|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
espelida : naissença ; eclosion. espelidor, -doira n : airal que poletons , manhans... i espelisson. espeliment : espelida (eclosion ; naissença) espelinsada nf, cf Ubaud Dicort : « déchirure,
rossée » TdF jos
‘espelissado’ espelinsal : tròç d'estòfa, de carn... estripada. espelinsar (v. tr.) : estripar / esquiçar ; « écorcher, enlever la peau » TdF jos ‘espelissa’. Un parelhat d'agaças espelinsavan una carraunhada. espelinsar (s') : s'estripar / s'esquiçar. espelinsat, -ada adj : estripat, -ada / esquiçat, -ada ; « hérissé, ébouriffé, ée » TdF jos ‘espelissa’. espelir (v. intr. e tr.) : sortir de l'uòu o del borron /
nàisser ; puntejar ; se desagregar (ròcas,
cauç...) ; « faire
éclore ; découvrir, avouer, dire un secret » TdF A la prima, flors e borrons espelisson. L'aiga fa espelir la cauç. Ai espelida una idèa : ai una idèa. espelison nf, cf Ubaud Dicort :
« éclosion » (Lèbre) ;
« apparition » (Brun Glossari
Oc-Fr) espelocar [veire espelucar, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : despolhar las còcas de milh. espelofada : despolhatge de còcas de milh. espelofaire, -aira : persona que despelofa de còcas de milh. espelofar (v. tr.) : despelofar (despolhar de còcas de milh) espelofar (s') : se despelofar. espelofiós, -osa : despenchenat, -ada ; eriçat, -ada. espelofir (v. tr.) : despenchenar / embolhar / enrambolhar / eriçar ; espaurugar. Amb aquel ventassàs, ai lo pel tot espelofit. espelofir (s') : se despenchenar / s'enrambolhar lo pel ; « s’effaroucher, s’intimider » TdF jos ‘espeloufi’. espelofit, -ida adj, cf Ubaud Dicort : « ébouriffé,
hérissé, mal peigné, échevelé,
ée ; transi d’effroi ou de froid ; défait par
la maladie, accablé de misère, stupéfait, aite ;
pâle, blême » TdF jos ‘espeloufi’ « espelofrir » : v. espelofir. espeloncar (s’) v pron : « se cacher dans un cavité, dans une
grotte, v. encaunar »
(v. TdF Additions) espelonga : cauna / balma / tuta / tuna. espelsar (s’) v pron, cf Ubaud Dicort : -- « v tr,
écheveler » (Laus) (v. çai jos) espelsat, -ada adj (v. Ubaud Dicort e TdF) : despenchenat, -ada / escabelat, -ada. espèlta [veire espèuta, cf Ubaud Dicort] /
espèuta nf : froment rustic
(Triticum spelta) espèlte, -ta : prim, -a / linge, -ja / tèunhe, -a ; destricat, -ada. espeltirar (v. tr.) : tiranhar / tirassar / secutar / tarridar / agarrir / molestar (R. IV, 247). espeltirar (s') : se tiranhar / se tirassar... espelucada : velhada que i se despolhan las còcas de milh. espelucadís nm, cf Ubaud Dicort :
« épluchure » (Lagarde) espelucaire, -aira [~ -airitz] adj e n : persona qu'espeluca (t. a.) espelucament nm / espelucariá (v. espelucariá) : despanolhatge, « épluchement » TdF ‘espelucamen’. espelucar (v. tr.) : « éplucher », despanolhar (despolhar lo milh) ; estudiar e corregir quicòm minimosament ; obrir los uèlhs a q. q., « éveiller, v. esperlucar 1 » (v. TdF). Metre temps a espelucar un manuscrit. espelucar (s') : se netejar lo pel o las plumas. espelucariá nf :
« épluchures ; recherche minutieuse, v. espeluguejada » (v. TdF) ;
« épluchement » (Alibert) espelucat, -ada : esperdigalhat, -ada / aluserpit, -ida / alebraudit, -ida / desrevelhat, -ada / desgordit, -ida. espelucatge nm, cf Ubaud Dicort :
« épluchage » TdF espelufar (s') : s'alisar las plumas. espelugar v (non preconizat Dicort) : sinonim d'espelucar. espeluguejada nf, cf Ubaud Dicort :
« recherche minutieuse, regard scrutateur » TdF espeluguejaire, -aira (~ -airitz) adj e n, cf Ubaud Dicort :
« éplucheur, épilogueur, vétilleur,
euse » TdF espeluquejar [espeluguejar, cf Ubaud Dicort] (v.
