|
||||
|
|
|
|
|
|
eissagada : ramada / pissada / arlau / aigassada / plujal. Faguèt una eissagada que me tracèt (traversèt) eissagaire nm (v. Ubaud Dicort e TdF ‘issagaire’) : agotal (culhièr de fust per traire l'aiga d'una nau) eissaganit, -ida adj, cf Ubaud Dicort : « chétif, malingre, souffreteux » (Carrasco) eissagant, -a adj : abenat / crebat, -ada ; las, lassa que jamai. eissagar (v. tr. e intr.) (De confondre pas amb eissugar e eissegar.) : abeurar ; enaigar ; banhar ; banhar lo linge abans de lo metre a la bugada ; sometre lo cambe e lo lin a l'accion de l'aiga ; batre / tustassar / tanar / tabassar ; groar (peis) ; embugar una fustalha (la sometre a l'accion de l'aiga). Aquela pluèja nos a eissagada tota la lusèrna. eissagar (s') : se trempar (se banhar bravament) ; se corrompre dins l'aiga / se poirir dins l'aiga. Me soi eissagat : me soi traçat ! eissagatar (v. tr.) : banhar ; embalausir / esbleugir. eissagatge : gro / groanha / groüm del peis. eissalanca : cadun dels dos longs pals amb pausapè per caminar dins l'aiga sens se banhar. eissalancar (v. tr.) : rompre las ancas ; desrenar ; tanar / tustassar / tabassar. eissalar 1 v, cf Ubaud Dicort : « v tr, frire des oeuf » (Alibert). « eissalar » v : v. cilhar e escilhar. eissalar 2 (v. tr.) : raiar. eissalatada : batement d'alas de las galinas. eissalatar (v. tr.) : copar o rausar las alas de la polalha. eissalatar (s') : s'alimenar per la posca en batent de las alas, per se desbarrassar dels pesolhs. eissaliva : saliva. eissalivar (v. intr.) : salivar. eissalivent, -a (abs. Dicort) : que fa salivar. (v. salivós) eissam : grand nombre d'abelhas que se'n van d'un bornhon amb una reina per anar formar una autra colonia endacòm mai. eissamada nf / eissamat nm : contengut d'un eissam ; eissam gròs. eissamar (v. intr.) : s'enanar d'un bornhon (abelhas) eissamat nm : v. eissamada. eissamatge : temporada que las abelhas eissaman. eissamejar v, cf Ubaud Dicort : v intr « former un essaim » (Brun Glossari Oc-Fr) eissamenar : doblet d'eissamar. eissamenon nm, cf Ubaud Dicort : « petit essaim » TdF eissanar (v. intr.) : s'enanar. eissanca nf, cf Ubaud Dicort : « échasse ; béquille » (Sèrras-Ess.) (v. eissancas) eissancar (v. tr.) (v. Ubaud Dicort e Alibert) : desancar (rompre las ancas) eissancar (s') : se desancar (se rompre las ancas) eissancas nf pl (Alibert) : cròças ; eissalancas. v. eissalanca. eissarmar (s') : se desgargamelar a dich de (a fòrça de) cridar. (v. TdF) eissarpa : benda d'estòfa que se pòrta de galís, d'una espatla a l'anca opausada, o a la cencha ; bendatge per sosténer una man o un braç nafrats ; benda d'estòfa que se pòrta sus las espatlas o al torn del còl. eissarpaire, -aira adj e n, cf Ubaud Dicort : (v. eissarpar) eissarpar (v. tr.) : « écharper », esquinçar (v. TdF) ; atrocelar ; abocinar. eissarrar (v. tr.) : aprestar la tèrra un segond còp en la tornant laurar a la crosada. eissarrasir (v. tr.) : traire l'aiga d'una estòfa banhada / estorrar ; tressecar. eissart : tèrra non cultivada trabalhada recentament ; artiga (del gallés ARTICA : laurada) ; bosiga (del gallés BODICA : frau) ; desfata / esfatrimèla / estobla / fonda / frostís / rassís / rassisa / rompuda / rota / varag / fotja / frachiva / novala... (ancians terrens non cultivats) ; tèrra que se pòt cultivar. eissartada : tèrra cultivada despuèi pauc de temps. eissartaire nm, -a : persona que fa un eissart. eissartar (v. tr.) : desbosigar ; cultivar una novala. eissartàs nm, cf Ubaud Dicort : « grande friche » TdF eissartatge : accion o resulta de far un eissart. eissartejar v, cf Ubaud Dicort : v. eissartar. (v. TdF jos ‘eissarta’) eissartet / eissarton nm , cf Ubaud Dicort : « petit endroit défriché, petite friche » TdF jos ‘eissartet’ « eissartir » v : v. ensertar / ensertir. eissauga : mena de filat per la pesca en mar ; batèu qu'utiliza aquel filat e qu'es utilizat dins las justas. eissaugueta : batèu pichon. eissauguièr nm, -ièira : persona qu'utiliza una eissauga. eissaurada : accion de s'airejar. eissaurant nm, cf Ubaud Dicort : « essui, v. eissugant » TdF eissaurar (v. tr.) : airejar (far prene l'aire) ; eissarrasir / estorrar ; estrambordar. eissaurar (s') : s'airejar ; s'estorrar. Lo temps s'es eissaurat : a plegat de plòure. eissaure : vent fresc e agradiu ; zefir. eissaurelhal nm, cf Ubaud Dicort : (v. eissaurelhar) eissaurelhar (v. tr.) : desaurelhar (copar las aurelhas) ; « tirer rudement les oreilles » TdF jos ‘desauriha’ eissaurit, -ida adj : descervelat, -ada. eissausir (v. tr.) : enausir (concedir çò demandat) eissèc [eissec (v. Ubaud Dicort e Alibert)] nm : partejament a mièjas. (v. eissegar)
|
|
eissecada nf, cf Ubaud Dicort : (v. eissecar) eissecar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, tarir, assécher » (Carrasco) eissecar (s') v pron (Alibert) : se tressecar. eissegar (v. tr.) : partejar en partidas egalas (t. a.) (v. TdF jos ‘eissaga 2’) eissegatar (abs. Dicort) (v. tr.) : frequentatiu d'eissegar. eisselhon nm : faissa de tèrra semenada. eisselse [eissèlse, -sa adj, cf Ubaud Dicort p. 150] / eisseu (v. eisseu) : canin, -a (en parlant de la frucha o del temps), « vif, froid, qui présage la neige ou la gelée ; âpre, acerbe en parlant des fruits non mûrs ou non blets » (Vayssier ‘issèlse’ ; v. Ubaud Dicort p. 150). (v. issèlse) eissemar (v. tr.) : trempar e sabonar lo linge abans de lo far bolir. eissendre 1 v : veire escoiscendre (v. Ubaud Dicort e TdF jos escouiscèndre’) eissendre 2 v (L. 135) (abs. Dicort) : « allumer » (L.) ; prúser / prusir / escòire / escòser. (v. sendre) eisserbar (v. tr.) : bicar (sarclar), desrabar las èrbas marridas. eissermenar (v. tr.) : tormentar ; molestar (R. IV, 247). eisserment : vitz (branca jove de cep de vinha) (v. TdF jos ‘sarment’) Los eisserments (vises) tressecats fan de brave fuòc. Òli d’eisserment, vin. (v. Ubaud Dicort e TdF) eissermentaire, -aira : amassaire, -a d'eisserments. eissermentar (v. tr.) : amassar d'eisserments e los agavelar. eissèrque nm / eissirpa nf, cf Ubaud Dicort : « sentier tortueux » (v. çai jos) eissèrques (m. pl.) : carrairons bestòrts, « sentiers tortueux » (Alibert).