud Dicort : « ronflement prolongé » (v. TdF jos ‘rouncadis’)

roncaire, -aira [~ -airitz] n : persona que ronca la nuèch quand dormís.

Es totjorn estat roncaire.

roncament : accion de roncar ; bruch assordit que s'esperlonga.

Lo roncament d'un cat.

ronçança [ronsança, cf Ubaud Dicort] nf : rancuna.

ronçança [ronsança, cf Ubaud Dicort] (far -) (v. tr. ind.) : venir en òdi ; « regretter » (Alibert).

Aquò me fa ronçança : aquò me ven en òdi.

roncant, -a adj, cf Ubaud Dicort : « ronflant, ante » TdF

roncar 1 (v. tr.) : desrabar e enlevar las gròssas pèiras de per un camp.

roncar 2 (v. intr.) : far un bruch de gòrja e de nàrrias tot en dorment ; far un bruch assordit que s'esperlonga. (v. TdF ‘rounca 2’)

Roncar es de mal endurar pels autres.

Plan sovent un roncaire sap pas que ronca.

Far roncar un motor.

Far roncar una baudufa.

ronçar [veire ronsar 2, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : getar / lançar ; precipitar.

ronçar (se) [veire ronsar (se) , cf Ubaud Dicort] v pron : se precipitar.

Lo canhàs se roncèt sul catàs.

roncariá nf, cf Ubaud Dicort : « gronderie » TdF

roncatge nm : roncament. v. pus naut, « mugissement des eaux, v. ronflum ; ébrouement, v. esbrof » (v. TdF ‘rouncage’).

ronce, -ça adj : magrostin, -a (magre coma una forqueta)

Es talament ronce que fa paur.

roncéncia (a -) loc adv, v. Ubaud Dicort Errata web / roncingle (a-) (abs. Dicort) (loc. adv.) : a bodre / a ronfle / a foison. (v. jaba (a -))

Manjar a roncéncia, manger à discrétion.

Ne tombava a roncéncia, il en pleuvait. (v. TdF)

A de tot a roncéncia, il a tout en abondance. (v. Vayssier ‘rounsénsio’)

A tot a roncingle, mas es pas largassièr.

roncilhar v, cf Ubaud Dicort : « v intr, renifler » TdF jos ‘rounciha’

roncin nm  (v. Ubaud Dicort Errata web e  L.330) : v. rocin.