|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
geladís 1 nm : sidola (engeladura). geladís 2, -issa adj : que pòt èsser gelat, -ada aisidament. gelador : airal que i gèla. geladura : fenda dins una camba d'arbre a causa del gèl ; fendascla del sòl a causa del gèl ; engeladura. gèlafreg nm, cf Ubaud Dicort : « personne glaciale, insensible ; frileux, v. gelèbre » TdF ‘gèlo-fre’ gelaire 1, -aira adj (abs. TdF) : que pòt èsser gelat, -ada aisidament. (v. geladís 2) gelaire 2, -aira (~ -airitz) adj e n (v. Ubaud Dicort e TdF) : « qui gèle » (Alibert) Vent gelaire, vent glacial (v. TdF) gelairon nm : tròç de glaç ; engeladura / sidola / geladís. gelant, -a : glacial, -a. gelar (v. intr. e tr.) : glaçar ; far un freg de can. gelar (se) : venir freg coma glaç ; venir glaç ; aver freg. gelardina nf, cf Ubaud Dicort : « marouette, espèce de râle d’eau » TdF gelarèia nf : preparacion alimentària obtenguda en fasent bolir de frucha amb de sucre ; chuc de carn que, refregida, a presa una consisténcia mòla e elastica ; substància que conten de gelatina ; « gélatine [v. gelatina] » (Rapin). Gelarèia d'amoras, d'agrassòls, de codonhs... Lapin en gelarèia. Buòu, vedèl... en gelarèia. gelareiós, -osa adj, cf Ubaud Dicort : « gélatineux, euse » (v. gelarèia) gelat, -ada : freg, -ja coma glaç ; glaçat, -ada. gelatina : substància que s'obten per l'accion de l'aiga bolhenta suls tendons, suls òsses, suls ligaments... gelatinobromur nm, cf Ubaud Dicort : « (chimie) gélatino--bromure » gelatinifòrme, -ma : que revèrta la gelatina. gelatinizable, -bla : que pòt èsser gelatinizat, -ada. gelatinizar (v. tr.) : cambiar en gelatina. gelatinizar (se) : se cambiar en gelatina. gelatinós, -osa : qu'a la consisténcia de la gelatina. gèlbe, -ba adj : que se vòl pas laissar tocar ; gratilhós, -osa / cotigós, -osa ; reguèrgue, -a ; salvatge, -ja / ferotge, -ja. Feda gèlba : que se vòl pas laissar mólzer. Gèlbe coma una cabra de sa coeta : gelós... Gèlbe del seu onor : gelós del seu onor. gèl-docha nm, cf Ubaud Dicort : « gel-douche » (Sèrras-Ess.) gelèa nf, cf Ubaud Dicort : « gelée ; gélatine » (Sèrras-Ess.). (v. gelarèia) gelèbre, -bra adj e n, cf Ubaud Dicort : « qui est toujours gelé, qui est très frileux, euse, personne glaciale » TdF gelebriar v, cf Ubaud Dicort : « v intr, grelotter, geler, souffrir de froid » TdF gelebrina nf, cf Ubaud Dicort : « gelée blanche » TdF gelha nf, cf Ubaud Dicort : « jante d’une roue, v. genta ; variété de haricot à tige rampant, à gousses longues et grosses » (v. TdF ‘jeio’) gelhat nm, cf Ubaud Dicort : « la quantité de rouleaux de hêtre qui, distribués, peuvent faire deux roues » TdF ‘jeiat’ Gèli : prenom. gelibrada nf, cf Ubaud Dicort : « gelée » (Brun Glossari Oc-Fr) gelibradura : geladura v. pus naut. gelibrar (v. intr. e tr.) : gibrar ; glacinar ; « glacer » (v. TdF) Lo freg vos gelibra fins a l’òs. (v. TdF) gelibrar (se) v pron : « se fendre, en parlant du bois gelé » (v. TdF jos ‘gelibra’) gelibràs nm, cf Ubaud Dicort : « verglas épais, givre désagréable » TdF gelibrat, -ada adj : « couvert de givre, glacé, endommagé, gercé ou rabougri par la gelée » (v. TdF jos ‘gelibra’) gelibre : gibre ; glaç. v. gibre. gelièira nf, cf Ubaud Dicort : « lieu couvert de glace, où l’on glisse facilement ; lieu où l’on gèle, glacière » TdF gelificacion nf (abs. Dicort) : accion de gelificar o de se gelificar, « gélification » (Per Noste). gelificar (v. tr.) (abs. Dicort) : mudar una solucion colloïdala en gelarèia o en gèl per addicion d'una