pissarèla (plt.) : (Actinia mesembrianthemum)

pissareleta nf, cf Ubaud Dicort : « petite pissotière, v. pisseta » (v. TdF)

pissaròl : rajal d'aiga.

pissarós, -osa adj, cf Ubaud Dicort : « trempé d’urine » TdF.  pissarós / pissós, -osa : v. pissós.

pissaròta nf, cf Ubaud Dicort : « jet d’urine ; pissotière, jet d’eau, jaillissement, cascatelle, filon d’eau qui coule d’un rocher » TdF

pissa sang [pissasang] nm (plt.) : (Fumaria officinalis)

pissasciència n inv, cf Ubaud Dicort : « personne qui affecte la prudence et le savoir » (v. TdF ‘pisso-sciènci’)

pissatge nm, cf Ubaud Dicort : « action de pisser, v. pissament » (v. TdF ‘pissage’)

pissavin : mena de macarèl (peis) (Scomber trachurus) ; escòt (brota de vinha) que pòrta fòrça uèlhs.

pissavinagre (adj. e subs. m. e f.) : persona renosa.

pisseta nf : bragueta ; pisson (urina de mainatge)

Faire pisseta, faire pipi. (v. TdF)

pissièira (Alibert ; abs. Dicort) : enveja de pissar que dintrariá pas dins un capèl de curat ; enveja de pissar que lo veses córrer (lo rag)

pissin (TdF ; abs. Dicort) : urina / pissa / pissanha. (v. pissum)

pissòl nm : gèt / rag.

L'aiga rajava a bèls pissòls : ... a braves rages. (v. Ubaud Dicort e Alibert).

A gròs pissòls, à gros bouillons. (v. TdF jos ‘pissòu’)

pissòla [pissòta, cf Ubaud Dicort p. 157] nf (plt.) : (Lithospermum officinale)

pissolada nf, cf Ubaud Dicort : (v. pissolar)

A bèlas pissoladas. (v. Ubaud Dicort)

pissolar / pissolejar (v. intr.) : urinar fòrt pauc e sovent ; rajar fòrt pauc e amb discontinuitat (R. V, 337), « découler, ruisseler, v. rajar ». (v. TdF jos ‘pissoula’)

Lo papeta pissoleja, probable que sa prostata...

Lo nas li pissoleja, il saigne du nez. (v. Vayssier)

pissolet nm, cf Ubaud Dicort : « pissotière, petit jet, filet d’eau ; petite canule de bois qui conduit l’écoulement d’une lessive » (v. TdF)

pissolièr nm, cf Ubaud Dicort : « ramassis de pissat, pissotière, v. pissadoira » (v. TdF)

pisson nm : urina de drollon.

Mamà, vòli far pisson !

pissorlin nm, cf Ubaud Dicort : « pissenlit » (v. Alibert)

pissós, -osa adj / pissarós, -osa (v. pissarós) : passit, -idat amb d'urina ; que sembla d'urina ; que sentís a urina ; d'una color tèrna e delavada.

Farda pissosa : linge pissós.

Color pissosa.

pissosa nf : mena de peis de mar (Raia vulgaris) ; tèrme de mesprètz per dire filha, femna, monja.

pissòt nm, cf Ubaud Dicort : « verge d’un porc ; tuyau de cruche ou d’arrosoir ; cordon ombilical » (v. TdF)

pissòta nf, cf Ubaud Dicort : « gremil, plante à laquelle on attribue une vertu diurétique, v. èrba de la pisseta » (v. TdF). pissòta : pissòla v. pus naut (abs. Dicort).

pissum nm sing, cf Ubaud Dicort : « pissat, urine, v. pis, pissanha » (v. TdF jos ‘pissin’)

pist ! interj, cf Ubaud Dicort : « psitt, putt, mots dont on se sert pour appeler ou pour marquer son dédain » TdF

pista 1 nf : pesadas (traças de passes o de pès) ; aucèla ; joventa ; ; airal aplanat per far córrer cavals o personas ;

Sègre (seguir) q.q. a la pista.

