|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
esbolhar 1 (v. tr.) : esventrar / esbudelar ; afondrar. esbolhar (s') : s'esventrar / s'esbudelar ; s'afondrar. esbolhar 2 / esbolhir (v. tr.) : esbolir / esbolhentar. esbolhar / esbolhir (s') : s'esbolhentar. esbolhat, -ada : t. a. d'esbolhar. esbolhentadura nf, cf Ubaud Dicort : « partie
échaudée, ce qu’on a échaudé » TdF ‘esbouientaduro’ esbolhentament : accion d'esbolhentar o de s'esbolhentar. esbolhentar (v. tr.) : sometre quicòm a l'accion de l'aiga bolhenta o de la vapor. esbolhentar (s') : se brutlar amb d'aiga bolhenta o de vapor. « esbolhir » (esbolhir v) : v. esbolir. esbolicion
nf, cf Ubaud Dicort :
v. ebullicion. (v. TdF
‘ebulicioun’) esbolinar (s') : s'avalencar (se destacar del tròç e cabussar) esbolir [ ~ esbolhir] (v. tr.) : far bolir. (v. esbolhar 2) esbornhal [esbornalh (v. Ubaud Dicort e TdF)] nm : traucàs dins un filat o una estòfa. esbornhalar [esbornalhar (v. Ubaud Dicort e TdF)] (v. tr.) : far un traucàs dins un filat o una estòfa. esborniar v, cf Ubaud Dicort :
v. emborniar. (v. TdF jos ‘embourgna’) esborrassada : peltirada ; carpinhada. esborrassar / esborrissar [veire esborrassar, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : peltirar ; espelofir / despenchenar ; enrambolhar lo fial / lo fil. esborrassar (s') : s'espelofir / se despenchenar ; s'enrambolhar. esborrifar (abs. Dicort) (v. tr.) : eriçar lo pel / despenchenar. (v. esborrassar, espelofir) esborrifar (s') (abs. Dicort) : s'eriçar lo pel / se despenchenar. (v. esborrassar (s’), espelofir (s’)) esborselada nf, cf Ubaud Dicort :
« action d’égruger le chanvre,
égrenage » TdF ‘esbousselado’ esborselaire, -aira (~ -airitz) n, cf Ubaud Dicort :
« celui, celle qui égruge le chanvre ; outil pour
dégruger, v. gloa » (v. TdF ‘esbousselaire’) esborselar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, égruger le chanvre,
l’égrener ; cueillir les capsules d’une plante, v. desborselar » (v. TdF ‘esboussela’) esbòs nm, cf Ubaud Dicort : v. esbòç esbosada : esposc / esposcadura de bosa o de fanga. esbosaire, -aira (~ -airitz) n, cf Ubaud Dicort :
« celui, celle qui éventre à coups de couteau, v. escotelaire » (v. TdF) esbosar (v. tr.) : esventrar / espançar (crebar la pança) esbosar (s') : s'esventrar ; se crebar. « esboselar » : v. çaijós. esbosenar / embosenar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, ébouler » (Alibert) esbosenar / embosenar (s') : canhar (se crebar e s'avalancar) Amb lo temps, totas las parets s'esbosenan. esbosigar [desbosigar, cf Ubaud Dicort p. 150] (v. tr.) : doblet de desbosigar. esbossar v, cf Ubaud Dicort : v. esboçar. esbraçar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, couper ou
rompre les bras » TdF ‘esbrassa’ esbraçar (s’) v pron : « lever les bras, agiter les bras, gesticuler » TdF jos ‘esbrassa’ esbraçotat, -ada adj (v. Ubaud Dicort e Alibert) : qu'a pas qu'un braç. esbramassada nf, cf Ubaud Dicort :
« action de galvauder ; criaillerie » TdF esbramassar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, galvauder, gronder en criant, épouvanter par
des menaces » TdF esbrancaire, -aira (~ -airitz) adj e n, cf Ubaud Dicort :
« celui, celle qui ébranche » TdF esbrancament nmt, cf Ubaud Dicort :
« ébranchement »
TdF esbrancar (v. tr. e intr.) : magencar (copar de brancas) ; se copar jol pes de la frucha. esbrand nm, cf Ubaud Dicort :
« ébranlement, branle » TdF esbrandament : accion d'esbrandar o de s'esbrandar. esbrandar (v. tr.) : metre en brand ; esmòure / emocionar. esbrandar (s') : se metre en brand ; s'esmòure / s'emocionar. esbranquilhar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, couper de petites branches à un arbre,
élaguer » TdF ‘esbranquiha’ esbrasador nm, cf Ubaud Dicort :
« fourgon, outil de boulanger » TdF esbrascaire, -aira n, cf Ubaud Dicort : « nm, homme à
tout rompre » TdF esbrascament nm, cf Ubaud Dicort :
« ébranchement, v. abrascatge » (v. TdF) esbrascar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr et intr, ébrancher, partager, fendre
un arbre, v. esbrancar ; rompre sous les fruits » (v. TdF) esbrasilhar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, remuer le feu, découvrir la
braise » TdF ‘esbrasiha’ esbrasiment nm, cf Ubaud Dicort :
« ébrasement, coupe à fausse
équerre » TdF esbrasir v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, t.
