|
||||
|
|
|
|
|
|
espofidar / espofinar v, cf Ubaud Dicort : « v intr, pouffer, être épouffé, faire des efforts pour respirer, v. espofar ; tousser avec bruit, v. tossir ; éternuer, en parlant des brebis, v. esternudar » (v. TdF jos ‘espoufida’) Espofidar de rire, pouffer de rire. (v. TdF) De véser aquel espectacle espofinèt de rire. espofidar (s’) / espofinar (s’) v pron (los 2, abs. TdF) : espetar de rire en espofidons ; respirar amb dificultat ; esternudar. (v. espofidar / espofinar) espofidons (d’-) loc adv : en espofinant. espofinar v intr (v. Azaïs) : v. espofidar ; « pouffer de rire » (Mouly Esping. p. 243) espofir (v. tr. e intr.) : doblet d'espofar ; tossir fòrt. espofit nm / espofidal nm / espofinal (abs. Dicort) : gisclal de rire mal reprimit. « espogar » v : v. espiugar. espoilador, -a adj, cf Ubaud Dicort : « écloppé, obéré, ée, v. escrancat » (v. TdF) espoilar (v. tr. e intr.) : amalugar / arrenar / abenar. espoilar (s') : s'esperforçar en van, se crebar. (v. TdF jos ‘espouila’) espoilat, -ada adj : abenat, -ada / crebat, -ada (s. f.) ; « déguenillé » (Alibert) espòla nf, cf Ubaud Dicort : « t. de tisserand, espole, fil de la trame d’une étoffe ; bobine que le tissserand met dans la navette, espolin » TdF espolador nm (t. tecn.) : aplech de teisseire, « petit rouet qui sert à faire les volues ; guindre, petit métier dont on se sert pour doubler les soies ou les réduire en volues » TdF espolaire nm, cf Ubaud Dicort : v. espolador. (v. TdF jos ‘espouladou’) espolar (v. intr.) : tèrme tecnic de teisseire, « faire des volues » TdF. espoldrar v : « v tr et intr, avorter, mettre bas avant terme, en parlant des ânesses et des cavales, v. avortar ; crever, éventrer, déchirer un sac trop plein ou un vêtement trop étroit, v. crebar ; s’ébouler, v. esbodelar (s’) » (v. TdF jos ‘espóutra’) espoldrar (s') v pron : avortar (v. TdF jos ‘espóutra’) ; s'esventrar ; s'avalencar ; se crebar (s. p.) espolet : fus per far de dentèla. espoliacion : accion o resulta d'espoliar q.q. de çò seu. espoliador, -a (abs. Dicort) : persona qu'espolia q.q. de çò seu. (v. espoliaire) espoliaire, -aira n, cf Ubaud Dicort : « spoliateur, -trice ». (Sèrras-Ess., v. Rapin) espoliar (v. tr.) (R. IV, 479) : despossedir q.q. de çò seu. espoliator, -tritz adj e n : « spoliateur, -trice » (v. Per Noste). (v. espoliaire) « espolièr » : v. mespolièr. espolin nm, cf Ubaud Dicort : « t. de tisserand, espolin » TdF (v. espòla) espolsada : accion d'espolsar o de s'espolsar ; tanada / rosta / tabassada. espolsador : aplech que servís per espolsar ; panièr per brandir l'ensalada. espolsadura : resulta d'espolsar o de s'espolsar. espolsaire, -aira [~ -airitz] adj e n : persona qu'espolsa, que brandís quicòm per l'espolsar. espolsar 1 (v. tr.) : desalenar / amodar las polsas / far guelsar / far cleussar (l.p.) espolsar (s') : se desalenar / trapar las polsas / guelsar. espolsar 2 (v. tr.) : enlevar la posca amb un espolsador ; brandir quicòm per ne far tombar la posca o çò que i se tròba empegat ; tustar / tustassar ; brandir. espolsar (s') v pron : se brandir al sortir de l'aiga, « se secouer » TdF suppl ‘espóussa’. Me n’espolsi, je m’en lave les mains. (v. TdF) espolsatge : accion d'espolsar o de s'espolsar. espolsejar (v. tr.) : brandir quicòm ençà enlà. espolseta : escobilh / escobeta ; pincèl. espolsetar (v. tr.) : escobetar ; netejar ; espolsar. espolsieirar (v. tr.) : espolsar (enlevar la posca) « espolson » (espolson nm) : v. aspersor. espolsum nm, cf Ubaud Dicort : « ce qui est secoué, aspersion » TdF suppl ‘espóussun’ « espoltir » v : v. espotir. « espoltrar » v : v. espoldrar. espomp nm, cf Ubaud Dicort : « spongiosité, porosité » TdF suppl espompar / espompir (v. tr.) (v. Ubaud Dicort e Alibert) : bufar ; conflar ; embofir / far venir bodenfle,-a ; far venir gròs (ric) ; benaürar. espompar / espompir (s') v pron (v. TdF jos ‘espoumpa’) : se conflar / s'encreire ; s'embeure (t.a.) ; s'embofir / venir bodenfle,-a ; se galaminar ; se carrar. De pan trempat dins un liquid s'espompís. espomparlar (s') v pron (v. Alibert) : s'espompar / s'espompir. v. s'espompar. S'espomparlèt dins sa cadièira grand. v. nòta de grand. espompat, -ada / espompit, -ida adj : t. a. çaisús (espompar), « gonflé, renflé, ée, dodu, ue, bouffant, ante, bouffi, ie ; t. injurieux » TdF jos ‘espoumpa’. Man espompida : man bodenfla. Pan espompit : pan plan levat. espompidura : accion de se conflar, de s'embeure (t. a.) espompiment : orgulh. espompinhar (s') : s'espomparlar v. çaisús. (v. TdF jos ‘espoumpa’) espompir - s'espompir : v. espompar - s'espompar espompissar (s') v pron (v. Alibert) : s'espomparlar. v. çaisús. espompit, -ida adj : espompat, -ada t. a. d'espompar. (v. espompat) esponch 1 (subs. m.) : congestion pulmonara / mal de costat (v. Alibert) ; « L’esponch, le piquant des liqueurs qui commencent à s’aigrir » (v. TdF jos ‘espoun’) ; esponch 2, -a (adj.) : aspre,-a ; agralós,-osa ; acid,-a. (v. TdF ‘espoun’). (v. jos esponcha) esponcha / esponta (veire esponcha) (adj. f. e subs. f.) (v. Alibert) : levada / conflada (pasta) ; dolor que lanceja (abscès, mal de costat) ; gèt de lach ; sensacion de lanç que fa lo lach quand va sortir del sen. Pasta esponcha, pâte levée. (v. TdF jos ‘espougne’)
|
|
esponchada nf / espuntada (veire esponchada) : besonh de far tetar (Alibert) ; lach d'una tetada, « lait qui sort à la fois de la mamelle pleine, jet de lait ; brouissure, dommage causé par la gelée aux bourgeons, aux fleurs et aux fruits » TdF esponchar [ ~ desponchar] / espontar / espuntar [los 2, veire esponchar, cf Ubaud Dicort] (v. intr. e tr.) : ponchar ; lançar / fissar (abscès, mal de costat...) ; levar (pasta) ; trabalhar la pasta amb lo ponh. esponchar / espontar / espuntar (s') v pron (los 3, abs.TdF) : se far una estòrsa. (v. espónher (s’)) esponcheta nf, cf Ubaud Dicort : « petit jet de lait » TdF esponda : bòrd del lièch del costat de la vanèla (passatge estrech entre lo lièch e la paret) espondaïc, -a adj, cf Ubaud Dicort : « spondaïque » (Rapin) (v. çai jos) espondèu nm, cf Ubaud Dicort : « t. de prosodie, spondée » TdF espondièira : vanèla (v. çaisús (esponda)) ; bòrd de terren ; talús. Amb una espondièira lo lièch se fa pus aisidament. ESPONDIL- : forma prefixada del latin spondylus (vertèbra) espondil nm, cf Ubaud Dicort : « (anat.) spondyle » (Laus) espondilalgia : dolor vertebrala. espondilartriti (f.) : inflamacion raumatismala de las vertèbras. espondilartròsi nf, cf Ubaud Dicort : « (méd.) spondylarthrose » espondilhar (v. tr.) : estacar lo fil al fus. espondiliti (f.) : inflamacion d'una vertèbra o mai. espondilodisciti (f.) : inflamacion d'una vertèbra e dels disques invertebrals vesins. espondilolisi (f.) : malformacion de l'arc vertebral. espondilolistèsi (f.) : desplaçament en avant del còrs d'una vertèbra. espondiloptòsi (f.) : varietat pus grèva d'espondilolistèsi. espondre (v. tr.) : expausar / explicar. espondre (s') : se dilatar. espóner (s’) (abs. Dicort) / espónger (s’) [veire espónher (s’), cf Ubaud Dicort] : se far una estòrsa. esponga : esquelèt intèrn, bravament porós e elastic, d'unes animals marins ; tot aplech que revèrta una esponga ; mena de toat per evacuar las aigas estadissas. espongar (v. tr.) : absorbir un liquid amb una esponga ; netejar amb una esponga. Passar l'esponga : perdonar. espongassa : esponga gròssa. espongicultura nf, cf Ubaud Dicort : « spongiculture » espongifòrme, -ma : en forma d'esponga. espongiós, -osa adj, cf Ubaud Dicort (R. III, 187) : « spongieux, -euse » (Sèrras-Ess., Basic). espongiós : v. espongós (abs. Dicort) espongiositat nf, cf Ubaud Dicort : « spongiosité » (Rapin) espongós (abs. Dicort) : qu'a las qualitats d'una esponga. (v. espongiós) espongueta nf, cf Ubaud Dicort : « petite éponge » TdF espónher / espónger [veire espónher, cf Ubaud Dicort] (v. intr. e tr.) : fissar ; lançar (abscès o punt de costat) ; se conflar (pasta) ; fermentar ; tustassar la pasta amb los ponhs ; « fouler la pâte avec les talons ». (v. TdF ‘espougne’) espónher (s’) v pron : « se fouler le pied ou la main » TdF jos ‘espougne’. esponit, -ida : gastat (en marrit estat) esponja (abs. Dicort) : v. esponga. esponsòr (<angl.) nm, cf Ubaud Dicort : « sponsor » (Rapin) esponsorizacion nf, cf Ubaud Dicort : « sponsorisation » (v. çai jos) esponsorizar v, cf Ubaud Dicort : v tr. « sponsoriser » (Rapin, Basic) espontanèament : d'un biais espontanèu. espontaneïtat nf : qualitat de çò espontanèu. espontanèu, -èa : que ven d'un impuls interior sens intervencion extèrna. espontar (non preconizat Dicort) : v. esponchar. esponton nm : mena de pica (arma blanca) (v. TdF) espontonada : còp de pica. ESPOR- : forma prefixada del grèc spòra (semença) ; forma prefixada del grèc sporadikòs (escampilhat) espòra (f.) : corpuscul reproductor d'unes vegetals. esporada nf, cf Ubaud Dicort : « (astron. anc.) sporade » esporadic, -a : discontinú, -ua / escampilhat, -ada ; rar, -a. esporadicament : d'un biais esporadic. esporangi (m.) : receptacle d'espòras. esporangifèr, -a adj, cf Ubaud Dicort : « (bot.) sporangifère » (v. çai sus) esporc nm, cf Ubaud Dicort : « lieu exposé à tous les vents, en Guienne » (v. TdF) (v. esporgar) esporcar v, cf Ubaud Dicort : v tr. « salir » .(Lexic M. Roqueta) esporg (Alibert ; abs. Dicort) : airal a totes los vents. (v. esporc) esporgada nf, cf Ubaud Dicort : « temps pendant lequel on crible, on nettoie ou dépouille le maïs » TdF suppl. « esporgada » : v. exporgada (abs. Dicort). « esporgadís, -issa » adj (abs. Dicort e TdF) (v. esporgar) : v. exporgadís (abs. Dicort). « esporgador » nm (abs. Dicort e TdF) (v. esporgar) : v. exporgador (abs. Dicort). esporgar v, cf Ubaud Dicort : « vanner ; cribler ; émonder ; nettoyer ; épurer » (Alibert) (v. TdF jos ‘espurga’). « esporgar » : v. exporgar (abs. Dicort). esporgas nf pl, cf Ubaud Dicort : « criblures » (Alibert). « esporgas » : v. exporgas (abs. Dicort). esporifèr, -a : que pòrta las espòras o los esporangis. esporiu, -iva / esporivol, -a adj / esporívol adj (dels dos genres) (v. –ÍVOL) : blos, -a ; de flor / de primièira borra. espòrla nf : « droit de relief, d’investissement », ancian drech senhoral ; paga d'expèrt ; eissarpa per braç nafrat. (v. TdF) |
|
|
|
|
|
|
|
|
|