|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
esparvièr : moisset gris (mena d'aucèl de rapina) ;
filat de pesca ; aplech de maçon per alisar lo mortièr. (# esperbièr) esparvièr de mar nm, cf Ubaud Dicort : « chevêche
méridionale, oiseau » (v. TdF) espàs nm, cf Ubaud Dicort :
v. espaç. espasa : mena d'arma blanca ; nom d'una de las quatre colors del jòc de cartas : picas ; persona capabla per manejar l'espasa ; tulipa jauna (plt.) : (Tulipa silvestris) (v. TdF) espasa de mar nf, cf Ubaud Dicort :
« épée de mer, poisson, v. sèrra [de mar] » TdF ‘espaso-de-mar’ espasada : còp d'espasa. espasador : aplech de carbaira o de cordaire. (v. TdF) espasaire nm, -a : persona que bat lo lin o lo cambe. espasar (v. tr.) : batre lo lin o lo cambe. espasassa : espasa gròssa. espaseta nf : espasa pichona ; « divisoir, instrument de fileuse de soie » TdF ; pluma naissenta d'aucelon ; moneda menuda del sègle setzen ; mena de planta : (Gladiolus segetum) espasian nm, cf Ubaud Dicort :
« homme d’épée, militaire,
gentilhomme » TdF espasièira : galzebrassa de femna / viragò (lat.) espasièr : q.q. que fargava e vendiá d'armas blancas ; pòrta-espasa ; persona qu'aima de se batre a l'espasa ; persona un pauc tocada de la coeta de l'anhèla (un pauc caluga) espasmar [veire espaimar, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : amodar un espasme / espaimar. espasme (R. III, 166) [ / espaime] nm : contraccion
involuntària d'un o de mai d'un muscle, o de fibras muscularas. (v. espaime) ESPASMO- : forma prefixada del grèc spasmòs (espasme) espasmodic, -a : relatiu, -iva a un espasme ; intermitent, -a. espasmodicament : d'un biais espasmodic. espasmodicitat (f.) : tendéncia a aver d'espasmes. espasmofil,
-a
adj e
n, cf Ubaud Dicort : « (méd.)
spasmophile » (Per Noste) espasmofilia : predisposicion a de convulsions per iperexcitabilitat neuromusculara. espasmofilic, -a (abs. Dicort) : relatiu, -iva a l'espasmofilia ; que patís d'espasmofilia. (v. espasmofil) espasmogèn, -a : qu'amòda d'espasmes. espasmolisi (f.) : eliminacion dels espasmes. espasmolitic, -a : relatiu, -iva a l'espasmolisi. espason nm, cf Ubaud Dicort :
« courte épée, v. espadòt » TdF espassar (s') v pron, cf Ubaud Dicort
(L. 170) : doblet de passar
/ plegar / cessar (R. II, 388), « se
passer » (v. TdF). (# espaçar (s’)) La pluèja s'espassa. (v. TdF) espassionar (s') : se passionar ; s'exclamar e bracejar ; aver un comportament patetic. espastelar ~ despastelar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, renverser,
démolir, ruiner » TdF jos ‘despastela’ espat (< alem.) nm, cf Ubaud Dicort :
« (min.) spath »
(Laus, Rapin) espata nf, cf Ubaud Dicort :
« (bot.) spathe »
(Rapin, Laus) espatalicat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « excessivement boiteux, euse,
v. escrancat » (v. TdF) espatar (v. tr.) : far tombar de tota sa longor ; espotir. espatar (s') : tombar de tota sa longor ; s'estirar pel sòl (escartar braces e cambas, o escartar las patas per se metre a l'aise) ; s'estirar de plaser ; se torrelhar davant lo fuòc. « espatanar / espatarnar » (s') : v. s'espatarrar. espatarrada : resulta de s'espatarrar. Per una espatarrada foguèt una espatarrada ! espatarrant, -a : estabosissent, -a. espatarrar (v. tr.) : frequentatiu d'espatar v. çaisús. espatarrar (s') : frequentatiu de s'espatar v. çaisús. S'espatarrèt dins un fangàs. espatla : partida superiora e laterala del còrs de cada part del còl. espatlada nf, cf Ubaud Dicort : « coup
d’épaule, épaulée » TdF espatlament : accion o resulta d'espatlar o de s'espatlar. espatlar (v. tr.) : prestar son espatla a q.q. (sostar / ajudar) ; metre una espatla a quicòm (espiconar) ; rompre o dislocar (R. IV, 90) una espatla ; desbrancar ; afrabar ; abatre ; demolir. (v. TdF jos ‘espala’) T'espatlarai tant que poirai : t'ajudarai... espatlar (s') : tombar sus una espatla ; se dislocar una espatla.
