- S -

 

 

 

S (f.) [o nm, cf Ubaud Dicort] : letra detz-e-oitena de l'alfabet occitan prononciada ('ɛsɔ)

sa (adj. poss. f. 3ena pers. del s. ; mas, davant una vocala, es remplaçat per son) ; sas (f. pl.) : « sa, son ; ses »

Sa maire.

Son amiga.

Sas filhas.

Saba n pr : (reiaume de l’Antiquitat) , cf Ubaud Dicort ; « Saba, ville d’Arabie » (v. TdF Sabo’)

saba : liquid noiricièr dels vegetals.

saba retracha nf (v. Ubaud Dicort e Alibert) (plt.) : sumac (Rhus coriaria) ; trasborron : borron lateral que buta per remplaçar un borron màger qu'es estat afrabat.

sabada (abs. Dicort e TdF) : tanada / rosta / tabassada.

sabagòl (plt.) : genèst a balaja (Genista scoparia)

sabana (cast.) [savana] nf, cf Ubaud Dicort  : vegetacion tropicala d'èrbas nautas, amb qualques arbres de quand en quand.

sabar (v. intr. e tr.) : èsser en saba ; dessabar (tustar una brota en saba per ne destacar la rusca) ; batre / tustar / tanar.

sabar (se) : se tressecar (frucha) ; se cotonar / venir telhut, -uda o venir vuèg, vuèja (rafes o naps per ex.)

Rafes sabats.

Naps sabats.

sabarnaud (subs. m.) : sabatièr ambulant ; maladrech ; femnassièr ; dançaire ; filha fenestrièira « fille coureuse » ; petaç ; petaçon. (v. TdF jos ‘sabernaud’)

Aquela filha es un sabarnaud !

sabarquinada nf, cf Ubaud Dicort : « salut, révérence profonde » (v. TdF)

sabartés, -esa (adj. e subs.) : relatiu, -iva a Sabar ; persona del país de Sabar (Arièja)

Un Sabartés.

Una Sabartesa.

sabat 1 nm : jorn de repaus e de pregària pels Josieus ; « assemblée nocturne de sorciers ; réunion tumultueuse, vacarme » (v. TdF, e v. Azaïs ‘sabbat 2’).

sabat 2, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « frappé, daubé, ée, battu, ue ; qui a perdu son suc ; creux, cotonneux, euse, en parlant des radis ou des raves » TdF jos ‘saba’

Irange sabat, orange sans suc, desséchée. (v. TdF)

sabata nf : cauçadura en general ; « savate ; semelle » ; bata d'animal ; tròç de fust que servís de supòrt ; ase, sauma (s.f.) / ignorant, -a ; castanha bolida amb sa pèl ; bresaga (Strix flammea) (v. TdF sabato’) (v. sabatas)

Aquel dròlle es una sabata : aquel dròlle es un ase.

sabatada nf : contengut d'una sabata ; fanga empegada a una sabata ; « grande quantité » (v. TdF) ; còp de sabata ; rosta / tanada / tabassada.

Trapèt una brava sabatada.

sabatar (v. intr. e tr.) : far de sabatas ; tanar / tabassar / tustassar ; assucar ; sabracar.

sabatariá : cordonariá (botiga o fabrica que i se fan de sabatas) ; carrièira dels sabatièrs.

sabatas nf pl : (pèças de bòsc d’una premsa) , cf Ubaud Dicort

sabatàs nm / sabatassa (v. sabatassa) : sabata bèla, « gros soulier, vilain soulier ; terme injurieux ; crapaud, v. babi [v. sabaud 2] » (v. TdF sabatas’).

sabatassa nf, cf Ubaud Dicort : « grosse ou vilaine savate » TdF

sabatejaire, -aira (subs.) (TdF ; abs. Dicort) : persona que fa de sarrabastal.

sabatejar 1 (v. intr.) (< sabat 1, cf Ubaud Dicort) : far de sarrabastal ; córrer un pauc pertot de nuèch o de jorn.

Pensa pas qu'a sabatejar, sabateja que sabatejaràs.

sabatejar 2 (fretar sas sabatas al sòl) v,  cf Ubaud Dicort, ; « v intr, faire du bruit avec ses chaussures » (Carrasco)

sabatèla : mena de campairòl (Polyporus tuber) ; sabaton (sabata pichona)

sabateta nf, cf Ubaud Dicort : « petite savate, petit soulier, v. escarpin » (v. TdF)

sabatic, a : relatiu, -iva al sabat.

Repaus sabatic.