substància gelificanta, « gélifier » (Rapin). gelificar (se) (abs. Dicort) : se mudar en gelarèia o en gèl. (v. çai sus) gelifraccion : crioclastia. geliturbacion : crioturbacion. geliu, -iva : que gèla aisidament. D'unas plantas son gelivas. gelivar v, cf Ubaud Dicort : v. gelibrar. (v. TdF jos ‘gelibra’) gelivar (se) v pron (v. Ubaud Dicort e Alibert) : se fendre o se fendasclar a causa del gèl. (v. gelibrar (se) e TdF jos ‘gelibra’) En 1956 fòrça arbres se gelivèron. gelivat, -ada adj : v. gelibrat. (v. TdF jos ‘gelibra’) gelor nf, cf Ubaud Dicort : « gelée, gélivure ; dommage, maladie causés par le froid » TdF gelós, -osa (adj. e subs.) : fòrt estacat, -a a quicòm o a q.q. ; persona portada a la gelosiá. Gelós de son independéncia. Marit gelós. Molhèr gelosa. gelosament : d'un biais gelós. gelosar (v. tr.) : aimar d'un amor exclusiu ; envejar çò que fan los autres. gelosar (se) : èsser gelós un de l'autre, los uns dels autres. gelosesca nf, cf Ubaud Dicort : « sorte de poésie usitée chez les Troubadours » TdF ‘jalousesco’ gelosetat nf, cf Ubaud Dicort : « jalousie » (Alibert) gelosiá nf / gelosetat (v. gelosetat) : amor tròp exclusiu per una persona ; enveja granda de çò que fa q.q. mai ; zèl grand per çò estimat ; « sorte d’abat-jour ; œillet mignardise, amaranthe tricolore, plantes » TdF ‘jalousié’. Crebar de gelosiá : èsser bravament gelós. Gelu Victor : poèta e cançonièr occitan de Marselha (1806-1885). gelula (med.) : capsula (R. II, 273) gelatinosa que conten un remèdi o de remèdis. gèm nm, cf Ubaud Dicort : « gémisement » TdF jos ‘gème’. (v. gemèc) gema 1 (f.) (R. III, 453) (abs. Dicort) : pèira preciosa (v. gemma 1) ; gema 2 (f.) (L. 205) (abs. Dicort) : pega rosina / peresina (v. gemma 2) ; gema 3 (f.) (abs. Dicort) : brota (v. gemma 3) .
|
|
gemaire, -aira (abs. Dicort) : persona que gema 2 (v. gemmaire) ; planta que gema 3. gemar 1 (v. tr.) (R. III, 453) (abs. Dicort) : adornar amb de gemas 1 (v. gemmar 1) ; gemar 2 (v. tr.) (abs. Dicort) : culhir de pega rosina (v. gemmar 2) ; gemar 3 (abs. Dicort) : borronar ; brotar. (v. gemmar 3) gemèc : gemiment (planh inarticulat per exprimir dolor o pena). (v. gèm) gemegaire, -aira (abs. Dicort) : persona que gemèga. (v. gemicaire, gemeire) gemegar (v. intr.) : deslargar (laissar escapar) de gemècs. gemeire, -eira [~ -eiritz] adj e n : persona que gemèga. gemèl, -a adj e n (R. III, 454 - L. 205) : besson, -a. (v. Gemèls) gemèla nf (v. Ubaud Dicort e TdF ‘gemello’) : pèça de fust que ne refortís una autra (t. tecn.) ; persona granda e linja. gemelar 1, -a : relatiu, -iva a de gemèls (bessons) Emprenhament gemelar. Naissença gemelara. gemelar 2 (v. tr.) : ajustar una gemèla (t. tecn.) ; assegurar un mast, una vèrga... amb de gemèlas. gemelipara : que fa o qu'a faches,-as de bessons o de bessonas. gemeliparitat nf : accion o resulta d'esperar o de far de bessons. gemelitat nf : estat de bessons o de bessonas. (v. bessonitge) gemèls [Gemèls] (m. plur.) : signe del zodiac. (v. Bessons) gemicada : planh / gemèc. gemicaire, -aira adj e n : persona portada a se plànher. Òme gemicaira. Familha gemicaira. gemicar (v. intr.) : gemir / gemegar v. pus naut. gemifèr, -a adj (abs. Dicort) : que pòrta de borrons. (v. gemmifèr) gemifòrme, -ma adj (abs. Dicort) : en forma de borron floral ; en forma de gema ; que revèrta una gema. gemiment : gemèc v. pus naut. geminacion (abs. Dicort) : accion o resulta de geminar o d'èsser geminat ; anomalia de dents embessonadas ; redoblament, dins l'emission o