destrigar 1 (v. tr.) (v. Ubaud Dicort e TdF ’destriga 1’) : brandir q.q. / bolegar q.q. ; forçar q.q. a se bolegar ; desempachar / tirar d'afar ; divertir.

destrigar (se) : se bolegar ; s'afanar ; s'ocupar ; se desempachar / se tirar d'afar ; se divertir.

destrigar 2 v, cf Ubaud Dicort : « v tr, gêner, contraindre, embarrasser, contrarier, empêcher, détourner, arrêter, déranger, détraquer, v. destorbar, destrainar » (v. TdF ’destriga 2’)

destrigar (se) v pron, cf Ubaud Dicort : « se détraquer, s’arrêter, en parlant d’une machine » TdF jos ‘destriga 2’

destrigon nm, cf Ubaud Dicort : « gaspillage » TdF

destrionfar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, t. de jeu de cartes, faire tomber les atouts, priver d’atouts » (v. TdF ‘destrounfla’ e jos ‘trionfla’)

destripar v, cf Ubaud Dicort : v. estripar. (v. TdF jos ‘estripa’)

destroçaire, -aira n, cf Ubaud Dicort : « nm, détrousseur, voleur de grand chemin, v. sacamand, bregand » (v. TdF ‘destroussaire’)

destrocar (v. tr.) : desmargar las ustras agrumeladas. (v. TdF)

destroçar (v. tr.) : desvalisar ; raubar ; « défaire un paquet » TdF ‘destroussa’.

destrocatge nm, cf Ubaud Dicort : « action de détacher les huîtres agglomérées » TdF

destrocelaire, -aira n, cf Ubaud Dicort : (v. destrocelar)

destrocelar (v. tr.) : desemmalholar un nenon.

destronar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, détrôner » TdF

destropar [ ~ desestropar] (v. tr.) : destroçar ; destrocelar ; desvolopar ; despaquetar / desempaquetar.

destropelar (v. tr.) : escampilhar un tropèl ; desseparar / destriar del tropèl.

destropelar (se) : s'escampilhar.

destruccion (R. III, 562) : desròc / avaliment.

destruci 1 adj e nom dels dos genres (v. TdF), -úcia  : destruseire, -a / destruidor / destrusidor, -oira ; « enfant qui ne se plaît qu’à détruire, qui fripe ses habits en peu de temps » TdF ‘destrùssi’.

destruci 2 nm (v. TdF ‘destrùssi’) / destrúcia (abs. Dicort) : trenca cebas (insècte) (Gryllotalpa vulgaris)

destructible, -bla adj, cf Ubaud Dicort : « destructible » (Rapin)

destructiu, -iva adj, cf Ubaud Dicort : « destructif, ive » TdF ‘destrutiéu’

destructor, -tritz adj e n, cf Ubaud Dicort : « destructeur, -trice » (Laus), v. çaisús (destruci 1), « nm, destructeur, dissipateur, prodigue, v. destruci 1 plus usité » TdF ‘destrutour’.

destructuracion nf, cf Ubaud Dicort : « déstructuration » (Per Noste)

destructurar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, déstructurer » (Per Noste)

destruidor nm, cf Ubaud Dicort : v. destructor. (v. TdF jos ‘destrutour’)

destruiment / destrusiment nm (los 2, R. III, 562) : destruccion.

destruire / destruir [ ~ destruïr] (v. tr.) : demolir / arroïnar.

destruire / destruir [ ~ destruïr] (se) v pron : se demolir / s'arroïnar.

destruit, -ida adj, cf Ubaud Dicort : « détruit, uite ; abattu, ue » TdF jos ‘destruire’

destruseire, -eira (~ -eiritz) adj e n, cf Ubaud Dicort : « destructeur, trice » TdF.  (v. destructor)

destrusent, -a adj, cf Ubaud Dicort : « qui détruit, délétère, v. destructiu » (v. TdF)

destrusidor nm, cf Ubaud Dicort : « destructeur » (Alibert)

destrusiment nm : v. destruiment.

destucat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : (v. DES- + tucat 2)

destudar (v. tr.) : atudar.

destuferlat [destufelat  (v. Ubaud Dicort e TdF ‘destufela’)], -ada adj : destimborlat, -ada / desturbelat, -ada.

desturbar [veire destorbar, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : doblet de destorbar.

desturbelar (v. tr.) : trebolar bravament ; destimborlar.

desturbelat, -ada : destuferlat, -ada / destimborlat, -ada.

desturbi nm : v. destorbi, cf Ubaud Dicort.

desturmelar (v. tr.) : nafrar al talon.

desturrar (v. tr.) : esturrassar / aplanar la tèrra.

desturrassar : forma pus expressiva de desturrar.

