destançonar (v. tr.) : enlevar los espigons.

destançonar (se) : pèrdre sos espigons.

destànher (v. intr.) : desconvenir.

destapada : trencada dobèrta amb un palavèrs.

destapador nm, cf Ubaud Dicort : « tire-bouchon » (Rapin)

destapaire, -aira [~ -airitz] : persona que destapa t. a. çaijós.

destapar (v. tr.) : tirar lo tap / enlevar un tap ; desfonzar ; descobrir ; desvelar.

destapar (se) : pèrdre son tap ; se descobrir.

destapat, -ada : t. a. de destapar transitiu.

destapatge : accion o resulta de destapar o de se destapar.

destapiar (v. tr.) : demolir una paret de tàpia.

destapissar (v. tr.) : enlevar una tapissariá / enlevar lo papièr florat que tapissa una paret.

destaponar (v. tr.) : destapar.

destara nf, cf Ubaud Dicort : « tare, v. tara ; diminution de prix, baisse » TdF

« destaranhar » / « destarinhar » : v. destelaranhar.

destaravelat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « détraqué, écervelé, ée » TdF

destarir (v. tr.) : tarir / agotar.

« destatarinar » : v. destelaranhar.

destaupar v (non preconizat Dicort) : v. destalpar.

destaussa nf, cf Ubaud Dicort : « détaxe » (Fettuciari, Sèrras)

destaussar (v. tr.) : destaxar (v. R. V, 309 ‘taxar’).

« destautiá » (destautiá nf) : v. estautiá.

destavelar (v. tr.) : desbilhar (destibar las còrdas d'una carreta)

destecar (v. tr.) : descoscolhar / desgrunar / descufelar.

destéisser (v. tr.) : desordir / destramar.

destelaranhador : desrantelador. v. desrantelador.

destelaranhar (v. tr.) : desrantelar. v. desrantelar.

destelh : frucha vermenada que tomba de l'arbre.

destelhar (v. intr.) : tombar de l'arbre (frucha vermenada) ; netejar lo cambe.

destemplat, -ada : destibat, -ada.

destemporat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « hors de saison, dont la saison est dérangée » TdF suppl ;  « anachronique, hors du temps » (Lexic M. Roqueta)

destench, -a adj, cf Ubaud Dicort : « déteint, einte » TdF jos ‘destegne’

destenchurar (v. tr. e intr.) : destintar / pèrdre sa tinta.

destenda nf : clavelet / palheta d'arma de fuòc ; tenda (engana per trapar d'animals) ; « détente (de l’esprit) » (v. Rapin) ; (dins l’espòrt), cf Ubaud Dicort.

destendar (v. tr.) : plegar una tenda ; plegar las tendas.

destendilhar (v. tr.) : desmargar lo cap d'un araire, d'una mossa ; rompre l'araire / copar la mossa ; desconcertar.

destendilhar (se) : se desmargar ; se rompre ; s'arrenar.

destendre (v. tr.) : destesar / destibar.

destendre (se) : se destesar / se destibar.

destendut, -uda (< destendre) part pass e adj, cf Ubaud Dicort : « détendu, ue » TdF jos ‘destèndre’

destenebrar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, étourdir avec le bruit de Ténèbres [v. tenèbras], avec une crécelle ; assourdir, ennuyer, inquiéter » TdF

destenembrar (v. tr.) : far pèrdre la memòria ; desconcertar / descontenenciar / trebolar.

destenembrar (se) : oblidar ; se trebolar / se desconcertar.

destenembrat, -ada : desmemoriat, -ada ; trebolat, -ada.

M'èri complètament destenembrat de tot aquò.

destenembre : oblidança / oblit (los 2, R. IV, 354).

