desraigar (v. tr.) : doblet de desraiçar, « arracher, déraciner » TdF ‘derreiga’. (v. desrasigar)

desraigar (se) : doblet de desraiçar (se)

desraissar (v. tr.) : enlevar de gafons. (v. desrelhar) (# desraiçar)

desralhador nm, v. Ubaud Dicort Errata web : « dérailleur » (v. desralhar)

desralhament : accion de sortir de sos ralhs.

desralhar (v. tr. e intr.) : sortir de sos ralhs (t.a.)

desralhatge nm, cf Ubaud Dicort : « déraillement » TdF ‘desraiage’

desralingat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « déralingué, ée » (v. DES- + ralinga)

desramadoira nf, cf Ubaud Dicort : « gaule pour abattre les feuille » TdF

desramaira nf, cf Ubaud Dicort : « faneuse, machine qui éparpille le foin » TdF jos ‘desramarello’

desramaire, -aira (~ -airitz) adj e n, cf Ubaud Dicort : « celui, celle qui défeuille, qui gaule, qui rompt » TdF

desramar [ ~ desenramar] (v. tr.) : desfulhar ; acanar de frucha ; desrengar : (espandir los rengs / las rengadas d'èrba dalhada)

desramar [ ~ desenramar] (se) v pron : se desfulhar

desramatge nm, cf Ubaud Dicort : « action de défeuiller, de gauler, de rompre, etc. ; terme de magnanerie » TdF

desrambolhar / desrambulhar [veire desrambolhar, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : desacotir.

desrampir : v. desenrampesir.

desrancaire, -aira (~ -airitz) n, cf Ubaud Dicort : « arracheur, euse, v. arrancaire » (v. TdF)

desrancar v, cf Ubaud Dicort : « v tr et intr, arracher violemment, tirer hors, dégainer, extorquer ; jeter avec force ; déguerpir, s’échapper, s’enfuir » TdF. « desrancar » : v. arrancar.

desrancar (se) v pron, cf Ubaud Dicort : « s’arracher, se renverser » TdF jos ‘desranca’

desrantelador : aplech per enlevar las telaranhas.

desrantelar (v. tr.) : enlevar las telaranhas ; desvelar ; desbarrassar de çò que geina la vista.

desrapegar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, décoller, dégluer, v. despegar » (v. TdF)

desrascalar v, cf Ubaud Dicort : v. rascalar. (v. TdF jos ‘rascala’)

desrascar (v. tr.) : garir de la rasca / garir de la tinha ; demolir una paret que sas pèiras son de cantèl.

desrascassir (v. tr.) : garir de la rasca o de la nosadura.

desrascassir (se) : se tirar d'afar de la nosadura.

desrasigar / desraigar (v. tr.) : desrabar ; desraiçar.

desrasigar / desraigar (se) : se desrabar ; se desraiçar.

desrasigat, -ada : t. a. de desrasigar.

desrason nf, cf Ubaud Dicort : « déraison » TdF jos ‘desresoun’

desrasonablament adv, cf Ubaud Dicort : « déraisonnablement » TdF

desrasonable, -bla adj, cf Ubaud Dicort : « déraisonnable » TdF ‘desresounable’

desrasonar (v. tr.) : rasonar pas ; desparlar ; repapiar.

desrastolhar (Alibert) [veire desrestolhar, cf Ubaud Dicort]  (v. tr.) : rossegar lo rastolh après sègas.

desratar 1 (v. tr.) : far la guèrra als rats (l. p.)

desratar 2 / desratelar (v. tr.) : enlevar la mèlsa / la rata ; « arracher, extorquer à un avare, v. desrabar ; débaucher, v. degalhat » (v. TdF jos ‘desrata 2’).

desratar / desratelar (se) : se desmelsar /córrer que jamai / fugir / s'enfugir.

desratat, -ada adj : « dératé, ée, infatigable à la course, parce qu’on s’imagine que  les bons coureurs n’ont pas de rate ; luron, onne » TdF jos ‘desrata 2’

desratelar : v. desratar 2.

desratizacion : accion o resulta de desratizar.

desratizar (v. tr.) : exterminar (R. V, 351) los rats d'un airal.

desraubament nm, cf Ubaud Dicort : « t. de maçon, dérobement » TdF ’derraubamen’

desraubar (v. tr.) (v. Ubaud Dicort e TdF jos ‘derrauba’) : raubar / panar ; prene a l'amagat ; mascar / amagar ; enlevar una filha o una femna.

desraubar (se) : se laissar enlevar (filha o femna) ; s'amagar ; fugir / s'anar trescondre.

desrausaire nm, cf Ubaud Dicort : « celui qui racle le tartre ; acheteur de tartre et de lies de vin » TdF

desrausar (v. tr.) : rasclar la tartra (la rausa) de las barricas.

desrausatge nm, cf Ubaud Dicort : « détartrage » (Rapin)

desrebondre (v. tr.) : desenterrar, « exhumer » (v. TdF ‘derreboundre’).