destutar : v. desentutar.

desuetud nf, cf Ubaud Dicort : « désuétude » (Rapin)

desulhar (v. tr.) : curar los uèlhs ; fatigar los uèlhs.

desulhar (se) : se fatigar los uèlhs de legir o de plorar.

desumanizacion nf, cf Ubaud Dicort : « déshumanisation » (Per Noste)

desumanizar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, déshumaniser » (Per Noste)

desunion : manca d'union.

desunir (v. tr.) : desseparar (t. a.)

desunit, -ida adj : en desacòrdi.

desvalabrar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, délabrer ; bouleverser » TdF

desvaler (v. intr.) : pèrdre de sa valor ; se desvalorar. (v. TdF)

desvalgut (< desvaler) part pass, cf Ubaud Dicort : « diminué de valeur (vieux) » (v. TdF ‘desvalé’)

desvalisar (v. tr.) : raubar / destroçar.

desvaloracion nf (abs. Dicort) : accion o resulta de pèrdre de sa valor, « dévaluation [v. devaluacion] » (Laus), « dévalorisation » (Rapin).

desvalorar (v. tr.) (v. Ubaud Dicort) / desvalorizar (v. desvalorizar) (v. tr.) : far pèrdre de valor, « dévaluer [v. devaluar], déprécier » (Laus), « dévaloriser » (Rapin).

desvalorizacion nf : desvaloracion, « dévalorisation » (Per Noste).

desvalorizant, -a adj, cf Ubaud Dicort : « dévalorisant, -e » (v. desvalorizar)

desvalorizar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, dévaloriser » (Per Noste). (v. desvalorar)

desvalorizar (se) : se desvalorar / pèrdre de sa valor.

desvantar (v. tr.) : descridar / dire de mal de q.q. o de quicòm.

desvaporar v, cf Ubaud Dicort : v. esvaporar. (v. TdF ‘devapora’)

desvaratjar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, écobuer, essarter » TdF

desvari nm : extravagància ; espingada ; escarbicada.

desvariaire, -aira [~ -airitz] adj e n : persona que desvària las autras.

desvariar (v. tr.) : secutar / tarridar / agarrir ; trebolar ; desgarar ; desesperar ; far venir fòl (s.f.)

desvariar (se) : se trebolar ; venir caluc / venir fòl (s.f.) ; se desesperar.

desvedelar (se) (v intr e pron (v. TdF)) : arribar pas a tèrme (en parlant d'una vaca)

Se desvedelèt pel tresen còp e la faguèrem partir.

 

 

desvedilhar (v. tr.) : copar las vedilhas d'un eisserment que l'òm ne vòl far un plant novèl ; desbarbenar un plant de vinha.

desvelament nm, cf Ubaud Dicort : « dévoilement » (Per Noste)

desvelar (v. tr.) : desenvelar / levar lo vel (t. a.)

desvelar (se) : se desenvelar (t. a.)

desvelh : estat de q.q. que pòt pas dormir.

desvelhar (v. tr.) : desrevelhar / despertar.

desvelhar (se) : se desrevelhar / se despertar.

desvelidoira nf, cf Ubaud Dicort : « démêloir, v. descotidor » (v. TdF)

desvelir v, cf Ubaud Dicort : « v tr, démêler les cheveux, v. descotir » (v. TdF)

desvencir (v. tr.) : vencir / crestar.

desventar (v. tr.) : suprimir de vent ; se metre a l'abric (mar.)

desventrar v, cf Ubaud Dicort : v. esventrar. (v. TdF jos ‘esventra’)

desverdegaire, -aira [~ -airitz] adj e n : q.q. que culhís la frucha tròp lèu.

desverdegar / desverdiar (v. tr.) : denantorar (culhir tròp lèu ; dalhar tròp lèu ; maridar tròp jove ; desrevelhar tròp lèu) ; desgordir (t. a.)

desverdegar / desverdiar (se) : se maridar tròp jove ; afolar / arribar pas a tèrme.

desverdegatge : accion de culhir tròp lèu.

desverdiar (v. tr.) : v. desverdegar.

desverenar (v. tr.) : enlevar lo veren ; bicar o cauçar las plantas afrabadas pel vent.

desverenar (se) : escampilhar son veren.

desvergar (v. tr.) : suprimir una vela (mar.) ; enlevar las candèlas de lors verguetas.

desverginada : despiuselada.

desverginaire adj e nm, cf Ubaud Dicort : « déflorateur » TdF ‘desvierginaire’

desverginar (v. tr.) : desflorar una verge ; despiuselar.

desvergonhadament adv, cf Ubaud Dicort : « impudiquement, effrontément, éhontément » (v. jos desvergonhat)

desvergonhar (v. tr.) : far vergonha ; desonorar ; pervertir.

desvergonhar (se) : pèrdre tota vergonha ; se pervertir.

desvergonhat, -ada adj : sens vergonha, « impudique, effronté, -e » (Brun Glossari Oc-Fr), « éhonté, -e » (v. Rapin).