Lo paure vièlh s'espatlèt per la carrièira. espatlassa nf, cf Ubaud Dicort :
« grosse épaule, forte épaule » TdF ‘espalasso’ espatlassat, -ada : qu'a de braves alas (bòrds) ; que cobrís plan las espatlas. Un capèl espatlassat para plan del solelh. espatlejaire, -aira (~ -airitz) adj e n, cf Ubaud Dicort :
« celui, celle qui prête l’épaule, partial,
ale » TdF ‘espalejaire’ espatlejar (v. Ubaud Dicort) (v. intr.) : « v intr et tr, prêter l’épaule, épauler, aider, favoriser, v. sostar » TdF ‘espaleja’ ; auçar las espatlas per protestar. espatleta nf : espatla d'anhèl o de cabrit ; « épaulette de soldat » TdF ‘espaleto’. espatletat,
-ada adj, cf Ubaud Dicort : « qui porte des
épaulettes » TdF suppl espatlièira nf (v. Ubaud Dicort e Alibert) : espatleta de
rauba o de camisa ; partida de l'armadura que cobrissiá las
espatlas ; « espalier [v. espalhièira 2 e espatlièr] » (v. TdF ‘espaliero’). espatlièr
nm, cf Ubaud Dicort :
« (it. spalliere
[v. jos espalhièira 2]) espalier, suite d’arbres fruitiers
étalés le long d’un mur ; t. de marine, le premier rameur
d’un banc, dans une galère » (v. TdF ‘espalié’) espatlon : espatla de moton, de pòrc... espatlós, -osa adj e n: qu'a una espatla pus nauta que l'autra ; « bossu, ue, v. gibós » (v. TdF ‘espalous’). |
|
espatlòta
nf, cf Ubaud Dicort :
(v. espatla) espatlut, -uda : qu'a de bravas espatlas. espatonar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, rendre manchot, v. desbraçar »
(v. TdF) espatula nf, cf Ubaud Dicort :
« spatule, palette ; rame d’un radeau ; friquet,
ustensile de cuisine ; espèce d’oiseau ; estaffier,
drôle, triste sire ; lourdaud, patraque » (v. TdF ‘espatulo’) espatular v, cf Ubaud Dicort :
« v intr, ramer sur un radeau » TdF espauma nf : v. espalma. espaumar 1 (terme de marina) v (non preconizat Dicort) : v. espalmar 1. espaumar 2 (levar los borrons) v, cf Ubaud Dicort : v. espalmar 2. espaume 1 (borron de vinha) nm, cf Ubaud Dicort : « bourgeon déjà
développé, pampre de la vigne qu’on enlève en
l’ébourgeonnant ou en l’épamprant » (Vayssier jos ‘bourróu 2’) espaume 2 (terme de marina) nm : v. espalme, cf
Ubaud Dicort espaumeta nf, cf Ubaud Dicort :
« tissu de laine » TdF espauriment : paur granda / espavent / esglasi. espaurir (v. tr.) : intimidar ; enjaurar / embaurar / espaventar / esglasiar (far bravament paur) espaurir (s') : s'esglasiar / s'espaventar (aver bravament paur) espauruc, -uga adj, cf Ubaud Dicort :
« peureux, effrayé » (Boucoiran) ;
« v. pauruc » (Azaïs) espaurugada : esglasi / espavent. espaurugal : paur / espavental (crotz vestida de pelhas per far paur als aucelons pilhaires) espaurugant, -a : que fa paur. espaurugar (v. tr. ind.) [v tr] : fa paur a. espaurugar (s') : prene paur. « espausar » e derivats : v. expausar. espauta nf, cf Ubaud Dicort :
« épée de cordier, couteau de bois qui sert à
serrer le tissu des sangles, v. espasador » (v. TdF) espautar (s') : tombar sus las patas ; s'abatre. espautrigar (v. tr.) : espotir. espava nf : suspresa ; emocion ; esglasi, « v. paur plus usité ; épave, bête épouvantée et perdue » (v. TdF). Per una espava, par surprise. (Per