Acotir (percaçar) una lèbre a la pista.

pista 2 adj e nf : auriòl (castanha seca e pelada)

Castanha pista, châtaigne blanche, séchée sans la peau. (v. TdF ‘pisto 2’)

pistacha : frucha del pistachièr.

pistachièr 1 nm (plt.) : (Pistacia Terebinthus)

pistachièr 2 nm, -ièira : persona femnassièira. (v. TdF)

pistaire nm, -a : persona qu'atira los aucèls amb un fiulèl ; persona qu'acotís de cacilha a lors pesadas.

pistanha nf, cf Ubaud Dicort : « pressée de graine de lin, quantité qu’on en fait réduire en pâte pour en extraire l’huile » TdF

pistar 1 (v. tr.) : trissar / bresar / cambiar en pasta ; somsir / pompir ;

Pistar lo beure dels pòrcs : ne trissar çò qu'es pas liquid.

pistar 2 (v. tr.) : seguir a la pista ; caçar a la fiulada (amb un fiulet) ; far guinèla (cochar / gaitar (R. III, 415))

Pistar una lèbre.

pistar 3 (v. intr. e tr.) : far ‘pst’ ; « appeler les oiseaux avec un appeau » TdF ‘pista 2’.

Pistar q.q. : sonar q.q. en fasent pst.

pistarèla : bilha / boleta.

pistil : organ femenin de la flor.

pistillat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « (bot.) pistillé, -e » (v. Rapin)

pisto nm (< it.), cf Ubaud Dicort : « t. prov., culin.) pistou » (Per Noste, Basic). (Laus : piston)

Sopa al pisto. (v. Ubaud Dicort)

pistòla 1 nf : anciana unitat de moneda que valiá 10 francs. (v. TdF ‘pistolo 2’)

pistòla 2 nf, cf Ubaud Dicort : « prune pelée et séchée » TdF ‘pistolo 3’

pistolada : t. tecn. del jòc de quilhas ; còp de pistolet, « v. pistoletada ». (v. TdF)

pistolejar (se) v pron, cf Ubaud Dicort : « se battre au pistolet » TdF

pistolet 1 nm : mena d'arma de fuòc ; « petit pain, v. panòta » (v. TdF) ;

pistolet 2, -a adj, cf Ubaud Dicort : « homme de rien, v. marriàs » (v. TdF) ; escais de persona desgordida e coquinassa, « polisson » (Mouly Esping. p. 250)

Siás un brave pistolet !

pistoletada : seguida de còps de pistolet ; escarbicada / folastrada / folastrejada.

pistoletejar v, cf Ubaud Dicort : « v intr, tirer des coups de pistolet » TdF

piston nm : disc cilindric (d'una maquina de vapor o d'un motor a explosion) que se pòt mòure alternativament d'un costat o de l'autre per comprimir un fluid e modificar lo movement ; trisson / trissador ; pilon de mortièr ; « soupe au basilic (Provence) (Le piston désigne le mortier qui sert pour le mettre en pâte) » (Laus).

pistòri nm, cf Ubaud Dicort : v. pistre. (v. Honnorat)

pistre nm  (v. Ubaud Dicort, Alibert e Azaïs) : (arc.) fornièr ; enterraire / aclapaire.

pit nm : bèc. (v. Alibert)

pita 1 nf, cf Ubaud Dicort : « mystification » TdF ‘pito 3’

pita 2 nf : moneda d'autres còps. (v. TdF ‘pito 2’)

pitada nf (v. pitar 1) : becada.

pitadardenas n, cf Ubaud Dicort : « grippe-sou » TdF ‘pito-dardèno’

pitadura nf, cf Ubaud Dicort : « partie becquetée, trace de coups de bec ; piqûre de puce ; chiure de mouche » TdF

pitagalina nm, cf Ubaud Dicort : « fausse roquette, navet sauvage, plante » TdF ‘pito-galino’

Pitagòras n pr m : (matematica) « Pythagore » (v. Ubaud Dicc. scient. p. 118)

pitagoric, -a adj, cf Ubaud Dicort : « pythagorique » (Laus)

pitagorician, -a adj, cf Ubaud Dicort : « pythagoricien, enne » TdF

pitagorisme nm, cf Ubaud Dicort : (philos.) « pythagorisme » (Per Noste)

pitaire, -aira n, cf Ubaud Dicort : « oiseau qui becquète, qui commence à manger seul ; personne naïve, qui se laisse mystifier » TdF

 