« desverilhar » : v. desvedilhar.

desvernissar [ ~ desenvernissar] (v. tr.) : enlevar lo vernís.

desvernissar [ ~ desenvernissar] (se) v pron : pèrdre son vernís.

desverrolhar (v. tr.) : obrir lo verrolh.

desverrolhat, -ada adj (e non pas « desferrolhat » : « déverrouillé, ée » TdF jos ‘desferrouia’..

desvèrs nm [(TdF) ipercorr., veire devèrs 3, cf Ubaud Dicort] : desgetament.

desversar 1 [(TdF) ipercorr., veire deversar 1, cf Ubaud Dicort] (v. intr.) : asondar.

desversar (se) [veire deversar (se)] v pron : s'escampar ; se vojar.

desversar 2 [(Alibert) ipercorr., veire deversar, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : enversar ; virar al revèrs ; reversar ; cambavirar ; desgetar / envelar ; desvertegar. (v. TdF ‘desversa’)

desversar (se) [(Alibert) veire deversar (se)] v pron : tombar d'esquinas ; se cambavirar ; se desgetar / s'envelar. (v. TdF jos ‘desversa’)

desversat [veire deversat], -ada adj : t. a. çaisús, « renversé, déversé, bouleversé, ée » (v. TdF jos ‘desversa’).

desvertegar (v. tr.) : desmargar çò rebussat dins un vestit.

desvertegar (se) : desmargar son vestit rebussat.

desvertolhar (v. tr.) : desvolopar / desengolopar.

desvertolhar (se) : se desvolopar / se desengolopar.

desvesador, -doira adj : en atge (R. III, 235) d'èsser destetat, -ada.

desvesar (v. tr.) : « déshabituer » ; destetar / despopar. (Alibert)

desvesar (se) (v. çai sus) : se desacostumar de tetar.

desvesat, -ada : destetat, -ada / despopat, -ada.

desvestiment : accion de se desvestir.

desvestir (v. tr.) : desabilhar ; despensar ; degalhar.

desvestir (se) : se desabilhar ; se despolhar.

desvestison nf (arc.) : ancian drech senhoral. (v. TdF)

desviacion : desviadura / desviament (R. V, 541).

desviacionisme nm, cf Ubaud Dicort : « déviationisme » (Rapin)

desviacionista adj e n (dels dos genres), cf Ubaud Dicort :  « déviationiste » (Rapin)

desviadoira nf : desviament d'un canal « brêche par laquelle on dérive l’eau d’un canal » TdF.

desviador : corcha / acorcha (camin pus cort)

desviadura nf : desviament (R. V, 541) ; « fourvoiement » TdF.

desviament nm, cf Ubaud Dicort : « déviation » TdF

desviar (v. tr. e intr.) : desvirar ; desaviar ; pervertir ; derivar ; fugir als grands quatre pès ; descaminar.

desviar (se) : se desvirar ; se desaviar ; se pervertir ; s'enfugir als grands quatre pès ; se descaminar.

desvirada : destorn ; contorn ; bescontorn.

desviraire, -aira [~ -airitz] adj e n : que desvira (t. a.) (v. TdF)

desvirament : accion de desvirar quicòm (t. a.)

desvirar (v. tr.) : far virar en sens contrari ; desviar (t. a.) ; desversar ; metre çò de dessús dejós.

Desvirar una pascada.

Desvirar un riu.

desvirar (se) : se virar en sens contrari.

desviratge : tèrme tecnic de marina v. çaisús.

desvirolar (v. tr.) : desenrotlar ; debanar.

desvisar v, cf Ubaud Dicort (v. visar 3) : « v tr, dévisser » (Sèrras-Ess.). (v. desvissar)

desvisar (se) v pron : « se dévisser » (Sèrras-Ess.)

desvisatjar (v. tr.) : agachar los uèlhs dins los uèlhs ; insolentar en fàcia ; far baissar los uèlhs.

desvisatjar (se) : s'agachar los uèlhs dins los uèlhs.

« desvissar » v (fr. de la l.p. [Laus, Lèbre, Lagarde...]) (non preconizat Dicort) : v. desmorenar e desvisar, cf Ubaud Dicort.

« desvissar (se) » (fr.) v pron (non preconizat Dicort) : v. se desmorenar. e desvisar (se) , cf Ubaud Dicort

desvistar (v. tr.) (non preconizat Dicort) : apercebre ; descobrir ; susprene ; reconéisser. (v. devistar)