(v. eissirpas) « eissertir » v : v. ensertar/ ensertir. eissèrva : direccion qu'un naviri sèc. Córrer la bèla eissèrva : s'abandonar al vent ; se fòraviar ; pèrdre lo cap. Téner l'eissèrva : sègre la bona direccion. eisservar (s’) v pron, cf Ubaud Dicort : « se conduire, v. conduire (se) » (v. TdF) eisseu [eissèu adj (dels dos genres), cf Ubaud Dicort / eisselse (v. eissèlse) : « dur, pénible, comme quand on tombe du bien-être dans la gêne » (Vayssier ‘issèou’ ; v. Ubaud Dicort p. 150) ; canin, -a (en parlant de la frucha o del temps) [= eissèlse]. L’òm o tròba eissèu, on le trouve pénible. (v. Vayssier) eissida : sortida (d'un ostal, d'un camp, d'un airal...) eissidor, -doira adj, cf Ubaud Dicort : « qui naîtra » (L. 136) eissigalar (v. tr.) [veire encigalar, cf Ubaud Dicort e v. TdF ‘encigala / ecigala’)] : enlusernar / embalausir / esbleugir (trebolar la vista amb una lutz escandilhosa) « eissilh » nm (arc.) (R. III, 245) : v. exili. « eissilhar » 1 v (arc.) : v. exiliar - despatriar - fòrabandir. « eissilhar » 2 v : v. cilhar e escilhar, cf Ubaud Dicort. eissinge, -nja adj : desliurat, -ada ; privat, -ada ; desbarrassat, -ada. eissinjar (v. tr.) : desliurar ; desbarrassar ; desempetegar; desgatjar ; privar ; netejar ; purgar. eissir 1 (v. tr. ind.) (abs. TdF) : donar naissença a. eissir 2 (v. intr.) (v. TdF ‘eissi’) : sortir / nàisser / vinar ; grelhar ; espelir. Eissián d’aquel bòsc. (v. TdF) eissir 3 nm (v. Ubaud Dicort Errata web jos ‘*cirar’) : v. ecir. eissirada nf (v. Ubaud Dicort Errata web) : v. ecirada e sirada. « eissirar » (eissirar v (v. Ubaud Dicort Errata web)) : v. ecirar (non preconizat Dicort) e sirar. eissiròc / siròc nm / eissalòt (abs. Dicort) (los 3, R. V, 237) : vent fòrt caud e fòrt sec que bufa del desèrt sul bacin mediterranèu. eissirpa nf, cf Ubaud Dicort : v. eissèrque. (v. çai jos) « eissirpas »: v. eissèrques. (Alibert) eissirpe nm : mena d'insècte. (Grillotalpa vulgaris) eissirpós, -osa adj, cf Ubaud Dicort : « scabreux (en parlant d’un sentier) » (v. Alibert). « eissirpós » : v. eschirpós (abs. Dicort). eissit 1, -ida adj : sortit,-ida de / vengut,-uda de. (v. TdF jos ‘eissi’) eissit 2 nm, cf Ubaud Dicort : « issue, sortie ; fin ; écoulement » (L. 136) eissivernar (v. intr.) : ivernar (passar l'ivèrn) eissoblidar (v. tr.) : oblidar / desoblidar. eissoblidar (s') : s'oblidar / se desoblidar. eissoflada nf, cf Ubaud Dicort : « perte d’haleine » TdF eissofladís, -issa adj, cf Ubaud Dicort : « essoufflé par la course, v. desalenat » (v. TdF) eissoflament nm, cf Ubaud Dicort : « essoufflement » TdF eissoflar v, cf Ubaud Dicort : « v tr et intr, essouffler ; s’essouffler » TdF eissofle nm, cf Ubaud Dicort : « souffle bruyant, soufflement des serpents ; instrument pour souffler, v bofet » (v. TdF) eissolelhar (s') : se metre al solelh / prene lo solelh. S'eissolelhar es plan agradiu. eissolevar v (v. Ubaud Dicort e Alibert) : v. eissoslevar. « eissòrba » : v. sòrba. eissorbament : accion d'emborniar / d'abuclar. eissorbar (v. tr.) : emborniar / abuclar v. abuclar e abucle. « eissorbièr » : v. sorbièr. eissordada : bruch qu'ensorda (que far venir sord) eissordaire, -aira (~ -airitz) adj e n, cf Ubaud Dicort : « celui, celle qui assourdit, v. ensordaire » (v. TdF) |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|