|
|
|||
|
|
|
|
|
|
entufar (s') : s'entronhar (se cargar la mina negra) entusador : tusonièr (aplech per tusonar lo fuòc) entusar (v. tr.) : avidar lo fuòc ; acometre q.q. entussir (v. tr.) : far tossir ; gamar / entesicar. (v. TdF) Lo gèl entussís l'oliu. entussir (s') : se gamar / s'entesicar. entussit, -ida adj, cf Ubaud Dicort : « qui a la toux ; maladif, ive, rachitique » TdF jos ‘entussi’ entustassat, -ada : destimborlat, -ada / caluc, -uga / tocat, -ada de la coeta de l'anhèla (l. p.) entutar (v. tr.) : encrosar (amagar dins un trauc) entutar (s') : s'encaunar / s'entraucar (s'amagar dins un trauc, dins una tuta) entuvelir (s') : se mudar en tap (en fèrme, en ròc) ; s'encigalar / se pintar / s'embriagar / se bandar. « enuc » : v. eunuc. enucleacion : accion o operacion d'enuclear. enuclear (v. tr.) : far sortir per pression lo glòb de l'uèlh ; far sortir una tumor per incision e per pression. enuèg nm (v. jos anuèg) : tedi. enujar (v. tr.) (v. jos anujar) : atediar. enujar (s’) v pron (v. anujar (s’)) : s'atediar. enujor nf (abs. Dicort) : forma etimomogica d'anujor. enumerable, -bla adj : que pòt èsser enumerat, -ada. enumeracion : accion o resulta d'enumerar quicòm ; compte detalhat ; recapitulacion. enumerar (v. tr.) : enonciar totas las partidas d'un tot. enumeratiu, -iva : qu'enumèra. Compterendut enumeratiu. en unas [en-unas] (loc. adv.) : al repaus. Es en-unas, il est au repos, coi. (Alibert) enuresia : incontinéncia d'urina. enuretic, -a adj e n, cf Ubaud Dicort : « énurétique » (Per Noste) envaborinar (v. tr.) : entestar. envaborinar (s') : èsser entestat per la vabor. v. vabor. envabrat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « raviné, encaissé, ée » TdF envagonar (s’) v pron, cf Ubaud Dicort : (v. vagon) envalar (v. tr.) : avalar / engolir. envanaire, -a (abs. Dicort e TdF) : vantaire, -a / confleta (m. e f. l. p.) envanar (s') v pron, cf Ubaud Dicort (abs. TdF) : doblet de se vanar [v. vanar 2] / se vantar / se conflar (l.p.) envans nm, cf Ubaud Dicort : « auvent d’une boutique ; saillie d’un toit ; hangar ; passage couvert ; porche d’église » TdF (v. amban) envarairar (v. tr.) : far prene de varaire (Veratrum) ; lavar un vedèl amb una infusion de varaire ; metre un sedon (drèn) de racina de varaire a un animal. envarairar (s') : s'empoisonar amb de varaire. envasament nm, cf Ubaud Dicort : « évasement » TdF envasar (v. tr.) : amplificar ; dilatar. envasar (s') : s'amplificar ; se dilatar. envasidor 1, -doira adj : qu'envasís. La multitud envasidoira. envasidor 2 nm, cf Ubaud Dicort : « envahisseur » (Alibert) envasiment : accion d'envasir. envasion (R. V, 473) : accion o resulta d'envasir. envasir (v. tr.) : intrar de fòrça dins un país per l'ocupar o l'afrabar ; se presentar en grand nombre ; s'espandir. França envasiguèt Occitània. La multitud envasiguèt lo teatre. L'èrba d'agram a envasida la pastura. envasisseire, -eira n, cf Ubaud Dicort : « envahisseur, -euse » (Sèrras-Ess.) envasissent, -a : que quita pas de ganhar e de s'espandir envasiu, -iva