|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
esquistament : d'un biais requist. ESQUISTO- : forma prefixada del grèc skhistòs (fendasclable) esquistoïde, -da : que revèrta d'esquist. esquistós, -osa : de la natura de l'esquist. esquistòsi (f.) : afeccion pulmonara amodada per la respiracion de posca de lausa. esquistositat nf : estat de quicòm en sisas, coma la lausa. esquitar 1 (v. tr. e intr.) : resquitar (gisclar ; regisclar / repescar) /
esposcar. esquitar 2 (s') v pron : pagar ; se liberar ; tornar ganhar çò perdut. esquitat, -ada adj, cf Ubaud Dicort :
« quitte, qui ne doit rien » (Alibert) esquiu, -iva adj (v. Ubaud Dicort e Alibert) (R. III, 191) : escalabrós, -osa / abrupte, -a ; fèr, -a ; freg, -ja (pas amistós) ; ostil, -a ; dificil, -a. esquiva : trauc fach dins l'enbàs d'una fustalha ; bonda per aquel trauc. En esquiva : de galís. esquivable, -bla adj, cf Ubaud Dicort : « évitable »
L. 174) esquivança : accion d'esquivar, d'eludir, de fugir ; resisténcia ; refús ; *aversion (v. L. p. 36 a avers) esquivar (v. tr.) : evitar ; defugir ; eludir ; lisar (s.f.) esquivar (s') : s'esquifar / fugir ; se tirar de pels passes. ESQUIZO- : forma prefixada del grèc skhizein (partir / dividir / fendasclar) esquizocarp (m.) : frucha indeïscenta pluricarpelara que, un còp madura, se partís en monocarps. esquizocèla (-cèle nf, v. idrocèle) (f.) : caduna de las cavitats del còrs que conten de sang. esquizofasia : dissociacion grèva del lengatge. esquizofrèn, -a adj e n : persona que patís d'esquizofrenia. esquizofrenia : malautiá mentala caracterizada per la pèrdia d'unitat de la personalitat. esquizofrenic, -a : relatiu, -iva a l'esquizofrenia. esquizogamia : tip de reproduccion asexuala. esquizogenèsi (f.) : mòde de multiplicacion per fragmentacion. esquizogenic, -a : relatiu, -iva a l'esquizogenèsi. esquizogonia : tip de reproduccion asexuala. esquizografia : perturbacion del lengatge escrich. esquizoïde, -da adj e n : natura d'un estat mental o d'una persona al limit de çò normal. esquizoïdia : tip de constitucion mentala que pòt amodar l'esquizofrenia. esquizomania : forma ateunida de l'esquizofrenia. esquizomicèt (m.) : bacteria. esquizotimia : qualitat de q.q. que balha fòrça importància a la vida interiora, çò que sembla lo destacar de las realitats dels cadajorns. esquizotimic, -a : relatiu, -iva a l'esquizotimia. ess- : v. tanben eis-, ens- èssa 1 (f.) [ ~ èsse nm] : nom de la letra S ; trajectòria en forma de S. Lo plural dels noms en « -s » se fa en « -es ». [v. jos plural 1] èssa 2 (f.) [ ~ èsse nm] : cavilha en S per fusòl (ais, aissèl, aissòl) ; aplech de fabre per sarrar las brancas de las tenalhas ; anèla dobla de brabant. essar (v. intr.) : far d'èssas per montar pus aisidament per un cropal. « essença » (fr. l.p.) : v. gasolina. èsse
nm : v. èssa 1 e
2. esséncia nf (R.VI, 263) : çò que fa lo fons de l'èsser o de quicòm mai (natura / çò permanent e invariable) ; concentrat (substància volatila tracha d'una planta per distillacion) ; resumit ; mena d'arbre. Per esséncia, l'arma de l'òme es immortala. D'esséncia de ròsa, de lavanda, de violeta... L'esséncia de sa pensada es dins aquel libre. Las esséncias rosinosas (resinosas) essencial, -a : relatiu, -iva a l'esséncia ; çò pus important. essencialament : d'un biais essencial ; per natura. Essencialament, lo còrs de l'òme es mortal. essencialisme nm, cf Ubaud Dicort :
« essentialisme » (Rapin) « essens - essent » : v. ensems. èsser 1 / èstre (v. aux.) : existir ; se trobar endacòm. v. èstre. èsser 2 (m.) : existéncia ; biais d'existir. (v. TdF ‘èsse’) essiagat, -ada : espelinsat, -ada / espelhandrat,
-ada. essilagat [veire encigalat, cf Ubaud Dicort], -ada adj : enlusernat, -ada / esbleugit, -ida. « essinge » : v. descinge. |
|
« essinjar » (essinjar v) : v. descinjar. essiolar 1 v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, étouper la bonde d’une futaille
