- O -

 

 

 

O nf/nm : letra catorzena de l'alfabet occitan prononciada (u)

o 1 (conj. disjonctiva) : « ou » (Alibert)

Un o l'autre.

o 2 (pr. neutre) : « cela, le » (Alibert)

O cresi. O me pensi. Dieu o vòl.

Mòstra-m’o, montre-le-moi.

Pren-i-o, prends-le-lui. (Alibert)

ò 1 (adv) (abs. Dicort) : v. òc.

« ò-ben » : v. òc-ben.

ò ! 2 (interj.

–que marca lo vocatiu) : « ô » (Laus)  Ò ma maire !

–que marca la suspresa) : « oh ! » (Laus)  Ò ! pas possible !

oai ! 1 (interj de suspresa o de dolor)

Oai, quin bruch !

Oai, quin sanctus !

oai 2 nm : (ambient (argòt)), cf Ubaud Dicort, « waï ».

oasi (m.) [nf, cf Ubaud Dicort] : airal fertil e verdolent dins un desèrt de sabla ; airal o situacion que procura patz o silenci ; refugi.

Un oasi de patz.

oata nf, cf Ubaud Dicort : « ouate, espèce de coton ; apocyn gobe-mouche, plante dont les capsules contiennent une matière cotonneuse » TdF

Èrba de l’oata, dompte-venin, plante. (v. TdF jos ‘ouato’)

oatar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, ouater » TdF

oatat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « ouaté, ée » TdF jos ‘ouata’

oatina nf, cf Ubaud Dicort : « ouatine » (Rapin)

oatinar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, ouatiner » (Laus)

obediéncia (R. IV, 353) : accion d'obesir ; qualitat d'èsser obesissent, -a ; somission a un superior eclesiastic.

obediencial, -a : relatiu, -iva a l'obediéncia.

Somission obedienciala.

« obeïr » (fr.) : obedir (arc.) (abs. Dicort), v. obesir (los 2, L. 263 - R. IV, 353) .

obelisc (m.) : pèira levada fòrt nauta, qüadrangulara, que sa cima s'acaba en piramida.

Obelisques egipcians.

obenc (tirant) nm [< cat.], v. Ubaud Dicort Errata web : « hauban, cordage qui soutient les mâts ; t. de maçon, cordage fixe » (v. TdF óuban’).

obencadura nf [< cat.], cf Ubaud Dicort : (definicion en catalan : « conjunt dels obencs d’un pal o de tot un vaixell »), « haubanage » (v. obenc)

obencar v, v. Ubaud Dicort Errata web : « v tr, haubaner » (v. obenc)

obencatge nm, v. Ubaud Dicort Errata web : « haubanage » (v. obencar)

oberar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, obérer » TdF

obèrt, -a adj, cf Ubaud Dicort : v. dobèrt.

obèrtament adv, cf Ubaud Dicort : « ouvertement, clairement, sans détour » TdF jos ‘ubertamen’

obertura nf : accion o resulta d'obrir o de s'obrir [v. obriment] ; pèça d'orquèstra a la debuta d'un operà, d'un drama liric... ; fenèstra, fenestron, trauc dins una paret o endacòm mai ; « proposition » TdF jos ‘uberturo’.

obès, -a adj (Laus, Basic ; abs. Dicort) : pus gras,-ssa e pus gròs,-ssa que çò normal.

obeseire, -eira adj, cf Ubaud Dicort : (v. obesissent e obesir)

obesir  (v. tr. indirècte e v. intr. arc.) (v. Ubaud Dicort e Alibert) : se sometre a q.q. o a quicòm ; escotar.

Obesir a una lei.

Obesir sens que faga plec.

obesissença : docilitat ; somission.

Obesissença passiva.

obesissent, -a adj : docil, -a ; somés, -esa ; disciplinat, -ada.

obesitat nf  (Sèrras-Ess., Basic ; abs. Dicort) : estat de q.q. d'obès, « obésité » (Rapin).

òbit nm : fondacion piosa volontada per q.q. abans morir ; servici funèbre ; cap d'an (servici aniversari d'un defuntat).

Una novena de messas es un òbit.

Un trentenari de messas n'es un autre.

obituari 1 nm : libre dels defuntats d'una parròquia.

obituari 2, -ària adj : relatiu, -iva a una mòrt.

Registre obituari.

Fondacion obituària.

objeccion : argument que s'opausa a una afirmacion, a una proposicion, a un projècte...

objectabilitat nf  (abs. Dicort): qualitat de çò objectable.

objectable, -bla (abs. Dicort) : que pòt èsser objectat, -ada.

