|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
endosmomètre : instrument per mesurar l'endosmòsi. endosmòsi (f.) : osmòsi intèrna. endospèrma : teissut de resèrva qu'acompanha l'embrion endedins de la grana. endotèli nm, cf Ubaud Dicort :
v. endotelium endotelial, -a : relatiu, -iva als endoteliums ; de l'estructura d'un endotelium. endoteliti (f.) : inflamacion dels endoteliums. endotelium (lat.) [endotèli, cf Ubaud Dicort] nm : membrana que tapissa la paret intèrna dels vaissèls e del còr. endotèrm, -a : se ditz d'un animal que sa temperatura centrala es generada per un mecanisme intèrne. endotermic, -a adj, cf Ubaud Dicort :
« endothermique » (Rapin) endotoxina nf, cf Ubaud Dicort :
« (biol.) endotoxine » « endracar » : v. esdracar. « endraiar » : v. endralhar. endralhada [ ~ endraiada] nf : dralha (camin traçat) (v. dralha) endralhar [ ~ endraiar] (v. tr.) : encaminar (metre en camin) (v. dralha) endralhar [ ~ endraiar] (s') v pron : s'encaminar (se metre en camin) « endralhièira » : v. anderrièiras. endreç, -a : en estat / capable de ; prèst, -a. Tot es endreç : tot es en estat. endreça : direccion ; mejan / biais ; doctrina. endrech / endreit [veire endrech, cf Ubaud Dicort] nm : lòc / localitat / airal / país ; costat drech d'una estòfa, d'un papièr, d'una ribièira... A l’endrech de, à l’endroit, à l’encontre de. (v. Ubaud Dicort e TdF ‘endré’) endrechet nm, cf Ubaud Dicort :
« petit endroit » TdF endrechièira nf : direccion, « indication du chemin qu’on doit suivre » ; camin dirècte, « v. drechièira plus usité ». (v. TdF) endrechon nm, cf Ubaud Dicort :
v. endrechet. (v.
TdF jos ‘endrechet’) endreia : bon camin ; règla de vida. endreiçar / endreçar [veire endreiçar, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : encaminar ; organizar ; dispausar ; instruire (t. a.) Endreiçar un afar : menar un afar. « endrinhar » : v. endenhar. endrogar (v. tr.) : engordir lo peis amb de drògas ; enjulhar un caval viciós per lo vendre. endrudir (v. tr.) : fertilizar, engraissar la tèrra ; far metre de panolha ; fortificar (donar de fòrças) endrudit, -ida : drud, -a / fertil, -a. enduch / enduit [veire enduch, cf Ubaud Dicort] nm : espandiment unifòrme d'una substància que recobrís quicòm. « enduècha » (enduècha nf) –« enduèlh » (enduèlh nm, cf Ubaud Dicort) : anduèlh. v. iala. enduire (v. tr.) (R. III, 84) : recobrir d'un enduit unifòrme. Enduire de graissa o d'òli un mecanisme. « endumiar » : v. vendemiar. endura nf, cf Ubaud Dicort :
« patience, remède d’empirique, v. paciéncia 1 ; abstinence exagérée en usage chez les
hérétiques albigeois, v. abstinéncia » (v. TdF) Mal d’endura, mal qui n’a de remède que la patience. (v. TdF) Òli
d’endura, grais d’endura,
patience. (v. TdF) endurança : accion d'endurar. endurant, -a adj, cf Ubaud Dicort :
« endurant, ante » TdF endurar 1 (v. tr.) : patir / sofrir / suportar. Cal endurar amb constància los desavènis de la vida. endurar (s') : se suportar ; se suportar un a l'autre. Me pòdi pas endurar ! endurar 2 v, cf Ubaud Dicort (L. 145) : « v tr, endurcir » (Sèrras-Ess.) endurar (s’) v pron (L. 145) :
« s’endurcir » (Sèrras-Ess.) endurciment [veire endurziment, cf Ubaud Dicort] nm : accion o resulta de durcir o de d'endurcir. endurcir [veire endurzir] (v. tr.) : far venir dur. La secada endurcís la tèrra. endurcir [veire endurzir] (s') v pron : venir dur, -a ; venir resistent, -a. Lo còr s'endurcís amb l'atge (R. III, 235). enduresiment nm, cf Ubaud Dicort :
« endurcissement » (Sèrras-Ess.) enduresir v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, endurcir ; rendurcir ;
racornir » (Laus) ;
« durcir » (Lagarde) endurziment nm, cf Ubaud Dicort :
« endurcissement » TdF jos ‘endursimen’ endurzir v (v. Ubaud Dicort e L. 145) : « v tr, endurcir »
TdF jos ‘endursi’. « endurzir » e derivats (arc.) : v. endurcir (non preconizat Dicort) « endusac » : v. andusac. « endusir » : v. enduire. « enebicion » : v. inibicion. enebir v, cf Ubaud Dicort : « v tr, inhiber, prohiber, défendre, v. defendre ; interdire, ébahir, v. necar » (v. TdF). « enebir » : v. inibir. enebriadura : engordiment ; bandada. (v. TdF) enebriament nm, cf Ubaud Dicort :
« enivrement » (L. 146) enebriant, -a : enjulhant,-a ; engordissent,-a. enebriar (v. tr.) : enjulhar / engordir ; encigalar / bandar. enebriar (s') : s'enjulhar ; s'encigalar / se bandar. |
|
eneguetir 1 v, cf Ubaud Dicort : « v intr, endêver »
TdF suppl Far eneguetir, donner un grand
dépit (Azaïs), faire endêver. (v. TdF ‘eneguèti) eneguetir 2 (v. tr.) (abs.
