|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
languina : langor / melancoliá / languison / languidura. languinar v, cf Ubaud Dicort :
« v intr, languir » (L. 221) languinejar (v. intr.) : frequentatiu de languir / se languir. languinós, -osa (abs. Dicort) : qu'a la languina / langorós, -osa. (v. languissós) « Vai dire a m'amiga que
soi languinós » (Cançon Se canta, que cante.) languir (v. intr.) : se marfondir / se marfondre ; mancar d'animacion ; esperar per pas res ; èsser impacient de ; se marcir. Languissiá per las escòlas, quitèt a 16 ans. La convèrsa languissiá, las gens badalhavan. La fagas pas languir, vai-la véser ! Languissi pas de venir vièlh. La vianda languís, qu'espèra de pluèja. languir (se) : èsser languinós / aver la languina. languirejar (v. intr.) (v. Ubaud Dicort e TdF jos ‘languineja’) : doblet de languinejar. languison nf : nostalgia / languiment / languitòri / langor. languissable, -bla adj, cf Ubaud Dicort : « où l’on
s’ennuie, peu fréquenté, triste, en parlant d’un
lieu » TdF languissent, -a : que se languís ; qu'amòda de nostalgia. Una convèrsa languissenta. languissós, -osa adj, cf Ubaud Dicort : « qui a la nostalgie,
l’ennui, le spleen » TdF languit, -ida adj, cf Ubaud Dicort :
desirat, -ada ; qu'a patit,
« exténué, ée, affaibli, ie » TdF jos ‘langui’. Blat languit : blat enculit. languitòri nm : langor / melancoliá (R. IV, 179). languitud nf (v. Ubaud Dicort e Fettuciari) : v. languidura. (v. TdF jos ‘languitudo’) languiu, -iva adj (v. TdF ‘languiéu’) / languivol, -a (v. –ÍVOL) (v. languivol) : que pòrta al tristum ; que pòrta a la languina. languivol, -a adj [ ~ languívol adj m e f, cf Ubaud Dicort
(v. –ÍVOL)] : « qui
porte à la tristesse, à l’ennui » (Alibert) lanha : gemec ; planh ; lagui / lai ; aflixion (R. II, 32) ; mingra / pensament ; pentiment. lanhaire, -aira [~ -airitz] adj : persona que se lanha. lanhant, -a adj, cf Ubaud Dicort :
« plaintif, -ive » (v. Lexic
M. Roqueta) lanhar (se) : gemegar ; se plànger ; se preocupar. lanheta : perna / borrasson / banèl / malhòla de nenon. lanhós, -osa : planhós, -osa. lani 1 adj, cf Ubaud Dicort :
« en laine, fait avec de la laine » TdF Malhòl lani, maillot de laine. (v. TdF) lani 2 nm, cf Ubaud Dicort :
« lange » TdF lani-lini nm, cf Ubaud Dicort :
« tiretaine, étoffe moitié laine, moitié
fil » TdF lanièr 1 nm : mena de falcon. lanièr 2, -ièira adj e n : relatiu, -iva a la lana ; persona que lava la lana. (v. TdF ‘lanié 1’) lanièr 3 nm, cf Ubaud Dicort [ / laniaire nm], -ièira : « lainier », persona que trabalha la lana [v. lanaire] o vend de lana,. (v. TdF jos ‘lanié 2’) lanifèr, -a / lanigèr, -a adj : que pòrta de lana o un teissut cotonós. lanissa nf (TdF,
Alibert ; veire anhissa, cf Ubaud Dicort): lanatge ; montet de lana ; estòfas de
lana. lanlan adv, cf Ubaud Dicort :
« Se portar lanlan, se porter lala, ni bien ni
mal » (v. TdF jos
‘lanla’) « lanlèra »
(lanlèra nf e
locucions) : v. lallèra. (non preconizat Dicort) « lanlerejar » (lanlerejar v) : lallerejar. (non preconizat Dicort) lanlèri nm, cf Ubaud Dicort :
« dandin, nigaud » TdF lanolina nf, cf Ubaud Dicort :
« lanoline » (Laus) lanós, -osa (R. IV, 16) : cobèrt, -a de lana. lanquetar v, cf Ubaud Dicort :
« v intr, faiblir, céder par lâcheté,
v. calar » (v. TdF) lansacanet nm : ancian soldat alemand. lansacaneta nf, cf Ubaud Dicort :
« (jeu de cartes) lansquenet » (Rapin) lansaman nm / lansiman [lansimand] nm (v. Ubaud Dicort e TdF jos ‘lansaman’) : òme gròs e difòrme ; escais dels Alemands e dels Soïsses. lantan nm : (quimia)
« lanthane » (v. Ubaud Dicc. scient.