qu’on veut remplir » TdF jos ‘usseta’ « essiolar » 2 / « eissilhar » : v. eissalar 1. « essirar » :
v. ecirar e eissirar, cf Ubaud Dicort Errata web. essun nm (v. Ubaud Dicort e Alibert) : substància graissosa susada
per la pèl del moton. (v. surge) èst nm e adj inv: orient / levant. estabat [stabat, cf Ubaud Dicort] nm : pròsa que se cantèt tre las originas de la Glèisa per onorar la dolor de la Santa Verge al pè de la crotz. v. Stabat mater, p. 930 e 940 (fin de letra P) estabilhon nm (Alibert ; abs. Dicort) : tròç de
pèl talhat per fa un gant. estabilhonar (v. tr.) (Alibert ; abs. Dicort) : ateunir un estabilhon abans de talhar los dets del gant. « estabiliment » (arc.) : v. establiment. estabilitat nf (R. III, 205) : equilibri. estabilizacion : accion o resulta de stabilizar o de se stabilizar. estabilizador 1, -doira adj, cf Ubaud Dicort : « stabilisateur,
-trice » (Laus) estabilizador 2 nm, cf Ubaud Dicort : « stabilisateur » (Rapin) estabilizar (v. tr.) : afermir (far venir estable, -a (R. III, 204)) estabilizar (s') : s'afermir (venir estable, -a (R. III, 204)). establa nf, cf Ubaud Dicort : v. estable 1. (v. TdF jos ‘estable 1’) establada : contengut d'un estable ; bestial d'un estable; personas que fan una velhada dins un estable ; fems d'un estable. establaire, -aira [~ -airitz] n : persona que lòtja lo bestial. establament : d'un biais estable. establar (v. tr.) : metre lo bestial a l'estable. establar (s') : se claure dins un estable amb lo bestial. establariá : los estables d'una abitarèla o d'una bòria. establàs nm, cf Ubaud Dicort : « grande étable, grande
écurie » TdF establat nm, cf Ubaud Dicort :
« habitation dans laquelle on s’enferme au temps des neiges
avec les troupeaux » TdF establatge : accion o resulta d'establar o de s'establar. estable 1 (subs. m.) : airal per lotjar de bestial. (v. TdF ‘estable 1’ : « Les Gascons disent aussi establa ») estable 2, -bla (adj.) (R. III, 204) : en equilibri. (De notar qu'a la debuta la forma « stable » existissiá tanben (R. VI, 507)) establet nm, cf Ubaud Dicort :
« petite étable, petite écurie ; loge à
cochons » TdF jos
‘establoun’ establida : ancian drech senhoral (v. TdF) ; establiment ; demòra. establiment : bastissa ; demòra ; accion d'establir o de s'establir. establir (v. tr.) : fondar d'un biais estable ; instituir ; fixar ; decretar ; ordenar ; plaçar ; cabir (maridar) establir (s') : se fixar dins un airal ; se maridar. establit, -ida : cabit, -ida (maridat, -ada) Totas sas filhas son establidas. establon nm, cf Ubaud Dicort :
v. establet. estaboisson nm :
manat de pelhas o de palha per fregar (fretar) o per far tap. (v. taboisson) estaboissonar (v. tr.) : tapar o fregar. (v. taboissonar) Estaboissonar un caval. estabordiment : accion o resulta d'estabordir. estabordir / estabornir [veire estabordir, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : estordir ; assucar (far pèrdre lo sentit, d'un brave còp sul cap) ; estabosir v. çaijós. estabosiment : accion o resulta d'estabosir. estabosir (v. tr.) : estonar aicisèm (bravament) ; assucar. estabosir (s') : s'estonar bravament. estabulacion : accion de manténer lo bestial dins un estable. estabulacion liura : accion de manténer pas lo bestial dins un estable. estac 1 nm, cf Ubaud Dicort :
« pieu » (v. Alibert estac 1) estac 2 nm :
ligam ; correjon de sabata. (v.
Alibert estac 2) estaca 1 nf :
« pieu ; palis »,
encencha de pals ; plant d'oliu (v.
Alibert estaca 1) ;. estaca 2 nf, cf Ubaud Dicort :
pal e còrda per estacar lo bestial, « attache, lien, v. estac 2, liam ;
affection, amitié, v. amistat »
(v. TdF jos ‘estaco’). estacada 1 nf : restanca (peirada / levada facha amb de braves pals [v. estac 1] (v. TdF ‘estacado 1’) ; estacada 2 nf :
mena de lavanda (Lavandula Stoechas) (v. TdF ‘estacado 2’) estacada 3 nf : « étable
à vaches ; endroit où l’on attache les
vaches » (v.
Alibert estacada 2) estacadisa nf, cf Ubaud Dicort :
« attachement » (Carrasco) |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|