l'escriptura, d'una vocala, d'una consonanta, d'una sillaba..., « gémination » (Rapin) Dins « pòble », geminacion dins l'emission del B. Dins « immens », la geminacion de la M se tròba dins l'escriptura coma dins la prononciacion. Dins « quequejar », geminacion expressiva de « que » geminar (v. tr.) (Laus ; abs. Dicort) : gropar dos per dos. geminat, -ada (Laus ; abs. Dicort) : embessonat, -ada. Fuèlhas, arcadas, dents... geminadas. gemini (m. pl.) (R. III, 454) (abs. Dicort) : bessons. (v gemèl) geminiflòr, -a (abs. Dicort) : qu'a de flors dispausadas doas per doas. gemipar (gemmipar, coma gemmifèr), -a adj : que fa de gèmas [v. gemma 3] ; que se reprodusís per gèmas. gemiparitat (gemmiparitat) nf (v. çai sus) : mòde de reproduccion vegetativa d'unes animals a partir d'una gema. gemir (v. intr.) : gemegar v. pus naut. gemissent, -a : que gemís. gemitòri nm, cf Ubaud Dicort : « gémissement, doléances, en style burlesque, v. gèm » (v. TdF) gemma 1 nf e adj, cf Ubaud Dicort : « gemme, pierre précieuse » (v. TdF jos ‘gèmo’) Sal gemma, sel gemme. (v. Ubaud Dicort e Laus) gemma 2 nf, cf Ubaud Dicort (v. gemmaire) : « résine brute, en Gascogne » (v. TdF ‘gemo’) gemma 3 nf, cf Ubaud Dicort (v. gemmacion) : « gemme » (Laus) ; « drageon, surgeon, pousse d’arbre, v. regèt, sagatum » (v. TdF jos ‘gèmo’) gemmacion nf, cf Ubaud Dicort : « (bot.) gemmation » (Laus) gemmaire nm, cf Ubaud Dicort : « gemmeur » (v. gemar2) gemmar 1 v, cf Ubaud Dicort (v. gemmat) : v tr, « garnir de pierreries, brillanter » (v. R. III, 453). gemmar 2 v, cf Ubaud Dicort (v. gemmaire) : « v tr, gemmer » (v. gemar 2) gemmar, 3 v, cf Ubaud Dicort (v. gemmacion) v intr : « gemmer, bourgeonner » (v. gemar 3) gemmat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « (orné de pierres précieuses) gemmé, -e » (Per Noste) gemmifèr, -a adj, cf Ubaud Dicort : « (bot.) gemmifère » (Laus) GEMMO- (v. gemma e derivats) : v. GEMO- gemmula nf, cf Ubaud Dicort : « (bot.) gemmule » (Laus) GEMO- [GEMMO-] : forma prefixada del latin gemma (gema) gemològ (gemmològ (coma gemma 1)), -a n : especialista (m. e f.) en gemologia. gemologia (gemmologia (v. çai sus)) nf : domeni de la mineralogia aplicada a l'estudi de las gemas e de lor utilizacion coma joièls. gemoterapia (gemmoterapia (v. çai sus)) nf : utilizacion terapeutica de borrons vegetals fresques. -GÈN : forma sufixada del grèc gennan (engendrar) v. endogèn - idrogèn - patogèn. gen (v. L. 205 [= gent 1 ; e non pas « gèn]) [gèn nm, cf Ubaud Dicort] (del grèc genòs, origina) : element del cromosòma que condiciona la transmission e la manifestacion d'un caractèr ereditari. Gèna (abs. Dicort) : vila d'Itàlia. (v. Gènoa) gèna nf (TdF jos ‘gèno’ ; abs. Dicort) : mena de castanha brava. gençament nm, cf Ubaud Dicort : « gémissement, v. gèm » (v. TdF) gençar 1 (v. intr.) : gemegar ; gingolar ; cleussar / guelsar ; gençar 2 (v. tr.) [veire agençar, cf Ubaud Dicort] : balajar ; netejar ; agençar ; adornar ; se trufar de ; escarnir / criticar ; domdar. genciana (R. III, 454) : planta (Gentiana lutea) ; liquor aperitiva facha amb la raiç de la planta. gencianaire, -aira n, cf Ubaud Dicort : « nm, celui qui récolte la grande gentiane, aussi connue sous le nom de gentiana lutea » (web) gencianina nf : (quimia) « gentianine » (v. Ubaud Dicc. scient. p. 362) gendarma (m.) : militar cargat de l'òrdre e de la seguretat publica. gendarmar (se) : protestar ; far pròva d'autoritat. gendarmariá : casèrna de gendarmes.
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|