Per destenembre : per mesgarda.

desténher v, cf Ubaud Dicort : « v tr et intr, déteindre, v. destenchurar, passir ; éteindre, v. amorçar » (v. TdF ‘destegne’)

destepar (v. tr. e intr.) : pàisser a bèl cais e desrabar l'èrba ; desbosigar.

destermenaire, -aira [~ -airitz] adj e n : que desrenga bravament ; que trebola.

destermenament : treboladís ; calcin.

destermenar (v. tr.) : metre fòra limits ; trebolar ; desconcertar ; vexar (R. V, 532).

destermenar (se) : se desrengar / se trebolar / se calcinar ; se desconcertar ; trespassar los limits / passar l'òsca (t. a.), se vexar (R. V, 532).

destermenat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « démesuré, déréglé, troublé, déconcerté, abîmé, gâté ; emporté, ée ; violent, ente, hors de soi, chagrin, ine ; querelleur, tapageur, euse » TdF jos ‘destermena’

desterminar (se) v pron (Alibert) [ipercorr., veire determinar (se), cf Ubaud Dicort] : s'esperforçar. (v. determinat 2)

desterrar v, cf Ubaud Dicort : v. desenterrar.

desterrejar v, cf Ubaud Dicort : « v tr et intr, transporter de la terre » TdF

desterrenar (se) v pron, cf Ubaud Dicort : « se découvrir, en parlant de la terre qui paraît quand la neige fond » TdF

destesar (v. tr.) : destendre / destibar.

destesar (se) : se destendre / se destibar.

destescut, -uda (< destéisser) part pass e adj, cf Ubaud Dicort : « détissé, ée » (v. TdF ‘destèisse’)

destestadura : raca agra en cima de tina.

destestar (v. tr.) : magencar la cima / descapitar ; assucar.

destetada nf, cf Ubaud Dicort : « sevrage » TdF suppl

 

 

destetadis, -issa adj : « en âge d’être sevré, ée » TdF suppl

destetador, -doira adj (v. Ubaud Dicort e TdF) : en atge (R. III, 235) d'èsser destetat, -ada ; « dégoûtant » (Alibert).

destetar (v. tr.) : despopar / deslachar / desmamar.

destetat, -ada : despopat / deslachat / desmamat, -ada.

desteular (v. tr.) : enlevar los teules / descobrir un ostal.

desteular (se) : pèrdre sos teules.

desteulissaire, -aira (~ -airitz) adj e n, cf Ubaud Dicort : « celui, celle qui enlève les tuiles, qui découvre les toitures » TdF

destibar (v. tr.) : destesar / destendre.

destibar (se) : se destesar / se destendre.

destillacion [veire distillacion] nf : accion o resulta de destillar.

destillador [veire distillador 1] nm : alambic.

destillaire [veire distillaire], -aira n : persona que destilla.

destillament [veire distillament] nm : accion o resulta de destillar.

destillar [veire distillar, cf Ubaud Dicort] (v. tr. e intr.) (v. tanben distillar e derivats. De notar la forma estilhar)  : laissar gotar un liquid o un chuc ; far vaporizar quicòm e lo laissar gotejar glop per glop ; « dégoutter, v. lagremejar » (v. TdF ‘destila’).

destillariá [veire distillariá] nf : fabrica que i se destilla.

destimborlada (a la -) loc adv, cf Ubaud Dicort : « follement » TdF jos ‘destimbourla’)

destimborlaire, -aira [~ -airitz] adj e n : que trebola ; que fa venir caluc, -uga.

destimborlar (v. tr.) : desrengar ; desmargar ; trebolar ; destrantalhar ; desvariar ; far venir caluc -uga.

destimborlar (se) : se destrantalhar ; venir caluc, -uga.

destimborlat, -ada : trebolat, -ada / desvariat, -ada / destorbat, -ada / desturbelat, -ada / destuferlat, -ada.

