|
||||
|
|
|
|
|
|
destrigar 1 (v. tr.) (v. Ubaud Dicort e TdF ’destriga 1’) : brandir q.q. / bolegar q.q. ; forçar q.q. a se bolegar ; desempachar / tirar d'afar ; divertir. destrigar (se) : se bolegar ; s'afanar ; s'ocupar ; se desempachar / se tirar d'afar ; se divertir. destrigar 2 v, cf Ubaud Dicort : « v tr, gêner, contraindre, embarrasser, contrarier, empêcher, détourner, arrêter, déranger, détraquer, v. destorbar, destrainar » (v. TdF ’destriga 2’) destrigar (se) v pron, cf Ubaud Dicort : « se détraquer, s’arrêter, en parlant d’une machine » TdF jos ‘destriga 2’ destrigon nm, cf Ubaud Dicort : « gaspillage » TdF destrionfar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, t. de jeu de cartes, faire tomber les atouts, priver d’atouts » (v. TdF ‘destrounfla’ e jos ‘trionfla’) destripar v, cf Ubaud Dicort : v. estripar. (v. TdF jos ‘estripa’) destroçaire, -aira n, cf Ubaud Dicort : « nm, détrousseur, voleur de grand chemin, v. sacamand, bregand » (v. TdF ‘destroussaire’) destrocar (v. tr.) : desmargar las ustras agrumeladas. (v. TdF) destroçar (v. tr.) : desvalisar ; raubar ; « défaire un paquet » TdF ‘destroussa’. destrocatge nm, cf Ubaud Dicort : « action de détacher les huîtres agglomérées » TdF destrocelaire, -aira n, cf Ubaud Dicort : (v. destrocelar) destrocelar (v. tr.) : desemmalholar un nenon. destronar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, détrôner » TdF destropar [ ~ desestropar] (v. tr.) : destroçar ; destrocelar ; desvolopar ; despaquetar / desempaquetar. destropelar (v. tr.) : escampilhar un tropèl ; desseparar / destriar del tropèl. destropelar (se) : s'escampilhar. destruccion (R. III, 562) : desròc / avaliment. destruci 1 adj e nom dels dos genres (v. TdF ), -úcia : destruseire, -a / destruidor / destrusidor, -oira ; « enfant qui ne se plaît qu’à détruire, qui fripe ses habits en peu de temps » TdF ‘destrùssi’. destruci 2 nm (v. TdF ‘destrùssi’) / destrúcia (abs. Dicort) : trenca cebas (insècte) (Gryllotalpa vulgaris) destructible, -bla adj, cf Ubaud Dicort : « destructible » (Rapin) destructiu, -iva adj, cf Ubaud Dicort : « destructif, ive » TdF ‘destrutiéu’ destructor, -tritz adj e n, cf Ubaud Dicort : « destructeur, -trice » (Laus), v. çaisús (destruci 1), « nm, destructeur, dissipateur, prodigue, v. destruci 1 plus usité » TdF ‘destrutour’. destructuracion nf, cf Ubaud Dicort : « déstructuration » (Per Noste) destructurar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, déstructurer » (Per Noste) destruidor nm, cf Ubaud Dicort : v. destructor. (v. TdF jos ‘destrutour’) destruiment / destrusiment nm (los 2, R. III, 562) : destruccion. destruire / destruir [ ~ destruïr] (v. tr.) : demolir / arroïnar. destruire / destruir [ ~ destruïr] (se) v pron : se demolir / s'arroïnar. destruit, -ida adj, cf Ubaud Dicort : « détruit, uite ; abattu, ue » TdF jos ‘destruire’ destruseire, -eira (~ -eiritz) adj e n, cf Ubaud Dicort : « destructeur, trice » TdF. (v. destructor) destrusent, -a adj, cf Ubaud Dicort : « qui détruit, délétère, v. destructiu » (v. TdF) destrusidor nm, cf Ubaud Dicort : « destructeur » (Alibert) destrusiment nm : v. destruiment. destucat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : (v. DES- + tucat 2) destudar (v. tr.) : atudar. destuferlat [destufelat (v. Ubaud Dicort e TdF ‘destufela’)], -ada adj : destimborlat, -ada / desturbelat, -ada. desturbar [veire destorbar, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : doblet de destorbar. desturbelar (v. tr.) : trebolar bravament ; destimborlar. desturbelat, -ada : destuferlat, -ada / destimborlat, -ada. desturbi nm : v. destorbi, cf Ubaud Dicort. desturmelar (v. tr.) : nafrar al talon. desturrar (v. tr.) : esturrassar / aplanar