rampalm : ram benesit lo Dimenge dels Rampalms.

Rampalms : dimenge dels rams que precedís Pascas.

Dimenge dels Rampalms, dimanche des Rameaux. (v. TdF jos ‘rampau’)

rampant 1, -a adj, cf Ubaud Dicort : « rampant, ante, qui a de la pente, v. rasièr 2, pendolièr 2 ; servile, v. manèfle » (v. TdF ‘rampant 1’)

rampant 2 nm, cf Ubaud Dicort : « rampe d’une montagne, penchant ; surface inclinée d’un ouvrage d’architecture » TdF ‘rampant 2’

rampar v, cf Ubaud Dicort : « v intr, ramper, se traîner, s’humilier ; renvier, au jeu de quilles » TdF

rampar (se) v pron, cf Ubaud Dicort : « se cramponner » TdF jos ‘rampa’

rampardar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, fortifier, munir d’un rempart, v. embarriar » (v. TdF jos ‘rampara’)

rampat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « couvert de nuages légers » (v. TdF jos ‘rampa’). (v. rampa 1)

Cèl rampat : asuèlh de nivols longarudas.

rampegar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, recoller, fixer avec de la colle » (v. TdF jos ‘rampega’)

rampegós, -osa adj, cf Ubaud Dicort : « gluant, ante, poissé, ée, qui se colle, qui s’attache de lui-même » TdF

rampejar v, cf Ubaud Dicort : « v intr, ramper » TdF

rampèl nm / rampèu (abs. Dicort) : aucèl presonièr utilizat per atirar d'autres aucèls ; fiulet per enganar d'aucèls e los trapar ; jòc de bòlas o jòc de quilhas ; « regret d’avoir fait ou omis quelque chose ; personne inquiète, grognon ; gronderie » ». (v. TdF jos ‘rampèu’)

rampèl (aver de -) (loc v) / rampèu (aver de -) (abs. Dicort) : rafir lo nas / rafir las pòtas / aver pas enveja de far quicòm ; romegar.

rampèl (far -) (loc v) / rampèu (far -) (abs. Dicort) : sonar ; se luchar ; far concurréncia ; far lo meteis còp, lo meteis punt... que son adversari ; crestar son adversari.

L'occitan pòt far rampèl a quina lenga que siá.

Cridar rampèu / cridar rampèl : cridar bis.

rampelada : apèl de tambor ; amassada ; romegada.

Una rampelada amassèt tota la populacion.

rampelaire, -aira [~ -airitz] adj e n : persona que jòga del tambor ; romegaire, -a.

rampelar (v. tr. e intr.) : jogar del tambor ; romegar ; rotlar las èrras ; rivalizar amb q.q. ; se divertir ; alatejar per airejar lo bornhon (abelhas)

Deu far plan caud, que las abelhas rampèlon.

rampelariá : romegada.

rampelejaire, -aira (abs. Dicort) : tamborinaire, -a ; repotegaire, -a / romegaire, -a.

rampelejar (v. intr.) : tamborinar « imiter le roulement du tambour » (v. TdF) ; romegar / repotegar.

rampelin nm, cf Ubaud Dicort : « grognon ; mesquin, pauvre hère, qui se plaint toujours » TdF

rampelós, -osa adj : romegaire, -a (qu'a la tissa de romegar)

rampin, -a adj e n, cf Ubaud Dicort : « grognon, grogneur, euse » TdF

rampinejar v, cf Ubaud Dicort : « v intr, grommeler, grogner ; traîner, en parlant d’un malade » TdF

rampinós, -osa adj, cf Ubaud Dicort : « grognard, arde, hargneux, euse » TdF

ramplec 1 [veire remplec nm, cf Ubaud Dicort] : plec per acorchar un vestit.

ramplec 2, -a adj (abs. Dicort) : repompelet, -a (gròs e gras, gròssa e grassa) (v. remplet, replet (v. TdF jos ‘ramplèt’))

ramplegar [veire remplegar] (v. tr.) : cordurar un ramplec d'estòfa.

rampòina nf : v. rampònha.

rampon [ ~ crampon] nm, cf Ubaud Dicort : crampon.

ramponar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, cramponner » TdF

ramponar (se) : se cramponar. (v. cramponar)

ramponenc, -a adj, cf Ubaud Dicort : « adj m, variété d’olivier, v. luca 4 » (v. TdF)

ramponet nm, cf Ubaud Dicort : « petit crampon » TdF

ramponha [rampònha (v. Ubaud Dicort e Alibert)] / rampòina nf : fèbre pas complètament tombada ; represa de malautiá ; querèla ; ralhariá ; desaise / malaise ; rusa ; escapatòri.

