esparvièr : moisset gris (mena d'aucèl de rapina) ; filat de pesca ; aplech de maçon per alisar lo mortièr. (# esperbièr)

esparvièr de mar nm, cf Ubaud Dicort : « chevêche méridionale, oiseau » (v. TdF)

espàs nm, cf Ubaud Dicort : v. espaç.

espasa : mena d'arma blanca ; nom d'una de las quatre colors del jòc de cartas : picas ; persona capabla per manejar l'espasa ; tulipa jauna (plt.) : (Tulipa silvestris) (v. TdF)

espasa de mar nf, cf Ubaud Dicort : « épée de mer, poisson, v. sèrra [de mar] » TdF ‘espaso-de-mar’

espasada : còp d'espasa.

espasador : aplech de carbaira o de cordaire. (v. TdF)

espasaire nm, -a : persona que bat lo lin o lo cambe.

espasar (v. tr.) : batre lo lin o lo cambe.

espasassa : espasa gròssa.

espaseta nf : espasa pichona ; « divisoir, instrument de fileuse de soie » TdF ; pluma naissenta d'aucelon ; moneda menuda del sègle setzen ; mena de planta : (Gladiolus segetum)

espasian nm, cf Ubaud Dicort : « homme d’épée, militaire, gentilhomme » TdF

espasièira : galzebrassa de femna / viragò (lat.)

espasièr : q.q. que fargava e vendiá d'armas blancas ; pòrta-espasa ; persona qu'aima de se batre a l'espasa ; persona un pauc tocada de la coeta de l'anhèla (un pauc caluga)

espasmar [veire espaimar, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : amodar un espasme / espaimar.

espasme (R. III, 166) [ / espaime] nm : contraccion involuntària d'un o de mai d'un muscle, o de fibras muscularas. (v. espaime)

ESPASMO- : forma prefixada del grèc spasmòs (espasme)

espasmodic, -a : relatiu, -iva a un espasme ; intermitent, -a.

espasmodicament : d'un biais espasmodic.

espasmodicitat (f.) : tendéncia a aver d'espasmes.

espasmofil, -a adj e n, cf Ubaud Dicort : « (méd.) spasmophile » (Per Noste)

espasmofilia : predisposicion a de convulsions per iperexcitabilitat neuromusculara.

espasmofilic, -a (abs. Dicort) : relatiu, -iva a l'espasmofilia ; que patís d'espasmofilia. (v. espasmofil)

espasmogèn, -a : qu'amòda d'espasmes.

espasmolisi (f.) : eliminacion dels espasmes.

espasmolitic, -a : relatiu, -iva a l'espasmolisi.

espason nm, cf Ubaud Dicort : « courte épée, v. espadòt » TdF

espassar (s') v pron, cf Ubaud Dicort (L. 170) : doblet de passar / plegar / cessar (R. II, 388), « se passer » (v. TdF).  (# espaçar (s’))

La pluèja s'espassa. (v. TdF)

espassionar (s') : se passionar ; s'exclamar e bracejar ;  aver un comportament patetic.

espastelar ~ despastelar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, renverser, démolir, ruiner » TdF jos ‘despastela’

espat (< alem.) nm, cf Ubaud Dicort : « (min.) spath » (Laus, Rapin)

espata nf, cf Ubaud Dicort : « (bot.) spathe » (Rapin, Laus)

espatalicat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « excessivement boiteux, euse, v. escrancat » (v. TdF)

espatar (v. tr.) : far tombar de tota sa longor ; espotir.

espatar (s') : tombar de tota sa longor ; s'estirar pel sòl (escartar braces e cambas, o escartar las patas per se metre a l'aise) ; s'estirar de plaser ; se torrelhar davant lo fuòc.

« espatanar / espatarnar » (s') : v. s'espatarrar.

espatarrada : resulta de s'espatarrar.

Per una espatarrada foguèt una espatarrada !

espatarrant, -a : estabosissent, -a.

espatarrar (v. tr.) : frequentatiu d'espatar v. çaisús.

espatarrar (s') : frequentatiu de s'espatar v. çaisús.

