destornicar (v. tr.) : far vitament e plan. (v. vitament)

destorniós, -osa : que desrenga bravament.

destorrada : desgèl.

destorrar (v. tr. e intr.) : adoçar / desgelar.

destorrar (se) : s'adoçar / se desgelar.

destorrat, -ada : desgelat, -ada.

destòrs, -a adj, cf Ubaud Dicort : « détors, orse, détordu, ue » (v. TdF jos ‘destorse’). (v. tòrs 2, torçut)

destorsion / distorsion  nf (v. Ubaud Dicort) : v. distorsion.

destortilhar v : v. desentortibilhar (abs. Dicort) ; v. desentortilhar.

Un enrambolh de cordilhs es pas de bon destortilhar.

destortonar (v. tr.) : amalugar / desancar. (v. TdF)

destortonar (se) : s'amalugar / se desancar. (v. Alibert)

destortonat, -ada : amalugat, -ada / desancat, -ada.

destoscaire, -aira [~ -airitz] adj e n : persona que desbosca / desmata / desanisa.

destoscar (v. tr.) : desboscar / desmatar / desanisar.

dèstra nf, cf Ubaud Dicort : « la dextre, la droite, le côté droit, par opposition à senèstra (vieux) » (v. TdF ‘dèstro’)

destrabalhar (v. intr.) : plegar de trabalhar ; refusar de trabalhar / caumar.

destracada nf, cf Ubaud Dicort : « parole ou action d’une personne détraquée, extravagance » TdF

destracament nm, cf Ubaud Dicort : « action de détraquer, dislocation, désordre » TdF

destracanaire : mena de debanaire de molin de seda.

destracanar (v. tr.) : debanar / desvòlzer / desvòuzer.

destracar v, cf Ubaud Dicort : « v tr et intr, détraquer, démonter, tracasser ; perdre la tête, délirer, extravaguer » TdF

destracassar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, tracasser, déranger, distraire » TdF

destrachiment : abastardiment / anequeliment.

destrachir (v. tr. e intr.) : descréisser / s'abastardir.

destrachit, -ida : abastardit, -ida.

destractaire, -aira (~ -airitz) n, cf Ubaud Dicort : « celui, celle qui détracte » TdF ‘destrataire’. (v. çai jos)

destractar v, cf Ubaud Dicort : « v tr et intr, détracter, dénigrer, médire » TdF ‘destrata’

destrador nm, cf Ubaud Dicort : « arpenteur » (L. 121) (v. çai jos)

destradura nf, cf Ubaud Dicort : « arpentage (vieux) » TdF

destrafegar (v. tr.) : desembolhar / desenrambolhar ; dessobtar / descobrir ; desterrar ; magencar.

destrafegat, -ada : t. a. çaisús.

destrainar (v. tr.) : desrengar ; desvirar ; far fugir ; desabituar / desacostumar.

destrainar (se) : se desabituar / se desacostumar...

destrainat, -ada : desabituat, -ada / desacostumat, -ada.

destraire nm (TdF ; abs. Dicort) , -aira (v. destrar) : arpentaire, -a.

destral 1 nm : pigassa.

destral 2 nm, cf Ubaud Dicort : « direction indiquée » (v. TdF ‘destrau 2’)

destralada : còp de pigassa.

destralassa nf, cf Ubaud Dicort : « grosse hache, grande hache » TdF

destralejar (v. tr.) : tustar a còps de pigassa / pigassar.

destraleta nf, cf Ubaud Dicort : « hachette » TdF

destralon nm, cf Ubaud Dicort : « petit hachereau, hache tout petite » TdF

destramar (v. tr.) : desordir / destéisser.

destrambalat (Alibert) [veire destrampalat, cf Ubaud Dicort], -ada : malabilhadàs, -assa. 

dèstrament adv, cf Ubaud Dicort : « adroitement » TdF

destrampalar (v. tr.) (v. TdF jos ‘destimbourla’) : destrantalhar. (v. destimborlar)

destrampalar (se) : se desmargar / se destrantalhar.

destrampalat, -ada adj e n, cf Ubaud Dicort : v. destimborlat. (v. destrampalar)

destranhaire, -aira adj e n, cf Ubaud Dicort : (v. destranhar)

destranhar (v. tr) : estranhar. v. estranhar, « détranger, étranger, éloigner par un accueil froid, v. estrangir ; désaccoutumer, déshabituer, séparer, détourner, v. destrainar » (v. TdF ‘destragna’).

destranquilizar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, troubler la tranquillité, v. conturbar » (v. TdF)

destrantalhament nm, cf Ubaud Dicort : « ébranlement » (Brun Glossari Oc-Fr, Faure)

destrantalhar (v. tr.) : malmenar ; perturbar  « ébranler ; faire vaciller ; déranger la santé » (Alibert) ; desmargar.

