religiós 1, -osa (subs.) : monge, monja (persona intrada dins un òrdre monastic)

Convent de religioses o de religiosas.

religiós 2, -osa adj : relatiu, -iva a la religion ; confòrme a una religion ; persona que viu segon las règlas de sa religion ; çò fach segon los rites d'una religion ; que fa partida d'un òrdre monastic ; que presenta un caractèr de veneracion ; que pòrta al reculhiment.

Edifici religiós.

Cant religiós.

Doctrina religiosa.

Ensenhament religiós.

Cresenças religiosas.

Òme religiós.

Òrdre religiós.

Maridatge religiós.

Respècte religiós.

Silenci religiós.

religiosament : d'un biais religiós.

Pregar religiosament.

Èsser ensenhat religiosament.

Téner religiosament paraula.

Escotar quicòm religiosament.

religiositat nf : actitud religiosa basada sus la sensibilitat e non pas sus una fe vertadièira.

Aver mai de religiositat que non pas de fe.

relimar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, relimer » TdF

relinquir (v. tr.) (R. III, 22) (abs. Dicort) : abandonar. (v. relenquir)

reliquat nm, cf Ubaud Dicort : « reliquat, reste de compte » TdF

reliquatari, -ària adj e n, cf Ubaud Dicort : « reliquataire, débiteur d’un reliquat » TdF

relíquia : çò que demòra del còrs d'un sant, de sos vestits, de son suplici... ; çò servat en sovenir ; quicòm de rèirevièlh e sens cap de valor ; t. tecn. de biologia, de geografia.

reliquiari nm : cofret que l'òm i sèrva de relíquias.

reliurament : escandalhatge (verificacion) dels peses. v. escandalhar.

reliurar (v. tr.) : tornar far lo cadastre d'una comuna.

reliusar (v. intr.) : tornar liusar.

relogar (v. tr.) : tornar logar.

Reloguèt lo meteis borièr, que n'èra content.

relogar (se) : se tornar logar.

relonar v, cf Ubaud Dicort : « v intr, former une mare » TdF

relonga nf, cf Ubaud Dicort : « pointe de terre qui s’avance dans la mer ou dans un fleuve » TdF ‘relongo’

relòpi, -ia / reiròpi, ia adj : reguèrgue, -a / morrut, -uda ; recapi, recàpia ; viciós, -osa. (v. TdF relòpi)

Minassa relòpia.

Muòl relòpi.

Muòla relòpia.

relòtge : aparelh que marca e que pica las oras ; aparelh que fa virar un ast per far rostir quicòm davant de brasa.

Lo relòtge de la gara ven de picar tres oras.

Lo relòtge fa virar la lèbre engulhada sus l'ast.

relotgièr nm, -ièira : persona que fa o que vend de relòtges.

relotjariá : botiga de relotgièr.

relucaire, -aira [~ - airitz] n : persona que reluca d'un uèlh cobés ; persona que patís de relucariá morbosa.

relucar (v. tr.) : agachar d'un uèlh cobés.

Es totjorn a relucar las dròllas.

relucariá (abs. Dicort) : perversion sexuala morbosa que consistís a remplaçar l'acte sexual per son espectacle, « voyeurisme » (Rapin, Sèrras-Ess.).

relusent, -a : lusent, -a / brilhant, -a / escandilhant, -a ; treslusent, -a.

Los arbres èran totes relusents de pluèja.

relusir (v. intr.) : lusir / brilhar / escandilhar / treslusir.

Far relusir sa cauçadura.

rem : roquet (pal que sa cima es en forma de pala per far avançar una embarcacion) (v. TdF)

Sabiá pas brica consí manejar los rems.

Menar una bèta a rem e vela, conduire un bateau à rame et à voile. (v. Ubaud Dicort e TdF ‘rèm’)

rema nf, cf Ubaud Dicort : « rame, aviron, v. rem ; bouloir, rabot de maçon ou de mégissier ; poutrelle, perche d’échaffaudage ; échasse » (v. TdF)

remaçonar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, remaçonner » (L. 322)

remaire, -aira : persona que rema.

remais nm (abs. Dicort e TdF) : abric ; airal pasible ; montet. (v. remaus 2)

remaisa nf (v. Ubaud Dicort e Alibert) : calma.

Après l'auratge la remaisa.

remaisadolor nm, cf Ubaud Dicort : « ce qui apaise la douleur, calmant » TdF remaiso-doulou’

remaisar (v. tr. e intr) (L. 322) : calmar / apasiar ; « cesser, en parlant de la pluie et du vent » ; gandir dins un airal segur. (v. TdF ‘remeisa’)

Remaisar lo pòble per de promessas.

Remaisèt son embarcacion dins la calanca.

 

 

 

remaisar (se) : se calmar / s'apasiar ; se gandir dins un airal segur ; se metre al repaus. 

