|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
desraigar (v. tr.) :
doblet de desraiçar, « arracher, déraciner » TdF ‘derreiga’. (v.
desrasigar) desraigar (se) : doblet de desraiçar (se) desraissar (v. tr.) : enlevar de gafons. (v. desrelhar) (# desraiçar) desralhador nm, v. Ubaud Dicort Errata web :
« dérailleur » (v. desralhar) desralhament : accion de sortir de sos ralhs. desralhar (v. tr. e intr.) : sortir de sos ralhs (t.a.) desralhatge nm, cf Ubaud Dicort :
« déraillement »
TdF ‘desraiage’ desralingat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « déralingué,
ée » (v. DES-
+ ralinga) desramadoira nf, cf Ubaud Dicort :
« gaule pour abattre les feuille » TdF desramaira nf, cf Ubaud Dicort : « faneuse,
machine qui éparpille le foin » TdF jos ‘desramarello’ desramaire, -aira (~ -airitz) adj e n, cf Ubaud Dicort : « celui,
celle qui défeuille, qui gaule, qui rompt » TdF desramar [ ~ desenramar] (v. tr.) : desfulhar ; acanar de frucha ; desrengar : (espandir los rengs / las rengadas d'èrba dalhada) desramar [ ~ desenramar] (se) v pron : se desfulhar desramatge nm, cf Ubaud Dicort :
« action de défeuiller, de gauler, de rompre, etc. ;
terme de magnanerie » TdF desrambolhar / desrambulhar [veire desrambolhar, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : desacotir. desrampir v : v. desenrampesir. desrancaire, -aira (~ -airitz) n, cf Ubaud Dicort :
« arracheur, euse, v. arrancaire » (v. TdF) desrancar v, cf Ubaud Dicort : « v tr et intr, arracher violemment, tirer hors, dégainer, extorquer ; jeter avec force ; déguerpir, s’échapper, s’enfuir » TdF. « desrancar » : v. arrancar. desrancar (se) v pron, cf Ubaud Dicort :
« s’arracher, se renverser » TdF jos ‘desranca’ desrantelador : aplech per enlevar las
telaranhas. desrantelar (v. tr.) : enlevar las telaranhas ; desvelar ; desbarrassar de çò que geina la vista. desrapegar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, décoller,
dégluer, v. despegar » (v. TdF) desrascalar v, cf Ubaud Dicort :
v. rascalar. (v. TdF jos ‘rascala’) desrascar (v. tr.) : garir de la rasca / garir de la tinha ; demolir una paret que sas pèiras son de cantèl. desrascassir (v. tr.) : garir de la rasca o de la nosadura. desrascassir (se) : se tirar d'afar de la nosadura. desrasigar / desraigar (v. tr.) : desrabar ; desraiçar. desrasigar / desraigar (se) : se desrabar ; se desraiçar. desrasigat, -ada : t. a. de desrasigar. desrason nf, cf Ubaud Dicort :
« déraison » TdF jos ‘desresoun’ desrasonablament adv, cf Ubaud Dicort :
« déraisonnablement » TdF desrasonable,
-bla adj, cf Ubaud Dicort :
« déraisonnable »
TdF ‘desresounable’ desrasonar (v. tr.) : rasonar pas ; desparlar ;
repapiar. desrastolhar (Alibert) [veire
desrestolhar, cf Ubaud Dicort] (v.
tr.) : rossegar lo rastolh après sègas. desratar 1 (v. tr.) : far la guèrra als rats (l. p.) desratar 2 / desratelar (v. tr.) : enlevar la mèlsa / la rata ; « arracher, extorquer à un avare, v. desrabar ; débaucher, v. degalhat » (v. TdF jos ‘desrata 2’). desratar / desratelar (se) : se desmelsar /córrer que jamai / fugir / s'enfugir. desratat, -ada adj :
« dératé, ée, infatigable à la course,
parce qu’on s’imagine que
les bons coureurs n’ont pas de rate ; luron,
onne » TdF jos
‘desrata 2’ desratelar v : v. desratar 2. desratizacion : accion o resulta de desratizar. desratizar (v. tr.) : exterminar (R. V, 351) los rats d'un airal. desraubament
nm, cf Ubaud Dicort :
« t. de maçon, dérobement » TdF ’derraubamen’ desraubar (v. tr.) (v.