Noste) Per espava : per suspresa, « par hasard » (Mouly Complibat 366). espavar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, surprendre » (Sèrras-Ess.) espavent nm / espaventa (v. espaventa)
: esglasi (paur granda) ; « objet
d’épouvante, épouvantail ; turbulent,
étourdi » TdF ‘espavènt’ espaventa nf : « épouvante,
v. espavent plus
usité » TdF ‘espavènto’ espaventablament : d'un biais espaventable. espaventable, -bla : esglasiant, -a / espantant, -a. espavental : paur (aplech per far paur als aucelons pilhaires) espaventament nm, cf Ubaud Dicort :
« épouvantement, action
d’épouvanter » TdF espaventar (v. tr.) : espantar / esglasiar (far una paur granda) espaventar (s') : s'espantar / s'esglasiar (aver una paur granda) espaventós, -osa : espantador, -oira. espaveta nf, cf Ubaud Dicort :
(v. espava) espavonar (s’) v pron, cf Ubaud Dicort : « se pavaner,
s’étaler comme un paon » TdF espavordida
nf, cf Ubaud Dicort :
« grande frayeur, épouvante » TdF suppl espavordiment : alarma ; paur. espavordir / espavorir [veire espavordir, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : alarmar ; far paur. espavordir / espavorir [veire espavordir] (s') v pron : s'alarmar ; prene paur. « espebinhar » : v. espevinhar. espèç nm, cf Ubaud Dicort : « déchirure,
accroc » TdF ‘espès’ espèçabòsc nm , cf Ubaud Dicort :
« fendeur de bois » TdF ‘espèço-bos’ espeçaire nm, -a : persona que despeça, « nm, celui qui démembre ; fendeur de bois » TdF. espeçar (v. tr.) : abocinar / atrocelar / despeçar (R. IV, 527) (far de tròces, de bocins) ; bresar. Espeçar
de bòsc, refendre du bois. (v. TdF) (v. espèçabòsc) espeçar (s') : se bresar. espeçatge nm : accion o resulta de despeçar, « action de fendre du bois » TdF. especejar / especegar (abs. Dicort) (v. tr.) : frequentatiu d'espeçar. espècia : mena / sòrta / categoria ; qualitat ; image mental, aparéncia sensibla de las causas ; ensemble d'individús qu'an d'atributs comuns ; ensemble d'animals o de plantas qu'an de caracteristicas comunas ; ensemble de causas qu'an la meteissa composicion quimica ; condiment (sal, pebre, safran, canèla, basilic...) Las espècias del pan e del vin dins l'Eucaristia. Pagar en espècias : pagar amb pèças e bilhets. especiador nm, cf Ubaud Dicort :
« épicier » (R.
III, 169) especiaire, -aira n, cf Ubaud Dicort : v. especièr.
(v. TdF jos ‘especié’) especial, -a : qu'es pas comun, -a. especialament : d'un biais especial. especialista n (m. e f.) : persona fòrt entenduda ( fòrt capabla) dins tala o tala branca. especialitat nf : çò que q.q. i s'es adonat d'un biais especial. especializacion : accion o resulta d'especializar o de
s'... especializar (v. tr.) : adonar q.q. a una
especialitat. especializar (s') : s'adonar a una especialitat. especiar (v. tr.) : * condimentar (v. R. II, 456) un manjar amb d'espècias (sal, pebre, safran, canèla, basilic...) especiariá : botiga que i se vendon d'espècias (sal, pebre...) e los produits (produches) d'alimentacion en general. especic (abs. Dicort) : doblet de pecic. especièr,-ièira / especiaire, -aira n : persona que ten una especiariá. |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|