insociabilitat nf : manca de sociabilitat.

insociablament : d'un biais insociable.

insociable, -bla : qu'es pas sociable, -a.

insocitós, -osa adj, cf Ubaud Dicort : « insoucieux, euse » TdF

insofriblament : d'un biais insuportable.

insofrible, -bla : insuportable, -a.

insolacion : exposicion al solelh ; malaise amodat per una exposicion tròp longa al solelh.

insoléncia : afront (manca injuriosa de respècte) ; insult (m.)

insolent, -a : que manca de respècte en actes o en paraulas.

insolentament : d'un biais insolent.

insolentar (v. tr.) : mancar bravament al respècte degut a q.q.

insolentariá : insoléncia / insult / afront.

insolentàs, -assa adj e n, cf Ubaud Dicort : « très insolent, ente, v. arrogantàs » (v. TdF)

insolenton, -a adj e n, cf Ubaud Dicort : « petit insolent » TdF

insolentòt, -a adj e n, cf Ubaud Dicort : (v. insolenton)

insolit, -a : inabitual, -a ; que sortís de l'ordinari.

Demanda insolita.

Accion insolita.

insolitament : d'un biais insolit.

insolubilitat nf : estat de çò insoluble (t.a.)

insolublament : d'un biais insoluble.

insoluble, -bla : que pòt pas èsser solucionat, -ada ; que pòt pas èsser dissòut, -a.

Problèma insoluble.

Substància insolubla.

insolvabilitat nf, cf Ubaud Dicort : « insolvabilité » (Laus)

insolvable, -bla : que pòt pas pagar çò que deu.

insolvéncia (abs. Dicort) : estat de q.q. d'insolvable. (v. insolvabilitat)

insomés, -esa : rebèl, -a / reguitnós, -osa.

insomission nf, cf Ubaud Dicort : « insoumission » (Rapin)

insomnia nf : estat de q.q. que pòt pas dormir.

insomniac, -a adj e n : que pòt pas dormir.

insondable, -bla : que pòt pas èsser sondat, -ada.

insonòr, -a : sens sonoritat.

insonorizable, -bla : que pòt pas èsser insonorizat, -ada.

insonorizacion : accion o resulta d'insonorizar.

insonorizar (v. tr.) : far venir quicòm insonòr.

insonorizat, -ada : vengut insonòr, -a.

insospechable, -bla adj, cf Ubaud Dicort : « insoupçonnable » (Rapin)

insospechat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « insoupçonné, -e » (Laus)

insostenible, -bla : que pòt pas èsser sostengut, -uda.

inspeccion : examen aprigondit.

inspectar (v. tr.) : examinar atentivament.

inspector, -tritz : persona encargada de far d'inspeccions.

inspirable, -bla : que pòt èsser inspirat, -ada (t. a.)

inspiracion : accion o resulta d'inspirar (t. a.) ; o d'èsser inspitat ; illuminacion (s.f.)

Inspiracion d'un artista. Inspiracion del Cèl.

inspiradament (abs. Dicort) : d'un biais inspirat (t. a.)

inspirador, -rairitz (abs. Dicort) : qu'inspira (t.a.) (v. inspirator)

inspirar (v. tr.) : far intrar d'aire dins los paumons ; illuminar (s.f.) ; exercir una influéncia positiva.

inspirar (s') : tirar profit de quicòm o de q.q.

inspirator, -tritz adj e n, cf Ubaud Dicort : « inspirateur, -trice » (Sèrras-Ess., v. Per Noste)

instabilitat nf : estat de çò instable.

instablament : d'un biais instable.

instable, -bla : qu'es pas estable, -a.

installable, -bla : que pòt èsser installat, -ada.

installacion : accion o resulta de s'installar.

installador, -airitz n (abs. Dicort) : persona qu'installa quicòm. (v. installaire)

installaire, -aira n, cf Ubaud Dicort : « installateur, trice » (Sèrras-Ess.)

installar (v. tr.) : metre en possession d'una carga ; metre quicòm en plaça.

Installar lo calfatge.

installar (s') : se montar / s'establir.

installator, -tritz : « installateur, -trice » (v. Per Noste). (v. installaire)

instància : pregària, demanda urgenta.

instant 1 nm : momenton.

instant 2, -a adj (abs. Dicort) : que prèssa bravament, « instant, pressant » (Fettuciari).

instantament adv, cf Ubaud Dicort : « instamment » (Rapin). (v. instant 2)

instantanèament : d'un biais instantanèu.

instantaneïtat nf : estat de çò instantanèu.

instantanèu, -èa adj e n : qu'arriba subran ; que dura pas qu'un momenton.

Mòrt instantanèa.

instaurable, -bla : que pòt èsser instaurat, -ada.