Annada sabatica.

sabatièira : femna de cordonièr.

sabatièr, -ièira : cordonièr, -ièira.

sabatina nf, cf Ubaud Dicort : « sabbatine ; vacarme, crierie, tapage » TdF

sabaton : sabatèla (sabata pichona)

sabatòri nm, cf Ubaud Dicort : « lieu où se tenait le sabbat » TdF

sabaud 1, -a (adj. e subs) (v. Ubaud Dicort e TdF) : ajoguit, -ida (qu'aima de se divertir) ; vaca turca (bufèca / estèrla)

 

 

sabaud 2 nm, cf Ubaud Dicort : « (zool.) crapaud » (Laus, Lexic M. Roqueta). « sabaud » : v. sapo.

sabedor, -doira adj, cf Ubaud Dicort : « à savoir » (L. 331)

sabeisme nm, cf Ubaud Dicort : « (relig.) sabéisme » (v. Rapin)

sabenc, -a (pop.) (de Saba) adj, cf Ubaud Dicort : « sabéen, -enne » (Laus) (v. sabèu 2)

sabença / sabentat / sapientat nf  (los 3, Ubaud Dicort e Alibert) : saber / sapiença.

sabent, -a adj e n / sapient, -a (v. sapient) : persona saberuda / erudita.

sabentalha nf sing (pej.) : los sabents en general.

sabentament : d'un biais sabent o sabentàs.

sabentariá nf, cf Ubaud Dicort : « science » (Brun Glossari Oc-Fr)

sabentàs, -assa n : (pej. o admiratiu) fòrt sabent, -a.

sabentat nf : v. sabença.

sabentisa : erudicion o pedantariá / pedantisme.

sabentitge nm, cf Ubaud Dicort : « savoir » (Brun Glossari Oc-Fr)

sabenton nm, cf Ubaud Dicort : « petit savant » TdF

sabentós, -osa adj : sabent, -a.

sabentum nm sing, cf Ubaud Dicort : « pédanterie ; érudition » (Sèrras-Ess.)

sabentura : sabentisa v. sabentisa.

saber 1 (v. tr.) : aver coneissença de / èsser al corrent ; aver aprés quicòm ; conéisser una sciéncia, un art... ; aver lo talent de ; prevéser ; aver un dobte ; ignorar quicòm ; far saber : far conéisser ; afortir amb un dobte ; poder.

Sap tot çò que se passa, es al corrent de tot.

Sabi un conte.

Saber sa lecçon.

Sabi l'anglés.

Es un òme que sap parlar al pòble.

Podèm pas saber çò que nos espèra.

O me saupràs a dire (occ.) : o me diràs.

Ven de me far saber qu'èran plan arribats.

Que ieu sàpia vendrà pas.

Dieu sol o sap.

saber (a -) (loc. adv. per introduire una explicacion, una enumeracion). (v. TdF jos ‘sabé 2’)

I a tot un fum de causas, a saber : ...

saber mal loc v, cf Ubaud Dicort : « savoir mauvais gré, en vouloir à quelqu’un » TdF jos ‘saupre’

Me n’a sauput mal, il m’en a su mauvais gré. (v. TdF)

saber (se) : aver la coneissença de son estat ; èsser sabut ; se saber mal de quicòm : o prene mal.

Se sap condemnat : los mètges ne donan pas bon.

Tot finís per se saber, que tot se sap un jorn.

Se'n saber mal : èsser macat de quicòm. (v. çai jos)

saber mal (se) loc v : « s’en vouloir ; être fâché d’avoir fait ou dit quelque chose » TdF jos ‘saupre’

saber 2 (v. intr.) : aver d'experiéncia ; èsser segur.

Se los jovenasses sabián, se los papetas podián...

Se sabiái partiriái.

saber 3 nm : ensemble de coneissenças ; sciéncia / erudicion.

Lo gai saber : l'art poetic occitan. (v. jos gai)

saber-far (subs. m.) : practica / abiletat / experiéncia.

saberut, -uda adj e n : sabent, -a ; erudit, -a.

saber-viure nm : art d'èsser pas jamai lord.

sabèu 1, -èa (membre d’una secta religiosa) adj e n, cf Ubaud Dicort : « sabéen, -enne [v. sabeisme] »

sabèu 2, -èa (sab.) (de Saba) adj, cf Ubaud Dicort  : « sabéen, -enne » (Laus)

Sabin - Sabina : prenoms. (del latin Sabinus - Sabina)

sabin nm / sabina nf (plt.) : (Juniperus sabina) ; (J. phnicea)

sabir nm (abs. Dicort) : lenga artificiala qu'es una mescla d'occitan, de francés, d'arab, d'italian, d'espanhòl... e que s'utiliza dins los pòrts mediterranèus ; tota autra mescla de lengas qu'es totjorn de mal comprene, « sabir » (v. Rapin).

sabla (f.) [ ~ sable nm, cf Ubaud Dicort] : polverum de ròcas desagregadas.

Sabla de ribièira.

Sabla del bòrd de la mar.

sablaire nm, -aira : persona que trabalha a extraire de sabla.