|
||||
|
|
|
|
|
|
especific, -a : çò que distinguís una espècia de tota autra. especificacion : accion o resulta d'especificar. especificadament (abs. Dicort) : d'un biais especific / clarament / d'un biais explicit. (v. çai jos) especificament adv, cf Ubaud Dicort : « spécifiquement » TdF especificar (v. tr.) : dire, explicar, declarar d'un biais explicit. especificat, -ada adj : clarament dich, -a. especificitat nf, cf Ubaud Dicort : « spécificité » (Rapin) especigada (abs. Dicort) : doblet de pecigada. especigaire, -a (abs. Dicort) : doblet de pecigaire, -a. especigar (v. tr.) (Alibert ; abs. Dicort) : doblet de pecigar (cachar un tròç de carn o de pèl entre lo det gròs e lo det guinhaire) ; manjar fòrt pauc ; espepidar / espelucar (far quicòm minimosament). (v. pecigar) Fa pas qu'especigar, qu'a pas ges d'apetís. especiguet (abs. Dicort) : doblet de peciguet. especimèn : tròç de quicòm per donar una idèa del restant ; exemplar fòrt representatiu. especiós, -osa : qu'a pas res de bon o de verai sinon l'aparéncia. especiosament adv, cf Ubaud Dicort : « spécieusement » TdF especiositat nf, cf Ubaud Dicort : « spéciosité » (Rapin) especolar 1 (v. tr.) : enlevar los cafis que s'acrancan per la lana de las fedas. especolar 2 (abs.TdF e Alibert) (e derivats) : doblets de pecolar (e derivats) espeçonhar v, cf Ubaud Dicort 2022 : « v. tr., pincer ; éplucher ; manger par petits morceaux, Rgt » (Alibert 'espeçunhar', v. çai jos) espeçonhós, -osa adj, cf Ubaud Dicort [Alibert : espeçunhós, v. espeçunhar] : « difficile, délicat sur les aliments ; dédaigneux, dégoûté, que le moindre défaut de propreté ou de préparation rebute, qui ne mange qu’avec peine et en épluchant les morceaux » (Vayssier jos ‘lordignóus). (v. lefinhós, manhac) espectaclàs nm, cf Ubaud Dicort : « grand spectacle, hideux spectacle, spectacle d’horreur ; femme horriblement dévergondée, v. escamandràs » TdF ‘espetaclas’ espectacle : çò notable o digne d'atencion que s'ofrís a la vista o a la contemplacion intellectuala ; divertiment ofèrt al public. Larzac ? Un espectacle de fin del mond o de Creacion. espectaclós, -osa : extraordinari, -ària (quicòm qu'es digne d'atencion o d'admiracion). Un eveniment espectaclós. espectaclosament adv, cf Ubaud Dicort : « étonnamment, merveilleusement, prodigieusement » TdF ‘espetaclousamen’ espectacular, -a adj (Laus, Basic ; abs. Dicort e TdF) : qu'a la natura d'un espectacle. (v. espectaclós) espectator, -tritz : persona qu'agacha quicòm amb atencion ; persona que se tròba a un espectacle. espectral, -a : relatiu, -iva a un espèctre (trèva) ; relatiu, -iva a un espèctre de rais luminoses. Aparicion espectrala. Pallor espectrala. Colors espectralas. Analisi espectrala. espèctre : trèva / fantauma / quimèra / aparicion d'un defuntat ; variacion de radiacion ; image format quand un rai de lutz es subjècte a dispersion. Espèctre atomic. Espèctre solar. Espèctre estelar [estellar]. Espèctre acostic. Espèctre magnetic. ESPECTRO- : forma prefixada del grèc espectre (espèctre) espectrofotomètre nm : (fisica) « spectrophotomètre » (v. Ubaud Dicc. scient. p. 289) espectrograf : aparelh per l'enregistrament fotografic d'un espèctre luminós. espectrografia : estudi dels espèctres amb un espectrograf. espectrografic : relatiu, -iva a l'espectrografia. espectrograma (m.) : image balhat per un espectrograf. espectromètre : aparelh qu'enregistra e que mesura los espèctres luminoses. espectrometria : estudi dels espèctres amb un espectromètre. espectroquimia : procediment d'analisi quimica basada sus l'estudi de l'espèctre d'analisar. espectroscòpi (m.) : aparelh per estudiar los diferents espèctres luminoses. espectroscopia [espectroscòpia, cf Ubaud Dicort Errata web] nf : estudi dels espèctres luminoses o de las radiacions electromagneticas. « espeçuc » - « espeçugada » - « espeçugaire » - « espeçugar » « espeçuguet » : v. especic e derivats (abs. Dicort) e pecic, pecigar e derivats, cf Ubaud Dicort. especulacion : accion o resulta d'especular. especulaire, -aira [~ -airitz] adj e n : persona qu'especula (t. a.) ; teorician, -a. especular 1 (v. intr. e tr.) : far de recèrcas teoricas ; crompar o vendre per profeitar d'una fluctucion de prètz ; far d'operacions azardosas. Especular en Borsa. especular 2, -a adj : relatiu, -iva a un miralh ; caracteristica de minerals compausats de sisas que brilhan. Lo micà es una pèira especulara. especulara (plt.) (abs. Dicort) : miralh de Vènus. (Specularia speculum) especulatiu, -iva adj : que se preocupa pas de çò practic ; relatiu, -iva a l'especulacion. Un esperit especulatiu. Manòbras especulativas. especulativament : d'un biais especulatiu.
|
|
especulum nm (del lat. speculum, miralh) : aparelh per alargar e esclairar las cavitats naturalas del còrs, per exploracion. « espeçunhar » v (v. Alibert) : v. especigar (abs. Dicort) e pecigar, cf Ubaud Dicort. espèdi nm (v. Ubaud Dicort e Alibert) : franja. espedir (abs. Dicort) (v. tr.) : v. expedir. « espefidar » v : v. espepidar. « espeimar » v : v. espaimar. espeirador nm (abs. Dicort, v. p. 152) : airal que l'òm i se bat a còps de pèiras. (v. espeiregador) espeiraire, -aira n (abs. Dicort, v. p. 152) : persona qu'amassa de pèiras pels camps ; persona que se bat a còps de pèiras. (v. espeiregaire) espeirar [ ~ despeirar] / espeiregar (v. tr.) : amassar las pèiras de per un camp ; desrocar ; lapidar (R. IV, 20). (v. TdF jos ‘espeirega’) Espeiregar un cauce es quicòm d'impossible. espeirar [ ~ despeirar] / espeiregar (s') v pron : se desrocar « se lancer des pierres, se battre à coups de pierres » TdF. espeiratge nm (abs. Dicort, v. p. 152) : accion d'espeirar. (v. espeiregatge) espeiregada nf : pèiras amassadas dins una joncha de trabalh ; « combat à coups de pierres, jet de pierres, lapidation, v. escairejada » (v. TdF) ; « chute de pierres » (Brun Glossari Oc-Fr), casuda de pèiras de glaç [v. peiregada]. Faguèt una espeiregada que o afrabèt tot ! espeiregador nm, cf Ubaud Dicort p 152 : « lieu où l’on ramasse des pierres, où l’on se bat à coups de pierres » TdF ; « lieu où les chutes de pierres sont fréquentes » (Brun Glossari Oc-Fr) espeiregaire, -aira (~ -airitz) n, cf Ubaud Dicort p. 152 : « celui, celle qui ramasse ou qui jette des pierres,v. acairaire » (v. TdF) espeiregar (v. tr.) : doblet de peiregar, « épierrer, ôter les pierres, v. esclapieirar ; lapider, v. acairar » (v. TdF) (v. espeirar) ; « tomber (pour des pierres) (v. espeiregador) » (Brun Glossari Oc-Fr) espeiregatge nm, cf Ubaud Dicort p. 152 : « épierrement » TdF « espeirigar » v : v. çaisús (espeiregar). espeirilhar (v. tr.) : amassar las pèiras pichonas de per un camp. « espeirugar » v : v. espeiregar. espeita [espèita] nf : escorreguda ; tirada de camin ; penche de teisseire. Tot d'una espeita : tot d'una tira. espeitar (v. tr. e intr.) : esperar. espeitrinar (s') : s'esgargamelar a cridar / se desgargalholar ; se despeitrinar / se despitralhar. espelagassar (v. tr.) : estripar / espelinsar / esquiçar. espelagassar (s') : s'estripar / s'espelinsar / s'esquiçar. espelaire, -a n : persona qu'espèla quicòm, « écorcheur » (Laus). espelalhar (v. tr.) : levar la pèl o la pelanha de quicòm. espelanhada nf / espelalhada (abs. Dicort) : estripada de pèl o de rusca. espelanhar (v. tr.) : estripar la pèl o la rusca de quicòm. espelar 1 (v. tr.) : escorgar / escorjar un animal espelar (s') : s'escorgar / s'escorjar. espelar 2 (levar lo pel) v, cf Ubaud Dicort : « v tr, épiler » (L. 170) espelardar v, cf Ubaud Dicort : v. despelardar. ESPELEO- : forma prefixada del grèc spelaiòn (cauna) espeleològ, -a : persona que fa d'espeleologia. espeleologia : estudi scientific de las caunas, dels avencs... ; descobèrta esportiva del mond sosterranh. espeleologic, -a : relatiu, -iva a l'espeleologia. espeleologicament : d'un biais espeleologic. espeleotomia : obertura cirurgicala d'una cavèrna tuberculosa. espelhacan nm, cf Ubaud Dicort : « écorcheur de voirie ; homme mal vêtu, v espelharòssa plus usité » (v. TdF ‘espeio-chin’) espelhacrestian nm, cf Ubaud Dicort : « écorcheur, exploiteur, celui qui fait surpayer » TdF ‘espeio-crestian’ espelhadinda nm, cf Ubaud Dicort : « homme couvert de haillons, dont les vêtements sont en loques » TdF ‘espeio-dindo’ espelhadura : acròc a una estòfa o a la pèl. espelhagondrin nm, cf Ubaud Dicort : v. espelhadinda. (v. TdF jos ‘espeio-dindo’) espelhaire, -aira (~ -airitz) adj e n, cf Ubaud Dicort : « écorcheur, euse, celui, celle qui fait surpayer » TdF jos ‘espeiaire’ espelhandrar (v. tr.) : estripar / espelhar. espelhandrat, -ada : vestit, -ida de pelhas. espelhandratge nm, cf Ubaud Dicort : « dépenaillement, v. espelhadura » (v. TdF ‘espeiandrage’) espelhandre nm, cf Ubaud Dicort : « homme en haillons, personne déguenillée, enfant déguenillé » (v. TdF ‘espeiandre’) espelhandrós –osa adj, cf Ubaud Dicort : « guenilleux, haillonneux, euse, en loques » TdF jos ‘peiandrous’ « espelhansar » v : v. espelhandrar. espelhar (v. tr.) : estripar / espelhandrar. espelhar (s') : s'estripar. espelharòssa nm, cf Ubaud Dicort : « écorcheur de voirie, équarrisseur » TdF ‘espeio-rosso’ espelhassar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, déchiqueter (des vêtements) » (Per Noste). (v. espelhar) espelhatge nm, cf Ubaud Dicort : « action d’écorcher, de dépouiller » TdF ‘espeiage’ « espelhinsar » v : v. espelinsar. « espelhofar » v : v. espelofar. « espelhofir » v : v. espelofir. espelhotar v, cf Ubaud Dicort : v tr, « mettre en lambeaux, mettre en loques » (Per Noste). (v. espelhar) |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|