entufar (s') : s'entronhar (se cargar la mina negra)

entusador : tusonièr (aplech per tusonar lo fuòc)

entusar (v. tr.) : avidar lo fuòc ; acometre q.q.

entussir (v. tr.) : far tossir ; gamar / entesicar. (v. TdF)

Lo gèl entussís l'oliu.

entussir (s') : se gamar / s'entesicar.

entussit, -ida adj, cf Ubaud Dicort : « qui a la toux ; maladif, ive, rachitique » TdF jos ‘entussi’

entustassat, -ada : destimborlat, -ada / caluc, -uga / tocat, -ada de la coeta de l'anhèla (l. p.)

entutar (v. tr.) : encrosar (amagar dins un trauc)

entutar (s') : s'encaunar / s'entraucar (s'amagar dins un trauc, dins una tuta)

entuvelir (s') : se mudar en tap (en fèrme, en ròc) ; s'encigalar / se pintar / s'embriagar / se bandar.

« enuc » : v. eunuc.

enucleacion : accion o operacion d'enuclear.

enuclear (v. tr.) : far sortir per pression lo glòb de l'uèlh ; far sortir una tumor per incision e per pression.

enuèg nm (v. jos  anuèg) : tedi.

enujar (v. tr.) (v. jos  anujar) : atediar.

enujar (s’) v pron (v. anujar (s’)) : s'atediar.

enujor nf (abs. Dicort) : forma etimomogica d'anujor.

enumerable, -bla adj : que pòt èsser enumerat, -ada.

enumeracion : accion o resulta d'enumerar quicòm ; compte detalhat ; recapitulacion.

enumerar (v. tr.) : enonciar totas las partidas d'un tot.

enumeratiu, -iva : qu'enumèra.

Compterendut enumeratiu.

en unas [en-unas] (loc. adv.) : al repaus.

Es en-unas, il est au repos, coi. (Alibert)

enuresia : incontinéncia d'urina.

enuretic, -a adj e n, cf Ubaud Dicort : « énurétique » (Per Noste)

envaborinar (v. tr.) : entestar.

envaborinar (s') : èsser entestat per la vabor. v. vabor.

envabrat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « raviné, encaissé, ée » TdF

envagonar (s’) v pron, cf Ubaud Dicort : (v. vagon)

envalar (v. tr.) : avalar / engolir.

envanaire, -a (abs. Dicort e TdF) : vantaire, -a / confleta (m. e f. l. p.)

envanar (s') (abs. TdF) : doblet de se vanar / se vantar / se conflar (l.p.). (v. vanar 2)

envans nm, cf Ubaud Dicort : « auvent d’une boutique ; saillie d’un toit ; hangar ; passage couvert ; porche d’église » TdF (v. amban)

envarairar (v. tr.) : far prene de varaire (Veratrum) ; lavar un vedèl amb una infusion de varaire ; metre un sedon (drèn) de racina de varaire a un animal.

envarairar (s') : s'empoisonar amb de varaire.

envasament nm, cf Ubaud Dicort : « évasement » TdF

envasar (v. tr.) : amplificar ; dilatar.

envasar (s') : s'amplificar ; se dilatar.

envasidor 1, -doira adj : qu'envasís.

La multitud envasidoira.

envasidor 2 nm, cf Ubaud Dicort : « envahisseur » (Alibert)

envasiment : accion d'envasir.

envasion (R. V, 473) : accion o resulta d'envasir.

envasir (v. tr.) : intrar de fòrça dins un país per l'ocupar o l'afrabar ; se presentar en grand nombre ; s'espandir.

França envasiguèt Occitània.

La multitud envasiguèt lo teatre.