Cercar ramponha : cercar bregas, cercar disputa.

ramponhar (v. tr.) : corroçar ; querelar ; cercar bregas.

rampós, -osa adj, cf Ubaud Dicort : « qui a des crampes, perclus, use » TdF

rampòt nm, cf Ubaud Dicort : « jeu de neuf trous ; jeu de la fossette ; crampe en Béarn » TdF

rampratge nm, cf Ubaud Dicort : « t. de maçon, ravalement, sculpture (vieux) » TdF

Rams (fèsta religiosa) n pr m pl, cf Ubaud Dicort : « Lo jorn  dels Rams, Lo dimenge dels Rams, le jour des Rameaux » (v. TdF jos ‘ram’)

ramut, -uda : ramelut, -uda (cobèrt, -a de ramèls) (v. ramós)

ran 1 nm, cf Ubaud Dicort : « onomatopée d’un coup de baguette donné sur le tambour » (v. TdF)

ran 2 (adv. [prep. (v. Alibert)]) : prèp.

Ran la glèisa, près de l’église. (Alibert)

ran de (prep.) (Alibert ; abs. Dicort) : al ran de / a ran de : prèp de / a tocar de.

Ran de la glèisa : prèp de la glèisa.

ran (a -) loc adv, cf Ubaud Dicort : « à foison, en masse, pêle-mêle, v. bodre (a -) » (v. TdF jos ‘ran 2’)

Vin a ran, vin à foison. (v. TdF)

ran de (a -) / al ran de loc prep (v. Ubaud Dicort) : « près de, au bord de, à l’extrémité » TdF jos ‘ran 2’

A ran de la paret, près du mur. (v. TdF jos ‘ran 2’)

Al ran de la glèisa : prèp de la glèisa.

I anèri al ran.

rana : granhòta ; raneta / jòr / vernadèl (Hyla viridis) ; lagremusa d'aiga (Triton cristatus)

ranc 1 nm : cingle (ròc escarpat) ; escuèlh.

ranc 2 nm, cf Ubaud Dicort : « baguette, bûchette » TdF ‘ranc 1’

ranc 3, -a adj : garrèl, -a (qu'a una camba pus corta que l'autra)

rança nf, cf Ubaud Dicort : « épervière amplexicaule, plante » TdF

rancada nf, cf Ubaud Dicort : « tranchée, colique » TdF suppl

rancapalhàs nm, cf Ubaud Dicort : « t. injurieux, à Toulouse » TdF ‘ranco-palhas’

rancar v, cf Ubaud Dicort : « v intr, travailler d’arrache-pied, avec ardeur, sans relâche » (v. TdF)

rancareda : cadena de rocasses ; ròca que se desliècha ; truca de rocasses ; bauç / balç.

rancàs nm : rocàs.

rance, -ça adj : « rance », grais o òli vièlhs d'una sentor e d'una sabor caracteristicas ; vièlh, -a. (v. TdF jos ‘rànci’)

D'òli rance.

De grais rance.

D'òsses rances.

Un òs rance fa de bona sopa.

Vièlh rance, vieillard décrépit.

Vièlha rança, femme flétrie par l’âge. (v. TdF)

La menina rança (emplegat dins Erau e Roergue pels occitanofòns de naissença) : la rèiremenina / la menina vièlha.

rancejar (v. intr.) : començar de venir rance ; venir rance ; vengut rance ; sentir o aver gost a rance.

Aquel òli ranceja.

Aquelas noses rancejan.

rancetat nf, cf Ubaud Dicort : « rancissure, rancidité, partie rance, v. rançum » (v. TdF jos ‘ranciduro’)

ranchàs nm, cf Ubaud Dicort : v. rancàs. (v. TdF jos ‘rancas’)

ranchièira nf, cf Ubaud Dicort : « ganse de fer qui tient le roulon debout sur le côté de la charrette, v. paisselièira » (v. TdF)

ranchièr nm, cf Ubaud Dicort : « roulon, pieu qui soutient les ridelles d’une charrette ; rancher, pièce de bois garnie de chevilles qui servent d’échelons, v. escalasson » (v. TdF)

ranchir v, cf Ubaud Dicort : « v tr, donner par force, rançonner » TdF (v. rançonar)

rancidura : estat de çò vengut rance. (v. rancetat)

ranciment nm, cf Ubaud Dicort : « rancissement » (Rapin)

rancir (v. intr.) : venir rance.

