|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
desnosament nm (abs. Dicort) : lo moment que tot se desnosa ; lo moment qu'una istòria, un afar s'esclarcís, « dénouement » (Rapin). desnosar (v. tr. ) : desmargar un nos ; desenrambolhar (t. a.) ; « délacer ; rendre plus souple » (v. TdF) desnosar (se) : se desfar ; se desenrambolhar (t. a.) ; « devenir plus agile » (v. TdF jos ‘desnousa’) desnoselar (v. tr.) : desnosar. v. çaisús. desnoselar (se) : se desnosar. v. çaisús. desnovar (v. tr.) : estrenar quicòm. desnoviat, -ada adj : que son pas pus novèls maridats. desnutricion
nf, cf Ubaud Dicort :
« dénutricion » (Laus) desobesiment : accion o resulta de desobesir. desobesir [ ~ desobeïr] (v. tr. ind. e v. intr.) : obesir pas ; far son cap. De li
desobeïr sabiá qu’èra pecat. (v. TdF jos ‘desoubeï’) desobesissença : doblet de desobesiment. desobesissent, -a adj, cf Ubaud Dicort : « désobéissant,
ante » TdF ‘desóubeïssent’ desoblidament nm, cf Ubaud Dicort : « action
d’oublier » (v.
desoblidar e oblidament) ;
« oubli (de ses devoirs) » (L. 127) desoblidar (v. tr.) : « mettre en oubli », oblidar / se sovenir pas, « v. oblidar plus usité » (v. TdF). desobligant, -a adj, cf Ubaud Dicort : « désobligeant, ante,
qui désoblige ; qui n’aime pas à
obliger » TdF desobligar (v. tr.) : liberar d'una obligacion ; contrariar q.q. desobradum nm (abs. Dicort) : desocupacion /
òci,
« désoeuvrement » (Rapin). desòbrament
nm, cf Ubaud Dicort :
« désoeuvrement »
(Laus) desobrança nf : desocupacion /
òci. desobrar (v. tr.) : far pèrdre un trabalh, una ocupacion. desobrar (se) : trabalhar pas ; s'ocupar pas. desobrat, -ada : desocupat, -ada / ociós, -osa. desobstruccion : accion o resulta de desobstruir. desobstruir [ ~ desobstruïr] (v. tr.) : levar un empachament (t. a.) desociat, -ada adj, cf Ubaud Dicort :
(v. DES- + òci)’ desocupacion nf (abs. Dicort) : manca d'ocupacion, « inoccupation » (Rapin), « désoeuvrement » (Lèbre). desocupat, -ada (adj. e subs.) : sens ocupacion. Desocupat, es en cèrca de trabalh. desodorant 1, -a adj , cf Ubaud Dicort : « désodorisant,
-e » (Laus) desodorant 2 nm, cf Ubaud Dicort :
« désodorisant, déodorant » (Laus) desodorar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, désodoriser » (Laus) desolacion : accion o resulta de desolar o de se desolar. desolaire, -aira (-airitz) adj e n, cf Ubaud Dicort :
« désolateur, trice » TdF desolant, -a adj, cf Ubaud Dicort :
« désolant, ante » TdF desolar (v. tr.) : desconsolar / afligir ; arroïnar. desolar (se) : se desconsolar / s'afligir. desolat, -ada : afligit, -ida ; desèrt, -a ; arroïnat, -ada. desolhar 1 (v. tr.) : entamenar una barrica plena. « desolhar 2 / desuolhar » : v. desulhar. desonçar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, écorcher ou blesser les
nœuds des doigts » TdF desonçar (se) v pron (v. TdF jos ‘desounça’) : s'afrabar
los nosèls dels dets. desondrafamilha nm, cf Ubaud Dicort : « celui qui déshonore
une famille » TdF desondrar (v. tr.) : desparar ; desfigurar / descarar ; gastar / far perir ; afrabar ; engraunhar ; desonorar. desondrar (se) : se descarar ; se... t. a. çaisús. desondre nm : desonor ; vergonha. desonèst, -a : qu'es pas onèst, -a. desonèstament adv : malonèstament / d'un biais desonèst. desonestetat nf : manca d'onestetat. desonglament nm, cf Ubaud Dicort :