La mar se remaisèt subran.

Lo naviri se remaisèt dins lo pòrt.

remalonar v : v. remaonar (non preconizat Dicort).

remanar (v. tr.) : far levar lo pan.

remanda : remandament.

remandament : accion de remandar t. a. çaijós.

remandar (v. tr.) : tornar mandar ; far tornar q.q. a l'airal que n'es partit ; emmandar q.q. (lo licenciar) ; tornar mandar quicòm a q.q. ; reflectir la lutz o un son ; tornar mandar q.q. a qualqu'un mai ; mandar un afar a una jurisdiccion pus competenta ; après far una plega tornar jogar la meteissa color.

Remandar un dròlle a l'escòla que n'es partit.

Remandar un soldat dins sa familha.

Remandar un obrièr qu'a fach quicòm de travèrs.

Remandar son òme.

Remandar un escolan.

Remandar un libre manlevat a q.q.

Remandar un son.

Remandar un rai de lutz.

Remandar un afar en Cort de cassassion.

Après far sa plega a picas, tornèt remandar a picas

remanejament : accion o resulta de tornar manejar.

remanejar (v. tr.) : tornar manejar ; retocar ; cambiar.

Remanejar un ministèri.

remanéncia nf, cf Ubaud Dicort : « rémanence » (Rapin)

remanent, -a adj, cf Ubaud Dicort : « rémanent, -e » (Laus)

remanir v, cf Ubaud Dicort : « v intr, rester, demeurer ; agir avec une extrême lenteur, v. bestirar » (v. TdF)

remanjar v, cf Ubaud Dicort : « v intr et tr, manger de nouveau » TdF

remanoguiar, cf Ubaud Dicort : « v intr et tr, dévider, v. debanar » (v. TdF)

remaonar [veire remalonar, cf Ubaud Dicort] / remalonar (v. tr.) : tornar maonar.

remar (v. tr. e intr.) : manejar los rems per far avançar e dirigir una embarcacion ; « gagner péniblement sa vie, peiner, v. trimar » (v. TdF).

Ni per remar rema que remaràs, avançava pas.

Remar l’aiga, être en nage, suer abondamment. (v. Ubaud Dicort e TdF jos ‘rema’)

remarca : accion o resulta de remarcar, d'observar, de notar.

remarcablament : d'un biais remarcable.

Bodon contava remarcablament.

remarcable, -bla : de remarcar / digne, -a d'èsser remarcat ; egrègi, -a / eminent, -a.

La girafa es remarcabla per la longor de son còl.

La meu maire èra remarcabla per sa discrecion.

Mistral es un poèta remarcable.

remarcaire, -aira adj e n : persona que remarca, « celui, celle qui est chargée de remarquer, observateur » TdF.

remarcar / remercar [veire remarcar, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : observar ; se mainar / constatar ; relevar ; avertir / senhalar ; far atencion a q.q. o a quicòm ; notar.

Es talament trucaluna que remarca pas res.

Remarquèt que la pòrta èra demorada entrebadada

Li faguèri remarcar qu'èra lord.

Remarquèt una fòrt polida citacion.

Te fagas pas remarcar !

remarga nf / remargon / remargue nm : filat de pesca estacat a la cima d'una pèrga. (v. TdF jos ‘remarche’)

remargada : tropelada ; granda quantitat.

remargar (v. tr.) : tornar margar.

remargon nm : v. remargue. (v. Alibert)

remargue nm, cf Ubaud Dicort : « truble, ableret (pêche) » (Alibert) (v. remarga)

remaridar (v. tr.) : tornar maridar.

remaridar (se) v pron : se tornar maridar, « convoler » TdF jos ‘remarida’.

remarmotejar v, cf Ubaud Dicort : (v. RE- + marmotejar)

remàs, -assa adj : laissat, -ada a despart ; laissat, -ada enrè ; alunhat, -ada.

remascada nf, cf Ubaud Dicort : « averse » (Alibert)

remasilha (abs. Dicort e TdF) : brostilha / brondilha / remondum. (v. ramassilha)  

remasilhas nf pl, cf Ubaud Dicort / remosilhas (abs. Dicort) : rèstas de repais ; rasclum de mag, de caçairòla, de plat ; pasta empegada per las mans del fornièr.

Las remasilhas la cosinièira las gèta pas.

remassada [ ~ arremassada (v. Ubaud Dicort e TdF jos ‘ramassado’)] nf / remascada (v. remascada)  : ramada / lavada / pissada ; borrasca ; rosta / tanada / tabassada ; atropament.

remassaire, -aira (~ -airitz) n, cf Ubaud Dicort : « ramasseur, accapareur, euse » TdF jos ‘ramassaire’

remassalha (Alibert) [remassalhas nf pl, cf Ubaud Dicort] : sason de la culhida de la frucha. (v. TdF jos ‘ramassaio’)