esbolhar 1 (v. tr.) : esventrar / esbudelar ; afondrar.

esbolhar (s') : s'esventrar / s'esbudelar ; s'afondrar.

esbolhar 2 / esbolhir (v. tr.) : esbolir / esbolhentar.

esbolhar / esbolhir (s') : s'esbolhentar.

esbolhat, -ada : t. a. d'esbolhar.

esbolhentadura nf, cf Ubaud Dicort : « partie échaudée, ce qu’on a échaudé » TdF ‘esbouientaduro’

esbolhentament : accion d'esbolhentar o de s'esbolhentar.

esbolhentar (v. tr.) : sometre quicòm a l'accion de l'aiga bolhenta o de la vapor.

esbolhentar (s') : se brutlar amb d'aiga bolhenta o de vapor.

« esbolhir » (esbolhir v) : v. esbolir.

esbolicion nf, cf Ubaud Dicort : v. ebullicion. (v. TdF ‘ebulicioun’)

esbolinar (s') : s'avalencar (se destacar del tròç e cabussar)

esbolir [ ~ esbolhir] (v. tr.) : far bolir. (v. esbolhar 2)

esbornhal [esbornalh (v. Ubaud Dicort e TdF)] nm : traucàs dins un filat o una estòfa.

esbornhalar [esbornalhar (v. Ubaud Dicort e TdF)] (v. tr.) : far un traucàs dins un filat o una estòfa.

esborniar v, cf Ubaud Dicort : v. emborniar. (v. TdF jos ‘embourgna’)

esborrassada : peltirada ; carpinhada.

esborrassar / esborrissar [veire esborrassar, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : peltirar ; espelofir / despenchenar ; enrambolhar lo fial / lo fil.

esborrassar (s') : s'espelofir / se despenchenar ; s'enrambolhar.

esborrifar (abs. Dicort) (v. tr.) : eriçar lo pel / despenchenar. (v. esborrassar, espelofir)

esborrifar (s') (abs. Dicort) : s'eriçar lo pel / se despenchenar. (v. esborrassar (s’), espelofir (s’))

esborselada nf, cf Ubaud Dicort : « action d’égruger le chanvre, égrenage » TdF ‘esbousselado’

esborselaire, -aira (~ -airitz) n, cf Ubaud Dicort : « celui, celle qui égruge le chanvre ; outil pour dégruger, v. gloa » (v. TdF ‘esbousselaire’)

esborselar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, égruger le chanvre, l’égrener ; cueillir les capsules d’une plante, v. desborselar » (v. TdF ‘esboussela’)

esbòs nm, cf Ubaud Dicort : v. esbòç

esbosada : esposc / esposcadura de bosa o de fanga.

esbosaire, -aira (~ -airitz) n, cf Ubaud Dicort : « celui, celle qui éventre à coups de couteau, v. escotelaire » (v. TdF)

esbosar (v. tr.) : esventrar / espançar (crebar la pança)

esbosar (s') : s'esventrar ; se crebar.

« esboselar » : v. çaijós.

esbosenar / embosenar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, ébouler » (Alibert)

esbosenar / embosenar (s') : canhar (se crebar e s'avalancar)

Amb lo temps, totas las parets s'esbosenan.

esbosigar [desbosigar, cf Ubaud Dicort p. 150] (v. tr.) : doblet de desbosigar.

esbossar v, cf Ubaud Dicort : v. esboçar.

esbraçar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, couper ou rompre les bras » TdF ‘esbrassa’

esbraçar (s’) v pron : « lever les bras, agiter les bras, gesticuler » TdF jos ‘esbrassa’

esbraçotat, -ada adj (v. Ubaud Dicort e Alibert) : qu'a pas qu'un braç.

esbramassada nf, cf Ubaud Dicort : « action de galvauder ; criaillerie » TdF

esbramassar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, galvauder, gronder en criant, épouvanter par des menaces » TdF

esbrancaire, -aira (~ -airitz) adj e n, cf Ubaud Dicort : « celui, celle qui ébranche » TdF

esbrancament nmt, cf Ubaud Dicort : « ébranchement » TdF

esbrancar (v. tr. e intr.) : magencar (copar de brancas) ; se copar jol pes de la frucha.

esbrand nm, cf Ubaud Dicort : « ébranlement, branle » TdF

esbrandament : accion d'esbrandar o de s'esbrandar.

esbrandar (v. tr.) : metre en brand ; esmòure / emocionar.

esbrandar (s') : se metre en brand ; s'esmòure / s'emocionar.