 

pitamofa nm, cf Ubaud Dicort : « sittelle torche-pot, oiseau qui becquète la mousse ; sorte de poisson de mer, crénilabre melops » TdF ‘pito-moufo’

pitamoras n, cf Ubaud Dicort : « gobeur, homme qui se laisse mystifier, que pita l’amora » (v. TdF ‘pito-amouro’)

pitan nm, cf Ubaud Dicort : « pholade, espèce de mollusque, v. dàtil de mar » (v. TdF)

pitança : detalh d'un repais ; porcion de manjar de comunitat religiosa ; tot çò que se manja amb de pan ; manjar en general.

pitançar (v. tr. e intr.) (v. Ubaud Dicort e TdF) : manjar sa pitança, « manger à la pitance ; se régaler ; ménager » (Alibert).

pitançariá : carga de pitancièr dins una comunitat religiosa.

pitanceta nf, cf Ubaud Dicort : « petite pitance » TdF

Far pitanceta, se régaler. (Brun Glossari Oc-Fr)

pitancièr nm, -ièira : despensièr, -ièira d'un convent. (v. TdF)

pitançós, -osa : que fa manjar de pan ; que repasima.

Una salsa bona es pitançosa.

pita-pata nm o nf (?), cf Ubaud Dicort : « jeu où les enfants font des pétards d’argile » TdF ‘pito-pato’

pitaquistant nm, cf Ubaud Dicort : « écornifleur, v. cèrcadinnars » (v. TdF ‘pito-quistan’)

pitar 1 (v. tr. e intr.) (R. IV, 546) (v. pit) : becar / picar / picorar / picorejar ; « mordre à l’hameçon, se laisser mystifier ». (v. TdF ‘pita 1’)

pitar 2 v, cf Ubaud Dicort : « v tr, mettre, dresser sur une élévation » TdF ‘pita 2’ 

pitassadura nf, cf Ubaud Dicort : « partie becquetée, v. pitadura » (v. TdF)

pitassar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, donner des coups de bec, becqueter » TdF

pitchepin nm, cf Ubaud Dicort : « (commerce du bois) pitchpin »

pitecantròp nm, cf Ubaud Dicort : « pithécanthrope » (Rapin)

pitejar v, cf Ubaud Dicort (v. pit) : « v intr, commencer à becqueter ; picorer, v. becar » (v. TdF)

pitic, -a adj, cf Ubaud Dicort : « pythique » (Rapin)

Jòcs pitics, jeux pythiques. (Rapin)

piton : clavèl que son cap es en forma d'anèl o de cròc , e que sa camba es a vitz o a punta ; cima de montanha nauta ; mena de sèrp gròssa (Pithon regia) ; (P. spilotes)...

Un alpinista espinta de pitons dins la paret d'escalar.

pitonissa : femna de l'antiquitat que passava per devinar l'avenidor.

pitorejar v, cf Ubaud Dicort : v. pitejar. (v. TdF jos ‘piteja’)

pitospòr nm, cf Ubaud Dicort : « (bot.) pittosporum » (Laus)

pit-pit 1 (onom.) : piuladís d'aucelon.

pit pit [pit-pit 2] (subs. m.) : piulin ; piula ; autres aucèls que fan pit-pit.

pitraca : prostituïda vièlha.

pitrada : contengut de la peitrina ; regalèmus ; gròs repais.

Ai agut fachas de bravas pitradas.

pitraire, -aira : persona que manja bravament e golardament.

pitrar 1 (v. intr.) : trepejar (pompir) de colèra ; se despieitar ; s'encolerir.

pitrar 2 (se) v pron (v. TdF) : s'empafar (manjar bravament e golardament)

pitrariá nf, cf Ubaud Dicort : « pitrerie » (Laus). (v. pitre 2)

pitrassaire, -aira adj e n, cf Ubaud Dicort : ‘(v. pitrassar)

pitrassar v, cf Ubaud Dicort : v. apitrassar. (v. TdF jos ‘apitrassa’)

pitre 1 nm : peitrina ; peitral ; fafièr (papach) ; estomac ; còr / coratge ; aucèl de mar (Colymbus immer) ; (C. stellatus)

Cal aver de pitre per far çò qu'a fach !

pitre 2 nm, cf Ubaud Dicort : « pitre [v. palhassa] » (Laus)

pitrejaune nm, cf Ubaud Dicort : « rouge-gorge, v. pitreroge » (v. TdF suppl)

pitreroge nm, cf Ubaud Dicort : « rouge-gorge, v. papachrós » (v. TdF ‘pitre-rouge’)

pitret : aucèl palmipède (Podiceps ruficollis)

pitron : traveta (fusta del fustam de teulada) ; cabiron ; mena d'aucèl : rigal / papach rós (Erithachus rubecula)

pituïta [pituita] nf : mucositat de las membranas del nas.

pituïtari [pituitari], -ària adj : relatiu, -iva a la pituïta.