« perte des ongles » TdF desonglar (v. tr.) : desrabar las onglas ; privar d'onglas ; afrabar las onglas. Me soi desonglat en arrapant per la paret. desonglar (se) : s'afrabar las onglas ; pèrdre una ongla ; s'afanar ; trabalhar trabalha que trabalharàs. desonor : desondre ; vergonha ; manca d'onor. desonorablament adv, cf Ubaud Dicort : « d’une façon peu
honorable » TdF desonorable, -bla adj, cf Ubaud Dicort : « qui n’est pas
honorable » TdF desonorament nm, cf Ubaud Dicort :
« action de déshonorer » TdF desonorant, -a adj, cf Ubaud Dicort :
« déshonorant, ante » TdF desonorar (v. tr.) : far pèrdre l'onor ; far vergonha a q.q. desonorar (se) : pèrdre son onor. desonoraraça adj e n, cf Ubaud Dicort :
« celui, celle qui déshonore sa race, v. desondrafamilha » (v. TdF) desontar / desontir (v. tr.) : portar vergonha. desontar / desontir (se) : tombar de vergonha. desopilacion nf, cf Ubaud Dicort :
« desopilation » TdF desopilar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, t. de médecine,
désopiler » TdF
desopilatiu, -iva adj, cf Ubaud Dicort : « désopilatif,
ive » TdF desorat, -ada : sortit, -ida de sas oras abitualas. desordenadament adv (v. Ubaud Dicort e L. 127) : « désordonnément » (Rapin) desordenament nm, cf Ubaud Dicort :
« dérangement » (Laus) desordenar (v. tr.) : metre en desòrdre ;
desreglar. desordenar (se) : se desreglar ; se desorganizar. desordir (v. tr.) : destéisser / destramar. |
|
desordir (se) : se destéisser / se destramar. desòrdre : desreglament ; borramescla. desorganizacion nf, cf Ubaud Dicort :
« désorganisation » TdF desorganizaire, -aira (~
-airitz) n, cf
Ubaud Dicort :
« désorganisateur, -trice » (v. Rapin) desorganizar (v. tr.) (v. R. IV, 384 : ‘organizar’) : desreglar. desorganizator, -tritz adj e n : « désorganisateur,
-trice » (v.
Fetuciari, Laus). (v. desorganizaire) desorientacion : estat de q.q. de desorientat (t. a.) desorientar (v. tr.) : far pèrdre l'orientacion ; trebolar ; desvariar. desorientar (se) : pèrdre l'orientacion ; se trebolar ; se desvariar. desorientat, -ada : perdut, -uda ; trebolat, -ada ; desvariat, -ada. desormejar (v. tr.) : desmarrar ; levar las amarras (mar.) desormejar (se) : aparelhar (mar.) desornar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, déparer,
dégrader, v. desondrar » (v. TdF) desorriar (v. intr.) : abandonar la montanha per tornar dins la val. desòssament nm, cf Ubaud Dicort : « désossement » TdF desossar (v. tr.) : tirar la carn de pels òsses. desostalar (v. intr.) (Alibert) : abandonar l'ostal pairal. Las filhas se desostalan [v
pron] quand se maridan. DESOXI- : prefix que marca una eliminacion d'oxigèn. desoxidacion : accion de desoxidar o de se desoxidar ; estat de çò desoxidat. dexoxidant, -a (adj. e subs.) : que desoxida. desoxidar (v. tr.) : privar de son oxigèn. desoxidar (se) : pèrdre son oxigèn. desoxigenacion : sinonim de desoxidacion. desoxigenant (adj. e subs.) (abs. Dicort) : sinonim de desoxidant, -a. desoxigenar (v. tr.) : sinonim de desoxidar. desoxigenar (se) : sinonim de se desoxidar. desoxiribonucleïc adj m, cf Ubaud Dicort : « Acide
desoxiribonucleïc, acide
désoxyribonucléique (A.D.N.) » despacha nf : biais de comunicacion rapida ; cocha / coita / prèssa / prèissa ; « grande dépense, v. defrúctu ; bagarre, v. bagarra » (v. TdF). despachacion : expedicion (accion de despachar quicòm) despachada (a la -) (loc. adv.) (Fettuciari ; abs. Dicort) : en prèissa. despachador,
-doira adj, cf Ubaud Dicort :
« à expédier » (L. 119) despachaire, -aira [~ -airitz] adj e n : persona que manda una despacha ; persona que s'afana (que se despacha) despachament nm, cf Ubaud Dicort :
« expédition » (L.