tr.) : frequentatiu d'espelucar, « éplucher
minutieusement, vétiller » TdF ‘espelugueja’. espelussar v : doblet d'espelucar. espenadura : esperfòrç ; ernia. espenalhat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « dépenaillé,
ée, v. espelhandrat plus usité » (v. TdF) espenar (s') : s'esperforçar ; trapar una ernia. espench, -a (< espénher) adj, cf Ubaud Dicort : « poussé,
lancé, excité, attisé, ée » (v. TdF jos ‘empegne’)
espencha nf (v. Ubaud Dicort e Alibert) : estarengla (pichòt esclat de fust o espina jos la pèl) ; butada ; còp ; escart ; fauta. (v. TdF jos ‘empenchado’) D’una espencha, d’un saut, d’un seul élan. (Laus) espénher / espénger [veire
espénher, cf Ubaud Dicort] (v.
tr.) : butar, « heurter, fermer une porte
à demi » ; empusar lo fuòc ;
percaçar ; « engager à
mal faire, exciter » (v. TdF
jos
‘empegne’). espenja nf, cf Ubaud Dicort :
« poussée » (Mouly Bortom. p. 343) ; « effort brusque et vigoureux » (Mouly Esping. p. 243). (v. espencha) espenta nf, cf Ubaud Dicort :
v. espencha. (los 2, Alibert) espepidaire, -aira [~ -airitz] adj e n : persona qu'o fa tot minimosament, « celui, celle qui épouille la volaille ou les plantes, éplucheur, épilogueur, vétilleur, euse » TdF jos ‘espepidounaire’. espepidar (v. tr.) : far quicòm e o far minimosament ; estudiar quicòm e o corregir minimosament ; recapitular minimosament. Ni per espepidar, òm oblida totjorn quicòm ! espepidar (s') : se despesolhar (en parlant de las galinas) ; s'estudiar menimosament. espepidejaire, -aira (~ -airitz) adj e n, cf Ubaud Dicort :
v. espepidaire. (v. TdF jos ‘espepidounaire’) espepidejar (v. tr.) : frequentatiu pejoratiu d'espepidar. (v. TdF jos ‘espepidouna’) |
|
espepinejar v, cf Ubaud Dicort :
v. espepidar. (v. TdF jos ‘espepidouna’) espepissaire, -aira (~ -airitz) adj e n, cf Ubaud Dicort :
v. espepidaire. (v. TdF jos ‘espepidounaire’) espepissar (v. tr.) : doblet pejoratiu d'espepidar. (v. TdF jos ‘espepidouna’) espepissonar v / espepiussar [veire espepissar, cf Ubaud Dicort] : doblets d'espepidejar. espepissons nm pl, cf Ubaud Dicort :
« débris de chanvre » (Carrasco)
esper (L. 171) [espèr (v. Ubaud Dicort e Alibert)] nm : esperança. esper (d’-) + ieu, tu, el(es), ela(s), se loc adv, cf Ubaud Dicort : « par moi-même, par toi-même, par lui-même, par elle-même..., par soi-même ou spontanément » (v. Alibert). « D'esper ieu » (desf. de l.p.) : v. de per ieu… [jos de]. espèra nf : accion o resulta d'esperar. (# espèrra) A l'espèra : postat, -ada per esperar lo caçum. esperada : accion d'esperar. esperador, -doira adj, cf Ubaud Dicort : « à
espérer » (L. 171) esperaire, -aira [~ -airitz] adj e n : persona qu'espèra (t. a.) esperança : una de las tres vertuts teologalas. esperantista adj e n (dels dos genres) , cf Ubaud Dicort :
« espérantiste »
(Rapin) esperanto nm, cf Ubaud Dicort :
« espéranto » (Laus) esperar (v. tr. e intr.) : « attendre, v. atendre ; espérer », esper que quicòm se farà ; « patienter » (v. TdF). espèrba nf, cf Ubaud Dicort :
« sorbe, corme, fruit du cormier » TdF jos ‘sorbo’ esperbièr nm, cf Ubaud Dicort : « sorbier » TdF jos ‘sorbié’ esperbolhir / esperbolir (v. tr.) : escaudar amb d'aiga bolhenta. esperdigalhar (v. tr.) : alebraudir / aluserpir / desrevelhar (s.f.) ; acometre (butar q.q. a far quicòm) esperdigalhar (s') : se desrevelhar (s.f.) ; se desgordir ; se reviscolar a la calor. esperdigalhat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « dégourdi, ie,
alerte » TdF jos
