|
||||
|
|
|
|
|
|
escrotar (v. tr.) : netejar la fanga trapada pels pès. escrotar (s') : se netejar de la fanga trapada pels pès. escrotlament [escròtlament] nm : accion o resulta d'escrotlar o de s'escrotlar. escrotlar (v. tr.) : abausar / afondrar / englandar. escrotlar (s') : s'abausar / s'afondrar / s'englandar. escrotoira nf : curafanga (aplech per s'escrotar) escrotum nm, cf Ubaud Dicort : v. scrotum. escrova ~ escroa nf, cf Ubaud Dicort : « écrou, v. escofa ; inscription sur le registre des prisons » (v. TdF jos ‘escrou’) « escrubilhar » v : v. escobilhar. escruissir [ ~ escroissir] v : doblet de cruissir. « escruma » (escruma nf (v. Ubaud Dicort e Alibert)) e derivats : v. escuma. escrupul : ancian pes de 24 grans (la vint-e-quatrena part d'una onça) ; inquietud de consciéncia per un pas res ; irresolucion per se decidir. escrupulejar v, cf Ubaud Dicort : (v. escrupul) escrupulós, -osa : plen, -a d'escrupuls de consciéncia. escrupulosament : d'un biais escrupulós. escrusada : lavanha (bolhon tròp clar ; salsa tròp clara) ; talhonèl de pan del matin per esperar lo sol repais d'una jornada de june. escrusar (v. tr.) : far còire d'a fons / far plan còire. « escrussir » v : v. escruissir. escrutador, -airitz / escrutaire, -aira n (v. TdF jos ‘escrutadou’) : persona que descompta las voses après una votacion secreta. escrutar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, scruter » TdF, « examiner » (L. 164) escrutator, -tritz n, cf Ubaud Dicort : « scrutateur, -trice » (Laus). escrutinh : descompte de las voses dins una votacion secreta. escrutinhar (v. tr.) : espepidar / espepissar (examinar) escruvelar (v. tr.) (abs. Dicort) : despolhar de son cruvèl (clòsc) (t. a.) (v. escruvelhar e descruvelar) Escruvelar un crustacèu es mai o mens malaisit. escruvelar (s') (abs. Dicort) : s'escarraunhar. (v. escruvelhar (s’)) escruvelat, -ada (abs. Dicort) : descloscat, -ada ; descoscolhat, -ada (t. a.) ; escarraunhat, -ada. (v. escruvelhat) escruvelhador nm, cf Ubaud Dicort : « lieu où l’on écale, où l’on écosse » TdF escruvelhadura nf, cf Ubaud Dicort : « éraflure, égratignure ; propos grivois » TdF escruvelhar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, cerner des noix ; écosser des légumes ; écaler des noix ; monder de l’orge, le dégager de sa pellicule ; enlever l’épiderme, la croûte d’un ulcère » TdF ‘escruveia’ escruvelhar (s’) v pron : « s’érafler » TdF jos ‘escruveia’ escruvelhat, -ada adj : « dépouillé de sa coque, écalé, écossé, éraflé, écorché, ée » TdF jos ‘escruveia’ escuanta (v. Ubaud Dicort) : « adj f, t. de charron. Ròda escuanta, roue de forme creuse et évasée, comme l’écu des anciens chevaliers » TdF escuantor nf, cf Ubaud Dicort : « évasement, inclinaison des rais d’une roue » (v. TdF) escubac nm, cf Ubaud Dicort : « scubac, usquebac, liqueur spiritueuse d’origine irlandaise » TdF escucassar (v. tr.) : despolhar (t. a.) ; descoscolhar. escucassar (s') : se despolhar (t. a.) escucassat, -ada : t. a. çaisús. escucatar (v. tr.) : increpar / brandir las pelhas a q.q. (l.p.) escucatar (s') : se bolegar / se brandir. escuçon : escudet (emblèma en forma d'escut) ; rusca d'arbre fruchièr que pòrta un uèlh e que s'empèuta sus la rusca d'un arbrilh salvatge ; miralhet de sarralhièr. escuçonar (v. tr.) : ensertar en escuçon. escuçonat, -ada : ensertat, -ada en escuçon. escudar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, couvrir d’un bouclier, garantir » (L. 164) escudariá : estable de cavals. escudèla : recipient per la sopa o per la mangisca ; cupula d'agland. escudelada : contengut d'una escudèla. escudelaire, -aira [~ -airitz] adj e n : escampat, -ada / degalhaire, -a. escudelar / escutlar (v. tr.) : trempar la sopa ; servir la sopa ; vojar la saca (parlar, confessar / avoar) ; divulgar. (v. TdF jos ‘escudela’) escudeleta : escudèla pichona ; pèira plata / resquilheta ; planta : (Hydrocotyle vulgaris) ; (Umbilicus pendulinus) escudelièr 1 nm : vaisselièr, « dressoir où l’on range les écuelles ; égouttoir » TdF. escudelièr 2 nm (v. Ubaud Dicort e TdF ‘escudelié’), -ièira : persona que vend d'escudèlas. escudelon : escudèla pichona ; cupula d'agland ; mena de planta : (Umbilicus pendulinus) ; tèst ( tròç de terralha) escudet : escut pichon ; escuçon d'empèut ; emplastre ; mena de planta : (Umbilicus pendulinus) escudièira : amazona (femna que fa de caval) escudièr : jovent qu'acompanhava un cavalièr. escudon nm, cf Ubaud Dicort : (v. escudet) escuèlh 1 nm : ròca a flor d'aiga o gaireben ; obstacle ; « chicot, souche d’arbre » (v. TdF ‘escuei 1). escuèlh 2 / escuòl [escuòlh, veire escuèlh, cf Ubaud Dicort] nm : aspècte (aparéncia, color...) ; èime / biais ; intelligéncia ; talent ; saviesa. (v. TdF ‘escuei 2) escuissar ~ escoissar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, rompre les cuisses, écuisser, ébrancher un arbre, arracher une branche avec une partie du tronc » (v. TdF jos ‘escuissa’) escuissar ~ escoissar (s’) v pron : « écarquiller les cuisses, se démettre les cuisses ; rompre sous le poids, s’affaisser » TdF jos ‘escuissa’ esculapa nm, cf Ubaud Dicort : « habile médecin » (Honnorat). (v. çai jos) Esculapi n pr m, cf Ubaud Dicort : « Esculape, dieu de la médecine » TdF escular (v. tr.) : abenar la sòla de las sabatas. escúlher (v. intr.) : sabar / se destacar (quand la rusca es en saba) esculhir (v. tr.) : far cuf (metre q.q. a sec, lo roïnar) esculptar [escultar (v. Ubaud Dicort e Alibert)] (v. tr.) : faiçonar quicòm en pèira, fust o metal. esculptor [escultor], -a n : persona qu'esculpta quicòm. esculptura [escultura] nf : art d'esculptar. escultar v - escultor, -a n - escultura nf : v. çai sus. escultural, -a adj, cf Ubaud Dicort : « sculptural, -e » (Laus) escuma (R. III, 189) [ ~ escruma] nf, cf Ubaud Dicort : bruma que se fa sus un liquid bravament remenat o portat a ebullicion o que fermenta ; bruma que se fa a la boca o sus la pèl d'un animal que susa. escuma de mar nf, cf Ubaud Dicort : « écume de mer, magnésite, espèce d’argile avec laquelle on fait des pipes » TdF ‘escumo-de-mar’ escumadoira : mena de culhièr gròs per escumar quicòm.
