eissagada : ramada / pissada / arlau / aigassada / plujal.

Faguèt una eissagada que me tracèt (traversèt)

eissagaire nm (v. Ubaud Dicort e TdF ‘issagaire’)  : agotal (culhièr de fust per traire l'aiga d'una nau)

eissaganit, -ida adj, cf Ubaud Dicort : « chétif, malingre, souffreteux » (Carrasco)

eissagant, -a adj : abenat / crebat, -ada ; las, lassa que jamai.

eissagar (v. tr. e intr.) (De confondre pas amb eissugar e eissegar.) : abeurar ; enaigar ; banhar ; banhar lo linge abans de lo metre a la bugada ; sometre lo cambe e lo lin a l'accion de l'aiga ; batre / tustassar / tanar / tabassar ; groar (peis) ; embugar una fustalha (la sometre a l'accion de l'aiga).

Aquela pluèja nos a eissagada tota la lusèrna.

eissagar (s') : se trempar (se banhar bravament) ; se corrompre dins l'aiga / se poirir dins l'aiga.

Me soi eissagat : me soi traçat !

eissagatar (v. tr.) : banhar ; embalausir / esbleugir.

eissagatge : gro / groanha / groüm del peis.

eissalanca : cadun dels dos longs pals amb pausapè per caminar dins l'aiga sens se banhar.

eissalancar (v. tr.) : rompre las ancas ; desrenar ; tanar / tustassar / tabassar.

eissalar 1 v, cf Ubaud Dicort : « v tr, frire des oeuf » (Alibert). « eissalar » : v. cilhar e escilhar.

eissalar 2 (v. tr.) : raiar.

eissalatada : batement d'alas de las galinas.

eissalatar (v. tr.) : copar o rausar las alas de la polalha.

eissalatar (s') : s'alimenar per la posca en batent de las alas, per se desbarrassar dels pesolhs.

eissaliva : saliva.

eissalivar (v. intr.) : salivar.

eissalivent, -a (abs. Dicort) : que fa salivar. (v. salivós)

eissam : grand nombre d'abelhas que se'n van d'un bornhon amb una reina per anar formar una autra colonia endacòm mai.

eissamada nf / eissamat nm : contengut d'un eissam ; eissam gròs.

eissamar (v. intr.) : s'enanar d'un bornhon (abelhas)

eissamat nm : v. eissamada.

eissamatge : temporada que las abelhas eissaman.

eissamejar v, cf Ubaud Dicort : v intr « former un essaim » (Brun Glossari Oc-Fr)

eissamenar : doblet d'eissamar.

eissamenon nm, cf Ubaud Dicort : « petit essaim » TdF

eissanar (v. intr.) : s'enanar.

eissanca nf, cf Ubaud Dicort : « échasse ; béquille » (Sèrras-Ess.) (v. eissancas)

eissancar (v. tr.) (v. Ubaud Dicort e Alibert) : desancar (rompre las ancas)

eissancar (s') : se desancar (se rompre las ancas)

eissancas nf pl (Alibert) : cròças ; eissalancas. v. eissalanca.

eissarmar (s') : se desgargamelar a dich de (a fòrça de) cridar. (v. TdF)

eissarpa : benda d'estòfa que se pòrta de galís, d'una espatla a l'anca opausada, o a la cencha ; bendatge per sosténer una man o un braç nafrats ; benda d'estòfa que se pòrta sus las espatlas o al torn del còl.

eissarpaire, -aira adj e n, cf Ubaud Dicort : (v. eissarpar)

eissarpar (v. tr.) : « écharper », esquinçar (v. TdF) ; atrocelar ; abocinar.

eissarrar (v. tr.) : aprestar la tèrra un segond còp en la tornant laurar a la crosada.

eissarrasir (v. tr.) : traire l'aiga d'una estòfa banhada / estorrar ; tressecar.

eissart : tèrra non cultivada trabalhada recentament ; artiga (del gallés ARTICA : laurada) ; bosiga (del gallés BODICA : frau) ; desfata / esfatrimèla / estobla / fonda / frostís / rassís / rassisa / rompuda / rota / varag / fotja / frachiva / novala... (ancians terrens non cultivats) ; tèrra que se pòt cultivar.