L'èrba d'agram a envasida la pastura.

envasisseire, -eira n, cf Ubaud Dicort : « envahisseur, -euse » (Sèrras-Ess.)

envasissent, -a : que quita pas de ganhar e de s'espandir

envasiu, -iva adj, cf Ubaud Dicort : « invasif, -ive » (Sèrras-Ess.)

envedilhament nm, cf Ubaud Dicort : « entortillement » TdF

envedilhar (v. tr.) : entortilhar.

envedilhar (s') : s'entortilhar.

envegeta nf, cf Ubaud Dicort : « velléité » (Alibert)

Faire envegeta, faire venir l’eau à la bouche. (Laus)

enveirat, -ada, cf Ubaud Dicort : « enflammé, irrité, ée, en parlant d’une tumeur » TdF ; « vert, verdâtre, vert violet » (v. Alibert). « enveirat, -ada » : v. enverinat

enveirent, -a adj, cf Ubaud Dicort : « invisible » (v. Lexic M. Roqueta). (v. invisible)

enveirinar (v. tr.) : far venir dur e transparent coma lo veire ; gelar.

Vòl far enveirinar, la Justina, lo ponde de l'ostal.

enveja : desir de çò qu'un autre possedís ; taca sul còrs d'un novel nascut ; desir irracional de femna qu'espèra.

Lo nenon nasquèt amb una enveja pel còl.

envejable, -bla : que pòrta enveja.

envejador, -doira adj e n, cf Ubaud Dicort : « nm, celui qui désire, qui convoite ; celui qui est plein de zêle pour, zélateur » (L. 156)

envejadura : desir mal ; concupiscéncia (R. II, 422).

envejaire, -aira [~ -airitz] adj e n : persona qu'enveja quicòm o q.q.

envejar (v. tr.) (L. 156 - R. III, 131) : aver enveja de quicòm ; èsser mai o mens  gelós de q.q.

envejassa nf : enveja brava.

Envejassa de dormir.

 

 

envejós, -osa adj e n : qu'a enveja ; que denòta una enveja.

Es envejosa de tot.

Paraulas envejosas.

envejosament adv, cf Ubaud Dicort : « avec envie » TdF

envejosàs, -assa adj e n : que crèba d'enveja.

envejoset, -a / envejosòt, -a adj e n : diminutius d'envejós, -osa, « un peu envieux, petite envieuse » TdF jos ‘envejouset’.

envèl prep = envèrs + lo, cf Ubaud Dicort. (v. envèrs 3)  

envelar 1 (v. tr.) : cobrir amb un vel ; desgetar / desformar.

Gèli a envelada un ròda de sa bicicleta.

envelar (s') v pron : se cobrir d'un vel (t. a.) ; se desgetar.

Lo cèl s'envela.

Ma ròda s'es envelada.

envelar 2 v, cf Ubaud Dicort : « v tr, vouloir obstinément, résoudre, décider » TdF ‘envela 2’

envelat 1, -ada adj : t. a. çaisús ; « envoilé, déjeté, déversé ; estropié ; désorienté, ée, entrepris, ise, irrésolu, ue » TdF jos ‘envela 1’.

envelat 2, -ada adj : « voulu, résolu à la légère, mais avec obstination » TdF jos ‘envela 2’

envelir v, cf Ubaud Dicort : « v tr, mêler les cheveux ou la laine » TdF

« envelopar » (fr.) v. envolopar.

envenir (s’) v pron, cf Ubaud Dicort : « revenir, s’en retourner ;  déverser, en parlant d’un mur ; se renverser, s’ébouler » TdF

enventadura : obertura per dona d'aire, per esclairar...

enventar 1 (v. tr.) : enairar / esventar (expausar a l'aire) (v. TdF ‘enventar 2’) ; divulgar (R. V, 566). (v. esventar)

Un reumàs lo cal pas enventar.

