|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
mèlsa : glandola enrè de l'estomac, al dejós del diafragma e al dessús del ren esquèr, «rate» (Laus) ; ventresca (pança) ; (s.f.) sangflac / ausardariá / audàcia / front / impudéncia (e non pas topet (fr.)). (v. TdF jos 'mèusso') Te propausi aquò e as la mèlsa de refusar ? Estirar la mèlsa, se coucher tout de son long. (v. Bessou Brès p. 175) melsat : gròs salsissòt (mèlsa de pòrc, fetge, lard... achiquetats, mica de pan, uòus, pebre, sal...) melsós, -osa : que patís de la mèlsa. Melusina (f.) : personatge de legenda de l'Edat mejana. mèlze [ ~ mèle] nm, cf Ubaud Dicort (plt.) : (Larix europaea), « mélèze » (Alibert) memament adv, cf Ubaud Dicort : « même, de la même manière ; surtout, v. subretot » (v. TdF) membrana : lamèla tèunha e plegadissa de teissut organic animal o vegetal. membrança : recòrd / sovenir / memòria ; anoal. membranós, -osa : de la natura d'una membrana ; que revèrta una membrana. membranula : membrana pichona. membrar (v. tr.) : remembrar / rememoriar. membrar (se) : se remembrar / se rememoriar. membràs nm, cf Ubaud Dicort : « gros membre » TdF membrat, -ada / membrut, -uda (v. membrut) : qu'a de braves membres « membré, ée ». (v. TdF ‘membra 2’) Ben membrat, bien membré. (v. TdF) membre : caduna de las extremitats articuladas al tronc de l'òme o dels autres animals ; pèça d'un ostal. membre viril : vèrga. membrilhon : membre pichonèl. membrós, -osa adj, cf Ubaud Dicort : v. membrut. (v. TdF jos ‘membru’) membrura nf, cf Ubaud Dicort : « membrure ; tous les membres d’un vaisseau » TdF membrusa nf, cf Ubaud Dicort : « chevron pour fixer la fermeture d’un jardin ; pied d’un lit » (v. TdF) membrut, -uda adj / membrat, -ada (v. membrat) : qu'a de braves membres. « mème, -a » (adj. e adv. de l.p.) (non preconizat Dicort) : meesme, -a / meime, -a. (L. 240 - R. VI, 360). Per la lenga escricha, v. meteis. A « mème » de (l.p) : en estat de. De « mème » que (l.p.) : coma. Çò « mème » (l.p.) : la « mèma » causa (l.p.), [çò meteis (v. meteis)]. Pas « mème » : « mème » pas (l.p.), [quitament pas (v. quitament 1)]. « mementa » (mementa nf) : v. memòria. memento nm (lat. = ‘rapèla-te’) : pregària de la messa pels vius e pels defuntats ; pensabèstia / agenda (lat.) memòis (f.) (Doujat : ‘memoy’ « violette blanche ») [veire mamòis, cf Ubaud Dicort] / memòissa (veire mamòissa) nf : captòrta / violeta. (Viola odorata) ; (Viola canina) (v. TdF jos ‘mamoi’) memorablament : d'un biais memorable. memorable, -bla : digne, -a d'èsser recordat (remembrat). Eveniment memorable. Data memorabla. memorandum nm (lat.) : nòta per se recordar quicòm ; pensabèstia / agenda (lat.) ; nòta diplomatica. memorar (v. tr.) : memoriar. (v. TdF jos ‘memouria’) Aquel monument memòra la guèrra grand. memorar (se) : se memoriar. memoratiu, -iva adj : que se soven ; en memòria de. Memoratiu de sa promessa. (v. TdF) memorent, -a adj (v. Ubaud Dicort e Alibert) : doblet de memoriós, -osa. memòri (m.) : trabalh universitari per aver un diplòma, (document per presentar) , cf Ubaud Dicort. Memòri de mestria. (v. Ubaud Dicort) memòria : facultat de se sovenir ; recordança. (v. memòrias) Recitar de memòria (loc. adv.) : recitar de per còr. De memòria perduda : de temps immemorial. Memòria de massa, memòria mòrta, memòria viva (en informatica, (v. Ubaud