desrebondut, -uda (< desrebondre) part pass e adj, cf Ubaud Dicort : « déterré » (v. TdF ‘derreboundre’)

desregar / desenregar (v. desenregar) (v. intr. e tr.) : « effacer la raie, démarquer, désenrayer, v. desenraiar ; passer la ligne de démarcation » ; sortir de la rega (v. TdF ‘desrega’) ; tornar metre en estat de fonccionar.

desregdir v, cf Ubaud Dicort : v. desenregdesir.

desreglament [desrèglament] nm : accion o resulta de sortir de la règla ; destemprament / destemprança (los 2, R. V, 318).

desreglar (v. tr.) : far sortir de la règla ; alterar ; desaviar / destermenar ; desajustar ; desordenar ; destemprar (R. V, 318).

desreglar (se) : sortir de la règla ; s'alterar ; se desaviar ; se destermenar ; se desajustar ; se desordenar (t. a.) ; se destemprar (R. V, 318).

desregoïr (v. tr.) : desenregdesir / desrovilhar (s.f.)

desregoïr (se) : se desenregdesir / se desrovilhar (s. f.)

Se desregoïr las cambas.

desrei nm : destorbi / treboladís / desvari / destressa.

desrelhar (v. tr.) : sortir una pòrta de sos gafons ; enlevar las relhas.

desrenada nf, cf Ubaud Dicort : « éreintement, foulure ou rupture des reins » TdF

desrenar (v. tr.) : afrabar o se rompre los rens.

desrenar (se) : s'afrabar o se rompre los rens.

desrengaire, -aira (~ -airitz) n, cf Ubaud Dicort : « celui, celle qui dérange » TdF ‘desrenjaire’

desrengament : conturbacion (R. V, 441) / perturbacion (R. V, 442).

desrengar (v. tr.) : conturbar ; descabdelar ; destorbar ; destressonar ; desramar (espandir las rengadas d'èrba dalhada) ; perturbar (R. V, 442). (v. TdF jos ‘desrenja’)

desrengar (se) : abandonar sa plaça, sas ocupacions, sas abituds ; se pervertir.

desrengat, -ada : perturbat / destorbat ; qu'a la foira.

desrestolhar v, cf Ubaud Dicort (v. restolh) : v. desrastolhar.

desrevelhar (v. tr.) : despertar ; abelugar / aluserpir / alebraudir / esperdigalhar.

desrevelhar (se) : t. a. de desrevelhar.

desrevelhat, -ada : t. a. del vèrb desrevelhar transitiu.

 

 

 

desrevesir (v. tr.) : decidir ; determinar (R. V, 350).

desrevestir v, cf Ubaud Dicort : « v tr, désinvestir » TdF

« desribar »: v. derivar e desriblar.

desriblar (v. tr.) : enlevar los ribles.

desròc (R. V, 99) : escombres ; embosenada ; roïna.

desrocada nf, cf Ubaud Dicort : « partie démolie, roche détachée » TdF ‘derroucado’

desrocador nm, cf Ubaud Dicort : « précipice dans les rochers » TdF ‘derroucadou’

desròcament nm, cf Ubaud Dicort : « renversement » TdF ‘derroucamen’

desrocar (v. tr. e v. intr.) : « dérocher, précipiter d’un rocher, renverser, démolir ; rouler du haut d’un roc » ; acalhaudar / lapidar (R. IV, 20). (v. TdF jos ‘derrouca’)

desrocar (se) v pron : « se précipiter, se renverser » (v. TdF)

desrocassar v, cf Ubaud Dicort : v. desrocar. (v. TdF jos ‘derrouca’)

desrocat, -ada adj : « précipité, ée, démoli, ie » TdF ; acalhaudat, -ada / lapidat, -ada.

desrogir v, cf Ubaud Dicort : « v tr et intr, dérougir » TdF

« desroïlhar » (L. 120) : v. desrovilhar.

« desroïr » : v. desregoïr e çaijós.

desroire (non preconizat Dicort) (v. tr.) : abatre / demolir. (doblet de deroïr)

desroire (se) (non preconizat Dicort) : s'arroïnar ; se deteriorar (R. III, 32) ; venir als cans (l.p.) / deperir que jamai. (v. deroïr (se))

desromegar (v. tr.) : copar las romes ; eissartar ; desliurar q.q. o un animal enromegats.

desrompement nm, cf Ubaud Dicort : « interruption ; rupture » TdF ‘derroumpemen’

desrompre (v. tr. e intr.) : copar / interrompre ; destorbar / desrengar ; « défricher, v. rompre ; cesser, v. cessar » (v. TdF jos ‘derroumpre’).

Desrompre lo vin : lo copar amb un pauc d'aiga / lo batejar.

Desrompre l’aiga, couper l’eau avec un peu de vin. (v. TdF jos ‘derroumpre’)

desrompre (se) v pron : « s’interrompre ; se détourner » (v. TdF jos ‘derroumpre’)

desromput, -uda / desrot, -a : p.p. de desrompre, « part. e adj, interrompu, rompu, ue, coupé, ée » TdF jos ‘derroumpre’.