Ubaud Dicort e TdF jos ‘derrauba’) : raubar / panar ; prene a
l'amagat ; mascar / amagar ; enlevar una filha o una femna. desraubar (se) : se laissar enlevar (filha o femna) ; s'amagar ; fugir / s'anar trescondre. desrausaire nm, cf Ubaud Dicort :
« celui qui racle le tartre ; acheteur de tartre et de lies
de vin » TdF desrausar (v. tr.) : rasclar la tartra (la rausa) de las barricas. desrausatge nm, cf Ubaud Dicort :
« détartrage » (Rapin) desrebondre (v. tr.) : desenterrar, « exhumer » (v. TdF ‘derreboundre’). desrebondut, -uda (< desrebondre) part pass e adj, cf Ubaud Dicort : « déterré » (v. TdF ‘derreboundre’) desregar / desenregar (v. desenregar) (v. intr. e tr.) : « effacer la raie, démarquer,
désenrayer, v. desenraiar ; passer la ligne de
démarcation » ; sortir de la rega (v. TdF ‘desrega’) ; tornar metre en estat de fonccionar. desregdir v, cf Ubaud Dicort : v. desenregdesir. desreglament [desrèglament] nm : accion o resulta de sortir de la règla ; destemprament / destemprança (los 2, R. V, 318). desreglar (v. tr.) : far sortir de la règla ; alterar ; desaviar / destermenar ; desajustar ; desordenar ; destemprar (R. V, 318). desreglar (se) : sortir de la règla ; s'alterar ; se desaviar ; se destermenar ; se desajustar ; se desordenar (t. a.) ; se destemprar (R. V, 318). desregoïr (v. tr.) : desenregdesir / desrovilhar
(s.f.) desregoïr (se) : se desenregdesir / se desrovilhar (s. f.) Se desregoïr las cambas. desrei nm : destorbi / treboladís / desvari / destressa. desrelhar (v. tr.) : sortir una pòrta de sos gafons ; enlevar las relhas. desrenada nf, cf Ubaud Dicort :
« éreintement, foulure ou rupture des reins » TdF desrenar (v. tr.) : afrabar o se rompre los rens. desrenar (se) : s'afrabar o se rompre los rens. desrengaire, -aira (~ -airitz) n, cf Ubaud Dicort :
« celui, celle qui dérange » TdF ‘desrenjaire’ desrengament : conturbacion (R. V, 441) / perturbacion (R. V, 442). desrengar (v. tr.) : conturbar ; descabdelar ; destorbar ;
destressonar ; desramar (espandir las rengadas d'èrba dalhada) ;
perturbar (R. V, 442). (v. TdF jos ‘desrenja’) desrengar (se) : abandonar sa plaça, sas ocupacions, sas abituds ; se pervertir. desrengat, -ada : perturbat / destorbat ; qu'a la foira. desrestolhar v, cf Ubaud Dicort (v. restolh) : v. desrastolhar. desrevelhar (v. tr.) : despertar ; abelugar /
aluserpir / alebraudir / esperdigalhar. desrevelhar (se) : t. a. de desrevelhar. desrevelhat, -ada : t. a. del vèrb desrevelhar
transitiu. |
|
desrevesir (v. tr.) : decidir ; determinar (R. V, 350). desrevestir v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, désinvestir » TdF « desribar »: v. derivar e desriblar. desriblar (v. tr.) : enlevar los ribles. desròc (R. V, 99) : escombres ; embosenada ; roïna. desrocada nf, cf Ubaud Dicort :
« partie démolie, roche détachée » TdF ‘derroucado’ desrocador nm, cf Ubaud Dicort :
« précipice dans les rochers » TdF ‘derroucadou’ desròcament nm, cf Ubaud Dicort : « renversement » TdF ‘derroucamen’ desrocar (v. tr. e v. intr.) : « dérocher,
précipiter d’un rocher, renverser, démolir ; rouler
du haut d’un roc » ;
acalhaudar / lapidar (R. IV, 20). (v. TdF jos ‘derrouca’) desrocar (se) v pron : « se précipiter, se renverser » (v. TdF) desrocassar v, cf Ubaud Dicort :
v. desrocar. (v. TdF jos ‘derrouca’) desrocat, -ada adj : « précipité, ée, démoli, ie » TdF ; acalhaudat, -ada / lapidat, -ada. desrogir v, cf Ubaud Dicort : « v tr et intr, dérougir » TdF « desroïlhar » (L. 120) : v. desrovilhar. « desroïr » : v. desregoïr e çaijós. desroire (non preconizat Dicort) (v. tr.) : abatre / demolir. (doblet de deroïr) desroire (se) (non
preconizat Dicort) :
s'arroïnar ; se deteriorar (R. III, 32) ;
venir als cans (l.p.) / deperir que jamai. (v. deroïr
(se)) desromegar (v. tr.) : copar las romes ; eissartar ; desliurar q.q. o un animal enromegats. desrompement nm, cf Ubaud Dicort :
« interruption ; rupture » TdF ‘derroumpemen’ desrompre (v. tr. e intr.) : copar / interrompre ; destorbar / desrengar ; « défricher, v. rompre ; cesser, v. cessar » (v. TdF jos ‘derroumpre’). Desrompre lo vin : lo copar amb un pauc d'aiga / lo batejar. Desrompre l’aiga, couper l’eau avec un
