|
||||
|
|
|
|
|
|
despendre 1 (v. tr.) : despenjar. (v. TdF ‘despèndre 2’) (# dependre) despendre 2 v, cf Ubaud Dicort : « v tr et intr, dépenser » TdF ‘despèndre 1’. (v. despensar) despendut, -uda (< despendre) part pass e adj, cf Ubaud Dicort : « dépensé, ée » TdF jos ‘despèndre 1’ despenjacacets nm, cf Ubaud Dicort : « (qui décroche les poêlons) personne longue et mince, grande perche » TdF jos ‘despènjo-figo’ despenjacremascle nm, cf Ubaud Dicort : « (qui dépend les crémaillères) huissier » TdF ‘despènjo-cremascle’ despenjafigas nm, cf Ubaud Dicort : « (qui cueille les figues) personne longue et mince, grande perche » TdF ‘despènjo-figo’ despenjaire, -aira (~ -airitz) n, cf Ubaud Dicort : « celui, celle qui dépend, qui décroche » TdF despenjalum nm, cf Ubaud Dicort : « homme de haute taille » (Carrasco) despenjar (v. tr.) : descrocar q.q. o quicòm de penjat. Despenjar un palm de salsissa. despenjasalsissas nm, cf Ubaud Dicort : « (fam.) grande perche (personne grande et maigre » (Sèrras-Ess.) (v. despenjalum) despens nm / despensament (v. despensament) : despensas « dépens » TdF / fraisses. Al despens de, aux dépens de. (v. Ubaud Dicort e TdF jos ‘despèns’) Condemnat als despens (t. tecn. de drech) despensa : çò despensat ; gardamanjar ; cambusa (mar.) despensa (èsser de -) : despensar bravament. Pel manjar sèm pas de despensa, qu'avèm un òrt. despensaire, -aira [~ -airitz] adj e n : persona que despensa. despensament nm, cf Ubaud Dicort : « dispensation, distributionn » TdF ; « dépense, frais » (Alibert) despensar (v. tr. e intr.) : far de despensas / far de fraisses ; degalhar son argent : lo despensar mal a propaus. despensièira nf : vaca que demòra tot l'estiu a la bòria per balhar (donar) lo lach dels cadajorns. despensièr, -ièira adj e n : persona cargada de las despensas dels cadajorns ; persona que despensa mal a propaus. despenson nm : airal que i se sarran las provisions dels cadajorns. despepidar (v. tr.) : enlevar la pepida als poletons. desperadament adv, cf Ubaud Dicort : v. desesperadament. (v. TdF jos ‘desesperadamen’) desperdiciar (v. tr.) : gastar / pèrdre / degalhar. despèrdre (v. tr.) : esgarar / esgariar / esmarrar / pèrdre. desperdut, -uda (< despèrdre) part pass e adj, cf Ubaud Dicort : « désorienté, -e ; éperdu, -e » (Per Noste) desperferir (v. tr.) : degalhar ; malmenar ; afrabar ; abenar. « D'esper ieu » (desf.de l.p.) : v. de per ieu. desperrecar (v. tr.) : desfar / desmargar ; esquinçar. despersonalizacion nf, cf Ubaud Dicort : « dépersonnalisation » (Per Noste) despersonalizar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, dépersonnaliser » (Per Noste) despersonalizar (se) v pr : « se dépersonnaliser » (Sèrras-Ess.) despersonar (v. tr.) (v. Ubaud Dicort e TdF) : far pèrdre la personalitat [v. despersonalizar] ; far pèrdre la nacionalitat. despersonat, -ada : qu'a perduda la seu personalitat ; qu'a perduda sa nacionalitat. despèrt 1, -a adj, cf Ubaud Dicort : « réveillé, -e » (v. Alibert) despèrt 2 nm : « éveil » (Rapin, Basic) despertar (v. tr.) : desrevelhar. despertar (se) : se desrevelhar. « despertinar »/ « despartinar v » : v. vespertinar. « despervesir » : v. desprovesir. despescar (v. tr.) : tirar lo peis del cròc o del filat. despeselhar 1 (v. tr.) : amassar los peses, « ôter les pois de leurs tiges » TdF‘despeseia’ ; despeselhar 2 (v. tr.), cf Ubaud Dicort : t. tecn. de teisseire, « couper les pènes, v. peselh » (v. TdF