especific, -a : çò que distinguís una espècia de tota autra.

especificacion : accion o resulta d'especificar.

especificadament (abs. Dicort) : d'un biais especific / clarament / d'un biais explicit. (v. çai jos)

especificament adv, cf Ubaud Dicort : « spécifiquement » TdF

especificar (v. tr.) : dire, explicar, declarar d'un biais explicit.

especificat, -ada adj : clarament dich, -a.

especificitat nf, cf Ubaud Dicort : « spécificité » (Rapin)

especigada (abs. Dicort) : doblet de pecigada.

especigaire, -a (abs. Dicort) : doblet de pecigaire, -a.

especigar (v. tr.) (Alibert ; abs. Dicort) : doblet de pecigar (cachar un tròç de carn o de pèl entre lo det gròs e lo det guinhaire) ; manjar fòrt pauc ; espepidar / espelucar (far quicòm minimosament). (v. pecigar)

Fa pas qu'especigar, qu'a pas ges d'apetís.

especiguet (abs. Dicort) : doblet de peciguet.

especimèn : tròç de quicòm per donar una idèa del restant ; exemplar fòrt representatiu.

especiós, -osa : qu'a pas res de bon o de verai sinon l'aparéncia.

especiosament adv, cf Ubaud Dicort : « spécieusement » TdF

especiositat nf, cf Ubaud Dicort : « spéciosité » (Rapin)

especolar 1 (v. tr.) : enlevar los cafis que s'acrancan per la lana de las fedas.

especolar 2 (abs.TdF e Alibert) (e derivats) : doblets de pecolar (e derivats)

espeçonhós, -osa adj, cf Ubaud Dicort [Alibert : espeçunhós, v. espeçunhar] : « difficile, délicat sur les aliments ; dédaigneux, dégoûté, que le moindre défaut de propreté ou de préparation rebute, qui ne mange qu’avec peine et en épluchant les morceaux » (Vayssier jos ‘lordignóus). (v. lefinhós, manhac)

espectaclàs nm, cf Ubaud Dicort : « grand spectacle, hideux spectacle, spectacle d’horreur ; femme horriblement dévergondée, v. escamandràs » TdF ‘espetaclas’

espectacle : çò notable o digne d'atencion que s'ofrís a la vista o a la contemplacion intellectuala ; divertiment ofèrt al public.

Larzac ? Un espectacle de fin del mond o de Creacion.

espectaclós, -osa : extraordinari, -ària (quicòm qu'es digne d'atencion o d'admiracion).

Un eveniment espectaclós.

espectaclosament adv, cf Ubaud Dicort : « étonnamment, merveilleusement, prodigieusement » TdF ‘espetaclousamen’

espectacular, -a adj (Laus, Basic ; abs. Dicort e TdF) : qu'a la natura d'un espectacle. (v. espectaclós)

espectator, -tritz : persona qu'agacha quicòm amb atencion ; persona que se tròba a un espectacle.

espectral, -a : relatiu, -iva a un espèctre (trèva) ; relatiu, -iva a un espèctre de rais luminoses.

Aparicion espectrala.

Pallor espectrala.

Colors espectralas.

Analisi espectrala.

espèctre : trèva / fantauma / quimèra / aparicion d'un defuntat ; variacion de radiacion ; image format quand un rai de lutz es subjècte a dispersion.

Espèctre atomic.

Espèctre solar.

Espèctre estelar [estellar].

Espèctre acostic.

Espèctre magnetic.

ESPECTRO- : forma prefixada del grèc espectre (espèctre)

espectrofotomètre nm : (fisica) « spectrophotomètre » (v. Ubaud Dicc. scient. p. 289)

espectrograf : aparelh per l'enregistrament fotografic d'un espèctre luminós.

espectrografia : estudi dels espèctres amb un espectrograf.

espectrografic : relatiu, -iva a l'espectrografia.

espectrograma (m.) : image balhat per un espectrograf.

espectromètre : aparelh qu'enregistra e que mesura los espèctres luminoses.

espectrometria : estudi dels espèctres amb un espectromètre.

espectroquimia : procediment d'analisi quimica basada sus l'estudi de l'espèctre d'analisar.

espectroscòpi (m.) : aparelh per estudiar los diferents espèctres luminoses.

espectroscopia [espectroscòpia, cf Ubaud Dicort Errata web] nf : estudi dels espèctres luminoses o de las radiacions electromagneticas.

