|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
destançonar (v. tr.) : enlevar los espigons. destançonar (se) : pèrdre sos espigons. destànher (v. intr.) : desconvenir. destapada : trencada dobèrta amb un palavèrs. destapador nm, cf Ubaud Dicort :
« tire-bouchon » (Rapin) destapaire, -aira [~ -airitz] : persona que destapa t. a. çaijós. destapar (v. tr.) : tirar lo tap / enlevar un tap ; desfonzar ; descobrir ; desvelar. destapar (se) : pèrdre son tap ; se descobrir. destapat, -ada : t. a. de destapar transitiu. destapatge : accion o resulta de destapar o de se destapar. destapiar (v. tr.) : demolir una paret de tàpia. destapissar (v. tr.) : enlevar una tapissariá / enlevar lo papièr florat que tapissa una paret. destaponar (v. tr.) : destapar. destara nf, cf Ubaud Dicort :
« tare, v. tara ; diminution de prix,
baisse » TdF « destaranhar »
/ « destarinhar » : v. destelaranhar. destaravelat,
-ada adj, cf Ubaud Dicort :
« détraqué, écervelé,
ée » TdF destarir (v. tr.) : tarir / agotar. « destatarinar » : v. destelaranhar. destaupar v (non preconizat Dicort) : v. destalpar. destaussa nf, cf Ubaud Dicort :
« détaxe » (Fettuciari, Sèrras) destaussar (v. tr.) : destaxar (v. R. V, 309 ‘taxar’). « destautiá » (destautiá nf) : v. estautiá. destavelar (v. tr.) : desbilhar (destibar las còrdas d'una carreta) destecar (v. tr.) : descoscolhar / desgrunar /
descufelar. destéisser (v. tr.) : desordir / destramar. destelaranhador : desrantelador. v. desrantelador. destelaranhar (v. tr.) : desrantelar. v.
desrantelar. destelh : frucha vermenada que tomba de l'arbre. destelhar (v. intr.) : tombar de l'arbre (frucha vermenada) ; netejar lo cambe. destemplat, -ada : destibat, -ada. destemporat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « hors de saison, dont la
saison est dérangée » TdF suppl ; « anachronique, hors du
temps » (Lexic
M. Roqueta) destench, -a adj, cf Ubaud Dicort :
« déteint, einte » TdF jos ‘destegne’ destenchurar (v. tr. e intr.) : destintar / pèrdre sa tinta. destenda nf : clavelet /
palheta d'arma de fuòc ; tenda (engana per trapar d'animals) ; « détente (de
l’esprit) » (v.
Rapin) ; (dins l’espòrt), cf Ubaud Dicort. destendar (v. tr.) : plegar una tenda ; plegar las tendas. destendilhar (v. tr.) : desmargar lo cap d'un araire, d'una mossa ; rompre l'araire / copar la mossa ; desconcertar. destendilhar (se) : se desmargar ; se rompre ; s'arrenar. destendre (v. tr.) : destesar / destibar. destendre (se) : se destesar / se destibar. destendut, -uda (< destendre) part pass e adj, cf Ubaud Dicort :
« détendu, ue » TdF jos ‘destèndre’ destenebrar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, étourdir avec le bruit de
Ténèbres [v. tenèbras], avec une
crécelle ; assourdir, ennuyer, inquiéter » TdF destenembrar (v. tr.) : far pèrdre la memòria ; desconcertar / descontenenciar / trebolar. destenembrar (se) : oblidar ; se trebolar / se desconcertar. destenembrat, -ada : desmemoriat, -ada ; trebolat, -ada. M'èri complètament destenembrat de tot aquò. destenembre : oblidança / oblit (los 2, R. IV, 354). Per destenembre : per mesgarda. desténher v, cf Ubaud Dicort : « v tr et intr,
déteindre, v. destenchurar, passir ; éteindre, v. amorçar » (v. TdF ‘destegne’) destepar (v. tr. e intr.) : pàisser a bèl cais e desrabar l'èrba ; desbosigar. destermenaire, -aira [~ -airitz] adj e n : que desrenga bravament ; que trebola. destermenament : treboladís ; calcin. destermenar (v. tr.) : metre fòra limits ; trebolar ; desconcertar ; vexar (R. V, 532). destermenar (se) : se desrengar / se trebolar / se calcinar ; se desconcertar ; trespassar los limits / passar l'òsca (t. a.), se vexar (R. V, 532). destermenat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « démesuré,
déréglé, troublé, déconcerté,
abîmé, gâté ; emporté, ée ;
violent, ente, hors de soi, chagrin, ine ; querelleur, tapageur,
euse » TdF jos
‘destermena’ desterminar (se) v pron
(Alibert) [ipercorr., veire determinar (se), cf Ubaud Dicort] :
s'esperforçar. (v. determinat 2) desterrar v, cf Ubaud Dicort : v. desenterrar. desterrejar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr et intr, transporter de la terre » TdF desterrenar (se) v pron, cf Ubaud Dicort : « se découvrir, en
parlant de la terre qui paraît quand la neige fond » TdF destesar (v. tr.) : destendre / destibar. destesar (se) : se destendre / se destibar. destescut, -uda (< destéisser) part pass e adj, cf Ubaud Dicort :
« détissé, ée » (v. TdF ‘destèisse’) destestadura : raca agra en cima de tina. destestar (v. tr.) : magencar la cima / descapitar ; assucar. destetada nf, cf Ubaud Dicort :
« sevrage » TdF suppl |
|
destetadis, -issa adj :
« en âge d’être sevré,
ée » TdF suppl destetador, -doira adj (v. Ubaud Dicort e TdF) : en atge (R. III, 235) d'èsser destetat, -ada ; « dégoûtant » (Alibert). destetar (v. tr.) : despopar / deslachar / desmamar. destetat, -ada : despopat / deslachat / desmamat,
-ada. desteular (v. tr.) : enlevar los teules / descobrir un ostal. desteular (se) : pèrdre sos teules. desteulissaire, -aira (~ -airitz) adj e n, cf Ubaud Dicort :
« celui, celle qui enlève les tuiles, qui découvre
les toitures » TdF destibar (v. tr.) : destesar / destendre. destibar (se) : se destesar / se destendre. destillacion [veire distillacion] nf : accion o resulta de destillar. destillador [veire distillador 1] nm : alambic. destillaire [veire distillaire], -aira n : persona que destilla. destillament [veire distillament] nm : accion o resulta de destillar. destillar [veire distillar,
cf Ubaud Dicort] (v. tr. e intr.)