S'espatarrèt dins un fangàs.

espatla : partida superiora e laterala del còrs de cada part del còl.

espatlada nf, cf Ubaud Dicort : « coup d’épaule, épaulée » TdF

espatlament : accion o resulta d'espatlar o de s'espatlar.

espatlar (v. tr.) : prestar son espatla a q.q. (sostar / ajudar) ; metre una espatla a quicòm (espiconar) ; rompre o dislocar (R. IV, 90) una espatla ; desbrancar ; afrabar ; abatre ; demolir. (v. TdF jos ‘espala’)

T'espatlarai tant que poirai : t'ajudarai...

espatlar (s') : tombar sus una espatla ; se dislocar una espatla.

Lo paure vièlh s'espatlèt per la carrièira.

espatlassa nf, cf Ubaud Dicort : « grosse épaule, forte épaule » TdF ‘espalasso’

espatlassat, -ada : qu'a de braves alas (bòrds) ; que cobrís plan las espatlas.

Un capèl espatlassat para plan del solelh.

espatlejaire, -aira (~ -airitz) adj e n, cf Ubaud Dicort : « celui, celle qui prête l’épaule, partial, ale » TdF ‘espalejaire’

espatlejar (v. Ubaud Dicort) (v. intr.) : « v intr et tr, prêter l’épaule, épauler, aider, favoriser, v. sostar » TdF ‘espaleja’ ; auçar las espatlas per protestar.

espatleta nf : espatla d'anhèl o de cabrit ; « épaulette de soldat » TdF ‘espaleto’.

espatletat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « qui porte des épaulettes » TdF suppl

espatlièira nf (v. Ubaud Dicort e Alibert) : espatleta de rauba o de camisa ; partida de l'armadura que cobrissiá las espatlas ; « espalier [v. espalhièira 2 e espatlièr] » (v. TdF ‘espaliero’).

espatlièr nm, cf Ubaud Dicort : « (it. spalliere [v. jos espalhièira 2]) espalier, suite d’arbres fruitiers étalés le long d’un mur ; t. de marine, le premier rameur d’un banc, dans une galère » (v. TdF ‘espalié’)

espatlon : espatla de moton, de pòrc...

espatlós, -osa adj e n: qu'a una espatla pus nauta que l'autra ; « bossu, ue, v. gibós » (v. TdF ‘espalous’).

 

 

espatlòta nf, cf Ubaud Dicort : (v. espatla)

espatlut, -uda : qu'a de bravas espatlas.

espatonar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, rendre manchot, v. desbraçar » (v. TdF)

espatula nf, cf Ubaud Dicort : « spatule, palette ; rame d’un radeau ; friquet, ustensile de cuisine ; espèce d’oiseau ; estaffier, drôle, triste sire ; lourdaud, patraque » (v. TdF ‘espatulo’)

espatular v, cf Ubaud Dicort : « v intr, ramer sur un radeau » TdF

espauma nf : v. espalma.

espaumar 1 (terme de marina) v (non preconizat Dicort) : v. espalmar 1.

espaumar 2 (levar los borrons) v, cf Ubaud Dicort : v. espalmar 2.

espaume 1 (borron de vinha) nm, cf Ubaud Dicort : « bourgeon déjà développé, pampre de la vigne qu’on enlève en l’ébourgeonnant ou en l’épamprant » (Vayssier jos ‘bourróu 2’)

espaume 2 (terme de marina) nm : v. espalme, cf Ubaud Dicort

espaumeta nf, cf Ubaud Dicort : « tissu de laine » TdF

espauriment : paur granda / espavent / esglasi.

espaurir (v. tr.) : intimidar ; enjaurar / embaurar / espaventar / esglasiar (far bravament paur)

espaurir (s') : s'esglasiar / s'espaventar (aver bravament paur)

espauruc, -uga adj, cf Ubaud Dicort : « peureux, effrayé » (Boucoiran) ; « v. pauruc » (Azaïs)

espaurugada : esglasi / espavent.

espaurugal : paur / espavental (crotz vestida de pelhas per far paur als aucelons pilhaires)

espaurugant, -a : que fa paur.

espaurugar (v. tr. ind.) [v tr] : fa paur a.

espaurugar (s') : prene paur.