Dicc. scient. p. 161)) memorial nm : registre o monument memoratiu. Memorial de La Resisténcia, de Bodon, de Mistral... memorialista n (m. e f.) : autor, -a de Memòrias istoricas. memoriar (v. tr.) : v. memorar. memoriar (se) / memorar (se) : se remembrar / se sovenir. memòrias nf pl (v. jos memorialista) : « mémoires [nm pl] » (Lèbre, Sèrras-Ess) Sas memòrias son mai interessantas que sos romans. (Rapin) memoriós, -osa adj / memorent, -a : qu'a bona memòria. memorizable, -bla : que pòt èsser memorizat, -ada. memorizacion : accion de memorizar. memorizar (v. tr.) : encapar (se metre dins lo cap) / fixar dins sa memòria ; enregistrar (t. tecn d'informatica) mena 1 nf : sòrta / espècia / genre ; manièira (R. VI, 355) / biais / faiçon ; ramelet que pòt èsser empeutat ; mena 2 [veire mina 1, cf Ubaud Dicort] nf : veta (vena de mineral) ; mineral ; mina. (v. TdF ‘meno’) menabruch / menaçaganh (m. e f.) (los 2, abs. Dicort e TdF) : turbulent, -a. [v. jos menar] menaça : amenaça (paraulas, gèstes... signes de perilh) menaçaganh (m. e f.) : v. menabruch. menaçaire, -aira [~ -airitz] adj e n : qu'amenaça, qu'es un signe de malparat. menaçant, -a : coma çaisús. menaçar (v. tr.) : far comprene a q.q. son intencion de li far mal ; anonciar un perilh, un malparat (perilh imminent), un castig... Menaça de plòure : vòl plòure. menacejar (v. tr.) : frequentatiu de menaçar. menada : çò menat (t. a.) ; faissa de tèrra ; montet de mortièr ; sason de pastre ; quantitat d'olivas espotidas jos la mòla dins un còp ; intriga.
|
|
menadièira : instrument per mesurar una quantitat d'olivas ; olivas mesuradas amb la menadièira. menadís, -issa adj, cf Ubaud Dicort : « de bonne façon, prêt à la culture, en parlant d’un terrain » TdF suppl menadoira (abs. Dicort) : benda d'estòfa per menar un nenon. (v. menadoiras) menadoiras nf pl, cf Ubaud Dicort : « lisières pour conduire un enfant » (v. TdF) menador 1 nm : « brancard auquel on attache le cheval qui tourne la meule d’un moulin à huile ; branloire d’un soufflet de forge » ; mandre / menal / manada (tot çò que servís per menar) (e non pas « manivèla »» qu'es un francisme) ; « guides, rênes » ; padèla / omoplata. (v. TdF) menador 2, -doira adj, cf Ubaud Dicort : « qui amènera, qui présentera ; qui sera mené » (v. L. 242) menaira nf : domaisèla d'onor. (v. menairas) menairal : foet de baudufa. menairas nf pl : companhas de la nòvia. menaire, -aira [~ -airitz] n : conductor, -tritz ; capmèstre, -a (t. a.) ; vaquièr de vacas vièlhas ; gafet de molinièr ; moton esquilat que mena lo tropèl. menairòl : margue de flagèl. menairon nm, cf Ubaud Dicort (v. mena 2) : « mineur » (Alibert) menal [menalh cf Ubaud Dicort] nm : mandre / manada. (v. TdF jos ‘menadou’) menament : accion de menar (t. a.) menar (v. tr.) : conduire ; acompanhar ; trabalhar una bòria. Menar un tractor. Menar una bòria. Menar un afar. Menar son drollon a l'escòla. Menar bruch (occ.) : far de bruch ; far grand bruch. Plan menar quicòm : o degalhar pas. menar (se) : se conduire ; se tirar d'afar. Se sap pas menar, lo paure ! menariu nm, cf Ubaud Dicort (v. mena 2) : « mineur » (Alibert) menasòm adj (dels dos genres), cf Ubaud Dicort : « qui amène au sommeil » TdF ‘meno-som’ menastre nm, cf Ubaud Dicort : « grande corbeille plate, v. banasta » (v. TdF) menat : nauc que las olivas i son espotidas. menaucha