esbranquilhar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, couper de petites branches à un arbre, élaguer » TdF ‘esbranquiha’

esbrasador nm, cf Ubaud Dicort : « fourgon, outil de boulanger » TdF

esbrascaire, -aira n, cf Ubaud Dicort : « nm, homme à tout rompre » TdF

esbrascament nm, cf Ubaud Dicort : « ébranchement, v. abrascatge » (v. TdF)

esbrascar v, cf Ubaud Dicort : « v tr et intr, ébrancher, partager, fendre un arbre, v. esbrancar ; rompre sous les fruits » (v. TdF)

esbrasilhar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, remuer le feu, découvrir la braise » TdF ‘esbrasiha’

esbrasiment nm, cf Ubaud Dicort : « ébrasement, coupe à fausse équerre » TdF

esbrasir v, cf Ubaud Dicort : « v tr, t. d’architecture, ébraser » TdF

esbravachar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, rudoyer, effaroucher, épouvanter par des menaces, v. esbramassar » (v. TdF)

esbravar (v. tr.) (v. Ubaud Dicort e Alibert) : exalar (R. II, 85).

esbravar (s') : s'esventrar ; s'asondar.

« esbrecar » : v. esbercar.

esbrenadura nf, cf Ubaud Dicort : « partie brisée, débris ; courbature produite par la marche » TdF

esbrenar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, briser, émietter, pulvériser ; courbaturer par la marche ; renverser avec bruit » TdF

esbrenar (s') v pron : s'embrenicar, « se renverser avec fracas, tomber en ruines, s’éreinter » TdF jos ‘esbrena’.

« esbridolar » : v. abridolar.

esbrilhar v, cf Ubaud Dicort : « v tr et intr, étinceler, éblouir » TdF ‘esbriha’

esbrilhaudant, -a adj, cf Ubaud Dicort : « éblouissant, ante, v. esbleugissent » TdF

esbrilhaudar (v. tr.) : enlusernar / esbleugir.

esbrof nm, cf Ubaud Dicort : « ébrouement ; éclaboussure ; gestes prompts, saccadés ; tapage, embarras, jactance » TdF

esbrofada nf, cf Ubaud Dicort : « bruit du cheval qui s’ébroue » TdF

esbrofaire, -aira (~ -airitz) adj e n, cf Ubaud Dicort : « celui, celle qui s’ébroue, qui fait de l’embarras, fanfaron, onne » TdF

esbrofar v, cf Ubaud Dicort : « v intr, s’ébrouer, en parlant d’un cheval qui souffle des naseaux ; sortir avec violence d’un vase ; éclater en paroles ; faire de l’embarras, recevoir avec orgueil » TdF

esbrofar (s') v pron : se graumissar / se brandir ; « déguerpir, s’esquiver » TdF.

esbroncar (v. tr.) : rebrondar / esbrancar / magencar.

esbrondelar (v. tr.) : copar los croquets de pan ; copar las branquilhas d'un arbre.

esbronselhat, -ada : escartairat, -ada.

esbrotada nf, cf Ubaud Dicort : « saison où l’on ébourgeonne, ce qu’on a ébourgeonné » TdF

esbrotaire, -aira (~ -airitz) n, cf Ubaud Dicort : « celui, celle qui ébourgeonne » TdF

esbrotar (v. tr.) : magencar (copar las brancas d'un arbre) (v. Alibert) ; « ébourgeonner, pincer une plante, brouter ; endommager, rogner, entamer, écorner, diminuer » TdF

esbrotar (s’) v pron : « perdre ses bourgeons » TdF jos ‘esbrouta’

esbrotatge nm, cf Ubaud Dicort : « ébourgeonnement » TdF

esbrotoira nf, cf Ubaud Dicort : « ononis arbrisseau, ononis fruticosa (Lin.), v. lebretin » TdF

esbrotonar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, épamprer, ébourgeonner la vigne » TdF

esbrotum nm sing, cf Ubaud Dicort : « bourgeons, rameaux qu’on a ôtés à un arbuste » TdF

esbrudiment : divulgacion.

esbrudir (v. tr.) : esventar / enventar / divulgar (R. V, 566).

esbrudir (s') : se divulgar / s'esventar / s'enventar.

esbrulhar v, cf Ubaud Dicort : « v tr,  écorcher des échauboulures, gratter des boutons » (v. TdF ‘esbruia’)

esbrulhonar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, ôter les bourgeons des pommes de terre » TdF  ‘esbruiouna’

esbudèl : afondrament de paret, de rocàs, de terrissa...

esbudelar [ ~ esbodelar] , cf Ubaud Dicort (v. tr.) : traire los budèls ; afondrar ; « écarbouiller, écraser ; remuer ce qui est en tas ; mettre en mouvement, exciter » (v. TdF jos ‘esboudela’).

Esbudelar un lapin.

Esbudelar un ostal vièlh.

