|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
escarificacion (R. III, 147) : escarraunhal
d'escalpèl. (v. scarificacion) escarificador nm, cf Ubaud Dicort : v. scarificador. escarificar (v. tr.) : escarraunhar amb un escalpèl. escarilha (plt.) : jansemin jaune (Jasminum fruticans) escariós, -osa adj, cf Ubaud Dicort : « scarieux, -euse » (Laus) escariòt 1 nm : escais de Judàs lo traite. escariòt 2, -a adj e n : traite, -a / ganelon, -a / caïn, -a. escarir (v. tr.) : estimar bravament ; aimar bravament. « escarlambar » « escarlambicar » e derivats : v. escambarlar. escarlancat, -ada : engordit, -ida ; bocabadat, -ada. escarlar v, cf Ubaud Dicort :
« t tr, déchirer du drap, fendre, en Gascogne, v. esquerlar,
escanelar » (v. TdF) escarlassat, -ada adj, cf Ubaud Dicort :
« très écarté, ée » TdF escarlat 1 nm (Alibert) (plt.) : fenolh bastard (Anethum graveolens) (v. escarlata) escarlat 2, -a
adj (abs. Dicort)
: roge viu / vermelh viu. (v. escarlatin) escarlata nf [ ~ escarlat nm], cf Ubaud Dicort (los 2, R.
III, 148) : matèria
coloranta d'un roge viu ; « écarlate [= tissu] »
(R.) ; « écarlate, v. graneta ; aneth odorant, plante, v. anet 1, fenolh bastard » (v. TdF) escarlatin, -a adj : cramesit, -ida, « écarlate, de couleur écarlate » TdF. escarlatina : erupcion cutanèa de color escarlata. escarlimpada : lisada ; contrapàs ; escarbicada ; lunada. escarlimpada (d’-) loc adv, cf Ubaud Dicort : « de biais, en passant,
obliquement » TdF escarlimpaire, -aira adj e n : t. a. çaisús
e çaijós, « celui, celle
qui glisse, v. resquilhaire »
(v. TdF) ; « celui qui fait une
frasque »
(Alibert) escarlimpant (en -) loc adv, cf Ubaud Dicort : « obliquement » (Alibert) escarlimpar (v. tr. e intr.) : s'arrapar o davalar d'una lisada ; far un contrapàs, una escarbicada o una lunada ; talussar ; caminar de galís ; s'escapar d'un rol de galís (en parlant d'un cunh) Escarlimpèt dins lo
garric per una branca bassa. Al primièr còp de malh, lo cunh escarlimpèt. escarlimpar (s') : s'escapar en escarlimpant. escarmalhar (s') : s'esperforçar d'un biais ridicul; èsser ridicul. escarmenar (v. tr.) : cardar ; penchenar ; escarpir ; estrelhar escarmòl : pèça de la tica-taca d'un molin. escarmonir
(s’) v pron, cf Ubaud Dicort :
« se confiner ; mourir d’ennui, d’amour ou
d’impatience, v. transir (se) » (v. TdF) escarmotar (v. tr.) : esturrassar (bresar las motas) escarmussa nf (R. III, 148 – L. 160) (abs.
Dicort) : combat liurat per
azard entre las abansgardas de doas armadas ; brèva polemica. (v. escaramossa) escarmussada nf (abs. Dicort) : disputa. (v. escaramossada) escarmussaire, -a (abs. Dicort) : persona que cèrca disputa. (v. escaramossaire nm) escarmussar (v. intr.) (abs. Dicort) : liurar d'escarmussas. (v. escaramossar) escarnador : mena de cotèl en forma de plana. escarnadura : rafatalh de carns trach de pel cuèr ; fendilha per las mans o pels pès. escarnàisser 1 (v. intr.) : se tafurar / se preocupar. « escarnàisser » 2 v : v. escarnir. escarnar (v. tr.) : descarnar (enlevar la carn de pel cuèr) escarni nm, cf Ubaud Dicort : « moquerie,
dérision » TdF escarniment : accion o resulta d'escarnir t. a. çaijós. escarniós, -osa adj, cf Ubaud Dicort : « railleur, moqueur, euse, qui
aime contrefaire » TdF escarnir (v. tr. e intr.) :se trufar ; degaunhar ; contrafar; afrontar; insolentar ; mespresar ; descoratjar ; malmenar ; molestar. Aquel canhàs qu'afraba las galinas lo cal escarnir ! escaròla : mena d'endévia (Cichorium endivia) escarp, -a adj (L. 160
« adroit ») (abs. Dicort):
esquiu, -iva / escarpat, -ada ;
mòble, -a. (v. escarpe 2 e 3) escarpa 1 nf : talús ; sòla / solièr de fortificacion ; « écaille de poisson ; paillette d’or ou d’argent qu’on trouve dans les rivières ou dans les mines » TdF ; escarpa 2 nf : carpa (Cyprinus). escarpador : mena de cotèl per desgrunar lo rasim. escarpaire, -aira : persona que desgruna lo rasim. escarpament : bauç / cingle / calanc (rocàs esquiu / escarpat) escarpar 1 (v. tr. (v. Alibert)) : desgrunar lo rasim ; escarpar 2 (v. tr. (v. Alibert) : copar en talús. escarpassa : carpassa / carpa grossassa. escarpat 1 nm : (peis d’aiga