D'aver pas capitat, aquò lo destrantalhèt.

destrantalhar (se) : se desmargar / se destrampalar.

destrantalhat, -ada : t. a. çaisús.

Un carri tot destrantalhat.

destrantolar (v. tr.) : brandir / far trantolar ; desgrotlar / desagrotlar.

destrapa : trapa (engana o trauc per trapar un animal)

destrapada : desbosigada ; espingada / escarbicada.

destrapalada : extravagància / espetorida / còp de cap / espingada / escarbicada.

destrapalar : destrapar. v. caijós.

destrapar (v. tr.) : desbosigar / eissartar / desenromegar.

destrar (v. tr.) : arpentar (mesurar) los camps. (v. dèstre 1)

destrassonar (v. tr.) : desrevelhar en subresòm.

destrassonar (se) : se desrevelhar en subresòm.

destrastar (v. tr.) : demolir un trast (galatàs) ; demolir un ponde (plancat)

destraucaire, -aira ( ~ -airitz) adj e n, cf Ubaud Dicort : « celui, celle qui découvre, qui trouve, dénicheur, euse » TdF

destraucar [ ~ desentraucar] (v. tr.) : tirar de son trauc ; dessobtar / descobrir ; desanisar ; desenterrar ; desempetegar.

destraucar [ ~ desentraucar] (se) v pron : se desempetegar / se tirar d'afar.

destrauquet, -a n, cf Ubaud Dicort : « fin dénicheur, habile découvreur » TdF

 

 

destravar [ ~ desentravar] (v. tr.) : enlevar las entravas / desentravar ; donar d'ample a las cambas d'un nenon.

destraversar (v. tr.) : enlevar çò qu'es en travèrs.

destraversar (se) : se tirar de pels passes.

destraviar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, dévoyer, détourner du chemin, déranger du travail, v. desaviar, destorbar, destornar » (v. TdF)

dèstre 1 nm : anciana mesura de longor de 4 m. 22, « perche servant à arpenter ; mesure agraire ; borne, terme » TdF ‘dèstre 1’ ; « espace libre sur la limite d’une propriété, entre une bâtisse et le champ contigu ; lisière, berge, v. rara » (v.TdF suppl.)

I va a grand dèstre, il y va à grands pas, à grands gestes.(v. TdF)

A grand dèstre : a tustassals.

A plen dèstre : a plenas mans.

Aver de dèstre, avoir de la marge. (TdF suppl)

dèstre 2, -tra adj : drech, -a ; adrech, -a.

Braç dèstre : braç drech.

dèstre 3 nm, cf Ubaud Dicort : « le côté dextre ou droit ; guide d’un cheval, v. tornadoira ; adresse, bonne grâce » (v. TdF ‘dèstre 2’)

Èsser en dèstre : èsser de letz, « être en extase, en chaleur, dans le ravissement, ébahi » (v. Ubaud Dicort e TdF).

« destrecesir » : v. destrechesir.

destrech 1 (subs. m.) : truèlh / prensa ; congrelh / ferrador / talhièr de fabre per ferrar ;

destrech 2 (subs. m.) : pas / còl / clusa.

destrech 3, -a adj : estrech, -a (lo contrari de larg, -a)

destrecha : accion de sarrar, de cachar / pression / constrenta / constrencha ; destressa ; exaccion (R. II, 22).

destrechament adv, cf Ubaud Dicort : « étroitement, strictement, rigoureusement » (L. 121)

destrechan, -a adj : estrech, -a ; angulós, -a (R. II, 86).

destrechesir / destrecesir [veire destrechesir, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : far venir estrech, -a.

destrechesir / destrecesir [veire destrechesir] (se) v pron : retirar / venir pus estrech, -a.

destrechesit / destrecesit [veire destrechesit], -ida adj : pus estrech, -a.