 

 

esbudelar [ ~ esbodelar] (s') v pron (v. Alibert) : s'afondrar / s'avalancar / s'embosenar.

esbugar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, écraser un corps mou dont l’écorce offre plus de résistance, v. crebar » (v. TdF)

« esburdar » : v. esbudelar.

esbuscada nf, cf Ubaud Dicort : « saison où l’on émonde » TdF

esbuscaire, -aira n, cf Ubaud Dicort : « nm, émondeur » TdF

esbuscanha nf, cf Ubaud Dicort : « émondes » TdF

esbuscar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, émonder, couper les branches d’un arbre abattu » TdF

esbuscatge nm, cf Ubaud Dicort : « émondage » TdF

-ESC, -ESCA : forma sufixada, del latin -iscus, -isca (idèa d'origina, d'apertenéncia, de qualitat) : v. marcesc - rodanesc - romanesc...

esca nf : manjar utilizat per enganar los peisses, los aucèls... ; matèria seca, fòrt inflamabla, aprestada amb la pulpa del bolet d'esca : (Polyporus igniarius)

esca a caban nf, cf Ubaud Dicort : « terebella conchilega (Lin.), espèce d’annélide » TdF ‘esco-à-caban’

esca de sause nf, cf Ubaud Dicort : « bolet de saule, champignon » TdF

esca de vela nf, cf Ubaud Dicort : « petit chame, coquillage dont on se sert pour appât » TdF

escabairat, -ada adj e n, cf Ubaud Dicort : « écervelé, ée » TdF suppl

escabalhan nm, -a : campanièr, ièira (persona que brandís las campanas)

escabantar (v. tr.) : copar totas las brancas d'un arbre.

escabàs nm : rondilh ; barrolh ; escabèl ; cadièira (t. a.), « chaire, v. sèti » (v. TdF)

escabassa nf : cima d'arbre, « v. cabassa plus usité ». (v. TdF ‘escabasso’)

escabassaire [, -aira (~ -airitz) adj e n], cf Ubaud Dicort : persona que còpa la cima (t. a.) ; « qui assomme » TdF

escabassar 1 v, cf Ubaud Dicort : « v tr, verser hors du cabas ou de la hotte, verser par terre, jeter à terre, répandre » TdF ‘escabassa 1’

escabassar 2 / escabeçar (v. tr.) : copar la cima, « étêter, couper ou casser la tête, receper, couronner un arbre ; assommer ; essoriller » (v. TdF jos ‘escabassa 2’).

Escabassan la coa de las fedas de mólzer.

escabeçon nm, cf Ubaud Dicort : (v. escabeçar)

escabèl 1 nm, cf Ubaud Dicort (L. 158) : selon (sèti d'un sol pè, per mólzer, amb una cencha, sens braces ni dorsièr) ; sèti de tres pès, (sens cencha ni braces ni dorsièr) ;

Escabèl es pas sinonim d'escavèl 1.

escabèl 2 nm, cf Ubaud Dicort [mas v. escavèl 2 : caribomba.]

escabèla 1 n, cf Ubaud Dicort f : selon. v. çaisús (escabèl 1), « escabelle,v. sèti ; chaise, v. cadièira » (v. TdF ‘escabello’) ;

escabèla 2 nf, cf Ubaud Dicort [mas v. escavèl 2] : caribomba / capviròla.

escabelar / escabelejar (v. intr.) (los 2, v. Ubaud Dicort) [mas v. escavelar 2] : rebordelar suls pès e sus las mans ; capvirolar (cabussar e rebordelar).

Escabelèt per tot lo travèrs sens se copar res.

escabelejaire, -aira adj : persona qu'escabeleja t. a. çaisús (v. jos escabelar).

escabelet nm, cf Ubaud Dicort : « petit escabeau » TdF

escabeleta : selon. v. escabèl 1.

escabelon nm, cf Ubaud Dicort : « escabeau, marche-pied, agenouilloir ; t. d’architecture, scabellon » TdF

escabilh : çò que demòra après escabilhar.

escabilhar (v. tr.) : copar las racinas e servar çò autre ; copar lo cabelh (cima de la planta)

Escabilhava lo cabelh de las bledas pels pòrcs.

escabilhàs nm (plt) : festuca de Larzac (Festuca)

escabin nm (v. Ubaud Dicort e TdF) (arc.) : oficial municipal de l'Edat mejana.

escabinat nm (arc.) : ofici d'escabin.

escabiosa (plt.) : (Scabiosa columbaria) (v. scabiosa)

escabiosa de jardin n, cf Ubaud Dicort : « fleur des veuves, scabiosa purpurea (Lin.), plante, v. veusa 2 » (v. TdF)

escabissament nm, cf Ubaud Dicort : (v. escabissar)

escabissar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, assommer, achever quelqu’un, finir de le ruiner, v. escabassar » (v. TdF)

escabissós,-osa adj : de mal comprene, « ... ou difficile à retenir » ; calhòl  (v. TdF) ; escalabrós.