eissartada : tèrra cultivada despuèi pauc de temps.

eissartaire nm, -a : persona que fa un eissart.

eissartar (v. tr.) : desbosigar ; cultivar una novala.

eissartàs nm, cf Ubaud Dicort : « grande friche » TdF

eissartatge : accion o resulta de far un eissart.

eissartejar v, cf Ubaud Dicort : v. eissartar. (v. TdF jos ‘eissarta’)

eissartet / eissarton nm , cf Ubaud Dicort : « petit endroit défriché, petite friche » TdF jos ‘eissartet’

« eissartir » : v. ensertar / ensertir.

eissauga : mena de filat per la pesca en mar ; batèu qu'utiliza aquel filat e qu'es utilizat dins las justas.

eissaugueta : batèu pichon.

eissauguièr nm, -ièira : persona qu'utiliza una eissauga.

eissaurada : accion de s'airejar.

eissaurant nm, cf Ubaud Dicort : « essui, v. eissugant » TdF

eissaurar (v. tr.) : airejar (far prene l'aire) ; eissarrasir / estorrar ; estrambordar.

eissaurar (s') : s'airejar ; s'estorrar.

Lo temps s'es eissaurat : a plegat de plòure.

eissaure : vent fresc e agradiu ; zefir.

eissaurelhal nm, cf Ubaud Dicort : (v. eissaurelhar)

eissaurelhar (v. tr.) : desaurelhar (copar las aurelhas) ; « tirer rudement les oreilles » TdF jos ‘desauriha’

eissaurit, -ida adj : descervelat, -ada.

eissausir (v. tr.) : enausir (concedir çò demandat)

 

 

eissèc [eissec (v. Ubaud Dicort e Alibert)] nm : partejament a mièjas. (v. eissegar)

eissecada nf, cf Ubaud Dicort : (v. eissecar)

eissecar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, tarir, assécher » (Carrasco)

eissecar (s') v pron  (Alibert) : se tressecar.

eissegar (v. tr.) : partejar en partidas egalas (t. a.) (v. TdF jos ‘eissaga 2’)

eissegatar (abs. Dicort) (v. tr.) : frequentatiu d'eissegar.

eisselhon nm : faissa de tèrra semenada.

eisselse [eissèlse, -sa adj, cf Ubaud Dicort p. 150] / eisseu (v. eisseu) : canin, -a (en parlant de la frucha o del temps), « vif, froid, qui présage la neige ou la gelée ; âpre, acerbe en parlant des fruits non mûrs ou non blets » (Vayssier ‘issèlse’ ; v. Ubaud Dicort  p. 150).  (v. issèlse)

eissemar (v. tr.) : trempar e sabonar lo linge abans de lo far bolir.

eissendre 1 : veire escoiscendre (v. Ubaud Dicort e TdF jos escouiscèndre’)

eissendre 2 v (L. 135) (abs. Dicort) : « allumer » (L.) ; prúser / prusir / escòire / escòser. (v. sendre)

eisserbar (v. tr.) : bicar (sarclar), desrabar las èrbas marridas.

eissermenar (v. tr.) : tormentar ; molestar (R. IV, 247).

eisserment : vitz (branca jove de cep de vinha) (v. TdF jos ‘sarment’)

Los eisserments (vises) tressecats fan de brave fuòc.

Òli d’eisserment, vin. (v. Ubaud Dicort e TdF)

eissermentaire, -aira : amassaire, -a d'eisserments.

eissermentar (v. tr.) : amassar d'eisserments e los agavelar.

eissèrque nm / eissirpa nf, cf Ubaud Dicort : « sentier tortueux » (v. çai jos)

eissèrques (m. pl.) : carrairons bestòrts, « sentiers tortueux » (Alibert).(v. eissirpas)

« eissertir » : v. ensertar/ ensertir.

eissèrva : direccion qu'un naviri sèc.

Córrer la bèla eissèrva : s'abandonar al vent ; se fòraviar ; pèrdre lo cap.