doça), cf Ubaud Dicort. (v. escarpon e carpat) escarpat 2, -ada adj / escarpe, -pa (v. escarpe 2) : esquiu, -iva. escarpe 1 nm (abs. Dicort e TdF)
(plt.) : (Picridium vulgare) (v. escarpoleta 2) escarpe 2, -pa adj : escarpat, -ada (camin, paret) ; escarpe 3, -pa adj : borrilhós, -osa (drap, estòfa) ;
mòble, -a (terren, tèrra) escarpenar [veire escarpinar, cf Ubaud Dicort] / escarpinar (v. tr.) : carpinhar ; peltirar. escarpenar [veire escarpinar] / escarpinar (s') v pron : se carpinhar ; se peltirar. escarpeta (plt.) : (Chondrilla juncea) escarpi nm, cf Ubaud Dicort :
« charpie, linge effiloché dont on se sert pour panser les
plaies » (Vayssier) escarpida : esfiladís, -issa (resulta d'escarpir o de
s'escarpir) (v. carpia) escarpilha nf, cf Ubaud Dicort :
« copeau » TdF escarpilhar (v. tr.) : capusar / menusar ; « charpenter, charcuter » ; escampilhar. (v. TdF ‘escarpiha’) escarpilhon : capusilha / esclapeta. escarpin : sabata de cuèr leugièira e de la sòla simpla. v. escarpa 1. escarpina nf, cf Ubaud Dicort :
« escarpine, petite pièce de canon ou forte arquebuse
à croc, dont on se servait jadis sur la Méditerranée,
à bord des bâtiments »
TdF escarpinada 1 nf : « coup d’escarpin », escorsa (v. TdF ‘escarpinado 1’) ; escarpinada 2 nf : disputa /
carpinhada ;
« déchirure, égratignure » TdF ‘escarpinado 2’ escarpinadura : pel enrambolhat ; carpinhada. escarpinaire, -aira (~ -airitz) adj e n, cf Ubaud Dicort :
« celui, celle qui houspille, qui égratigne » TdF escarpinar 1 (v. intr.) : córrer amb d'escarpins ; s'enfugir, « jouer de l’escarpin » TdF ‘escarpina 1’ ; |
|
escarpinar 2 v tr :
carpinhar, « houspiller,
égratigner, déchirer » TdF ‘escarpina
2’ escarpinar (s') v pron : doblet de se carpinhar, « se prendre aux cheveux, se harper, s’entre-déchirer ; s’arracher les cheveux de désespoir » TdF jos ‘escarpina 2’. escarpinat 1, -ada adj : persona que s'es cargada d'escarpins (Alibert) ; « chaussé, ée » TdF jos ‘escarpina 1’. escarpinat 2, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « houspillé, harpé, échevelé,
ée » TdF jos
‘escarpina 2’ escarpinejar (v. intr.) : frequentatiu d'escarpinar, « jouer de l’escarpin »
(Alibert). escarpiòla
nf, cf Ubaud Dicort :
« pièce qui fait la pointe d’une flèche
d’arbalète » TdF escarpir (v. tr.) : cardar ; penchenar ; esfilar
/ esfilargar ; espónher la pasta ; rossegar ; escampilhar. Escarpir lo fems : l'escampilhar. Escarpir la tèrra : la rossegar per la far venir mòbla. escarpir (s') : se peltirar ; se penchenar ; se despieitar. escarpisseire, -eira (~
-eiritz) adj e n, cf Ubaud Dicort : « celui, celle qui écharpe, qui
déchire » TdF escarpit nm : escarpida / esfiladissa. escarpoirar (s') : s'esperforçar. escarpol (abs. Dicort
e TdF) / escarpoleta (v. escarpoleta 2) : escarpe 1 (plt.) (Picridium
vulgare) escarpoleta 1 nf, cf Ubaud Dicort :
« escarpolette, v. balançador » (v. TdF) ; escarpoleta 2 nf, cf Ubaud Dicort : « picride commune, urosperme, fausse
picride, plantes » (v. TdF) escarpon nm, cf Ubaud Dicort :
« carpeau, petite carpe » TdF escarpòt : carpa pichonèla. escarra nf, cf Ubaud Dicort :
« écart, faute, erreur » TdF ‘escarro’. (# escara) escarrabèc
nm, cf Ubaud Dicort :
« bécassine, v. becassina » TdF ‘escarro-bèc’ escarrabilhadet, -a adj : desgordidòt, -a. escarrabilhadura : agilitat ; adreça ; abeluc ;
alegresa. escarrabilhar (v. tr.) (v. Ubaud Dicort e TdF) : abelugar / aluserpir / esperdigalhar
; desrevelhar / desgordir ; requincar / requinquilhar ; reviscolar ; adornar
/ apimpar. escarrabilhar (s') : s'abelugar... t. a. çaisús. escarrabilhat, -ada : aluserpit, -ida / desgordit, -a. escarrabilheta nf, cf Ubaud Dicort :
« jeu de colin-maillard » TdF escarrabin nm, cf Ubaud Dicort :
« nom qu’on donnait dans le Midi aux infirmiers et