‘esperdigaia’ espèrdre (v. tr.) : pèrdre (t. a.) / escavartar. espèrdre (s') : se pèrdre ; se fòraviar / se descaminar ; s'avalir ; se consumir. esperdut, -uda part pass e adj : fòl, -a de dolor. v. tresperdut. Quand moriguèt lo nenon seu, ne foguèt esperduda. esperenc nm / esperenca n (v. Ubaud Dicort e Alibert) : mena d'engana per trapar d'aucelons, « reginglette [v. Littré] » (v. TdF ‘esperenco’). esperencon : diminutiu d'esperenc. esperfilar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, effiler une étoffe » TdF jos ‘esperfiela’ esperfòrç : esfòrç gròs. esperforçar (s') : far lo perqué / s'espetar / se crebar (s.f.) esperfumar (v. tr.) : perfumar ; desenfectar. « esperiéncia » : v. experiéncia « esperimentar » e derivats : v. experimentar... esperit : principi de vida ; emanacion que s'escapa d'unas substàncias somesas a la distillacion ; substància incorporala ; èsser incorporal ; anma d'un mòrt ; èime ; impulsion màger que nos far obrar ; ensemble d'idèas o de sentiments d'una òbra ; direccion generala / inspiracion generala. L'Esperit Sant : lo Sofle Sant. Esperit de vin. Esperit de sal. Un pur esperit. Aver d'esperit. Esperit de revòlta. Esperit trufaire. espirital, -a adj : lo contrari de corporal, « spirituel, immatériel, elle » TdF jos ‘espiritau’. esperitalament : d'un biais esperital. esperitar (v. tr. e intr.) (v. Ubaud Dicort e Alibert) : esclairar d'una lutz esperitala ; èsser endemoniat ; èsser fòl ; viure. esperitàs : esperit grossièr. esperitat,
-ada adj, cf Ubaud Dicort :
« éclairé par l’esprit ; qui a de
l’esprit ; possédé par un esprit, insensé,
ée, qui a perdu l’esprit, v. dessenat » (v. TdF jos ‘esperita’) esperiton nm : « esprit follet, farfadet, lutin,
espiègle » ; esperit viu ; esperit feble. (v. TdF) esperitós, -osa adj : « spiritueux, euse, volatil, subtil, ile » ; plen, -a d'esperit ; engenhós, -osa. (v. TdF) esperjur 1, -a (adj (abs. Dicort e TdF). e subs. (v. çai jos)) : que jura fals ; que manca al
jurament donat. (v. perjur) esperjur 2 nm, cf Ubaud Dicort : « parjure, v. perjuri ; imprécation, blasphème » (v. TdF) esperjurament : accion de jurar fals o de mancar al jurament donat. esperjurar (s') : jurar fals ; téner pas un jurament. esperla [espèrla, cf Ubaud Dicort p. 152] nf : beluga (particula inflamada que se despren d'un còrs en combustion), « v. beluga plus usité » (v. TdF ‘esperlo’) « esperlar » : v. esberlar. esperlecada nf, cf Ubaud Dicort :
« action de s’esperlecar » (Calvino), « pourlèchement » (Palay) esperlecant, -a adj, cf Ubaud Dicort : « alléchant, ante, v. atirant » (v. TdF) esperlecar (v. tr.) : lecar (passar la lenga per quicòm) ; quitar pas de lecar (s.p. e s.f.) / tolhorar. esperlecar (s') : quitar pas de se lecar los dets o los pòts ; se lavar / se netejar ; s'adornar / s'apimpar. esperlenc 1 nm (v. espèrla) : esperla / beluga ; espetard. (v. Alibert) esperlenc 2 nm : « brai, sorte de piège [v. esperenc] » (v. TdF jos ‘esperenc’) esperlenca nf : mena d'engana
per trapar d'aucelons. (v. esperenca) (v. TdF jos ‘esperenco’) esperlin nm, cf Ubaud Dicort :
v. esparalhon. (v. TdF jos ‘esparlin’) esperlongar (v. tr.) : prolonguejar (prolongar que jamai) ; alongar (remetre a pus tard) ; atermenar / atentenar. esperlongar (s') : durar que jamai / se prolonguejar. esperlucar
1 (esparpelar) v, cf Ubaud Dicort : « v tr, dessiller les yeux » TdF «
esperlucar 2 esperlugar » v e derivats : v. espelucar. espèrma nf (v. Ubaud Dicort, Rapin, Laus 1997) [nm, v. R. III, 178, TdF] : semen / liquid fecundant. ESPERMAT- : forma prefixada del grèc sperma (espèrma) espermatèca
nf, cf Ubaud Dicort :
« spermathèque »
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|