p. 373) lantanid [lantanid(e)s nm pl] : tèrme generic dels elements de tèrras raras, « lanthanides » (v. Ubaud Dicc. scient. p. 373). lantantira ! interj, cf Ubaud Dicort : « sorte de
refrain » (v. TdF) lantena nm (plt.) : (Lantena
aculeata) lantèrna : fanal de man vitrat, per esclairar los estables o los camins abans que l'electricitat trauquèsse. (v. TdF) lanternaire, -aira (~ -airitz) adj e n, cf Ubaud Dicort :
« celui, celle qui lanterne, qui lambine » TdF lanternar (v. intr.) : « se promener avec une lanterne » ; flandrinar / musardar / s'atardivar ; « rôder ». (v. TdF) lanternariá nf, cf Ubaud Dicort : « lanternerie, fadaise,
lenteur » TdF lanternatge nm, cf Ubaud Dicort :
« action de lanterner, de baguenauder » TdF lanternejaire, -aira [~ -airitz] adj e n : musardejaire, -a. (v. TdF jos ‘lanternaire’) lanternejar (v. intr.) : frequentatiu de lanternar. (v. TdF jos ‘lanterna’) lanterneta nf, cf Ubaud Dicort :
(v. lantèrna) lanternièr, -ièira n : persona que fa o vend de lantèrnas : « personne irrésolue, indéterminée » TdF. Lanternista n pr m, cf Ubaud Dicort :
« Lanterniste, nom des membres d’une Académie de
Toulouse qui fut fondée à la fin du 17ème
siècle, et qui, dans l’origine, s’assemblait la nuit. Elle
avait pris pour devise : in nocte lucerna » TdF lanternon nm, cf Ubaud Dicort :
« lanternon, lanterneau, partie d’un escalier » TdF lantresa (plt.) : (Euphorbia characias) lantreson nm (plt.) : (Euphorbia segetalis) lanuginós, -osa adj, cf Ubaud Dicort : « lanugineux,
-euse » (Laus) lanum nm sing : las bèstias lanadas ; sentor de lana. lanusquet, -a adj e n / lanenc, -a (v. lanenc) : « landais de la grande Lande (souvent péjoratif) » (Per Noste), persona que viu dins Lanas. Chaval
lanusquet, cheval landais. (v. TdF) lanut, -uda : qu'es en lana ; que dona de lana. lanzic nm, cf Ubaud Dicort :
v. landís.
(v. TdF jos ‘lancil’) lapa : alluvions (R. II, 56) (sabla, limon, bordilhas... carrejats per las aigas) lapaç nm (plt.) : (Rumex
aquaticus) ; (R. crispus) lapaçon (plt.) : (Myosotis lappula) ; (Xanthium
strumarium) ; (Xanthium spinosum) lapaçós, -osa adj, cf Ubaud Dicort :
« Terren lapaçós, terrain où
croît la bardane » TdF ‘lapassous’ |
|
lapalissada nf, cf Ubaud Dicort :
« lapalissade » (Rapin) lapar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, laper, boire comme les chiens,
boire de l’eau, v. lampar 2 »
(v. TdF ‘lapa’) laparassa nf, cf Ubaud Dicort :
« grande bardane, plante ; étoffe de laine
grossière , espèce de bure » TdF lapardèu ~ laparèu nm,
cf Ubaud Dicort : « lapereau [v. lapinon] ; damoiseau, v. tafurèl » (v. TdF jos ‘laparèu’) LAPARO- : forma prefixada del grèc laparòn (abdomèn) laparocèla (-cèle nf, v. idrocèle) : ernia ventrala que s'escapa de la paret abdominala d'un punt autre que los anèls inguinals o crurals. laparoplastia : ablacion de las pèls del ventre flacas dels obèses qu'an fòrça magrit. laparoscopia : examèn visual dirècte de la cavitat abdominala. laparotomia : incision cirurgicala de l'abdomèn. lapàs 1 nm (v. lapa) : tautàs / fangàs ; alluvion ; lapàs 2 nm : brave emplastre ;
lapàs
3 [veire lapaç, cf Ubaud Dicort] nm :
planta : (Lappa minor) ; (L. officinalis) ; (L. tomentosa);
(Verbascum) Lapassada Rogièr : poèta occitan bearnés (1912-1999). lapet : calhada salada e pebrada. lapeta (plt.) : (Lappa minor) « lapi » (desf. l.p.) nm : v. api. làpia (abs. Dicort) : fanga ; sorra
; alluvion (R. II, 56). (v. lapa) lapidacion (R. IV, 20) : accion de lapidar, de desrocar. lapidar (v. tr.) (R. IV, 20) : desrocar (tuar a còps de pèiras) lapidari 1, -ària (adj.) : relatiu, -iva a las pèiras, a las inscripcions sus las pèiras ; concís, -isa. Inscripcion lapidària. Estil lapidari. lapidari 2 nm, -ària : persona que talha las pèiras preciosas autras que los diamants. lapidificacion (abs. Dicort) : accion o resulta de
lapidificar o de se lapidificar. (v.