Téner l'eissèrva : sègre la bona direccion.

eisservar (s’) v pron, cf Ubaud Dicort : « se conduire, v. conduire (se) » (v. TdF)

eisseu [eissèu adj (dels dos genres), cf Ubaud Dicort / eisselse : « dur, pénible, comme quand on tombe du bien-être dans la gêne » (Vayssier ‘issèou’ ;  v. Ubaud Dicort p. 150) ; canin, -a (en parlant de la frucha o del temps) [= eissèlse].

L’òm o tròba eissèu, on le trouve pénible. (v. Vayssier)

eissida : sortida (d'un ostal, d'un camp, d'un airal...)

eissidor, -doira adj, cf Ubaud Dicort : « qui naîtra » (L. 136)

eissigalar (v. tr.) [veire encigalar, cf Ubaud Dicort e v. TdF ‘encigala / ecigala’)] : enlusernar / embalausir / esbleugir (trebolar la vista amb una lutz escandilhosa)

« eissilh » nm (arc.) (R. III, 245) : v. exili.

« eissilhar » 1 v (arc.) : v. exiliar - despatriar - fòrabandir.

« eissilhar » 2 v : v. cilhar e escilhar, cf Ubaud Dicort.

eissinge, -nja adj : desliurat, -ada ; privat, -ada ; desbarrassat, -ada.

eissinjar (v. tr.) : desliurar ; desbarrassar ; desempetegar; desgatjar ; privar ; netejar ; purgar.

eissir 1 (v. tr. ind.) (abs. TdF) : donar naissença a.

eissir 2 (v. intr.) (v. TdF ‘eissi’) : sortir / nàisser / vinar ; grelhar ; espelir.

Eissián d’aquel bòsc. (v. TdF)

eissir 3 nm (v. Ubaud Dicort Errata web jos ‘*cirar’) : v. ecir.

eissirada nf (v. Ubaud Dicort Errata web) : v. ecirada e sirada.

« eissirar » (eissirar v (v. Ubaud Dicort Errata web)) : v. ecirar (non preconizat Dicort) e sirar.

eissiròc / siròc nm / eissalòt (abs. Dicort) (los 3, R. V, 237) : vent fòrt caud e fòrt sec que bufa del desèrt sul bacin mediterranèu.

eissirpa nf, cf Ubaud Dicort : v. eissèrque. (v. çai jos)

« eissirpas »: v. eissèrques. (Alibert)

eissirpe nm : mena d'insècte. (Grillotalpa vulgaris)

eissirpós, -osa adj, cf Ubaud Dicort : « scabreux (en parlant d’un sentier) » (v. Alibert). « eissirpós » : v. eschirpós (abs. Dicort).

eissit 1, -ida adj : sortit,-ida de / vengut,-uda de. (v. TdF jos ‘eissi’)

eissit 2 nm, cf Ubaud Dicort : « issue, sortie ; fin ; écoulement » (L. 136)

eissivernar (v. intr.) : ivernar (passar l'ivèrn)

eissoblidar (v. tr.) : oblidar / desoblidar.

eissoblidar (s') : s'oblidar / se desoblidar.

eissoflada nf, cf Ubaud Dicort : « perte d’haleine » TdF

eissofladís, -issa adj, cf Ubaud Dicort : « essoufflé par la course, v. desalenat » (v. TdF)

eissoflament nm, cf Ubaud Dicort : « essoufflement » TdF

eissoflar v, cf Ubaud Dicort : « v tr et intr, essouffler ; s’essouffler » TdF

eissofle nm, cf Ubaud Dicort : « souffle bruyant, soufflement des serpents ; instrument pour souffler, v bofet » (v. TdF)

eissolelhar (s') : se metre al solelh / prene lo solelh.

S'eissolelhar es plan agradiu.

eissolevar v (v. Ubaud Dicort e Alibert) : v. eissoslevar.

« eissòrba » : v. sòrba.

eissorbament : accion d'emborniar / d'abuclar.

eissorbar (v. tr.) : emborniar / abuclar v. abuclar e abucle.

« eissorbiè » : v. sorbièr.

eissordada : bruch qu'ensorda (que far venir sord)

eissordaire, -aira (~ -airitz) adj e n, cf Ubaud Dicort : « celui, celle qui assourdit, v. ensordaire » (v. TdF)