« espausar » e derivats : v. expausar.

espauta nf, cf Ubaud Dicort : « épée de cordier, couteau de bois qui sert à serrer le tissu des sangles, v. espasador » (v. TdF)

espautar (s') : tombar sus las patas ; s'abatre.

espautrigar (v. tr.) : espotir.

espava nf : suspresa ; emocion ; esglasi, « v. paur plus usité ; épave, bête épouvantée et perdue » (v. TdF).

Per una espava, par surprise. (Per Noste)

Per espava : per suspresa, « par hasard » (Mouly Complibat 366).

espavar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, surprendre » (Sèrras-Ess.)

espavent nm / espaventa (v. espaventa) : esglasi (paur granda) ; « objet d’épouvante, épouvantail ; turbulent, étourdi » TdF ‘espavènt’

espaventa nf : « épouvante, v. espavent plus usité » TdF ‘espavènto’

espaventablament : d'un biais espaventable.

espaventable, -bla : esglasiant, -a / espantant, -a.

espavental : paur (aplech per far paur als aucelons pilhaires)

espaventament nm, cf Ubaud Dicort : « épouvantement, action d’épouvanter » TdF

espaventar (v. tr.) : espantar / esglasiar (far una paur granda)

espaventar (s') : s'espantar / s'esglasiar (aver una paur granda)

espaventós, -osa : espantador, -oira.

espaveta nf, cf Ubaud Dicort : (v. espava)

espavonar (s’) v pron, cf Ubaud Dicort : « se pavaner, s’étaler comme un paon » TdF

espavordida nf, cf Ubaud Dicort : « grande frayeur, épouvante » TdF suppl

espavordiment : alarma ; paur.

espavordir / espavorir [veire espavordir, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : alarmar ; far paur.

espavordir / espavorir [veire espavordir] (s') v pron : s'alarmar ; prene paur.

« espebinhar » : v. espevinhar.

espèç nm, cf Ubaud Dicort : « déchirure, accroc » TdF ‘espès’

espèçabòsc nm , cf Ubaud Dicort : « fendeur de bois » TdF ‘espèço-bos’

espeçaire nm, -a : persona que despeça, « nm, celui qui démembre ; fendeur de bois » TdF.

espeçar (v. tr.) : abocinar / atrocelar / despeçar (R. IV, 527) (far de tròces, de bocins) ; bresar.

Espeçar de bòsc, refendre du bois. (v. TdF) (v. espèçabòsc)

espeçar (s') : se bresar.

espeçatge nm : accion o resulta de despeçar, « action de fendre du bois » TdF.

especejar / especegar (abs. Dicort) (v. tr.) : frequentatiu d'espeçar.

espècia : mena / sòrta / categoria ; qualitat ; image mental, aparéncia sensibla de las causas ; ensemble d'individús qu'an d'atributs comuns ; ensemble d'animals o de plantas qu'an de caracteristicas comunas ; ensemble de causas qu'an la meteissa composicion quimica ; condiment (sal, pebre, safran, canèla, basilic...)

Las espècias del pan e del vin dins l'Eucaristia.

Pagar en espècias : pagar amb pèças e bilhets.

especiador nm, cf Ubaud Dicort : « épicier » (R. III, 169)

especiaire, -aira n, cf Ubaud Dicort : v. especièr. (v. TdF jos ‘especié’)

especial, -a : qu'es pas comun, -a.

especialament : d'un biais especial.

especialista n (m. e f.) : persona fòrt entenduda ( fòrt capabla) dins tala o tala branca.

especialitat nf : çò que q.q. i s'es adonat d'un biais especial.

especializacion : accion o resulta d'especializar o de s'...

especializar (v. tr.) : adonar q.q. a una especialitat.

especializar (s') : s'adonar a una especialitat.

especiar (v. tr.) : * condimentar (v. R. II, 456) un manjar amb d'espècias (sal, pebre, safran, canèla, basilic...)

especiariá : botiga que i se vendon d'espècias (sal, pebre...) e los produits (produches) d'alimentacion en general.

especic (abs. Dicort) : doblet de pecic.

especièr,-ièira / especiaire, -aira n : persona que ten una especiariá.