adj, cf Ubaud Dicort : « invasif, -ive » (Sèrras-Ess.) envedilhament nm, cf Ubaud Dicort : « entortillement » TdF envedilhar (v. tr.) : entortilhar. envedilhar (s') : s'entortilhar. envegeta nf, cf Ubaud Dicort : « velléité » (Alibert) Faire envegeta, faire venir l’eau à la bouche. (Laus) enveirat, -ada, cf Ubaud Dicort : « enflammé, irrité, ée, en parlant d’une tumeur » TdF ; « vert, verdâtre, vert violet » (v. Alibert). « enveirat, -ada » : v. enverinat enveirent, -a ? adj, cf Ubaud Dicort : « invisible » (v. Lexic M. Roqueta). (v. invisible) enveirinar (v. tr.) : far venir dur e transparent coma lo veire ; gelar. Vòl far enveirinar, la Justina, lo ponde de l'ostal. enveja : desir de çò qu'un autre possedís ; taca sul còrs d'un novel nascut ; desir irracional de femna qu'espèra. Lo nenon nasquèt amb una enveja pel còl. envejable, -bla : que pòrta enveja. envejador, -doira adj e n, cf Ubaud Dicort : « nm, celui qui désire, qui convoite ; celui qui est plein de zêle pour, zélateur » (L. 156) envejadura : desir mal ; concupiscéncia (R. II, 422). envejaire, -aira [~ -airitz] adj e n : persona qu'enveja quicòm o q.q. envejar (v. tr.) (L. 156 - R. III, 131) : aver enveja de quicòm ; èsser mai o mens gelós de q.q. envejassa nf : enveja brava. Envejassa de dormir. envejós, -osa adj e n : qu'a enveja ; que denòta una enveja. Es envejosa de tot. Paraulas envejosas.
|
|
envejosament adv, cf Ubaud Dicort : « avec envie » TdF envejosàs, -assa adj e n : que crèba d'enveja. envejoset, -a / envejosòt, -a adj e n : diminutius d'envejós, -osa, « un peu envieux, petite envieuse » TdF jos ‘envejouset’. envèl prep = envèrs + lo, cf Ubaud Dicort. (v. envèrs 3) envelar 1 (v. tr.) : cobrir amb un vel ; desgetar / desformar. Gèli a envelada un ròda de sa bicicleta. envelar (s') v pron : se cobrir d'un vel (t. a.) ; se desgetar. Lo cèl s'envela. Ma ròda s'es envelada. envelar 2 v, cf Ubaud Dicort : « v tr, vouloir obstinément, résoudre, décider » TdF ‘envela 2’ envelat 1, -ada adj : t. a. çaisús ; « envoilé, déjeté, déversé ; estropié ; désorienté, ée, entrepris, ise, irrésolu, ue » TdF jos ‘envela 1’. envelat 2, -ada adj : « voulu, résolu à la légère, mais avec obstination » TdF jos ‘envela 2’ envelir v, cf Ubaud Dicort : « v tr, mêler les cheveux ou la laine » TdF « envelopar » v (fr.) v. envolopar. envenir (s’) v pron, cf Ubaud Dicort : « revenir, s’en retourner ; déverser, en parlant d’un mur ; se renverser, s’ébouler » TdF enventadura : obertura per dona d'aire, per esclairar... enventar 1 (v. tr.) : enairar / esventar (expausar a l'aire) (v. TdF ‘enventar 2’) ; divulgar (R. V, 566). (v. esventar) Un reumàs lo cal pas enventar. Enventar un secret : lo divulgar. enventar (s’) v pron : « s’éventer ; prendre mal en transpirant à l’air » TdF jos ‘enventar 2’ ; « se mettre en colère ; se fâcher ; se divulguer » (Alibert). (v. esventar (s’)) enventar 2 (v. intr.) (abs. TdF e Alibert) : prene l'aire. enventar 3 [veire inventar, cf Ubaud Dicort] / inventar (v. tr.) : far una invencion. enventrar [veire esventrar, cf