espelida : naissença ; eclosion.

espelidor, -doira n : airal que poletons , manhans... i espelisson.

espeliment : espelida (eclosion ; naissença)

espelinsada nf, cf Ubaud Dicort : « déchirure, rossée » TdF jos ‘espelissado’

espelinsal : tròç d'estòfa, de carn... estripada.

espelinsar (v. tr.) : estripar / esquiçar ; « écorcher, enlever la peau » TdF jos ‘espelissa’.

Un parelhat d'agaças espelinsavan una carraunhada.

espelinsar (s') : s'estripar / s'esquiçar.

espelinsat, -ada adj : estripat, -ada / esquiçat, -ada ; « hérissé, ébouriffé, ée » TdF jos ‘espelissa’.

espelir (v. intr. e tr.) : sortir de l'uòu o del borron / nàisser ; puntejar ; se desagregar (ròcas, cauç...) ; « faire éclore ; découvrir, avouer, dire un secret » TdF

A la prima, flors e borrons espelisson.

L'aiga fa espelir la cauç.

Ai espelida una idèa : ai una idèa.

espelison nf, cf Ubaud Dicort : « éclosion » (Lèbre) ; « apparition » (Brun Glossari Oc-Fr)

espelocar [veire espelucar, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : despolhar las còcas de milh.

espelofada : despolhatge de còcas de milh.

espelofaire, -aira : persona que despelofa de còcas de milh.

espelofar (v. tr.) : despelofar (despolhar de còcas de milh)

espelofar (s') : se despelofar.

espelofiós, -osa : despenchenat, -ada ; eriçat, -ada.

espelofir (v. tr.) : despenchenar / embolhar / enrambolhar / eriçar ; espaurugar.

Amb aquel ventassàs, ai lo pel tot espelofit.

espelofir (s') : se despenchenar / s'enrambolhar lo pel ; « s’effaroucher, s’intimider » TdF jos ‘espeloufi’.

espelofit, -ida adj, cf Ubaud Dicort : « ébouriffé, hérissé, mal peigné, échevelé, ée ; transi d’effroi ou de froid ; défait par la maladie, accablé de misère, stupéfait, aite ; pâle, blême » TdF jos ‘espeloufi’

« espelofrir » : v. espelofir.

espeloncar (s’) v pron : « se cacher dans un cavité, dans une grotte, v. encaunar » (v. TdF Additions)

espelonga : cauna / balma / tuta / tuna.

espelsar (s’) v pron, cf Ubaud Dicort : --  « v tr, écheveler » (Laus) (v. çai jos)

espelsat, -ada adj (v. Ubaud Dicort e TdF) : despenchenat, -ada / escabelat, -ada.

espèlta [veire espèuta, cf Ubaud Dicort] / espèuta nf : froment rustic (Triticum spelta)

espèlte, -ta : prim, -a / linge, -ja / tèunhe, -a ; destricat, -ada.

espeltirar (v. tr.) : tiranhar / tirassar / secutar / tarridar / agarrir / molestar (R. IV, 247).

espeltirar (s') : se tiranhar / se tirassar...

espelucada : velhada que i se despolhan las còcas de milh.

espelucadís nm, cf Ubaud Dicort : « épluchure » (Lagarde)

espelucaire, -aira [~ -airitz] adj e n : persona qu'espeluca (t. a.)

espelucament nm / espelucariá (v. espelucariá) : despanolhatge, « épluchement » TdF ‘espelucamen’.

espelucar (v. tr.) : « éplucher », despanolhar (despolhar lo milh) ; estudiar e corregir quicòm minimosament ; obrir los uèlhs a q. q., « éveiller, v. esperlucar 1 » (v. TdF).

Metre temps a espelucar un manuscrit.

espelucar (s') : se netejar lo pel o las plumas.

espelucariá nf : « épluchures ; recherche minutieuse, v. espeluguejada » (v. TdF) ; « épluchement » (Alibert)

espelucat, -ada : esperdigalhat, -ada / aluserpit, -ida / alebraudit, -ida / desrevelhat, -ada / desgordit, -ida.

espelucatge nm, cf Ubaud Dicort : « épluchage » TdF

espelufar (s') : s'alisar las plumas.

espelugar v (non preconizat Dicort) : sinonim d'espelucar.

espeluguejada nf, cf Ubaud Dicort : « recherche minutieuse, regard scrutateur » TdF

espeluguejaire, -aira (~ -airitz) adj e n, cf Ubaud Dicort : « éplucheur, épilogueur, vétilleur, euse » TdF

espeluquejar [espeluguejar, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : frequentatiu d'espelucar, « éplucher minutieusement, vétiller » TdF ‘espelugueja’.