Los batalhons desrots. (v. TdF)

desrota nf, cf Ubaud Dicort : « déroute, fuite désordonnée » TdF jos ‘derrouto’

desrotar 1 v, cf Ubaud Dicort : « v tr, dérouter, v. desassegurar, desmemoriar » (v. TdF ‘derrouta 1’)

desrotar 2 v, cf Ubaud Dicort : « v intr, rouler en sens inverse » TdF ‘derrouta 2’

desrotlament [desròtlament ~ desenròtlament] nm, cf Ubaud Dicort : debanada (accion de desrotlar)

desrotlar [ ~ desenrotlar] (v. tr.) : desenrotlar ; debanar ; desramar.

desrotlar [ ~ desenrotlar] (se) v pron : se debanar ; se desenrotlar.

desrovilhament nm : « dérouillement, action de dérouiller » TdF jos ‘desrouvelimen’ ; « dérouillage » (Rapin)

desrovilhar (v. tr.) : desbarrassar del rovilh ; desgordir (s.f.)

desrovilhar (se) : se desbarrassar de son rovilh ; se desgordir.

desrovilhatge (abs. Dicort) : accion de desrovilhar o de se desrovilhar (t. a.) (v. desrovilhament)

Fa son desrovilhatge cada matin. (s. f.)

desrufar (v. tr.) : far disparéisser las rufas / alisar ; alegrar (s.f.)

Son front se desrufèt sulcòp.

desrufar (se) : plegar d'èsser rufat / èsser alisat ; s'alegrar (s. f.)

desruna : esbosenada / vedelada (s.f.) / ventre (s.f.)

desrunar (v. tr.) : esbosenar ; esventrar (s.f.)

desrunar (se) : s'esbosenar / vedelar (s.f.) / far ventre.

« desrupar » : v. desrufar.

desrupir (se) v pron, cf Ubaud Dicort : « se délabrer, se détériorer, tomber en ruines » (v. TdF ‘derrupi’)

desruscada : rusca enlevada ; tanada / rosta / tabassada.

desruscaire, -aira [~ -airitz] n : persona que desrusca.

desruscal nm, cf Ubaud Dicort : v. desruscada.(v. TdF jos ‘desruscado’)

desruscament : desruscatge. v. pus luènh.

desruscar (v. tr.) : enlevar de rusca a un arbre / pelar una branca ; tustassar / tanar / donar una rosta ; devorar.

Desruscava los vims per far de panièrs blancs.

desruscar (se) : pèrdre sa rusca ; s'afrabar de tombar.

desruscatge : accion o resulta d'enlevar de rusca.

dessabar (v. tr.) : tustar o fregar una brota en saba per ne destacar la rusca.

dessabar (se) v pron : « se détacher en parlant de l’écorce » TdF jos ‘dessaba’

Lo fraisse se dessaba aisidament.

dessabatar : v. desbatar. (v. TdF ‘dessabata’ )

dessabatar (se) : v. desbatar (se).

dessaber v, cf Ubaud Dicort : « v tr, ignorer, oublier » (v. TdF jos ‘dessaupre’). (v. dessabuda)

dessabor nf, cf Ubaud Dicort : « manque de saveur, perte du goût » TdF

dessaborament nm : afadiment.

dessaborar (v. tr.) (R. V, 129) : far pèrdre la sabor / afadir.

dessaborat, -ada : insipid, -a (R. V, 130).

dessabranlar v, cf Ubaud Dicort : v. desbrandar. (v. TdF jos ‘desbranda’)

dessabuda (a la -) loc adv, cf Ubaud Dicort : « à l’insu » (v. TdF jos dessaupre’) (v. dessaupuda (a la -)). (#  decebuda (a la -))

A la dessabuda de, à l’insu de. (Laus, Basic)

dessacar / desensacar (v. tr.) : far sortir del sac. (v. desensacar)

dessacar / desensacar (v. intr.) : cabussar / tombar.

dessacralizacion nf, cf Ubaud Dicort : « désacralisation » (Sèrras-Ess.)

dessacralizar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, désacraliser » (Per Noste)

dessadolar (v. tr.) : desbarrassar l'estomac tròp sadol ; tornar donar d'apetís ; desencigalar.

dessadolar (se) : finir per digerir un sadol ; se desencigalar.

dessagèlament nm, cf Ubaud Dicort : « (lettre) descellement » (v. Rapin), « décachetage » (Laus), 

dessagelar (v. tr.) : enlevar lo sagèl / desbolar / obrir una envolopa de letra.

dessagelat, -ada : t. a. çaisús.

dessagrilhar (v. tr.) : metre en brand / donar lo vam ; amodar ; abelugar / escarrabilhar / esperdigalhar.

dessagrotlar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, ébranler, détraquer » (Alibert). « dessagrotlar » : v. desagrotlar (abs. Dicort).

dessalament nm, cf Ubaud Dicort : « dessalement » (Laus)