jos ‘despeseia’). despeselhar (se) : se desfranjar ; s'espelhandrar. despeselhat, -ada : espelhandrat, -ada. despesolhar [ ~ espesolhar] (v. tr.) : far la guèrra als pesolhs (l.p.) despesolhar (se) [ ~ espesolhar (s’)] v pron, cf Ubaud Dicort : se desbarrassar de sos pesolhs. despessesir (v. tr.) : far venir mens espés ; esclarcir. despestelar (v. tr.) : enlevar lo pestèl de la sarralha / despeilar ; desclavar. despestelar (se) : se despeilar ; se desclavar. despestelatge nm, cf Ubaud Dicort : « action d’ouvrir avec la clef » TdF despestilhar (v. tr.) : despolhar de sos vestits. despestilhar (se) : se desempetegar. despetegar / desempetegar (v. tr.) : tirar d'afar ; liberar. despetegar / desempetegar (se) : se tirar d'afar ; se liberar. despetegat / desempetegat, -ada : tirat, -ada d'afar. despetissar / desapetissar (v. tr.) : far pèrdre l'apetís. despetissar / desapetissar (se) : pèrdre l'apetís. despetorlar [veire despetolar, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : desbarrassar las fedas de lors crotarèlas. despicar 1 v, cf Ubaud Dicort : « v tr, t. de couturière, dépiquer » TdF ‘despica 1’ despicar 2 (v. tr.) (v. Ubaud Dicort e TdF ‘despica 2’) : tondre a l'entorn del somés d'una feda. (v. desempossar) despièch / despièit [veire despièch, cf Ubaud Dicort] nm : decepcion (Boecis, 960, v. 52) agra. En despièch de / mal despièch de : ni per. En despièch de tot / mal despièch de tot : ni per tot. despiechar / despieitar (v. tr.) [los 2, veire despechar, cf Ubaud Dicort] : decebre / far escopir agre (s.f.) despiechar (se) / despieitar (se) [los 2, veire despechar (se)] : escopir agre (s.f.) ; abandonar sos uòus o sos aucelons. despieissar (v. tr.) : desacaptar mai o mens lo pièch (sen) despieissar (se) : se desacaptar mai o mens lo pièch.
|
|
despieitason (abs. Dicort) : despièch. despietadós, -osa adj : adamantin, -a, « impitoyable, inexorable » TdF. despietadosament adv : adamantinament, « impitoyablement » TdF. despigar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, dépiquer le grain, v. escodre » (v. TdF) despigason nf, cf Ubaud Dicort : « action de dépiquer, de battre les gerbes » TdF jos ‘despigueson’ despilhar (v. tr.) : desembolhar / desenrambolhar. despillar (v. tr.) : enlevar las espillas. despinar (v. tr.) : enlevar las espinas. despintar (v. tr.) : escafar çò pintat. despintar (se) : pèrdre sa pintura. despissar (far -) (v. tr.) : far copar lo rag a q.q. que pissa. Aquel còp de tròn me faguèt despissar. Las vacas, las cal pas jamai far despissar. despistar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, dérouter » (Laus) despitar v, cf Ubaud Dicort : v. despechar. (v. TdF jos ‘despicha’) despitralhar (se) [veire despeitralar (se), cf Ubaud Dicort] / despitrar (se) (abs. Dicort) : se despeitrinar. despiuselada : desflorada. despiuselaire ~ despiucelaire, -aira n, cf Ubaud Dicort : « celui, celle qui dépucelle, qui déflore, déflorateur » TdF ‘despiucelaire’ despiuselar [ ~ despiucelar] (v. tr.) : desverginar / desflorar una verge. despiuselar [ ~ despiucelar] (se) v pron : pèrdre sa verginitat despiuselatge [ ~ despiucelatge] nm : accion de far pèrdre o de pèrdre sa verginitat. despivelar (se) v pron, cf Ubaud Dicort : « s’égosiller en criant, v. desgargamelar » (v. TdF) desplaçament : deslocalizacion / deslocacion ; viatge. desplaçar (v. tr.) : deslocalizar / deslocar / deslogar. desplaçar (se) : se mudar de plaça ; viatjar. desplafonar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, détruire un plafond, en détacher le plâtre » TdF desplagut (< desplaire) part pass, cf Ubaud Dicort : « déplu » desplaire / desplàser [veire desplaire, cf Ubaud Dicort] (v. intr. e tr.) : malcontentar ; desagradar. desplaire / desplàser [veire desplaire] (se) v pron : s'agradar pas ; s'embestiar. desplaissar (se) : tombar d'esquinas ; s'afrabar l'esquina / s'afrabar las plaissas ; s'afrabar lo rastèl de l'esquina. desplancar (v. tr.) : desmargar las pòstes d'un plancat ; despondar (desmargar un ponde, un plancat) desplantador : aplech per desplantar. desplantaire, -aira [~ -airitz] n : persona que desplanta. desplantar 1 (v. tr.) : desrabar çò plantat. desplantar (se) : se desrabar. desplantar 2 nm : (accion de desplantar 1), cf Ubaud Dicort. desplantatge : accion o resulta de desplantar o de se desplantar. desplasença : desagradança. desplasent, -a : desagradable, -a / desagradiu, -iva. desplaser nm : desagradança ; defèci. desplàser v (non preconizat Dicort) : v. desplaire. desplastrar ~ desemplastrar v, cf Ubaud Dicort : v. desemplastrar. desplastratge nm, cf Ubaud Dicort : (v. desplastrar) desplec / desplegatòri nm, cf Ubaud Dicort : « étalage, déploiement ; récit détaillé » (Alibert) desplecar (v. tr.) : suprimir los plecs d'una estòfa o d'un vestit ; desfronzir. desplecar (se) : se desfronzir. desplega nf / desplec (v. desplec) : mòstra de merça o de quicòm mai ; banca de mercadièr de per carrièiras ; çò desplegat dins una veirina de magasin, « étalage, action de montrer une marchandise » (Alibert). desplegada : accion o resulta de desplegar. desplegadament adv : clarament (R. II, 403), « explicitement » TdF. desplegaire, -aira [~ -airitz] n : persona que fa desplega de quicòm, « celui qui déplie, qui déploie » TdF. desplegament nm, cf Ubaud Dicort : « déploiement » (Laus) desplegant 1 nm, cf Ubaud Dicort : « dépliant » (Laus, Basic) desplegant 2, -a adj : « dépliant, -e » (Fettuciari, Rapin) desplegar 1 (v. tr. e intr.) : destropar / desenvolopar ; far una desplega / far mòstra de quicòm ; espandir ; desvelar (t. a.) ; butar / grandir. desplegar (se) : se destropar / se desenvolopar (t. a.) ; se desvelar ; obrir los uèlhs / se desclucar (s.f.) desplegar 2 nm : (accion de desplegar 1), cf Ubaud Dicort. desplegat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « déplié, déployé, ée » TdF jos ‘desplega’ desplegatge : accion de desplegar o de se desplegar. t.a. çaisús. desplegatòri nm : v. desplec. (v. Alibert) desplenar / desemplenar (v. tr.) : vojar / voidar. desplenar / desemplenar (se) : se vojar / se voidar. desplombar (v. tr.) : suprimir lo plomb ; far pèrdre l'equilibri ; plombar / dominar / èsser quilhat al dessús de. desplombar (se) : pèrdre son balanç / pèrdre son equilibri. desplombatge nm, cf Ubaud Dicort : (v. DES- + plombatge) desplumar (v. tr.) : desrabar las plumas o lo pel. desplumar (se) : pèrdre sas plumas / regajar / regaginar ; pèrdre son pel / se clòscaplumar. desplumassar v, cf Ubaud Dicort : v. esplumassar. (v. TdF jos ‘esplumassa’) desplumat, -ada : clòscapelat, -ada. despoblaire, -aira [~ -airitz] adj e n : persona o causa que despòbla. despoblament [despòblament] nm : accion o resulta de despoblar o de se despoblar. despoblar (v. tr.) : far venir mens populós (R. IV, 581). despoblar (se) : venir mens populós. « despocelar» v : prononciacion de desporcelar. |
|
|
|
|
|
|