espelussar v : doblet d'espelucar.

espenadura : esperfòrç ; ernia.

espenalhat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « dépenaillé, ée, v. espelhandrat plus usité » (v. TdF)

espenar (s') : s'esperforçar ; trapar una ernia.

espench, -a  (< espénher) adj, cf Ubaud Dicort : « poussé, lancé, excité, attisé, ée » (v. TdF jos ‘empegne’)

espencha nf (v. Ubaud Dicort e Alibert) : estarengla (pichòt esclat de fust o espina jos la pèl) ; butada ; còp ; escart ; fauta. (v. TdF jos ‘empenchado’)

D’una espencha, d’un saut, d’un seul élan. (Laus)

espénher / espénger [veire espénher, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : butar, « heurter, fermer une porte à demi » ; empusar lo fuòc ; percaçar ; « engager à mal faire, exciter » (v. TdF jos ‘empegne’).

espenja nf, cf Ubaud Dicort : « poussée » (Mouly Bortom.  p. 343)  ; « effort  brusque et vigoureux » (Mouly Esping. p. 243). (v. espencha)

espenta nf, cf Ubaud Dicort : v. espencha. (los 2, Alibert)

espepidaire, -aira [~ -airitz] adj e n : persona qu'o fa tot minimosament, « celui, celle qui épouille la volaille ou les plantes, éplucheur, épilogueur, vétilleur, euse » TdF jos ‘espepidounaire’.

espepidar (v. tr.) : far quicòm e o far minimosament ; estudiar quicòm e o corregir minimosament ; recapitular minimosament.

Ni per espepidar, òm oblida totjorn quicòm !

espepidar (s') : se despesolhar (en parlant de las galinas) ; s'estudiar menimosament.

espepidejaire, -aira (~ -airitz) adj e n, cf Ubaud Dicort : v. espepidaire.  (v. TdF jos ‘espepidounaire’)

espepidejar (v. tr.) : frequentatiu pejoratiu d'espepidar. (v. TdF jos ‘espepidouna’)

 

 

 

espepinejar v, cf Ubaud Dicort : v. espepidar. (v. TdF jos ‘espepidouna’)

espepissaire, -aira (~ -airitz) adj e n, cf Ubaud Dicort : v. espepidaire.  (v. TdF jos ‘espepidounaire’)

espepissar (v. tr.) : doblet pejoratiu d'espepidar. (v. TdF jos ‘espepidouna’)

espepissonar v / espepiussar [veire espepissar, cf Ubaud Dicort] : doblets d'espepidejar.

espepissons nm pl, cf Ubaud Dicort : « débris de chanvre » (Carrasco)

esper (L. 171) [espèr (v. Ubaud Dicort e Alibert)] nm : esperança.

esper (d’-) + ieu, tu, el(es), ela(s), se loc adv, cf Ubaud Dicort : « par moi-même, par toi-même, par lui-même, par elle-même..., par soi-même ou spontanément » (v. Alibert). « D'esper ieu » (desf. de l.p.) :  v. de per ieu… [jos de].

espèra nf : accion o resulta d'esperar. (# espèrra)

A l'espèra : postat, -ada per esperar lo caçum.

esperada : accion d'esperar.

esperador, -doira adj, cf Ubaud Dicort : « à espérer » (L. 171)

esperaire, -aira [~ -airitz] adj e n : persona qu'espèra (t. a.)

esperança : una de las tres vertuts teologalas.

esperantista adj e n (dels dos genres) , cf Ubaud Dicort : « espérantiste » (Rapin)

esperanto nm, cf Ubaud Dicort : « espéranto » (Laus)

esperar (v. tr. e intr.) : « attendre, v. atendre ; espérer », esper que quicòm se farà ; « patienter » (v. TdF).

espèrba nf, cf Ubaud Dicort : « sorbe, corme, fruit du cormier » TdF jos ‘sorbo’

esperbièr nm, cf Ubaud Dicort : « sorbier » TdF jos ‘sorbié’

esperbolhir / esperbolir (v. tr.) : escaudar amb d'aiga bolhenta.

esperdigalhar (v. tr.) : alebraudir / aluserpir / desrevelhar (s.f.) ; acometre (butar q.q. a far quicòm)

esperdigalhar (s') : se desrevelhar (s.f.) ; se desgordir ; se reviscolar a la calor.

esperdigalhat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « dégourdi, ie, alerte » TdF jos ‘esperdigaia’

espèrdre (v. tr.) : pèrdre (t. a.) / escavartar.

espèrdre (s') : se pèrdre ; se fòraviar / se descaminar ; s'avalir ; se consumir.

esperdut, -uda part pass e adj : fòl, -a de dolor. v. tresperdut.