peu de vin. (v. TdF jos ‘derroumpre’) desrompre (se) v pron : « s’interrompre ;
se détourner » (v. TdF jos ‘derroumpre’) desromput, -uda / desrot, -a : p.p. de desrompre, « part. e adj,
interrompu, rompu, ue, coupé, ée » TdF jos ‘derroumpre’. Los batalhons desrots. (v. TdF) desrota nf, cf Ubaud Dicort :
« déroute, fuite désordonnée » TdF jos ‘derrouto’ desrotar 1 v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, dérouter, v. desassegurar, desmemoriar » (v. TdF ‘derrouta 1’) desrotar 2 v, cf Ubaud Dicort :
« v intr, rouler en sens inverse » TdF ‘derrouta 2’ desrotlament [desròtlament ~ desenròtlament] nm, cf Ubaud Dicort : debanada (accion de desrotlar) desrotlar [ ~ desenrotlar] (v. tr.) : desenrotlar ; debanar ; desramar. desrotlar [ ~ desenrotlar] (se) v pron : se debanar ; se desenrotlar. desrovilhament nm :
« dérouillement, action de dérouiller » TdF jos ‘desrouvelimen’ ; « dérouillage » (Rapin) desrovilhar (v. tr.) : desbarrassar del rovilh ; desgordir (s.f.) desrovilhar (se) : se desbarrassar de son rovilh ; se desgordir. desrovilhatge (abs. Dicort) : accion de
desrovilhar o de se desrovilhar (t. a.) (v. desrovilhament) Fa son desrovilhatge cada matin. (s. f.) desrufar (v. tr.) : far disparéisser las rufas / alisar ; alegrar (s.f.) Son front se desrufèt sulcòp. desrufar (se) : plegar d'èsser rufat / èsser alisat ; s'alegrar (s. f.) desruna : esbosenada / vedelada (s.f.) / ventre (s.f.) desrunar (v. tr.) : esbosenar ; esventrar (s.f.) desrunar (se) : s'esbosenar / vedelar (s.f.) / far ventre. « desrupar » : v. desrufar. desrupir (se) v pron, cf Ubaud Dicort :
« se délabrer, se détériorer, tomber en
ruines » (v. TdF ‘derrupi’) desruscada : rusca enlevada ; tanada / rosta / tabassada. desruscaire, -aira [~ -airitz] n : persona que desrusca. desruscal nm, cf Ubaud Dicort :
v. desruscada.(v. TdF jos ‘desruscado’) desruscament : desruscatge. v. pus luènh. desruscar (v. tr.) : enlevar de rusca a un arbre / pelar una branca ; tustassar / tanar / donar una rosta ; devorar. Desruscava los vims per far de panièrs blancs. desruscar (se) : pèrdre sa rusca ; s'afrabar de tombar. desruscatge : accion o resulta d'enlevar de rusca. dessabar (v. tr.) : tustar o fregar una brota en saba per ne destacar la rusca. dessabar (se) v pron : « se
détacher en parlant de l’écorce » TdF jos ‘dessaba’ Lo fraisse se dessaba aisidament. dessabatar : v. desbatar. (v. TdF ‘dessabata’ ) dessabatar (se) : v. desbatar (se). dessaber v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, ignorer, oublier » (v. TdF jos ‘dessaupre’). (v. dessabuda) dessabor nf, cf Ubaud Dicort :
« manque de saveur, perte du goût » TdF dessaborament nm : afadiment. dessaborar (v. tr.) (R. V, 129) : far pèrdre la sabor / afadir. dessaborat, -ada : insipid, -a (R. V, 130). dessabranlar v, cf Ubaud Dicort :
v. desbrandar. (v. TdF jos ‘desbranda’) dessabuda (a la -) loc adv, cf Ubaud Dicort : « à
l’insu » (v. TdF jos
dessaupre’) (v. dessaupuda
(a la -)). (# decebuda
(a la -)) A la
dessabuda de, à l’insu de. (Laus, Basic) dessacar / desensacar (v. tr.) : far
sortir del sac. (v. desensacar) dessacar / desensacar (v. intr.) : cabussar / tombar. dessacralizacion nf, cf Ubaud Dicort :
« désacralisation » (Sèrras-Ess.) dessacralizar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, désacraliser » (Per Noste) dessadolar (v. tr.) : desbarrassar l'estomac tròp sadol ; tornar donar d'apetís ; desencigalar. dessadolar (se) : finir per digerir un sadol ; se desencigalar. dessagèlament nm, cf Ubaud Dicort : « (lettre)
descellement » (v.
Rapin),
« décachetage » (Laus), dessagelar (v. tr.) : enlevar lo sagèl / desbolar / obrir una envolopa de letra. dessagelat, -ada : t. a. çaisús. dessagrilhar (v. tr.) : metre en brand / donar lo vam ; amodar ; abelugar / escarrabilhar / esperdigalhar. dessagrotlar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, ébranler, détraquer » (Alibert). « dessagrotlar » : v. desagrotlar (abs. Dicort). dessalament nm, cf Ubaud Dicort :
« dessalement » (Laus) |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|