« espeçuc »  - « espeçugada » - « espeçugaire » - « espeçugar » « espeçuguet » : v. especic e derivats (abs. Dicort) e pecic, pecigar e derivats, cf Ubaud Dicort.

especulacion : accion o resulta d'especular.

especulaire, -aira [~ -airitz] adj e n : persona qu'especula (t. a.) ; teorician, -a.

especular 1 (v. intr. e tr.) : far de recèrcas teoricas ; crompar o vendre per profeitar d'una fluctucion de prètz ; far d'operacions azardosas.

Especular en Borsa.

especular 2, -a adj : relatiu, -iva a un miralh ; caracteristica de minerals compausats de sisas que brilhan.

Lo micà es una pèira especulara.

especulara (plt.) (abs. Dicort) : miralh de Vènus. (Specularia speculum)

especulatiu, -iva adj : que se preocupa pas de çò practic ; relatiu, -iva a l'especulacion.

Un esperit especulatiu.

Manòbras especulativas.

especulativament : d'un biais especulatiu.

especulum nm (del lat. speculum, miralh) : aparelh per alargar e esclairar las cavitats naturalas del còrs, per exploracion.

 

 

 

« espeçunhar » (v. Alibert) : v. especigar (abs. Dicort) e pecigar, cf Ubaud Dicort..

espèdi nm  (v. Ubaud Dicort e Alibert) : franja.

espedir (abs. Dicort) (v. tr.) : v. expedir.

« espefidar » : v. espepidar.

« espeimar » : v. espaimar.

espeirador nm (abs. Dicort, v. p. 152) : airal que l'òm i se bat a còps de pèiras. (v. espeiregador)

espeiraire, -aira n (abs. Dicort, v. p. 152) : persona qu'amassa de pèiras pels camps ; persona que se bat a còps de pèiras. (v. espeiregaire)

espeirar [ ~ despeirar] / espeiregar (v. tr.) : amassar las pèiras de per un camp ; desrocar ; lapidar (R. IV, 20). (v. TdF jos ‘espeirega’)

Espeiregar un cauce es quicòm d'impossible.

espeirar [ ~ despeirar] / espeiregar (s') v pron : se desrocar « se lancer des pierres, se battre à coups de pierres » TdF.

espeiratge nm (abs. Dicort, v. p. 152) : accion d'espeirar. (v. espeiregatge)

espeiregada  nf : pèiras amassadas dins una joncha de trabalh ; « combat à coups de pierres, jet de pierres, lapidation, v. escairejada » (v. TdF) ; « chute de pierres » (Brun Glossari Oc-Fr), casuda de pèiras de glaç [v. peiregada].

Faguèt una espeiregada que o afrabèt tot !

espeiregador nm, cf Ubaud Dicort p 152 : « lieu où l’on ramasse des pierres, où l’on se bat à coups de pierres » TdF ; « lieu où les chutes de pierres sont fréquentes » (Brun Glossari Oc-Fr)

espeiregaire, -aira (~ -airitz) n, cf Ubaud Dicort p. 152 : « celui, celle qui ramasse ou qui jette des pierres,v. acairaire » (v. TdF)

espeiregar (v. tr.) : doblet de peiregar, « épierrer, ôter les pierres, v. esclapieirar ; lapider, v. acairar » (v. TdF) (v. espeirar) ; « tomber (pour des pierres) [v. espeiregador] » (Brun Glossari Oc-Fr)

espeiregatge nm, cf Ubaud Dicort p. 152 : « épierrement » TdF

« espeirigar » : v. çaisús (espeiregar).

espeirilhar (v. tr.) : amassar las pèiras pichonas de per un camp.