|
|
escumaire, -aira [~ -airitz] n : persona qu'escuma (t. a.) escumant, -a adj, cf Ubaud Dicort : « écumant, ante » TdF escumar (v. tr. e v. intr.) : levar l'escuma que se fa sus un liquid ; brumejar (far de bruma (d'escuma) (v. TdF) Escumar l'ola (s. p) : escumar lo bolh de la sopa. Escumar las olas (s.f.) : o se prene tot. escumejaire, -aira (~ -airitz) n, cf Ubaud Dicort : « qui écume » TdF escumejant, -a adj, cf Ubaud Dicort : « écumant, ante » TdF escumejar (v. intr.) : brumar (far d'escuma), « jeter de l’écume » TdF escumèl nm : mena de campairòl (Agaricus procerus), « cluseau, espèce de champignon blanchâtre » TdF ‘escumèu’ escumelet nm, cf Ubaud Dicort : « petit cluseau, petit champignon » TdF escumenge ~ escomenge nm, cf Ubaud Dicort : « anathème, malédiction » TdF jos ‘escoumenge’ escumenja ~ escomenja nf, cf Ubaud Dicort : « excommunication ; imprécation, adjuration, blasphème » TdF jos ‘escoumenjo’ escumenjable ~ escomenjable, -bla adj, cf Ubaud Dicort : « exécrable » (L. 163) escumenjar ~ escomenjar v, cf Ubaud Dicort : « v tr et intr, excommunier [v. excomunicar] ; faire des imprécations ; exorciser ; détruire, déchirer » TdF jos ‘escoumenia’ ; « maudire » (Alibert). « escumenjar / escumergar » (l.p.) : v. excumenjar (abs. Dicort) escumenjat ~ escomenjat, -ada adj : « excommunié, -e ; maudit, -e » (v. çai sus) escumièr nm, cf Ubaud Dicort : « écume des vagues, masse d’écume » TdF suppl escumós, -osa : que fa d'escuma ; plen d'escuma. escunhar v tr : « coincer » (Rapin) escunhar (s’) v pron, cf Ubaud Dicort : « se coincer » (v. çai sus) escup [ ~ escop] nm : escopit d'expectoracion. escupanha / escupinha / escupilina [los 3, veire escupina, cf Ubaud Dicort] : escopit de saliva. escupariá ~ escopariá nf, cf Ubaud Dicort : « crachotement » TdF ‘escuparié’ escupàs : escopit gròs / ustra (s.f.) escupeire [ ~ escopeire], -eira [~ -eiritz] n (v. Ubaud Dicort jos escopeire : persona qu'escopís. escupida [ ~ escopida] nf : saliva, « ce qu’on crache, crachement » TdF ’escupido’. escupidor [ ~ escopidor] nm : recipient que i s'escopís dedins. escupiment [ ~ escopiment] nm : accion d'escopir. (v. escopiment) escupina ~ escopina nf, cf Ubaud Dicort : « crachat composé de salive ; espèce d’écume ou d’exsudation que jettent quelquefois les plantes » TdF jos ‘escupigno’ escupinejaire ~ escopinejaire, -aira (~ -airitz) adj e n, cf Ubaud Dicort : « crachoteur, euse » TdF ‘escupignejaire’ escupinejar ~ escopinejar v, cf Ubaud Dicort : « v intr, crachoter » TdF jos ‘escupigneja’ escupinha nf e derivats : veire escupina e derivats, cf Ubaud Dicort. escupinhàs nm (Alibert ; non preconizat Dicort) / escupanhàs (abs. Dicort) : escopit gròs e gras / ustra (s.f.) escupinhejar (v. intr.) (Alibert ; non preconizat Dicort) : quitar pas de far de pichons escopits. (v. escupinejar) escupinhon nm (v. Alibert e Ubaud Dicort) : escopit de saliva. escupinhós, -osa adj (v. Alibert e Ubaud Dicort) : plen, -a de saliva ; que revèrta la saliva. escupir / escopir (v. intr. e tr.) (v. Ubaud Dicort e TdF) : expellir (R. IV, 667) de saliva ; s'escurar la gòrja ; expectorar ; evacuar l'aiga de pluèja (paret, gargolha...) ; vinar. escupit nm : doblet d'escopit. escur , -a : sorn, -a ; encre, -a ; segrenós, -osa ; solombrós, -osa / taciturn, -a ; melancolic, -a. escur (a l’-) ~ a l’escura loc adv, cf Ubaud Dicort : « dans l’obscurité » TdF jos ‘escur’ escura 1 nf : fenial / granja (R. III, 496). escura 2 nf, cf Ubaud Dicort : « ciste blanc, arbrisseau » TdF ‘escuro 1’ escuracopa nf, cf Ubaud Dicort : « prêle, plante qui sert à écurer, v. escuret » (v. TdF ‘escuro-coupo’) escurada nf, cf Ubaud Dicort : « obscurité, v. escuresina » (v. TdF) escuradoira : placentà (çò expellit après jasilhas) escuragòrja nf, cf Ubaud Dicort : « picride épervière, plante » TdF ‘escuro-gorjo’ escuraire,-aira [~ -airitz] n : escupeire -a (persona que s'escura, qu'escopís) escuralhar (v. tr.) : esclarcir / magencar / desbrancar ; curalhar / espelar (levar la pèl, la pelanha) escuralhas nf pl : rebrondilhas / pelanhas. escuralhat, -ada : netejat, -ada ; t. a. del vèrb escuralhar. escurament 1 (adv.) : d'un biais escur. (v. TdF) escurament 2 (subs. m.) : netejatge ; escurament 3 (subs. m.) (abs. Dicort, v. p. 151 ; abs. TdF) : accion de s'escurcir. (v. escuriment) escuranha nf, cf Ubaud Dicort : v. escurada. (v. TdF jos ‘escurado’) escurantisme nm, cf Ubaud Dicort : « obscurantisme » (Rapin) escurantista adj e n (dels dos genres), cf Ubaud Dicort : « obscurantiste » (Rapin) escurar 1 (v. tr.) (abs. Dicort e TdF) : escurcir (v. escurir) ; escurar (s’) v pron, cf Ubaud Dicort : s'escurcir, « s’obscurcir, v. escurcir (s’) plus usité » (v. TdF ‘escura 2’) ; escurar 2 (v. tr.) : netejar ; polir ; espelar ; magencar / desbrancar. (v. TdF ‘escura 1’) escurar (s') v pron : « prendre du brillant », venir lusenta (en parlant de la frucha) ; escopir ; tossir ; expectorar ; far la maire / expellir lo placentà. (v. TdF jos ‘escura 1’) escurassadura nf, cf Ubaud Dicort : « émondes, v. rebrondilhas » (v. TdF) escurassaire nm, -a : persona que magenca (que desbranca) escurassar (v. tr.) : esclarcir / magencar / desbrancar. escuratge nm, cf Ubaud Dicort : « écurage ; élagage ; expectoration » TdF ‘escurage’ escurciment nm (abs. Dicort) : accion o resulta d'escurcir o de s'escurcir. (v. escurcir e escuresiment) escurcina [veire escuresina] : escurina v. pus luènh. escurcir v : v. escuresir, cf Ubaud Dicort. (# escursir) escuresiment nm, cf Ubaud Dicort : v. escuriment. escuresin, -a : escur, -a ; fosc, -a ; encre, -a. escuresina nf (v. Ubaud Dicort e TdF) : escurina v. pus bas. escuresir (v. tr.) : escurcir (far venir fosc, -a) escuresir (s') : s'escurcir (venir fosc, -a) escuret nm / escureta nf (v. escurar 2) (plt.) : (Equisetum), « prêle, plante dont on se sert pour écurer la vaisselle » (v. TdF jos ‘escuret’) escuriment nm : accion o resulta d'escurcir o de s'escurcir. escurin, -a adj, cf Ubaud Dicort : « un peu obscur, ure, sombre » TdF escurina / escuresina nf / escurcina [veire escuresina]: escuritat ; calabrun. escurir / escurcir [veire escuresir] (v. tr.) : far venir fosc, -a (escur, -a) escurir / escurcir [veire escuresir] (s') v pron : venir fosc, -a / venir escur, -a. |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|