nf, cf Ubaud Dicort : « vaisseau dans lequel les vendangeurs vident leurs paniers, v. basta 1 ; mesure portative au moyen d’une barre qui en traverse l’intérieur et qui ressort de chaque côté, contenant 55 litres, en Périgord » (v. TdF) menauchada nf, cf Ubaud Dicort : « contenu d’une menaucha » (v. TdF) mencaste nm, cf Ubaud Dicort : « fleur du trèfle » TdF mencion : testimoniatge / raport / nòta ; distinccion (R. III, 60). mencionar / mençonar (v. mençonar) (v. tr.) : « mentionner, v. mentaure ; nommer, appeler, annoncer » TdF ‘mensiouna’ ; citar ; indicar ; senhalar. mençonar 1 v : (se souvenir de), cf Ubaud Dicort. mençonar 2 (anonciar) v : veire mencionar, cf Ubaud Dicort. Mende : nom de vila de Losera (Occitània) Mendel Gregor : monge botanista austrian (1822-1884). mendelèvi nm : (quimia) « mendelevium » (v. Ubaud Dicc. scient. p. 377) mendelian, -a : relatiu, -iva al mendelisme. mendelisme : leis de Mendel sus l'ereditat. menderòla nf, cf Ubaud Dicort : « harle huppé, oiseau de marais » TdF mendés [, -esa adj e n] : de Mende ; relatiu, -iva a Mende. mendic 1 [, -iga] n, cf Ubaud Dicort : pastron, « jeune bergère, novice » ; gafet ; « ouvrier qui traîne les chariots de houille, dans les mines ; garçon, enfant, fille ». (v. TdF jos ‘mendi’) ; mendicaire / mendicant, -a (v. R. IV, 193 : mendic adj « mendiant »). mendic 2 nm : « lentille cultivée » (Alibert ; v. Vayssier jos ‘mendich’) mendicaire, -aira n, cf Ubaud Dicort : « mendiant, -e / mendigot, -e » (Laus) mendicant 1, -a (adj.) : que mendica (t. a.), « pauvre, médiocre » (Alibert) Òrdre mendicant. (v. TdF) mendicant 2, -a (subs.) : persona que mendica. mendicantalha nf sing (pej.) : los mendicants en general. mendicar (v. tr.) : demandar la caritat / demandar una almòina; demandar d'argent. mendicitat nf : accion de mendicar ; condicion d'una persona que mendica. mendicon nm, -a : pastron pichonèl. (v. mendic 1) mendiga nf : fem. de mendic 1. mendigaire (abs. Dicort) / mendicaire, -aira n : mendicant, -a. v. pus naut. (v. mendicaire) mendigalha nf sing, cf Ubaud Dicort (v. mendic 1) : « les garçons, les filles, v. jovent » TdF ‘mendigaio’ mendigam nm sing, cf Ubaud Dicort : « les filles, v. filham » (v. TdF ‘mendigan’) mendigàs, -assa n, cf Ubaud Dicort (v. mendic 1) : « gros garçon, grosse fille » TdF mendigueta nf, cf Ubaud Dicort : « petite fillette, v. chatoneta » (v. TdF) mendigòl, -a : v. mendrigòl (los 2, abs. Dicort). mendilh [veire mendic 2, cf Ubaud Dicort] : (plt.) : èrs / lentilha (Vicia ervilia) mendòla nf : (mena de peisses) : cagarèl (Sparus vulgaris) ; (Sparus argentatus) ; (Sparus maris) mendre adj (m. e f.) (v. Ubaud Dicort e Alibert) : pus pichon ; cabdèt (fraire mendre) ; mesquin (R. IV, 218). Lo pus mendre : lo pus pichon. mendrigòl [mendrigol (v. Ubaud Dicort, TdF, Alibert)], -a adj e n : menut, -uda ; mingarèl, -a / escanaulit, -ida ; estequit, -ida ; magrostin, -a ; fleis, -ssa / minhard, -a. mendrigolet, -a adj : diminutiu de mendrigòl, -a. mendròt, -a adj, cf Ubaud Dicort : « malingre ; (mince de corps, frêle, délicat) fluet » (Per Noste). (v. mendrigol) menèbre, -bra adj, cf Ubaud Dicort : « brutal, ale, brusque, sévère, dur, ure, maussade, acariâtre ; lascif, ive » TdF menèc, -a adj, cf Ubaud Dicort : « imbécile, nigaud, aude, un peu fou, v. nèci » (v. TdF jos ‘menè’) |
|
|
|
|
|
|