d’architecture,
ébraser » TdF esbravachar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, rudoyer, effaroucher, épouvanter par des
menaces, v. esbramassar »
(v. TdF) esbravar (v. tr.) (v. Ubaud Dicort e Alibert) : exalar (R. II, 85). esbravar (s') : s'esventrar ; s'asondar. « esbrecar » : v. esbercar. esbrenadura nf, cf Ubaud Dicort :
« partie brisée, débris ; courbature produite
par la marche » TdF esbrenar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, briser, émietter, pulvériser ;
courbaturer par la marche ; renverser avec bruit » TdF esbrenar (s') v pron : s'embrenicar, « se renverser avec fracas, tomber en ruines, s’éreinter » TdF jos ‘esbrena’. « esbridolar » : v. abridolar. esbrilhar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr et intr, étinceler,
éblouir » TdF ‘esbriha’ esbrilhaudant, -a adj, cf Ubaud Dicort : « éblouissant, ante, v.
esbleugissent » TdF esbrilhaudar (v. tr.) : enlusernar / esbleugir. esbrof nm, cf Ubaud Dicort :
« ébrouement ; éclaboussure ; gestes
prompts, saccadés ; tapage, embarras, jactance » TdF esbrofada nf, cf Ubaud Dicort : « bruit du cheval
qui s’ébroue » TdF esbrofaire, -aira (~ -airitz) adj e n, cf Ubaud Dicort :
« celui, celle qui s’ébroue, qui fait de
l’embarras, fanfaron, onne » TdF esbrofar v, cf
Ubaud Dicort : « v
intr, s’ébrouer, en parlant d’un cheval qui souffle
des naseaux ; sortir avec violence d’un vase ; éclater
en paroles ; faire de l’embarras, recevoir avec
orgueil » TdF esbrofar (s') v pron : se graumissar / se brandir ; « déguerpir, s’esquiver » TdF. esbroncar (v. tr.) : rebrondar / esbrancar / magencar. esbrondelar (v. tr.) : copar los croquets de pan ; copar las branquilhas d'un arbre. esbronselhat, -ada : escartairat, -ada. esbrotada nf, cf Ubaud Dicort :
« saison où l’on ébourgeonne, ce qu’on a
ébourgeonné » TdF esbrotaire, -aira (~ -airitz) n, cf Ubaud Dicort :
« celui, celle qui ébourgeonne » TdF esbrotar (v. tr.) : magencar (copar las brancas d'un arbre) (v. Alibert) ; « ébourgeonner, pincer une plante,
brouter ; endommager, rogner, entamer, écorner,
diminuer » TdF esbrotar (s’) v pron : « perdre ses bourgeons » TdF jos ‘esbrouta’ esbrotatge nm, cf Ubaud Dicort :
« ébourgeonnement » TdF esbrotoira nf, cf Ubaud Dicort :
« ononis arbrisseau, ononis fruticosa (Lin.), v. lebretin » TdF esbrotonar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, épamprer, ébourgeonner la
vigne » TdF esbrotum nm sing, cf Ubaud Dicort :
« bourgeons, rameaux qu’on a ôtés à un
arbuste » TdF esbrudiment : divulgacion. esbrudir (v. tr.) : esventar / enventar / divulgar (R. V, 566). esbrudir (s') : se divulgar / s'esventar / s'enventar. esbrulhar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr,
écorcher des échauboulures, gratter des
boutons » (v. TdF ‘esbruia’) esbrulhonar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, ôter les bourgeons des pommes de
terre » TdF ‘esbruiouna’ esbudèl : afondrament de paret, de rocàs, de terrissa... esbudelar [ ~ esbodelar] , cf Ubaud Dicort (v. tr.) : traire los budèls ; afondrar ; « écarbouiller, écraser ; remuer ce qui est en tas ; mettre en mouvement, exciter » (v. TdF jos ‘esboudela’). Esbudelar un lapin. Esbudelar un ostal
vièlh. |
|
esbudelar [ ~ esbodelar] (s') v pron (v. Alibert) : s'afondrar / s'avalancar / s'embosenar. esbugar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, écraser un corps mou dont
l’écorce offre plus de résistance, v. crebar »
(v. TdF) « esburdar » : v. esbudelar. esbuscada nf, cf Ubaud Dicort :