Destimborlat o es totjorn estat !

destimbrar (v. tr.) : destibar las còrdas d'un tambor.

destimbrar (se) : se destibar ; pèrdre son timbre (son)

destin : astre / sòrt / fin.

destinacion : astre / sòrt / fin ; lòc d'arribada.

destinada : astrada / destin.

destinar (v. tr.) : fixar per avança lo sòrt de quicòm o de q.q. ;

destinar (se) : s'avodar per avança a far quicòm.

destinatari [, -ària] n : persona que tala causa li es mandada.

destinelar (v. tr.) : tirar lo vin de la tina / colar lo vin.

destinelatge : accion o resulta de colar lo vin.

destinga nf, cf Ubaud Dicort : « distinction, différence » (v. TdF).  « destinga » : v. distincion.

« destinguir » : v. distinguir.

destintar (v. tr. e intr.) : far pèrdre sa tinta ; pèrdre sa tinta.

destintarrar (v. tr.) : destrantalhar.

destitucion nf, cf Ubaud Dicort : « destitution » TdF

destituible ~ destituïble, -bla adj, cf Ubaud Dicort : « destituable » (Laus)

destituir [ ~ destituïr] (v. tr.) : despossedir q.q. d'una carga o d'una dignitat.

destituit [ ~ destituït], -ida adj : despossedit, -ida.

destocar (v. tr.) : desgrossir. v. desgrossir.

destombar (v. tr.) : desconcertar ; descontenenciar ; tombar de fòrt naut (s.f.)

destombat, -ada : estabosit, -ida.

destonar (v. intr.) : èsser pas dins lo ton (votz, color...), « détonner » (Rapin). (# detonar)

destopar (v. tr.) : enlevar l'estopa ; destaponar.

destorb ~ destorbe nm, cf Ubaud Dicort : v. destorbe 1.

destorbaire, -aira [~ -airitz] adj e n : persona que destorba, que desrenga.

destorbament : destorbi / desturbi / desrengament.

destorbamestièr nm, cf Ubaud Dicort : « celui qui dérange, importun, trouble-fête » TdF ‘destourbo-mestié’

destorbar / desturbar [veire destorbar, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : trebolar bravament ; desrengar ; desajudar ; desempachar ; embestiar.

destorbar / desturbar [veire destorbar] (se) v pron : se trebolar bravament.

destorbe 1 nm ~ destorb nm, cf Ubaud Dicort : « trouble, dérangement, interruption, contre-temps, encombre, obstacle » TdF jos ‘destourbe’

destorbe 2, -ba adj (v. Ubaud Dicort e Alibert) : que trebola / que desrenga.

A temps destorbe (loc. adv.) : a temps perdut.

destorbi (Alibert) / desturbi [veire destorbi , cf Ubaud Dicort] nm  : brave desrengament. (v. destorbe 1 (v. TdF jos ‘destourbe’))

destorbièr nm : treboladís.

destòrcer (v. tr.) : far plegar d'èsser tòrs, -a / redreçar. (v. TdF ‘destorse’)

destòrcer (se) : plegar d'èsser tòrs, -a / se redreçar.

destorçut, -uda (< destòrcer) part pass, cf Ubaud Dicort : « détors, orse, détordu, ue » TdF jos ‘destorse’

destorn nm  (v. Ubaud Dicort e Alibert) : contorn ; treboladís ; desrengament.

destornaire, -aira [~ -airitz] adj e n, cf Ubaud Dicort : destorbaire, -a (persona que desrenga)

destornament : desviament (R. V, 541) (t. a.)

destornar (v. tr. e intr.) : desviar (t. a.), « détourner, écarter ; déranger, v. destorbar, destraviar ; dévier, verser, v. versar » (v. TdF)

destornar (se) v pron : se desviar (t. a.), « se détourner ; se déranger de son travail ; se mettre à l’orage » (v. TdF jos ‘destourna’)

destornelar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, ôter ce qui entoure, enlever un anneau d’écorce, cerner un arbre, déchausser une plante » TdF

destòrni [destorni (v. Ubaud Dicort p. 150)] nm : desrengament ; cambiament de temps ; auratge.