la tèrra. desturrassar : forma pus expressiva de desturrar. destutar v : v. desentutar. desuetud nf, cf Ubaud Dicort : « désuétude » (Rapin) desulhar (v. tr.) : curar los uèlhs ; fatigar los uèlhs. desulhar (se) : se fatigar los uèlhs de legir o de plorar. desumanizacion nf, cf Ubaud Dicort : « déshumanisation » (Per Noste) desumanizar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, déshumaniser » (Per Noste) desunion : manca d'union. desunir (v. tr.) : desseparar (t. a.) desunit, -ida adj : en desacòrdi. desvalabrar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, délabrer ; bouleverser » TdF desvaler (v. intr.) : pèrdre de sa valor ; se desvalorar. (v. TdF) desvalgut (< desvaler) part pass, cf Ubaud Dicort : « diminué de valeur (vieux) » (v. TdF ‘desvalé’) desvalisar (v. tr.) : raubar / destroçar. desvaloracion nf (abs. Dicort) : accion o resulta de pèrdre de sa valor, « dévaluation [v. devaluacion] » (Laus), « dévalorisation » (Rapin). desvalorar (v. tr.) (v. Ubaud Dicort) / desvalorizar (v. desvalorizar) (v. tr.) : far pèrdre de valor, « dévaluer [v. devaluar], déprécier » (Laus), « dévaloriser » (Rapin). desvalorizacion nf : desvaloracion, « dévalorisation » (Per Noste). desvalorizant, -a adj, cf Ubaud Dicort : « dévalorisant, -e » (v. desvalorizar) desvalorizar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, dévaloriser » (Per Noste). (v. desvalorar) desvalorizar (se) : se desvalorar / pèrdre de sa valor. desvantar (v. tr.) : descridar / dire de mal de q.q. o de quicòm. desvaporar v, cf Ubaud Dicort : v. esvaporar. (v. TdF ‘devapora’) desvaratjar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, écobuer, essarter » TdF desvari nm : extravagància ; espingada ; escarbicada. desvariaire, -aira [~ -airitz] adj e n : persona que desvària las autras. desvariar (v. tr.) : secutar / tarridar / agarrir ; trebolar ; desgarar ; desesperar ; far venir fòl (s.f.) desvariar (se) : se trebolar ; venir caluc / venir fòl (s.f.) ; se desesperar. desvedelar (se) (v intr e pron (v. TdF)) : arribar pas a tèrme (en parlant d'una vaca) Se desvedelèt pel tresen còp e la faguèrem partir.
|
|
desvedilhar (v. tr.) : copar las vedilhas d'un eisserment que l'òm ne vòl far un plant novèl ; desbarbenar un plant de vinha. desvelament nm, cf Ubaud Dicort : « dévoilement » (Per Noste) desvelar (v. tr.) : desenvelar / levar lo vel (t. a.) desvelar (se) : se desenvelar (t. a.) desvelh : estat de q.q. que pòt pas dormir. desvelhar (v. tr.) : desrevelhar / despertar. desvelhar (se) : se desrevelhar / se despertar. desvelidoira nf, cf Ubaud Dicort : « démêloir, v. descotidor » (v. TdF) desvelir v, cf Ubaud Dicort : « v tr, démêler les cheveux, v. descotir » (v. TdF) desvencir (v. tr.) : vencir / crestar. desventar (v. tr.) : suprimir de vent ; se metre a l'abric (mar.) desventrar v, cf Ubaud Dicort : v. esventrar. (v. TdF jos ‘esventra’) desverdegaire, -aira [~ -airitz] adj e n : q.q. que culhís la frucha tròp lèu. desverdegar / desverdiar (v. tr.) : denantorar (culhir tròp lèu ; dalhar tròp lèu ; maridar tròp jove ; desrevelhar tròp lèu) ; desgordir (t. a.) desverdegar / desverdiar (se) : se maridar tròp jove ; afolar / arribar pas a tèrme. desverdegatge : accion de culhir tròp lèu. desverdiar (v. tr.) : v. desverdegar. desverenar (v. tr.) : enlevar lo veren ; bicar o cauçar las plantas afrabadas pel vent. desverenar (se) : escampilhar son veren. desvergar (v. tr.) : suprimir una vela (mar.) ; enlevar las candèlas de lors verguetas. desverginada : despiuselada. desverginaire adj e nm, cf Ubaud Dicort : « déflorateur » TdF ‘desvierginaire’ desverginar (v. tr.) : desflorar una verge ; despiuselar. desvergonhadament adv, cf Ubaud Dicort : « impudiquement, effrontément, éhontément » (v. jos desvergonhat) desvergonhar (v. tr.) : far vergonha ; desonorar ; pervertir. desvergonhar (se) : pèrdre tota vergonha ; se pervertir. desvergonhat, -ada adj : sens vergonha, « impudique, effronté, -e » (Brun Glossari Oc-Fr), « éhonté, -e » (v. Rapin). « desverilhar » v : v. desvedilhar. desvernissar [ ~ desenvernissar] (v. tr.) : enlevar lo vernís. desvernissar [ ~ desenvernissar] (se) v pron : pèrdre son vernís. desverrolhar (v. tr.) : obrir lo verrolh. desverrolhat, -ada adj (e non pas « desferrolhat » : « déverrouillé, ée » TdF jos ‘desferrouia’.. desvèrs nm [(TdF) ipercorr., veire devèrs 3, cf Ubaud Dicort] : desgetament. desversar 1 [(TdF) ipercorr., veire deversar 1, cf Ubaud Dicort] (v. intr.) : asondar. desversar (se) [veire deversar (se)] v pron : s'escampar ; se vojar. desversar 2 [(Alibert) ipercorr., veire deversar, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : enversar ; virar al revèrs ; reversar ; cambavirar ; desgetar / envelar ; desvertegar. (v. TdF ‘desversa’) desversar (se) [(Alibert) veire deversar (se)] v pron : tombar d'esquinas ; se cambavirar ; se desgetar / s'envelar. (v. TdF jos ‘desversa’) desversat [veire deversat], -ada adj : t. a. çaisús, « renversé, déversé, bouleversé, ée » (v. TdF jos ‘desversa’). desvertegar (v. tr.) : desmargar çò rebussat dins un vestit. desvertegar (se) : desmargar son vestit rebussat. desvertolhar (v. tr.) : desvolopar / desengolopar. desvertolhar (se) : se desvolopar / se desengolopar. desvesador, -doira adj : en atge (R. III, 235) d'èsser destetat, -ada. desvesar (v. tr.) : « déshabituer » ; destetar / despopar. (Alibert) desvesar (se) (v. çai sus) : se desacostumar de tetar. desvesat, -ada : destetat, -ada / despopat, -ada. desvestiment : accion de se desvestir. desvestir (v. tr.) : desabilhar ; despensar ; degalhar. desvestir (se) : se desabilhar ; se despolhar. desvestison nf (arc.) : ancian drech senhoral. (v. TdF) desviacion : desviadura / desviament (R. V, 541). desviacionisme nm, cf Ubaud Dicort : « déviationisme » (Rapin) desviacionista adj e n (dels dos genres), cf Ubaud Dicort : « déviationiste » (Rapin) desviadoira nf : desviament d'un canal « brêche par laquelle on dérive l’eau d’un canal » TdF. desviador : corcha / acorcha (camin pus cort) desviadura nf : desviament (R. V, 541) ; « fourvoiement » TdF. desviament nm, cf Ubaud Dicort : « déviation » TdF desviar (v. tr. e intr.) : desvirar ; desaviar ; pervertir ; derivar ; fugir als grands quatre pès ; descaminar. desviar (se) : se desvirar ; se desaviar ; se pervertir ; s'enfugir als grands quatre pès ; se descaminar. desvirada : destorn ; contorn ; bescontorn. desviraire, -aira [~ -airitz] adj e n : que desvira (t. a.) (v. TdF) desvirament : accion de desvirar quicòm (t. a.) desvirar (v. tr.) : far virar en sens contrari ; desviar (t. a.) ; desversar ; metre çò de dessús dejós. Desvirar una pascada. Desvirar un riu. desvirar (se) : se virar en sens contrari. desviratge : tèrme tecnic de marina v. çaisús. desvirolar (v. tr.) : desenrotlar ; debanar. desvisar v, cf Ubaud Dicort (v. visar 3) : « v tr, dévisser » (Sèrras-Ess.). (v. desvissar) desvisar (se) v pron : « se dévisser » (Sèrras-Ess.) desvisatjar (v. tr.) : agachar los uèlhs dins los uèlhs ; insolentar en fàcia ; far baissar los uèlhs. desvisatjar (se) : s'agachar los uèlhs dins los uèlhs. « desvissar » v (fr. de la l.p. [Laus, Lèbre, Lagarde...]) (non preconizat Dicort) : v. desmorenar e desvisar, cf Ubaud Dicort. « desvissar (se) » (fr.) v pron (non preconizat Dicort) : v. se desmorenar. e desvisar (se) , cf Ubaud Dicort desvistar (v. tr.) (non preconizat Dicort) : apercebre ; descobrir ; susprene ; reconéisser. (v. devistar) |
|
|
|
|
|
|