« saison où l’on émonde » TdF esbuscaire, -aira n, cf Ubaud Dicort :
« nm, émondeur » TdF esbuscanha nf, cf Ubaud Dicort :
« émondes » TdF esbuscar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, émonder, couper les branches d’un
arbre abattu » TdF esbuscatge nm, cf Ubaud Dicort :
« émondage » TdF -ESC, -ESCA : forma sufixada, del latin -iscus, -isca (idèa d'origina, d'apertenéncia, de qualitat) : v. marcesc - rodanesc - romanesc... esca nf : manjar utilizat per enganar los peisses, los aucèls... ; matèria seca, fòrt inflamabla, aprestada amb la pulpa del bolet d'esca : (Polyporus igniarius) esca a caban nf, cf Ubaud Dicort :
« terebella conchilega (Lin.), espèce
d’annélide » TdF ‘esco-à-caban’ esca de sause nf, cf Ubaud Dicort :
« bolet de saule, champignon » TdF esca de vela nf, cf Ubaud Dicort :
« petit chame, coquillage dont on se sert pour
appât » TdF escabairat, -ada adj e n, cf Ubaud Dicort :
« écervelé, ée » TdF suppl escabalhan nm, -a : campanièr, ièira (persona que brandís las campanas) escabantar (v. tr.) : copar totas las brancas d'un arbre. escabàs nm : rondilh ; barrolh ; escabèl ; cadièira
(t. a.), « chaire, v. sèti » (v. TdF) escabassa nf : cima d'arbre, « v. cabassa plus usité ». (v. TdF ‘escabasso’) escabassaire [, -aira (~ -airitz) adj e n], cf Ubaud Dicort : persona que còpa la cima (t. a.) ; « qui assomme » TdF escabassar 1 v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, verser hors du cabas ou de la hotte, verser par
terre, jeter à terre, répandre » TdF ‘escabassa 1’ escabassar 2 / escabeçar (v. tr.) : copar la cima, « étêter, couper ou casser la tête, receper, couronner un arbre ; assommer ; essoriller » (v. TdF jos ‘escabassa 2’). Escabassan la coa de las fedas de mólzer. escabeçon nm, cf Ubaud Dicort : (v. escabeçar) escabèl 1 nm, cf Ubaud Dicort (L. 158) : selon (sèti d'un sol pè, per mólzer, amb una cencha, sens braces ni dorsièr) ; sèti de tres pès, (sens cencha ni braces ni dorsièr) ; Escabèl es pas sinonim d'escavèl 1. escabèl 2 nm, cf Ubaud Dicort [mas v. escavèl 2 : caribomba.] escabèla 1 n, cf Ubaud Dicort f :
selon. v. çaisús (escabèl
1), « escabelle,v. sèti ; chaise, v. cadièira » (v. TdF ‘escabello’) ; escabèla 2 nf, cf Ubaud Dicort [mas v. escavèl
2] : caribomba / capviròla. escabelar / escabelejar (v. intr.) (los 2, v. Ubaud Dicort) [mas v. escavelar 2] : rebordelar suls pès e sus las mans ; capvirolar (cabussar e rebordelar). Escabelèt per tot lo travèrs sens se copar res. escabelejaire, -aira adj : persona qu'escabeleja t. a. çaisús (v. jos escabelar). escabelet nm, cf Ubaud Dicort :
« petit escabeau » TdF escabeleta : selon. v. escabèl 1. escabelon nm, cf Ubaud Dicort :
« escabeau, marche-pied, agenouilloir ; t.
d’architecture, scabellon » TdF escabilh : çò que demòra après escabilhar. escabilhar (v. tr.) : copar las racinas e servar çò autre ; copar lo cabelh (cima de la planta) Escabilhava lo cabelh de las bledas pels pòrcs. escabilhàs nm (plt) : festuca de Larzac (Festuca) escabin nm (v. Ubaud Dicort e TdF) (arc.) : oficial municipal de l'Edat mejana. escabinat nm (arc.) : ofici d'escabin. escabiosa (plt.) : (Scabiosa columbaria)
(v. scabiosa) escabiosa de jardin n, cf Ubaud Dicort : « fleur des veuves, scabiosa
purpurea (Lin.), plante, v. veusa 2 » (v. TdF) escabissament nm, cf Ubaud Dicort :
(v. escabissar) escabissar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, assommer, achever quelqu’un, finir de le
ruiner, v. escabassar » (v.