Ubaud Dicort] / esventrar (v. tr.) : obrir lo ventre d'un animal ; crebar un corondat, una paret... enventrar [veire esventrar] / esventrar (s') v pron : se crebar lo ventre. enverdar (v. tr.) : tintar o vestir de verd. enverdolar v, cf Ubaud Dicort : v. enverdurar. (v. TdF jos ‘enverdura’) enverdurar (v. tr.) : adornar amb de brancas o de plantas verdas. enverenadura nf, cf Ubaud Dicort : « infection, irritation, pestilence, v. enverenament » (v. TdF suppl) enverenaire, -aira [~ -airitz] adj e n : persona qu'agrava las causas. enverenament : inflamacion (R. III, 337) d'una plaga. enverenar (v. tr.) : empoisonar amb de veren ; irritar una plaga ; agravar (far venir pus grèu,-èva) (t. a.) enverenar (s') : s'endenhar / s'irritar / s'agravar (plaga) envergadar (v. tr. e intr. arc.) : prene mai o mens d'espandi per batre al flagèl. envergadura : ample de vela envergada (mar.) ; espandi d'una ala d'aucèl, d'avion... ; (s. f.) espandi. Un òme d'envergadura. envergalhar (abs. Dicort) (v. tr.) : frequentatiu d'envergar. envergar (v. tr.) : garnir amb de vergas ; (arc.) cabassonar (tornar metre lo cabasson (cap) en cima de flagèl) ; estacar las velas a las vergas (mar.) ; sodomizar. envergar (s') : desplegar las velas (mar.) envergieirar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, mettre en verger, planter un terrain en arbres fruitiers, en oliviers » TdF ‘envergeira’ envergonhar (v. tr.) : far tombar de vergonha. M'as envergonhada davant tot lo mond ! envergonhesir v, cf Ubaud Dicort : « v intr (ou v pron ?), avoir honte » (L. 156) envergonhir v, cf Ubaud Dicort : v. envergonhar. (v. TdF jos ‘envergougna’) enverguetar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, garnir de gluaux ; enverger, v. envergar » (v. TdF) enverinar v (non preconizat Dicort) e derivats : v. enverenar e derivats. envèrma nf, cf Ubaud Dicort : « amorce, appât » TdF ‘embermo’ envermar (v. tr.) : « embecquer, broquer » ; engulhar un vèrm sus un anquet. (v. TdF ‘enverma’) envermar (s') : se trapar los verms. envermelhir v, cf Ubaud Dicort : « v intr (ou v pron ?) devenir rouge » (L. 156) envermenat, -ada / envermesit, -ida adj, cf Ubaud Dicort : « rempli de vers » (v. L. 156) envernissaire, -aira [~ -airitz] : persona qu'envernissa. envernissar (v. tr.) : recobrir de vernís. envernissatge : accion d'envernissar. Laura es convidada als envernissatges oficials. enverrolhar (abs. Dicort) (v. tr.) : barrar una pòrta amb un verrolh. (v. verrolhar enverrolhar (s') (abs. Dicort) : s'embarrar, pòrtas verrolhadas ; (s.f.) s'enrambolhar ; s'empetegar. enverrugaire, -aira n, cf Ubaud Dicort : « mauvais ouvrier dont on ne peut corriger l’ouvrage » TdF ‘emberrugaire’ enverrugar (v. tr.) : balhar de verrugas ; « gâter un ouvrage » TdF ‘emberruga’. Son ànsia l'enverruga de contunh. enverrugar (s') : se cobrir de verrugas. (v. TdF jos ‘emberruga’) Las personas ansiosas s'enverrugan sovent. enverrugat, -ada adj : cobèrt, -a de verrugas ; « ennuyé, ée » TdF jos ‘emberruga’. |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|