« espeirugar » : v. espeiregar.

espeita [espèita] nf : escorreguda ; tirada de camin ; penche de teisseire.

Tot d'una espeita : tot d'una tira.

espeitar (v. tr. e intr.) : esperar.

espeitrinar (s') : s'esgargamelar a cridar / se desgargalholar ; se despeitrinar / se despitralhar.

espelagassar (v. tr.) : estripar / espelinsar / esquiçar.

espelagassar (s') : s'estripar / s'espelinsar / s'esquiçar.

espelaire, -a (abs. Dicort) : persona qu'espèla quicòm, « écorcheur » (Laus).

espelalhar (v. tr.) : levar la pèl o la pelanha de quicòm.

espelanhada nf / espelalhada (abs. Dicort) : estripada de pèl o de rusca.

espelanhar (v. tr.) : estripar la pèl o la rusca de quicòm.

espelar 1 (v. tr.) : escorgar / escorjar un animal

espelar (s') : s'escorgar / s'escorjar.

espelar 2 (levar lo pel) v, cf Ubaud Dicort : « v tr, épiler » (L. 170)

espelardar v, cf Ubaud Dicort : v. despelardar.

ESPELEO- : forma prefixada del grèc spelaiòn (cauna)

espeleològ, -a : persona que fa d'espeleologia.

espeleologia : estudi scientific de las caunas, dels avencs... ; descobèrta esportiva del mond sosterranh.

espeleologic, -a : relatiu, -iva a l'espeleologia.

espeleologicament : d'un biais espeleologic.

espeleotomia : obertura cirurgicala d'una cavèrna tuberculosa.

espelhacan nm, cf Ubaud Dicort : « écorcheur de voirie ; homme mal vêtu, v  espelharòssa plus usité » (v. TdF ‘espeio-chin’)

espelhacrestian nm, cf Ubaud Dicort : « écorcheur, exploiteur, celui qui fait surpayer » TdF ‘espeio-crestian’

espelhadinda nm, cf Ubaud Dicort : « homme couvert de haillons, dont les vêtements sont en loques » TdF ‘espeio-dindo’

espelhadura : acròc a una estòfa o a la pèl.

espelhagondrin nm, cf Ubaud Dicort : v. espelhadinda. (v. TdF jos ‘espeio-dindo’)

espelhaire, -aira (~ -airitz) adj e n, cf Ubaud Dicort : « écorcheur, euse, celui, celle qui fait surpayer » TdF jos ‘espeiaire’

espelhandrar (v. tr.) : estripar / espelhar.

espelhandrat, -ada : vestit, -ida de pelhas.

espelhandratge nm, cf Ubaud Dicort : « dépenaillement, v. espelhadura » (v. TdF ‘espeiandrage’)

espelhandre nm, cf Ubaud Dicort : « homme en haillons, personne déguenillée, enfant déguenillé » (v. TdF ‘espeiandre’)

espelhandrós –osa adj, cf Ubaud Dicort : « guenilleux, haillonneux, euse, en loques » TdF jos ‘peiandrous’

« espelhansar » : v. espelhandrar.

espelhar (v. tr.) : estripar / espelhandrar.

espelhar (s') : s'estripar.

espelharòssa nm, cf Ubaud Dicort : « écorcheur de voirie, équarrisseur » TdF ‘espeio-rosso’

espelhassar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, déchiqueter (des vêtements) » (Per Noste). (v. espelhar)

espelhatge nm, cf Ubaud Dicort : « action d’écorcher, de dépouiller » TdF ‘espeiage’

« espelhinsar » : v. espelinsar.

« espelhofar » : v. espelofar.

« espelhofir » : v. espelofir.

espelhotar v, cf Ubaud Dicort : v tr, « mettre en lambeaux, mettre en loques » (Per Noste). (v. espelhar)