TdF) escabissós,-osa adj : de mal comprene, « ... ou difficile à retenir » ; calhòl (v. TdF) ; escalabrós. Paraulas escabissosas. Raconte escabissós. Paret escabissosa. escaboçar v, cf Ubaud Dicort : v. escabossar. escaboçòl nm, cf Ubaud Dicort : v. escabossòl. escabolhada [ ~ descabolhada] nf, cf Ubaud Dicort : accion d'escabolhar la còca del milh ; amassada per escabolhar lo milh. escabolhaire [ ~ descabolhaire], -aira [~ -airitz] n, cf Ubaud Dicort : persona que despolha la còca de milh. escabolhar [ ~ descabolhar], cf Ubaud Dicort (v. tr.) : despolhar la còca del milh ; espelofir / enrambolhar lo pèl de q.q. / lo despenchenar. , « étêter ; déranger, mêler, brouiller » (v. TdF jos ‘escabouia’) escaborn 1 adj
masc (TdF
; abs. Dicort), -a : escur, -a. A jorn escaborn, de vèspre escaborn, au déclin du jour,
à la brune. (v. TdF jos ‘escabour’) escaborn 2 nm (v. Ubaud Dicort e TdF) : luscre / crepuscul. escabòrnia [escaborniá (v. Ubaud Dicort e Alibert)] nf : escurina / escuritat. escabornilha nf : luscre / crepuscul ; nivolina / bruma (v. Alibert ; mas dins lo TdF a ‘escabourniho’, se legís non pas « brume » mas « brune, crépuscule »). escabornir (s') : s'escurcir. Lo jorn
comença a s’escabornir, le
jour commence à tomber. (v. TdF) escabossar [escaboçar] (v. tr.) : escabeçar (copar la cima) ; enlevar las còcas de milh. escabossòl [escaboçòl] nm : repais de fin de trabalh sul sòl. v. sòl. escabòt nm (De confondre pas amb escabèl) : tropelàs « troupeau de brebis ou de chèvres, troupeau d’un particulier, composé ordinairement de 3 trentanièrs de bêtes de la même espèce, v. aver, tropèl ; troupe, bande » (v. TdF) escabotar (v. tr.) : bregar lo lin o lo cambe ; desbrancar ; magencar / escabeçar. escabotàs : brave tropelàs. escaboton : tropelon. escabrós, -osa adj (TdF ; abs. Dicort) : calhòl, -a / indecent, -a / licenciós, -osa. escac
nm, cf Ubaud Dicort :
« échec (jeu) » (Alibert) ;
« échec. Syn.
fracàs » (Laus) (v. escacs). escac /
escaquièr : v. escaquièr. escac mat loc adv, cf Ubaud Dicort :
« échec et mat »
TdF jos ‘esca 2’ escaça : cadun dels dos pals provesits d'un supòrt per i pausar los pès, e que se pòdon ligar a las cambas o se manobrar amb las mans e los braces per caminar sus un airal aigós sens se banhar. escacalassar (v. intr.) (v. Ubaud Dicort e TdF) : clocir de colèra. escacalassar (s') : s'espetar de rire. escacanh nm, cf Ubaud Dicort :
« éclat de rire, ris immodéré » TdF ‘escacan’ escacanhar (s’) v pron, cf Ubaud Dicort : « éclater de
rire » (v. TdF ‘escacagna’) escaçar (v. tr.) : metre un paissèl a una planta fibladissa ; estatjar ; apilar / espiconar ; auçar sus de supòrts ; caminar amb d'escaças. escaçar (s') : montar sus d'escaças. escacéla : aplech per bresar lo cambe. escacelar (v. tr.) : bresar lo cambe. escacelièr (R. III, 150) (abs. Dicort) : persona que fa o vend d'escaças. escach
(quantitat) nm, cf Ubaud Dicort (L. 159) :
« partie, morceau, coupon, échantillon, v. escapolon ; résidu, reste
de grains ou de fruits, sac qui n’est pas plein, v. amanèl ;
quantité plus ou moins considérable de marchandises, v. posita ; petite pêche »
(v. TdF ‘esca 2’) escachar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, rompre avec les dents, briser,
déchirer ; mordre ; couper, au jeu de cartes ;
trancher, parler franchement ; ébarber, diminuer,
réduire » TdF escachinar
v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, écacher, presser le doigt entre deux corps
durs, écraser avec les dents » TdF escachon nm, cf Ubaud Dicort (v. escach) : « petite partie, petite
quantité, restant, fond de sac ; petite troupe, petit
troupeau » TdF escachonar
(s’) v pron,
cf Ubaud Dicort : « se
réduire à un petit nombre, s’amoindrir » TdF escachonet
nm, cf Ubaud Dicort :
« très petite partie, mince quantité,
résidu » TdF |
|
|
|
|
|
|