(v. tanben
distillar e derivats. De notar
la forma estilhar) : laissar gotar un liquid o un chuc ;
far vaporizar quicòm e lo laissar gotejar glop per glop ; « dégoutter, v. lagremejar » (v. TdF
‘destila’). destillariá [veire distillariá] nf : fabrica que i se destilla. destimborlada (a la -) loc adv, cf Ubaud Dicort :
« follement » TdF jos ‘destimbourla’) destimborlaire, -aira [~ -airitz] adj e n : que trebola ; que fa venir caluc, -uga. destimborlar (v. tr.) : desrengar ; desmargar ; trebolar ; destrantalhar ; desvariar ; far venir caluc -uga. destimborlar (se) : se destrantalhar ; venir caluc, -uga. destimborlat, -ada : trebolat, -ada / desvariat, -ada / destorbat, -ada / desturbelat, -ada / destuferlat, -ada. Destimborlat o es totjorn
estat ! destimbrar (v. tr.) : destibar las còrdas d'un tambor. destimbrar (se) : se destibar ; pèrdre son timbre (son) destin : astre / sòrt / fin. destinacion : astre / sòrt / fin ; lòc d'arribada. destinada : astrada / destin. destinar (v. tr.) : fixar per avança lo sòrt de quicòm o de q.q. ; destinar (se) : s'avodar per avança a far quicòm. destinatari [, -ària] n : persona que tala causa li es mandada. destinelar (v. tr.) : tirar lo vin de la tina / colar lo vin. destinelatge : accion o resulta de colar lo vin. destinga nf, cf Ubaud Dicort : « distinction, différence » (v. TdF). « destinga » : v. distincion. « destinguir » : v. distinguir. destintar (v. tr. e intr.) : far pèrdre sa tinta ; pèrdre sa tinta. destintarrar (v. tr.) : destrantalhar. destitucion nf, cf Ubaud Dicort :
« destitution » TdF destituible ~ destituïble, -bla adj, cf Ubaud Dicort : « destituable » (Laus) destituir [ ~ destituïr] (v. tr.) : despossedir q.q. d'una carga o d'una dignitat. destituit [ ~ destituït], -ida adj : despossedit, -ida. destocar (v. tr.) : desgrossir. v. desgrossir. destombar (v. tr.) : desconcertar ; descontenenciar ; tombar de fòrt naut (s.f.) destombat, -ada : estabosit, -ida. destonar (v. intr.) :
èsser pas dins lo ton (votz, color...),
« détonner » (Rapin). (# detonar) destopar (v. tr.) : enlevar l'estopa ; destaponar. destorb ~ destorbe nm, cf Ubaud Dicort : v. destorbe 1. destorbaire, -aira [~ -airitz] adj e n : persona que destorba, que desrenga. destorbament : destorbi / desturbi / desrengament. destorbamestièr nm, cf Ubaud Dicort : « celui qui dérange,
importun, trouble-fête » TdF ‘destourbo-mestié’ destorbar / desturbar [veire destorbar, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : trebolar bravament ; desrengar ; desajudar ; desempachar ;
embestiar. destorbar / desturbar [veire destorbar] (se) v pron : se trebolar bravament. destorbe 1 nm ~ destorb nm, cf Ubaud Dicort : « trouble, dérangement, interruption, contre-temps,
encombre, obstacle » TdF jos
‘destourbe’ destorbe 2, -ba adj (v. Ubaud Dicort e Alibert) : que trebola / que desrenga. A temps destorbe (loc. adv.) : a temps perdut. destorbi (Alibert) / desturbi [veire destorbi , cf Ubaud Dicort] nm :
brave desrengament. (v. destorbe 1 (v. TdF jos
‘destourbe’)) destorbièr nm : treboladís. destòrcer (v. tr.) : far plegar d'èsser tòrs, -a
/ redreçar. (v. TdF ‘destorse’) destòrcer (se) : plegar d'èsser tòrs, -a / se redreçar. destorçut, -uda (< destòrcer)
part pass, cf Ubaud Dicort :
« détors, orse, détordu, ue » TdF jos ‘destorse’ destorn nm (v. Ubaud Dicort e Alibert) : contorn ; treboladís ; desrengament. destornaire, -aira [~ -airitz] adj e n, cf Ubaud Dicort : destorbaire, -a (persona que desrenga) destornament : desviament (R. V, 541) (t. a.) destornar (v. tr. e intr.) : desviar (t. a.), « détourner, écarter ; déranger,
v. destorbar, destraviar ;
dévier, verser, v. versar »
(v. TdF) destornar (se) v pron : se desviar (t. a.), « se détourner ; se
déranger de son travail ; se mettre à
l’orage » (v. TdF jos ‘destourna’) destornelar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, ôter ce qui
entoure, enlever un anneau d’écorce, cerner un arbre,
déchausser une plante » TdF destòrni [destorni (v. Ubaud Dicort p. 150)] nm : desrengament ; cambiament de temps ; auratge. |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|