Lo burre vièlh finís que rancís.

rancit, -ida adj : « ranci, ie » (v. TdF jos ‘ranci’)

rançon : soma d'argent demandada per la liberacion d'un presonièr.

rançonaire, -aira n, cf Ubaud Dicort : « rançonneur, maître chanteur, usurier » (Per Noste)

 

 

ranconar (pèrdre son temps) v, cf Ubaud Dicort : « hésiter, traînasser » (v. web ‘etymologie-occitane.fr’)

rançonar (v. tr.) (R. III, 117) : far pagar una rançon, « rançonner ; financer, v. ranchir » (v. TdF).

Faire rançonar, rançonner quelqu’un.

L’an fach rançonar, on l’a rançonné. (v. TdF jos ‘rançouna’)

ranconatge nm, cf Ubaud Dicort : (v. ranconar)

ranconejar v, cf Ubaud Dicort : (v. ranconar)

ranconhar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, rencogner, acculer, v. acofinar, recantonar, rambar » (v. TdF)

ranconhar (se) v pron : « se rancogner » TdF jos ‘rancougna’

rancor nf (L. 314 - R. V, 39) (abs. Dicort) : rancuna / ressentiment. (v. rancòr)

rancòr nf, cf Ubaud Dicort : « rancoeur » (Laus, Basic) ; « rancune » (Laus)

rançor nf / rançum nm : sentor a rance ; sabor de rance.

rancós 1, -osa adj : rocassut, -uda ;

Roergue a d'airals bravament rancoses.

rancós 2 adj m : mal castrat (buòu, moton...)

Un buòu rancós.

Un moton rancós.

rançós, -osa : que sentís a rance ; qu'a gost a rance (R. V, 39).

rançum nm / rançor nf : sentor a rance ; sabor a rance.

rancuna [veire rancura, cf Ubaud Dicort] nf : ressentiment ; òdi ; ostilitat (R. III, 546).

Cal pas gardar rancuna.

rancunhar  (v. tr.) (Alibert ; abs. Dicort) : acantonar / acuolar. (v. ranconhar)

Lo rancunhèri contra la paret.

rancunhar (se) v pron  (v. çai sus) : s'acantonar. (v. ranconhar (se))

rancunós (veire rancurós) –osa adj : que garda rancuna. (v. TdF ‘rancurous’)

rancura nf (R. V, 40) : « rancune, ressentiment, regret » ; protestacion ; pena / afliccion ; cura / patronatge / proteccion. (v. TdF)

Tenir, gardar rancura, garder rancune (v. TdF)

S'avodar a la rancura (proteccion) d'un sant.

rancuraire, -aira (~ -airitz) n, cf Ubaud Dicort : « celui, celle qui se plaint, qui proteste » TdF

rancurant, -a adj, cf Ubaud Dicort : « plaignant, réclamant, ante » TdF

rancurar (v. tr. e intr.) : plànger ; se plànger (trobar a dire a)

rancurejar v, cf Ubaud Dicort : « fréq. dim. de rancurar » (Palay)

rancurèl, -a adj, cf Ubaud Dicort : « celui, celle qui se plaint souvent, maussade, grondeur, euse » TdF

rancurós, -osa : rancunós, -osa / malsapiós, -osa (que garda rancuna, que se sap mal de quicòm) ; pensamentós, -osa / preocupat, -ada.

Ieu cresi plan qu'es rancurós de naissença.

rand (a -) (loc. adv.) (Laus ; abs. Dicort) : a bodre / a roncéncia / a rebòfi / en abondi / a profusion / a foison. (v. ran (a -))

randa 1 nf (1177, Roergue) : randal / randissa / rèndre / tèrme.

randa 2 nf, cf Ubaud Dicort : « radoire, racloire, planchette ou rouleau qui sert à racler le dessus d’une mesure » TdF ‘rando 1’

randac : bròca ; radal.

randaire nm, cf Ubaud Dicort : « radeur, racleur, mesureur de sel ou de grains » TdF (v. randar)

randal : randa / rèndre / tèrme / toissa / tosca / baranha.

randalar / randurar (v. tr.) : clausurar.

randalejar v (v. Ubaud Dicort p. 157 [v. randal]) : « v intr, se cacher derrière une  haie » (Sèrras-Ess.)

randalha nf, cf Ubaud Dicort : randa de romes ; romegàs.

randalhar (abs. Dicort) (v. tr.) : enrodar d'una randa. (v. randalar)

randalièr, -ièira : que viu dins las randas.