TdF) : entaïnar / far enrabiar / far endevar. eneguetir (s') (abs. TdF) : s'entaïnar / s'enrabiar / s'endevar. « enejar » e derivats : v. anujar e enujar, cf Ubaud Dicort. enemic, -iga (subs. e adj.) : qu'a d'aversion contra q.q. ; persona
qu'a d'aversion contra quicòm o q.q. ; opausat, -ada a. Soi enemic de l'aiga dins lo vin. enemigar (s') : se mancar amb q.q. ; se far d'enemics. enemistat [veire inimistat, cf Ubaud Dicort] nf : sentiment d'ostilitat o d'aversion. enerbar (v. tr.) : metre lo bestial a l'èrba ; metre sus l'èrba ; metre en èrba / englevassar un airal. enerbar (s') : se cobrir d'èrba ; se metre a l'èrba (bestial) energetic, -a : relatiu, -iva a l'energia ; que balha d'energia. Lo sucre es un aliment bravament energetic. energetica : sciéncia e tecnica de la produccion d'energia. energia : poténcia (R. IV,
584) activa d'un organisme ; capacitat d'obrar o de produire un efècte
; vertut naturala e eficaça d'una causa. (v. energias) Energia electrica, idraulica,
nucleara. Energia
eoliana, cinetica, potenciala. (v. Ubaud Dicort) L'energia d'un remèdi. Energia morala. energias
netas nf pl : (fisica)
« énergies propres » (v. Ubaud Dicc. scient. p. 217) energic, -a : qu'a d'energia. Protestacion energica. Mesuras energicas. energicament : d'un biais energic. energumèn nm, cf Ubaud Dicort, -a (del lat.
de Glèisa) : endemoniat, -ada. (v. TdF) eneriçat, -ada : eriçat, -ada / espelofit, -ida. enermassir [ ~ ermassir] (s') v pron : se mudar en èrm. v. èrm. enervacion : ablacion o seccion d'un nèrvi ; suplici de l'Edat mejana (cremacion d'unes nèrvis al fèrre roge) enervament [enèrvament] nm : estat de q.q. d'enervat. enervant, -a : que priva d'energia ; qu'agaça. Calor enervanta. Bruch enervant. enervar (v. tr.) : privar de nèrvi, d'energia, de vam... ; agaçar ; sometre al suplici de l'enervacion. Finisses que m'enèrvas amb tas questions. enervar (s') : se despacientar. S'enervar sus un problèma de mal resòlver. enfachilhar (v. tr.) (v. Ubaud Dicort e Alibert) : enfachinar / emmascar / embelinar/ sedusir ; enganar. I cresi pas, ieu, al vòstre enfachilhar. enfachinaire, -aira [~ -airitz] adj e n : emmascaire, -a (persona que gèta de sòrts) enfachinament : emmascament / embelinament. enfachinar (v. tr. e intr.) : « infatuer » ;
emmascar (getar un sòrt) ;
« séduire ; tromper ; empester, puer, v. empudesinar » (v. TdF) enfachinatge : accion o resulta d'enfachinar. enfaciar (v. tr.) : agachar en fàcia / faciar (t. a.), « être vis-à-vis » TdF enfaciar (s') v pron : s'agachar en fàcia / se faciar, « se mettre en face ; devenir joli » TdF jos ‘enfacia’. enfadada nf, cf Ubaud Dicort :
« enchantement » (Brun Glossari
Oc-Fr) enfadesir (v. tr.) (R. III, 284 - L.
146) : far venir caluc, -uga ; far venir fòl [v. afolir] ; far venir fad, -a [v. afadir]. (v. TdF ‘jos ‘enfadi’) enfadesir (s') v pron : venir fòl ; far lo
fòl ; « devenir niais ;
s’acoquiner » (v. TdF ‘jos ‘enfadi’). enfadesit, -ida : vengut fòl, venguda fòla ; falord, -a. enfadiar (v. tr. ) (v. TdF jos ‘enfada’) : embelinar / encantar. enfadir (v. tr.) : far venir fad, -a [v. afadir] ; far venir caluc, -uga. enfadir (s') : venir caluc, -uga [v. enfadesir (s')] ; venir fad, -a. enfadorlat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « infatué,
-e » (v. Brun Glossari Oc-Fr) enfafachar (v. tr.) : empapachar / emplir lo papach (l'estomac). (v. fafach) enfafachar (s') : s'empapachar / s'emplenar lo papach ; s'embucar (manjar, manja que manjaràs) enfafarnar (non preconizat Dicort) : v. enfanfarnar. enfafarnar (s') (non preconizat Dicort) : v. s'enfanfarnar. enfafiar (v. tr.) : emmascar / embelinar (getar un sòrt) enfagotadura nf, cf Ubaud Dicort :
« accoutrement ridicule » TdF enfagotar (v. tr.) : embotelar / metre en gavèls (en botèls) ; vestir q.q. consí que siá. enfagotar (s') : se vestir consí que siá / se mal vestir. enfagotat, -ada : malabilhadàs, -assa. enfagotatge nm, cf Ubaud Dicort :
« action de fagoter, d’accoutrer » TdF enfaissadura : accion o resulta d'enfaissar o de s'enfaissar. enfaissament : mesa en gavèls ; lenha en gavèls. enfaissar (v. tr.) : enfagotar (metre en gavèls) ; mal vestir ; metre de calhada dins una faissèla. v. enfiscelar. enfaissar (s') : se mal vestir. enfaissatge : biais ridicul de se vestir. |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|