Paraulas escabissosas.

Raconte escabissós.

Paret escabissosa.

escaboçar v, cf Ubaud Dicort : v. escabossar.

escaboçòl nm, cf Ubaud Dicort : v. escabossòl.

escabolhada [ ~ descabolhada] nf, cf Ubaud Dicort : accion d'escabolhar la còca del milh ; amassada per escabolhar lo milh.

escabolhaire [ ~ descabolhaire], -aira [~ -airitz] n, cf Ubaud Dicort : persona que despolha la còca de milh.

escabolhar [ ~ descabolhar], cf Ubaud Dicort (v. tr.) : despolhar la còca del milh ; espelofir / enrambolhar lo pèl de q.q. / lo despenchenar. , « étêter ; déranger, mêler, brouiller » (v. TdF  jos ‘escabouia’)

escaborn 1 adj masc (TdF ; abs. Dicort), -a : escur, -a.

A jorn escaborn, de vèspre escaborn, au déclin du jour, à la brune. (v. TdF jos ‘escabour’)

escaborn 2 nm (v. Ubaud Dicort e TdF) : luscre / crepuscul.

escabòrnia [escaborniá (v. Ubaud Dicort e Alibert)] nf : escurina / escuritat.

escabornilha nf : luscre / crepuscul ; nivolina / bruma (v. Alibert ; mas dins lo TdF a ‘escabourniho’,  se  legís non pas « brume » mas « brune, crépuscule »).

escabornir (s') : s'escurcir.

Lo jorn comença a s’escabornir, le jour commence à tomber. (v. TdF)

escabossar [escaboçar] (v. tr.) : escabeçar (copar la cima) ; enlevar las còcas de milh.

escabossòl [escaboçòl] nm : repais de fin de trabalh sul sòl. v. sòl.

escabòt nm (De confondre pas amb escabèl) : tropelàs « troupeau de brebis ou de chèvres, troupeau d’un particulier, composé ordinairement de 3 trentanièrs de bêtes de la même espèce, v. aver, tropèl ; troupe, bande » (v. TdF)

escabotar (v. tr.) : bregar lo lin o lo cambe ; desbrancar ; magencar / escabeçar.

escabotàs : brave tropelàs.

escaboton : tropelon.

escabrós, -osa adj (TdF ; abs. Dicort) : calhòl, -a / indecent, -a / licenciós, -osa.

escac nm, cf Ubaud Dicort : « échec (jeu) » (Alibert) ; « échec. Syn. fracàs » (Laus) (v. escacs).  escac / escaquièr : v. escaquièr.

escac mat loc adv, cf Ubaud Dicort : « échec et mat » TdF jos ‘esca 2’

escaça : cadun dels dos pals provesits d'un supòrt per i pausar los pès, e que se pòdon ligar a las cambas o se manobrar amb las mans e los braces per caminar sus un airal aigós sens se banhar.

escacalassar (v. intr.) (v. Ubaud Dicort e TdF) : clocir de colèra.

escacalassar (s') : s'espetar de rire.

escacanh nm, cf Ubaud Dicort : « éclat de rire, ris immodéré » TdF ‘escacan’

escacanhar (s’) v pron, cf Ubaud Dicort : « éclater de rire » (v. TdF ‘escacagna’)

escaçar (v. tr.) : metre un paissèl a una planta fibladissa ; estatjar ; apilar / espiconar ; auçar sus de supòrts ; caminar amb d'escaças.

escaçar (s') : montar sus d'escaças.

escacéla : aplech per bresar lo cambe.

escacelar (v. tr.) : bresar lo cambe.

escacelièr (R. III, 150) (abs. Dicort) : persona que fa o vend d'escaças.

escach (quantitat) nm, cf Ubaud Dicort (L. 159) : « partie, morceau, coupon, échantillon, v. escapolon ; résidu, reste de grains ou de fruits, sac qui n’est pas plein, v. amanèl ; quantité plus ou moins considérable de marchandises, v. posita ; petite pêche » (v. TdF ‘esca 2’)

escachar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, rompre avec les dents, briser, déchirer ; mordre ; couper, au jeu de cartes ; trancher, parler franchement ; ébarber, diminuer, réduire » TdF

escachinar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, écacher, presser le doigt entre deux corps durs, écraser avec les dents » TdF

escachon nm, cf Ubaud Dicort (v. escach) : « petite partie, petite quantité, restant, fond de sac ; petite troupe, petit troupeau » TdF

escachonar (s’) v pron, cf Ubaud Dicort : « se réduire à un petit nombre, s’amoindrir » TdF

escachonet nm, cf Ubaud Dicort : « très petite partie, mince quantité, résidu » TdF