Aucèls randalièrs.

randalmar (v. tr.) : enrodar amb de randas.

randalme nm  (v. Ubaud Dicort e Alibert) : renga d'arbres al bòrd d'una randa ; òrle de bòsc / orièira de bòsc.

randanejar v, cf Ubaud Dicort : « v intr, se cacher derrière les haies » TdF

randar v, cf Ubaud Dicort (v. randa 2) : « v tr, rader, racler le dessus d’une mesure [v. radar 2] » TdF

rande nm, cf Ubaud Dicort : v. randal. (v. TdF jos ‘rande’)

randissa : clausura de pals entrelaçats de brancas.

randòl nm, -a : rodaire, -a / passapaís.

randòla : aronda / irondèla.

randolada nf : « randonnée [v. randonada] » (Rapin)

randolar (v. intr.) : landrinejar ; se rodar / passar país ; « randonner » (Rapin).

Randola que randolaràs, es totjorn a randolar.

randolejaire, -aira adj e n : que vira e revira coma las randòlas o los martinets ; rodaire, -a.

randolejar 1 (v. intr.) (v. Ubaud Dicort e TdF) : virar e revirar coma las randòlas o los martinets ; se rodar ; vagabondar ;

randolejar 2 (abs. TdF) (v. intr.) : se rescondre de randa en randa. (v. randalejar)

randoleta : diminutiu afectiu de randòla.

randolinejar (v. intr.) : virar en rond coma un falcon.

randolon nm, cf Ubaud Dicort : « hirondeau » (L. 314)

randon nm, cf Ubaud Dicort : « impétuosité, effort, traite, élan » (R. V, 40)

randonada nf (R. V, 41) : circuit (R. II, 381), « randonnéee » (Laus, Basic).

randonar [ / randonejar] (v. intr.) : « t. de vénerie, randonner, se dit d’une bête poursuivie qui fait un long circuit autour du lieu où elle a été lancée avant de s’en éloigner » (v. TdF jos ‘randouna’) ; far una randonada, una escorreguda [v. randonada].

randonejar, cf Ubaud Dicort (v. intr.) : frequentatiu de randonar [v. randonar].

randura : randa / randal.

randurar (v. tr.) : enrodar d'una randa [v. randalar].

randuràs nm, cf Ubaud Dicort : « hallier, gros buisson, v. bartàs » (v. TdF)

raneta nf, cf Ubaud Dicort : « rainette » (Sèrras-Ess.) (v. rana) 

ranfina (de -) (loc. adv.) : tot bèl just.

Se'n tirèt de ranfina !

ranfonça (?) nf, cf Ubaud Dicort : v. refonzura. (v. TdF jos ‘refounsuro’)

ranganeta nf, cf Ubaud Dicort : « troglodyte, petit oiseau, v. petosa » (v. TdF)

rangassada nf, cf Ubaud Dicort : « mercuriale, gronderie, crierie, v. charpada » (v. TdF)

rangassar v, cf Ubaud Dicort : « v tr et intr, réprimander, rabrouer, gronder » TdF

rangassós, -osa adj, cf Ubaud Dicort : « grondeur, fâcheux, euse » TdF

rangièr nm, cf Ubaud Dicort : « renne, ruminant confiné aujourd’hui dans la Laponie, mais dont on rencontre une très grande quantité d’ossements dans les cavernes du Périgord » (v. TdF)

ranglaire, -aira n, cf Ubaud Dicort : (v. ranglar)

ranglar v, cf Ubaud Dicort : (v. rangle)

rangle nm, cf Ubaud Dicort : « t. de mineur, mur de soutènement autour d’un puits de mine » TdF ; « pilier, poteau, support » (Boucoiran)

rangoissar (se) v pron (v. Ubaud Dicort) : « se plaindre, gémir, v. rancurar » (v. TdF)

rangol nm : rangolum. v. pus bas (ranguilh).

rangolar / ranguilhar (v. intr.) : raufelejar. (v. ranguilhar)

rangolejar (v. intr.) : frequentatiu de rangolar. (v. ranguilhejar)

rangolós, -osa / ranguilhós, -osa adj : rauc, -a. (v. ranguilhós)

rangolum : respiracion rauca de las personas que trabalhan a la mòrt.

rangòri nm, cf Ubaud Dicort : « personne qui se plaint toujours, qui est toujours souffrante » TdF

ranguilh / rangol nm  (v. Ubaud Dicort e TdF jos ‘rangouioun’) : rangolum. v. çaisús.

ranguilhar / rangolar (v. intr.) : respirar rauc coma q.q. que trabalha a la mòrt ; romegar / repotegar.

ranguilhejar / rangolejar (v. intr.) : freq. de ranguilhar.

ranguilhós, -osa / rangolós, -osa : rauc, -a ; romegaire / repotegaire, -a.

rangum nm, cf Ubaud Dicort : « lassitude, v. lassitge » (v. TdF)