destrechièr, -ièira adj, cf Ubaud Dicort : v. estrechet. (v. TdF ‘destrechié)

destrefelida : entrefelida / estòrsa.

destrefelir (se) : s'entrefelir / se far una estòrsa.

destrefelit, -ida : estat de q.q. que s'es facha una estòrsa.

destrelingar (v. tr.) : enlevar lo cable d'una ancora (mar.)

destreman [adj dels dos genres (v. Ubaud Dicort p. 150 e TdF)], -a : qu'es pas plan a portada de man. (v. dextreman)

A destreman, qui n’est pas bien à portée de main, qui est éloigné. (Palay)

destremar [veire estremar, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : rengar / estremar / reclamar.

destrempa 1 nf, cf Ubaud Dicort : « détrempe ; gouache » TdF

destrempa 2 nf : accion de diluir dins un liquid.

destrempament : accion de destrempar. v. çaijós.

destrempar 1 (v. tr.) : eissemar (trempar e sabonar lo linge per lo destacar abans de lo far bolir) ; diluir ; banhar.

destrempar (se) : se banhar bravament ; se diluir.

destrempar 2 : (levar la trempa a l’acièr), cf Ubaud Dicort.

destrempe (subs.) : terren umid.

destrenaire : aplech per destrenar quicòm / descotidor.

destrenar (v. tr.) : desmargar una trena ; desenrambolhar lo pel.

destrenar (se) : se desmargar ; se desenrambolhar lo pel.

destrench, -a (< destrénher) adj, cf Ubaud Dicort : « pressuré, pressé, ée » TdF jos ‘destregne’

destrénger : v. destrénher.

destrenhatge nm, cf Ubaud Dicort : « pressurage » (v. TdF)

destrenhedor : cunh de fèrre de mòla de molin que se pòt remplaçar per un cunh de fust pr'amor de sarrar mai ; retira / desbarràs.

destrenheire [nm (v.Ubaud Dicort  e TdF ‘destregnèire’)], -a : trolhaire / trulhaire, -a de vendémia ; degalhaire, -a.

destrenhement nm, cf Ubaud Dicort : « contrainte » (L. 121) ; « embarras, tourment » (Honnorat)

destrénher [ ~ estrénher] / destrénger [veire destrénher, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : trolhar / trulhar la vendémia ; constrénher / sarrar (t. a.) ; netejar / desbarrassar ; reclamar quicòm que rebala ; degalhar.

destressa : desrei / destorbi / treboladís / desvari.

« destressonar » (destressonar v) : v. destrassonar.

destriadura : accion o resulta de se dralhar (estòfa)

destriaire, -aira [~ -airitz] : persona que discernís, que descobrís...

destriament nm : accion o resulta de distinguir, « discernement, déchiffrement, choix » TdF ; « éraillure » (Alibert).

destriar (v. tr.) : distinguir ; discernir ; reconéisser ; dessobtar / descobrir ; desmesclar ; desseparar ; desembolhar / desenrambolhar.

Destriar çò melhor es pas totjorn de bon far.

destriar (se) : diferir ; se desseparar ; s'esclarir (venir clar) ; se dralhar / se segar / se frangilhar (estòfa)

destriat, -ada adj : t. a. de destriar, « distingué, discerné, déchiffré, démêlé, éraillé, ée » .

destriatge nm, cf Ubaud Dicort : (v. destriar)

destric : abeluc (adreça) ; anar deglende (desgatjat) ; divertiment / despòrt ; desrengament ; embarràs ; desvari / destressa ; treboladís.

destricar (v. tr.) : desbarrassar ; desgatjar.

destricat, -ada : desgatjat, -ada / deglende, -a.

destrièr 1 nm (v. Ubaud Dicort e TdF ‘destrié), -ièira (subs.) : caval de batalha (tengut de la man drecha per l'escudièr) ; bèstia del tropèl que tira davant (qu'es totjorn primièira) ; buòu, vaca, muòl del primièr latz (que tira pas qu'a drecha) ; persona drechièira ; martelàs de fabre.

destrièr 2, -ièira (adj.) : adrech, -a ; « alerte, léger » (Alibert).

destriga nf, cf Ubaud Dicort : « dérangement, trouble » TdF

destrigament nm, cf Ubaud Dicort : « retard, embarras, détresse (vieux) » TdF