Quand moriguèt lo nenon seu, ne foguèt esperduda.

esperenc nm / esperenca n (v. Ubaud Dicort e Alibert) : mena d'engana per trapar d'aucelons, « reginglette [v. Littré] » (v. TdF ‘esperenco’).

esperencon : diminutiu d'esperenc.

esperfilar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, effiler une étoffe » TdF jos ‘esperfiela’

esperfòrç : esfòrç gròs.

esperforçar (s') : far lo perqué / s'espetar / se crebar (s.f.)

esperfumar (v. tr.) : perfumar ; desenfectar.

« esperiéncia » : v. experiéncia

« esperimentar » e derivats : v. experimentar...

esperit : principi de vida ; emanacion que s'escapa d'unas substàncias somesas a la distillacion ; substància incorporala ; èsser incorporal ; anma d'un mòrt ; èime ; impulsion màger que nos far obrar ; ensemble d'idèas o de sentiments d'una òbra ; direccion generala / inspiracion generala.

L'Esperit Sant : lo Sofle Sant.

Esperit de vin.

Esperit de sal.

Un pur esperit.

Aver d'esperit.

Esperit de revòlta.

Esperit trufaire.

espirital, -a adj : lo contrari de corporal, « spirituel, immatériel, elle » TdF jos ‘espiritau’.

esperitalament : d'un biais esperital.

esperitar (v. tr. e intr.) (v. Ubaud Dicort e Alibert) : esclairar d'una lutz esperitala ; èsser endemoniat ; èsser fòl ; viure.

esperitàs : esperit grossièr.

esperitat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « éclairé par l’esprit ; qui a de l’esprit ; possédé par un esprit, insensé, ée, qui a perdu l’esprit, v. dessenat » (v. TdF jos ‘esperita’)

esperiton nm : « esprit follet, farfadet, lutin, espiègle » ; esperit viu ; esperit feble. (v. TdF)

esperitós, -osa adj : « spiritueux, euse, volatil, subtil, ile » ; plen, -a d'esperit ; engenhós, -osa. (v. TdF)

esperjur 1, -a (adj (abs. Dicort e TdF). e subs. (v. çai jos)) : que jura fals ; que manca al jurament donat. (v. perjur)

esperjur 2 nm, cf Ubaud Dicort : « parjure, v. perjuri ; imprécation, blasphème » (v. TdF)

esperjurament : accion de jurar fals o de mancar al jurament donat.

esperjurar (s') : jurar fals ; téner pas un jurament.

esperla [espèrla, cf Ubaud Dicort p. 152] nf : beluga (particula inflamada que se despren d'un còrs en combustion), « v. beluga plus usité » (v. TdF ‘esperlo’)

« esperlar » : v. esberlar.

esperlecada nf, cf Ubaud Dicort : « action de s’esperlecar » (Calvino), « pourlèchement » (Palay)

esperlecant, -a adj, cf Ubaud Dicort : « alléchant, ante, v. atirant » (v. TdF)

esperlecar (v. tr.) : lecar (passar la lenga per quicòm) ; quitar pas de lecar (s.p. e s.f.) / tolhorar.

esperlecar (s') : quitar pas de se lecar los dets o los pòts ; se lavar / se netejar ; s'adornar / s'apimpar.

esperlenc 1 nm (v. espèrla)  : esperla / beluga ; espetard. (v. Alibert)

esperlenc 2 nm : « brai, sorte de piège [v. esperenc] » (v. TdF jos ‘esperenc’)

esperlenca nf : mena d'engana per trapar d'aucelons. (v. esperenca) (v. TdF jos ‘esperenco’)

esperlin nm, cf Ubaud Dicort : v. esparalhon. (v. TdF jos ‘esparlin’)

esperlongar (v. tr.) : prolonguejar (prolongar que jamai) ; alongar (remetre a pus tard) ; atermenar / atentenar.

esperlongar (s') : durar que jamai / se prolonguejar.

esperlucar 1 (esparpelar) v, cf Ubaud Dicort : « v tr, dessiller les yeux » TdF

« esperlucar 2  esperlugar » v e derivats : v. espelucar.

espèrma nf (v. Ubaud Dicort, Rapin, Laus 1997) [nm, v. R. III, 178, TdF]  : semen / liquid fecundant.

ESPERMAT- : forma prefixada del grèc sperma (espèrma)

espermatèca nf, cf Ubaud Dicort : « spermathèque »