118) despachar (v. tr.) : transmetre / mandar rapidament (t.a.) ; desgatjar ; desbarrassar ; entanchar / enantir. despachar (se) : s'afanar. despachatiu, -iva : entanchiu, -iva / entanchívol, -ivola. v. -ÍVOL. despachosament : a la buta-buta / al brutle / rapidament. despaciéncia : manca de paciéncia. despacient, -a : que manca de paciéncia. despacientar (v. tr.) : far mancar de paciéncia. despacientar (se) : mancar de paciéncia. despadelar (se) : se macar lo genolh / se nafrar al genolh. despagar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, mécontenter » (L. 118)
despaïsament nm, cf Ubaud Dicort :
« dépaysement » (Rapin) despaïsanir [ ~ despaisanir] (v. tr.) : far pèrdre l'anar païsan. despaïsanir [ ~ despaisanir] (se) v pron : pèrdre l'anar païsan. despaïsar (v. tr.) : far cambiar de país ; amodar lo sentiment d'èsser fòra son país ; desorientar. despaïsar (se) : cambiar de país ; se desorientar / aver lo sentiment d'èsser fòra son país. despaissar (v. tr.) : esclarir. despaisselar (v. tr.) : enlevar los paissèls. despalar 1 (v. intr.) : pèrdre las dents de lach. (v. TdF ‘despala 1’) despalar 2 v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, ôter les pieux, enlever les roulons
d’un char » TdF
‘despala 3’ despalastracar (v. intr.) (Alibert) [veire despalastrachar, cf Ubaud Dicort] : tombar. despalastrar (v. tr.) : enlevar los gafons / desgafonar ; enlevar los palastres. despalhar [ ~ desempalhar] (v. tr.) : enlevar la palha ; desgarnir de palha. Despalhar una cròsa de bledas. despalhar [ ~ desempalhar] (se) v pron : pèrdre sa palha. despalhat, -ada : qu'a perduda sa palha. Una cadièira despalhada. despalhatge nm, cf Ubaud Dicort :
« dépaillage » (Rapin) despalhosir (v. tr.) : despalhar / netejar. despalhosir (se) : se despalhar. despalissonar (v. tr.) : enlevar los pals o los paissèls. despalsar (v. tr.) : enlevar los pals laterals d'un carri. (v. despalar
2) despalsat, -ada : sens sos pals. despampa : desfulhatge. despampadura : pampa destacada de la vinha. despampaire, -aira [~ -airitz] adj e n : persona que despampa (t. a.) despampanadura nf, cf Ubaud Dicort : v. despampadura. (v. TdF jos ‘despampaduro’) despampanaire, -aira (~ -airitz) adj e n, cf Ubaud Dicort :
v. despampaire. (v. TdF jos ‘despampaire’) despampanar / despampar (v. tr. e intr.) : desfulhar. (v. TdF jos ‘despampa’) Despampa sa trelha per far amadurar los rasims. despampat, -ada : desfulhat, -ada. despampatge : accion o resulta del despampar. |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|