croque-morts des pestiférés » (v. TdF) escarrabinada nf, cf Ubaud Dicort :
« escapade, espièglerie, v. carabinada » (v. TdF) escarrada nf, cf Ubaud Dicort :
« escouade, troupe, multitude » TdF escarradon nm, cf Ubaud Dicort :
« fraction d’un troupeau, petit troupeau de brebis ou de
chèvres » TdF escarrador : gratador ; rascladoira. escarradura : rascladura. « escarrafir » : v. escarafir. « escarramanha » (escarramanha nf) : v. escalamanha. escarrar (v. tr. e intr.) : gratar ;
rasclar ; rascalar ; rasar. escarràs nm : carda / emborrador (aplech per cardar) (v. escarrassa) escarrassa nf, cf Ubaud Dicort :
« droussette, grosse carde de fer dont on se sert pour commencer
le cardage » TdF, « [carde] avec laquelle on déchire la
laine brute avant de la laver » (Avril) escarrassada : penchenada ; rosta / tabassada ; estrelhal. escarrassador nm, cf Ubaud Dicort :
« herse » (Lagarde) escarrassaire, -aira [~ -airitz] n : emborraire,- a / cardaire, -a. escarrassar (v. tr.) : cardar, penchenar grossièirament ; peltirar ; estrelhar ; esturrassar / rossegar. escarrassar (s') : se peltirar ; s'espelofir ; s'afanar ; permejar / s'aplicar ; se fatigar al trabalh. escarrassatge nm, cf Ubaud Dicort : « action de carder en
gros » TdF’ escarrasson 1 nm (abs. Dicort) : mena d'aucèl
(Certhia familiaris ; C. brachydactila) (v. Laus) [v. escalaperon]
; carda pichona per trabalhar lo
cambe [v. escarràs]. escarrasson
2 nm : v.
escalasson. (v. Ubaud Dicort e TdF jos ‘escalassoun’) escarraunhada nf / escarraunhal nm : engraunhada ; escorgadura. escarraunhadura : escarraunhal ; engraunhada ; escorgadura. escarraunhaire, -aira [~ -airitz] adj e n : persona qu'escarraunha ; escorgaire, -a. escarraunhal nm : v. escarraunhada. escarraunhar (v. tr.) : engraunhar (esquiçar la pèl) ; escorgar leugièirament ; « découper maladroitement, charcuter ; mettre en lambeaux, éparpiller » TdF jos ‘escaragna’. escarraunhar (s') : s'engraunhar ; s'escorgar leugièirament. escarraunhós, -osa : ruf, -a ; rascanhut, -uda. escarre nm, cf Ubaud Dicort :
« ouverture faite avec violence et fracas ; tumulte,
sédition, querelle accompagnée de voies de fait » TdF « escarrièr » : v. esquerrièr. escarrós, -osa [escarròs 1,
-òssa adj, cf Ubaud Dicort p. 151] : de travèrs ; mal virat, -ada ; esquerrièr,
-ièira. (v. Vayssier) escarròs 2 (a l’-) loc adv, cf
Ubaud Dicort : « de travers, gauchement » (Vayssier) Metre los
esclòps a l’escarròs :
mettre les sabots de travers, celui du pied droit au pied gauche. TdF escars, -a adj :
mesquin,-a ; avar, -a ; estrech, -a ; rar, -a. (v. escàs) Escars d'argent : a cort d'argent. Èsser a l'escars : èsser a l'estrech. Sciéncia escarsa : saber cortet. escars (tot -) loc adv (abs. Dicort) : a pena. (v. tot escàs) escarsament (adv.) (abs. Dicort) : en quantitat pichona.
(v. escassament) escarsapenas [escassas penas (tot -), cf Ubaud Dicort] (adv.) : a pro
penas / tot escars / dificilament. (v. TdF ‘escasso-peno’) escarsèla nf (L. 160, TdF, Ubaud) (De l'occitan escars, e non pas de l' italian scarcella coma o dison d'unes diccionaris.) : borsa / borson « escarcelle, grande bourse ; panetière de berger ; avare, chiche, vétilleux, euse, personne difficile à contenter » TdF ‘escarsello’. Portar a l’escarsèla, porter attaché sur le dos, charger sur le
dos. (v. TdF) Portar en escarsèla, porter en bandoulière. (v. TdF) escarselièr, -ièira n (L. 160, TdF, Ubaud) : persona que fa o vend d'escarsèlas. escarsesa (R. III, 149) [escassesa, cf Ubaud Dicort] nf : mesquinariá. escarset : brota de vinha podada cort. escarsetat (R. III, 149) [escassetat] nf, cf Ubaud Dicort : pichona quantitat ; mesquinariá. escarsina : guirguilh / brega / querèla (e non pas « grabutge ») escarson [escasson, cf Ubaud Dicort] nm : tròç pichon ; quantitat pichona. escart : saut per costat ; contorn ; digression
; fendascla ; masatge alunhat. |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|