 

 

objectal, -a (t. tecn. de psicanalisi) : relatiu, -iva a l'objècte.

objectar (v. tr.) : far una objeccion (opausar un argument a una proposicion, a una afirmacion).

objècte : causa definida per sa matèria, sa forma, sa color ; sa finalitat.

Los objèctes que nos enròdan.

L'objècte de la vida.

objectiu 1 nm : sistèma optic d'una luneta, d'un microscòp, d'un aparelh fotografic ; finalitat d'una accion.

Agacha l'objectiu, si que non...

A pas d'objectiu dins la vida.

objectiu 2, -iva adj : que descriu o que vei la realitat sens far intervenir sos sentiments personals ; imparcial, -a.

Testimòni objectiu.

Istorian objectiu.

Estudi objectiu.

objectivacion : accion d'objectivar. (t. tecn de psicologia)

objectivament : d'un biais objectiu.

Rasonar objectivament.

objectivar (v. tr.) : raportar a una realitat exteriora ; traduire amb de mots un estat interior difús, una pensada.

Objectivar de sensacions.

objectivisme : realisme ; teoria filosofica que balha lo pas a çò objectiu e non pas a çò subjectiu.

objectivista n (m. e f.) : adèpte, -a de l'objectivisme.

objectivitat nf : qualitat de q.q. d'objectiu ; imparcialitat.

objector nm, -tritz (abs. Dicort) : persona que fa objeccion a quicòm o q.q.

objector de consciéncia : persona que refusa d'èsser soldat per de rasons moralas o religiosas.

objurgacion nf, cf Ubaud Dicort : « objurgation » (Laus)

oblacion (R. II, 15) : ofèrta.

Oblacion del pan e del vin a la messa.

oblada 1 ~ oblia nf, cf Ubaud Dicort (v. Alibert) : « oublie, v. oblia plus usité » (v. TdF oublado’)

oblada 2 nf, cf Ubaud Dicort : « oblade, sparus melanurus (Lin.), poisson de la Méditerranée » TdF

oblat, -a n : membre d'unes òrdres religioses ; laïc que se dona a un òrdre religiós amb totes sos bens. (v. oblats)

oblatiu, -iva : que fa passar los besonhs d'autrú abans los seus (t. tecn. de psicologia)

oblats (m. pl.) : lo pan e lo vin de la messa ; tot çò ofèrt a l'ocasion de la messa : ciris, per exemple.

oblianf (v. TdF) : mena de pastissariá ; mena de renda feodala pagada al senhor (v. Cartulari de Concas, n° 400, s. XI – 1193 – e v. R. VI, 31).

obliaire, -aira (~ -airitz) n, cf Ubaud Dicort : « oublieur, marchand, marchande d’oublies » TdF

obliari nm, cf Ubaud Dicort : « cartulaire des offrandes que le vassal faisait au seigneur (vieux) [v. jos oblia] » TdF.

oblic, -a : de galís (mai o mens en diagonala)

Agach oblic.

Camin oblic.

Linha oblica.

oblica nf : (matematica) « oblique » (v. Ubaud Dicc. scient. p. 106)

oblicament : d'un biais oblic.

oblicar (v. intr.) : anar de galís.

oblidable, -bla : que pòt èsser oblidat, -ada.

oblidadís, -issa (abs. Dicort) : qu'oblida aisidament. (v. oblidós)

oblidaire, -aira [~ -airitz] n : persona qu'oblida.

oblidament nm, cf Ubaud Dicort : « action d’oublier » TdF

oblidança : oblit / çò oblidat (t. a.)

oblidar (v. tr.) : se remembrar pas de quicòm (ne pèrdre lo sovenir) ; aver pas quicòm present a l'esperit ; pensar pas a quicòm o a q.q. per negligéncia ; perdonar.

Oblidar las ofensas.

Se far oblidar.

oblidar (s') : demorar pas dins lo sovenir ; pensar pas a se ; far sos besonhs dins las cauças ; s'atardivar al lièch sens o voler far.

Çò passat s'oblida lèu fach.

Una maire s'oblida pels seus.

Me soi oblidat al lièch.

oblidet, -a adj, cf Ubaud Dicort : « qui oublie facilement, v. oblidós » (v. TdF)

oblidós, -osa adj : oblidadís, -issa (qu'oblida aisidament)

oblidosament : d'un biais oblidós.

oblidum nm sing, cf Ubaud Dicort : « oubli » (Rapin)