petrificacion [v. Littré
jos ‘lapidification’]) lapidificar (v. tr.) , cf
Ubaud Dicort : donar a
d'elements materials la consisténcia de la pèira. (v. petrificar) lapidificar (se) : prene la consisténcia de la pèira. « lapièr » (desf. l.p.) : v. apièr. lapin (del port. lapa : cauna) : conilh (Lepus cuniculus) lapin de Barbariá nm, cf Ubaud Dicort : « cochon d’Inde » TdF lapin-lèbre nm, cf Ubaud Dicort : « variété de lapin,
plus grosse que le lapin ordinaire, léporide » TdF lapina : feme del lapin. lapinada nf : ensemble dels lapins nascuts al còp d'una lapina ; « plat de lapin » TdF. lapinat nm, cf Ubaud Dicort :
v. lapinon. (v. TdF jos ‘lapinoun’) lapinar (v. intr.) : far de lapins. lapinàs : lapin gròs ; lapin mascle. lapinejar (v. intr.) : revertar una lapina (èsser feconda) lapinet nm, cf Ubaud Dicort :
« petit lapin ; t. de boucher, filet
mignon » TdF lapineta nf, cf Ubaud Dicort :
« petit lapin femelle, jeune lapine » TdF lapinièira : tuna de lapins ; gàbia de lapins. lapinon nm : lapin pichon ; « muflier, plante » TdF. lapinòt nm, cf Ubaud Dicort : v. lapinon. (v. TdF jos ‘lapinoun’) lapislazuli [lapis-lazuli ~ lapis, cf Ubaud Dicort] nm (de l'it. lapislazzuli, pèira d'azur) : v. lasurita e lazuli. lapon 1 nm, cf Ubaud Dicort :
« limon, vase » TdF lapon 2 nm, cf Ubaud Dicort :
« goëmon, zostère marine, plante » TdF ‘lapoun 2’ lapon 3, -a adj e n, cf Ubaud Dicort : « lapon, onne,
de la Laponie » TdF ‘lapoun 3’ Lapònia n pr f, cf Ubaud Dicort :
« Laponie » TdF ‘Lapounié’ laporda (non preconizat Dicort) : gafaròt
(frucha de la lamporda) (v. lamporda) laps 1 (m.) (abs.
Dicort) : temporada / passada. Un laps de temps. (Rapin : un lapse, un laps de temps.) laps 2 [lapse], -sa adj, cf Ubaud Dicort : (t. tecn. de drech) tombat, -ada dins l'error. lapsus nm (lat.) : emplec involontari d'un tèrme autre que lo tèrme volgut. lapuc / laput : gafaròt / lampordon (frucha de la lamporda) lapuçon (plt.) : (Lappa officinalis) ; (Myosotis lapulla) lapuçós, -osa : dich d'un airal, d'una pèça... que la lamporda i s'agrada. laquet : lacolet (lac pichon) lar nf o nm, cf Ubaud Dicort : fogal ; pèira del fogal. (v. lars) larar (v. tr.) (v. lar)
: pasimentar / lausar ; lausar un forn. laràs 1 nm (Alibert) : sossòl ; ròca desnudada per
las aigas. laràs
2 nm (v. lar) : « banc devant le foyer »
(Alibert) larassàs
nm, cf Ubaud Dicort :
(v. laràs 1) larba nf, cf Ubaud Dicort :
« plie, carrelet, poisson de mer, v. pançard 2, platussa » (v. TdF ‘larbo’) larbés [ ~ larfés, cf Ubaud Dicort] nm : cambe o lin que son estats trempats. lard : grais espés que se tròba jos la pèl d'unes animals. Lard de pòrc. Metre de lard : s'engraissar. larda : flamada / flambada. lardada : escorjal / escorjadura / escorgadura (t. a.) lardadoira : ast per lardar una lèbre, un pol, un aucèl ; esclat de fust que demòra estacat a la soca d'un arbre tombat. lardaire, -aira [~ -airitz] n : persona que larda. lardairet nm / lardaireta nf, cf Ubaud Dicort :
« mésange bleue »
TdF jos ‘lardeiret’ lardairon nm, cf Ubaud Dicort :
« mésange moustache ; mésange penduline ;
mésange bleue » (v. TdF ‘lardeiroun’) lardaironet nm, cf Ubaud Dicort :
« mésange à longue queue » TdF lardairòta nf, cf Ubaud Dicort : v. lardairet. (v. TdF jos ‘lardeiret’) lardar (v. tr.) : espintar de lonjas de lard sus quicòm de flambuscar ; ajustar de lard ; flambuscar amb de lonjas de lard enfuocadas ; fissar en paraulas ; lancejar. lardejar (v. tr.) : quitar pas de fissar en paraulas. lardèl : arpon per trapar las granolhas. lardièira nf : mena de mesenga (Parus palustris) ; (Parus
cristatus) ; (Sylvia melanocephala) lardièira monegueta nf, cf Ubaud Dicort : « mésange
charbonnière » TdF ‘lardiero-m...’ lardièr, -ièira adj : relatiu, -iva al lard ; qu'aima lo lard. lardinhós, -osa : manhac, -aga (de mal contentar) (t. a.) (v. espeçonhós) lardissar (abs. Dicort) (v. tr.) : doblet
frequentatiu de lardar. |
|
|
|
|
|
|