Membrana pituïtària.

pituïtós [pituitós], -osa adj : abondós, -osa en pituïta.

piu 1 (onom.) (v. TdF ‘piéu’)  (v. L. 295 adv “d’une voix aiguë’’ [v. piu 2]) : piulament agut d'aucelon [v. piu 3]. (v. piu-piu)

piu 2 adv : « d’une voix aiguë » (L. 295)

Los aucelets cantan piu, les oiselets chantent piu. (v. R. IV, 546)

piu 3 (cant d’aucèl) nm, cf Ubaud Dicort : « piu, cri des oiseaux, action de piauler » (R. IV, 546)

Faguèt son darrièr piu dins lo fons d’un saquet. (v. TdF ‘piéu’)

piu 4, pia adj (arc.) (Alibert ; abs. Dicort, TdF) : pigalh, -a / picard, -a (blanc e negre ; blanc e rossèl) (v. pigat 1)

Caval piu.

Vaca pia.

piu 5, pia adj, cf Ubaud Dicort (L. 295) : piós, -a / devòt, -a ; misericordiós, -a.

« De son piu còr, grèu sospirèt »

Passion de Clarmont, vèrs 51.

Piu : nom de mantun papa (Piu IX, Piu X, Piu XI, Piu XII)

piuçada : doblet de pinçada.

piuçaire, -aira adj : doblet de pinçaire.

piuçal : doblet de pinçal.

piucar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, pincer, gober, saisir, v. piuçar » (v. TdF ‘piéuca’) ; « provoquer, exciter, faire endéver » TdF suppl

piuçar [veire pinçar, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : pinçar (sarrar entre lo det gròs e l'indèx) (t. a.) ; pinçar e tirar amb lo det gròs e l'indèx. (v. TdF ‘piéussa’)

Piuçar una persona per un braç, per una gauta...

Piuçar de fen de la fenièira (pila de fen)

piucèl [ ~ piusèl], -a (adj. e subs) , cf Ubaud Dicort (los 2, R. IV, 546) : jovent o joventa, òme o femna qu'an pas jamai agut cap de comèrci carnal amb cap d'òme o cap de femna.

La Piucèla d'Orleans : Joana d'Arc.

piucelatge [ ~ piuselatge] nm (los 2, R. IV, 547) : virginitat.

piuceleta ~ piuseleta nf, cf Ubaud Dicort : « jeune pucelle, petite fille, bachelette » TdF jos ‘piéuceleto’

piucelona ~ piuselona nf, cf Ubaud Dicort : v. piuceleta. (v. TdF jos ‘piéuceleto’)

piula : alauseta de prat (mena d'aucèl) (Alauda arvensis) ; rosselina : (mena d'aucèl) (Anthus rufus) ;

Aver la piula : cantar coma una piula (èsser bandat)

A la piula : es entre Galhac e Rabastens (es pintat)

piula d'aiga : mena d'aucèl (Charadrius hiaticula)

piula de vinha : mena d'aucèl (Alauda undata)

piulada : accion de piular ; biais de piular.

piuladís nm, piuladissa (abs. Dicort) : bruch que fa un poleton que piula o una persona que parla agut.

piulaire, -aira [~ -airitz] adj e n : poleton, aucelon o persona qua piula (que crida o parla fòrt agut) ; mena d'anet salvatge (Anas penelope)

piulament (L. 295) : piu-piu de poleton.

piulana nf, cf Ubaud Dicort : « anthus de Richard, oiseau, v. pivòta » (v. TdF ‘piiéulano’)

piulant : pluvièr (Charadrius)

piular / piutar (v. piutar) (v. intr.) : cridar coma los poletons d'una cloca, coma los aucelons que cridan o coma una persona que parla fòrt agut, « criailler » (v. Alibert).