Enventar un secret : lo divulgar.

enventar (s’) v pron : « s’éventer ; prendre mal en transpirant à l’air » TdF jos ‘enventar 2’ ; « se mettre en colère ; se fâcher ; se divulguer » (Alibert). (v. esventar (s’))

enventar 2 (v. intr.) (abs. TdF e Alibert) : prene l'aire.

enventar 3 [veire inventar, cf Ubaud Dicort] / inventar (v. tr.) : far una invencion.

enventrar [veire esventrar, cf Ubaud Dicort] / esventrar (v. tr.) : obrir lo ventre d'un animal ; crebar un corondat, una paret...

enventrar [veire esventrar] / esventrar (s') v pron : se crebar lo ventre.

enverdar (v. tr.) : tintar o vestir de verd.

enverdolar v, cf Ubaud Dicort : v. enverdurar. (v. TdF jos ‘enverdura’)

enverdurar (v. tr.) : adornar amb de brancas o de plantas verdas.

enverenadura nf, cf Ubaud Dicort : « infection, irritation, pestilence, v. enverenament » (v. TdF suppl)

enverenaire, -aira [~ -airitz] adj e n : persona qu'agrava las causas.

enverenament : inflamacion (R. III, 337) d'una plaga.

enverenar (v. tr.) : empoisonar amb de veren ; irritar una plaga ; agravar (far venir pus grèu,-èva) (t. a.)

enverenar (s') : s'endenhar / s'irritar / s'agravar (plaga)

envergadar (v. tr. e intr. arc.) : prene mai o mens d'espandi per batre al flagèl.

envergadura : ample de vela envergada (mar.) ; espandi d'una ala d'aucèl, d'avion... ; (s. f.) espandi.

Un òme d'envergadura.

envergalhar (abs. Dicort) (v. tr.) : frequentatiu d'envergar.

envergar (v. tr.) : garnir amb de vergas ; (arc.) cabassonar (tornar metre lo cabasson (cap) en cima de flagèl) ; estacar las velas a las vergas (mar.) ; sodomizar.

envergar (s') : desplegar las velas (mar.)

envergieirar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, mettre en verger, planter un terrain en arbres fruitiers, en oliviers » TdF ‘envergeira’

envergonhar (v. tr.) : far tombar de vergonha.

M'as envergonhada davant tot lo mond !

envergonhesir v, cf Ubaud Dicort : « v intr (ou v pron ?), avoir honte » (L. 156)

envergonhir v, cf Ubaud Dicort : v. envergonhar. (v. TdF jos ‘envergougna’)

enverguetar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, garnir de gluaux ; enverger, v. envergar » (v. TdF)

enverinar (non preconizat Dicort) e derivats : v. enverenar e derivats.  

envèrma nf, cf Ubaud Dicort : « amorce, appât » TdF ‘embermo’

envermar (v. tr.) : « embecquer, broquer » ; engulhar un vèrm sus un anquet. (v. TdF ‘enverma’)

envermar (s') : se trapar los verms.

envermelhir v, cf Ubaud Dicort : « v intr (ou v pron ?) devenir rouge » (L. 156)

envermenat, -ada / envermesit, -ida adj, cf Ubaud Dicort : « rempli de vers » (v. L. 156)

envernissaire, -aira [~ -airitz] : persona qu'envernissa.

envernissar (v. tr.) : recobrir de vernís.

envernissatge : accion d'envernissar.

Laura es convidada als envernissatges oficials.

enverrolhar (abs. Dicort) (v. tr.) : barrar una pòrta amb un verrolh. (v. verrolhar

enverrolhar (s') (abs. Dicort) : s'embarrar, pòrtas verrolhadas ; (s.f.) s'enrambolhar ; s'empetegar.

enverrugaire, -aira n, cf Ubaud Dicort : « mauvais ouvrier dont on ne peut corriger l’ouvrage » TdF ‘emberrugaire’

enverrugar (v. tr.) : balhar de verrugas ; « gâter un ouvrage » TdF ‘emberruga’.

Son ànsia l'enverruga de contunh.

enverrugar (s') : se cobrir de verrugas. (v. TdF jos ‘emberruga’)

Las personas ansiosas s'enverrugan sovent.

enverrugat, -ada adj : cobèrt, -a de verrugas ; « ennuyé, ée » TdF jos ‘emberruga’.