 

 

 

instauracion : accion o resulta d'instaurar quicòm.

instaurador (abs. Dicort), -airitz  : persona qu'instaura quicòm. (v. instaurator)

instaurar (v. tr.) : instituir ; inaugurar.

instaurator, -tritz n, cf Ubaud Dicort : « instaurateur, -trice » (Sèrras-Ess., Rapin)

instigacion (v. R. III, 560) : accion o resulta d'instigar.

instigador (R. III, 561) (abs. Dicort), -airitz  : persona qu'instiga. (v. instigator)

instigança (abs. Dicort) : accion o resulta d'instigar. (v. estigança)

instigançar (abs. Dicort) (v. tr.) : frequentatiu d'instigar. (v. estigançar)

instigar (v. tr.) (R. III, 560) : acometre, « instiguer » (Alibert) ; engimbar / agençar / margar [v. estigançar].

instigator, -tritz n, cf Ubaud Dicort : « instigateur, -trice » (Sèrras-Ess., Basic).

instillacion : accion o resulta d'instillar quicòm.

instillador (abs. Dicort) : alambic. (v. distillador)

instillar (v. tr.) : far penetrar un liquid glop per glop endacòm.

instinct (l.p. : « instint ») [instint (v. CLO § 7.3 e Ubaud Dicort)] nm : impuls natural independent de la rason o de la volontat.

instinctiu (l.p. : « instintiu ») [instintiu (v. instinct)], -iva adj : amodat, -ada per un impuls natural.

instinctivament (l.p. : « instintivament ») [instintivament (v. instinct)] adv : d'un biais instinctiu.

institucion : accion d'instituir ; çò instituit (fondacion / creacion)

institucional, -a : relatiu, -iva a una institucion.

institucionalament adv, cf Ubaud Dicort : « institutionnellement » (v. çai sus)

institucionalizacion nf, cf Ubaud Dicort : « institutionnalisation » (Rapin)

institucionalizar v, cf Ubaud Dicort :  « v tr, institutionnaliser » (Sèrras-Ess. , Rapin)

instituible, -bla : que pòt èsser instituit, -ida.

instituidor, -oira n (abs. Dicort) : persona qu'instituís quicòm / fondador, fondairitz / fondator, fondatritz (t.a.)

instituir [ ~ instituïr, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : fondar / establir / iniciar quicòm.

institut : règla d'un òrdre religiós ; òrdre religiós ; societat literària, scientifica, artistica...

Institut d'estudis occitans : I. E. O. (sigla) (v. IÈO)

institutor, -tritz n : persona encargada de l'instruccion d'unes joves (professor d'escòla) ; regent, -a.

instruccion : accion o resulta d'instruire o de s'instruire ; ensemble dels procediments que permeton a un afar d'èsser jutjat.

instructiu, -iva : òrdre, explicacion, consigna... balhats a q.q. per far quicòm.

instructor, -tritz n (abs. Dicort) : persona qu'instruís q.q. ; persona qu'instruís un procès (que l'organiza), « instructeur, -trice » (Sèrras-Ess.)

« instruir » (instruir ~ instruïr v, cf Ubaud Dicort (gasc.)) : v. instruire.

instruire (v. tr.) : ensenhar quicòm a q.q. ; cercar e reünir las pròvas d'un acte delictuós.

Es estat cargat d'instruire lo procès.

instruire (s') : estudiar / aprene.

instruit, -a adj, cf Ubaud Dicort : « instruit, uite » TdF jos ‘estruire’

instrumenet nm, cf Ubaud Dicort : « petit instrument » TdF

instrument (R. III, 561) : aisina, aplech fabricat, aparelh... (t. a.) ; document que pròva quicòm.

Instruments diplomatics (actes)

instrumentacion : accion o resulta d'instrumentar.

instrumental, -a (R. III, 561) : que servís d'instrument.

instrumentalament : d'un biais instrumental.

instrumentalisme nm, cf Ubaud Dicort : « instrumentalisme » (Rapin)

instrumentalizar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, instrumentaliser » (Sèrras-Ess., Per Noste)

instrumentar (v. tr.) : escriure la musica pels diferents instruments d'una orquèstra ; far de contractes, d'actes publics...

Los uissièrs instrumentan.

instrumentari, -ària adj (abs. Dicort) : relatiu, -iva a un instrument legal, « instrumentaire » (Per Noste, Rapin).

Acte instrumentari : escrich que constata un acte juridic.

instrumentista n (m. e f.) : persona que jòga d'un instrument de musica.

« instrusir » v : v. instruire.

insubmergibilitat nf : qualitat de çò insubmergible.

insubmergible, -bla adj, cf Ubaud Dicort : que pòt pas èsser submergit, -ada.

insubordenat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « insubordonné, ée » (Sèrras-Ess., Fettuciari)

insubordinacion : manca de subordinacion.

insubordinar (abs. Dicort) (v. tr.) : amodar una revòlta.

insubordinar (s') (abs. Dicort) : se revoltar.

insubremontable, -bla adj, cf Ubaud Dicort (v. subremontable) : « insurmontable » (Alibert)

insubsisténcia (abs. Dicort) : manca de subsisténcia ; çò insubsistent.

insubsistent, -a (abs. Dicort) : que manca de fondament o de rason.

insubstancial, -a (abs. Dicort) : qu'a pas de substància, « insubstantiel, elle » (v. Rapin).