|
|
|
||
|
|
|
|
|
|
desmaissar (v. tr.) : forçar, dislocar, rompre lo cais. desmaissar (se) : se forçar, se dislocar, se rompre lo cais. desmaisselar v, cf Ubaud Dicort : v. desmaissar. (v. TdF jos ‘desmeissa’) desmalhar (v. tr.) : desfar las malhas ; rompre las malhas . desmalhar (se) : pèrdre sas malhas ; s'escapar d'un filat. desmalholar (v. tr.) : quitar lo malhòl a un mainatge. desmalholar (se) : quitar son malhòl. desmalhugadura [desmalugadura, cf Ubaud Dicort p. 150] / desmalugadura nf : dislocacion (R. IV, 90), « dislocation des hanches, déboîtement des os, luxation » TdF ‘desmalugaduro’ desmalhugar [desmalugar, cf Ubaud Dicort p. 150] / desmalugar (v. tr.) : desancar, « luxer l’os de la hanche, disloquer, déboîter, désarticuler » TdF ‘desmaluga’. desmalhugar [desmalugar (v. çai sus)] / desmalugar (se) v pron : se desancar. desmalmorit, -ida : qu'es pas espompit, -ida. desmalonar (v. tr.) : despavar. desmalugadura nf : v. desmalhugadura. desmalugar v : v. desmalhugar. desmamadura nf, cf Ubaud Dicort : « vers à soie qu’on sépare des autres, qu’on ôte de dessus la litière, parce qu’ils sont plus tardifs à filer leur cocon ». (v. TdF) En tèrme d’art, es la desmamadura. (v. TdF) desmamaduras nf pl (Alibert ; v. desmamadura) : manhans de rai o manhans triats. desmamaire, -aira [~ -airitz] adj e n : persona que desmama. desmamar (v. tr.) : destetar / despopar / « priver » (v. TdF ‘desmama’) ; destriar los manhans de rai e mai o mens malautisses. Seriá lèu ora de desmamar aquel vedelàs. desmamar (se) v pron : « se sevrer, se priver » ; se desabituar / se desacostumar ; « se transporter ailleurs, ne faire plus cause commune, quitter ». (v. TdF jos ‘desmama’) desmamat 1, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « sevré, ée » TdF jos ‘desmama’ desmamat 2 nm, cf Ubaud Dicort : « Es un desmamat, c’est un luron » (v. TdF jos ‘desmama’) desmamatge : accion o resulta de desmamar. desman nm, cf Ubaud Dicort : « contre-ordre, révocation » (L. 118) desmanada : separacion de son tropèl d'un caval, d'un taure... desmanadar (v. tr.) : separar un animal de son tropèl. desmanadar (se) : se separar de son tropèl (taure o caval) desmancipacion : emancipacion (R. IV, 142) (t. a.) desmancipar (v. tr.) : emancipar (R. IV, 142) (t. a.) desmancipar (se) : s'emancipar (t. a.) desmandar (v. tr.) : contramandar. (v. TdF e L. 118) desmanegar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, démancher ; disloquer » (v. TdF ‘desmanega’). desmanegar (v. tr.) : v. desmargar. desmanieirar (se) : s'engaunhar (rufar las pòtas) desmanilhar (v. tr.) : rompre la ponhada de la dalha. desmanilhar (se) : pèrdre sa ponhada (dalha) desmanjament : accion o resulta de copar l'apetís. desmanjar (v. tr.) : copar l'apetís. desmanjat, -ada : qu'a pas brica d'apetís. desmantaular (v. tr.) , cf Ubaud Dicort : destrantalhar. v. mantal. desmantaular (se) : se destrantalhar. Aquel ostal se desmantaula. desmantelament [desmantèlament] nm : accion o resulta de demolir. desmantelar [ ~ desemmantelar] (v. tr.) : quitar lo mantèl ; privar de mantèl ; demolir las fortificacions d'un airal ; lo metre a descobèrt. Desmantelèron totes los castèls occitans. desmantenença nf, cf Ubaud Dicort : « abandon, dépossession » TdF desmanténer v : v desmantenir. desmantengut, -uda (< desmanténer) part pass e adj, cf Ubaud Dicort : « abandonné, ée, dépéri, ie, tombant en ruines ; dépossédé, ée, dessaisi, ie » TdF jos ‘desmanteni’ desmanteniment : despossession ; abandon. desmantenir [veire desmanténer, cf Ubaud Dicort] / desmanténer (v. tr.) : abandonar ; laissar de caire ; deperir ; « déposséder, v. despoderar » (v. TdF ‘desmanteni’) ; donar son ben ; sacrificar sos dreches ; abandonar sa presa [v. desmanténir (se)]. desmantenir [veire desmanténer] / desmanténer (se) v pron : se despolhar, « se laisser aller des mains ; tomber en ruines, dépérir, dégénérer ; donner son bien avant que de mourir, sacrifier ses droits, lâcher sa proie » TdF jos ‘desmanteni’. desmaonar [veire desmalonar, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : descarrelar (enlevar los maons) desmarca nf, cf Ubaud Dicort : « action de démarquer » TdF desmarcacion nf, cf Ubaud Dicort : « démarcation » (Sèrras-Ess.) desmarcar (v. tr.) : suprimir una marca, « démarquer » ; laissar pas devinar son atge (R. III, 235) de per l'inspeccion de sas dents (en parlant dels animals). (v. TdF ‘desmarca’). (v. demarcar) desmarcar (se) : se destriar de q.q. desmarcatge nm, cf Ubaud Dicort : « démarquage » (Laus) desmargada nf, cf Ubaud Dicort : « déguerpissement, fuite, émigration ; chose dite de travers, non sens » TdF desmargadura nf : espingada ; extravagància ; espetorida ; « désespoir, faute, erreur » (v. TdF) ; accion de desmargar o de se desmargar ; brava relaxacion (R. IV, 34) dels ligaments del bacin quand una vaca a lo mal de vedelar. desmargar / desmanegar (v. desmanegar) (v. tr. e intr.) : enlevar un margue ; destrantalhar, « démonter, évincer ; jeter le manche après la cognée, s’emporter, faire ou dire des extravagances ; décamper, fuir » (v. TdF). La desmargar, sortir des bornes, extravaguer ; décamper. (v. TdF jos ‘desmarga’) desmargar (se) v pron : pèrdre son margue ; se destrantalhar ; « se dédire ; se déchaîner » TdF jos ‘desmarga’ ; se relaxar dels ligaments del bacin (en parlant d'una vaca qu'a lo mal de vedelar) Mon martèl s'es desmargat. Aquela vaca es plan desmargada, va vedelar ! desmargolar (v. tr.) : destrantalhar / desmargar. desmargolar (se) : se destrantalhar / se desmargar. desmaridaire, -aira n, cf Ubaud Dicort : « nm, celui qui démarie, qui prononce le divorce » (v. TdF e Azaïs)
|
|
desmaridar (v. tr.) : far divorciar. desmaridar (se) : divorciar. desmarlhar (v. tr.) : esquinçar a bèl cais. desmarmalhar (v. tr.) : desembolhar / desenrambolhar ; desnogalhar / forçar un desnosador ; dislocar. desmarmalhar (se) : se... t. a. çaisús. desmarrar 1 (v. tr.) : voidar la truèja d'un molin d'òli. desmarrar 2 (v. tr. e intr.) : destacar las amarras ; quitar lo pòrt ; se lançar (v. TdF jos ‘desamarra’) ; se metre a rondinar (motor de veitura), « démarrer » (Per Noste, Basic) (v. aviar 2) desmarratge (abs. Dicort) : accion de desmarrar t. a çaisús. (v. desamarratge, aviada) desmarrimar (Alibert ; abs. Dicort) (v. tr.) : entristesir ; afligir ; desmingrar. (v. demarrimar) desmarrimar (se) v pron (Alibert ; abs. Dicort) : s'entristesir ; s'afligir ; se desmingrar. (v. demarrimar (se)) desmarrotar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, t. de jeu, faire tomber les atouts de quelqu’un ; démonter, démolir,v. demolir ; déguignonner, v. desemmascar » (v. TdF) desmascaire, -aira (~ -airitz) adj e n, cf Ubaud Dicort : « celui, celle qui désensorcelle, qui rompt les maléfices » TdF (v. desmascar 2 e desemmascaire) desmascar 1 (v. tr.) (Alibert, Honnorat ; v. mascar 2) : desvelar la cara de q.q. ; desvelar (t. a.) desmascar (se) : quitar lo vel de la cara ; se desvelar (t.a.) desmascar 2 ~ desemmascar v, cf Ubaud Dicort : v. desemmascar. desmascarar (v. tr.) : lavar la cara de q.q. ; lo desbochardir. desmascarar (se) : se lavar la cara ; se desbochardir. desmasclaire (nm, cf Ubaud Dicort), -a : sanaire, -a / castraire, -a. desmasclar (v. tr.) : sanar / crestar / castrar (t. a.) desmasclatge nm, cf Ubaud Dicort : « émasculation ; ablation de la première écorce du chêne-liège, afin de favoriser le développement de la seconde (femèl) qui est le liège même ; salaire que l’on paie pour cette opération » (v. TdF) desmastar (v. tr.) : desarborar / pèrdre son mast ; « renverser, abattre » TdF. desmastatge nm, cf Ubaud Dicort : « démâtage » (Laus) desmasticar (v. tr.) : enlevar lo mastic. desmatalhar (v. tr.) : enlevar lo matalh / lo batalh. desmatar (v. tr.) : desrabar de matas d'èrba ; far sortir de darrièr una mata. desmaterializacion nf, cf Ubaud Dicort : « dématérialisation » (Per Noste) desmaterializar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, dématérialiser » (Per Noste) desmelsar v, cf Ubaud Dicort : (v. desratar 2) desmelsar (se) v pron : v. desratar (se). (v. çai jos) desmelsat, -ada adj, cf Ubaud Dicort :: sens mèlsa ; « dératé » (v. Alibert). (v. desratat) desmembrament 1 nm : accion o resulta de demembrar o de se demembrar, « oubli » (L. 118). (v. desmembrar 1) desmembrament 2 nm : « démembrement » TdF desmembrança nf, cf Ubaud Dicort : « action d’oublier, oubli » (v. TdF ‘demembranço’) desmembrar 1 (v. tr.) (R. IV, 186) [ ~ desbrembar, cf Ubaud Dicort] : oblidar. desmembrar [~ desbrembar] (se) v pron : se sovenir pas. desmembrar 2 (v. tr.) : rompre los membres ; amalugar ; espalancar ; desmalugar / desmalhugar ; far de tròces ; « harasser » (Alibert). Autres còps, desmembravan los condemnats. desmembrar (se) : se rompre los membres ; s'amalugar. desmembrièr nm, cf Ubaud Dicort : « oubli, fleuve de l’oubli » TdF ‘demembrié’. (v. debrembièr) desmemoriament [desmemòriament] nm : pèrdia de la memòria. desmemoriar (v. tr. e intr.) : far pèrdre la memòria / destenembrar ; trebolar. desmemoriar (se) : se trebolar ; pèrdre la memòria ; pèrdre lo cap. desmemoriat, -ada : qu'a perduda la memòria. desmenar (v. tr.) : brandir ; bolegar ; malmenar ; molestar. desmenar (se) : se desbatre ; bracejar ; arpatejar. desmentar (v. intr. e tr.) : far venir caluc, -uga ; venir caluc, -uga. desmentegança nf, cf Ubaud Dicort : (v. desmentegar) desmentegar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, oublier » (v. TdF jos ‘dementega’) desmentida nf : denon. (v. desmentit 2) desmentir (v. tr.) : dire de non / dire que non ; dire lo contrari. desmentir (se) v pron : « se démentir ; se déverser, céder, fléchir, en parlant des murs » TdF jos ‘dementi’ desmentit 1, -ida adj, cf Ubaud Dicort : « démenti, ie » TdF jos ‘dementi’ desmentit 2 nm, cf Ubaud Dicort : « démenti, v. denon ; déboire qui suit un insuccès » (v. TdF jos ‘dementido’) desmercejar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, refuser grâce à quelqu’un » (L. 118) desmerdar [ ~ desemmerdar] (v. tr.) : tirar d'afar ; desembolhar ; desempetegar. desmerdar [ ~ desemmerdar] (se) v pron : se tirar d'afar ; se... t. a. çaisús. desmeritar (v. intr.) : pèrdre de son merit. desmeriti nm : accion de desmeritar. desmerletar (v. tr.) : abatre los merlets. desmesclar (v. tr.) : desembolhar / desenrambolhar ; destriar. desmesclar (se) : se desembolhar ; se desembolhar. t. a. çaisús. desmescomptar (v. intr.) : prene quicòm per quicòm mai. desmescompte : mespresa. desmesconegut, -uda (< desmesconéisser) ~ desmesconogut, -uda (< demesconóisser) part pass e adj (v. Ubaud Dicort) : « méconnu ; inconnu, ue » TdF jos ‘mescounèisse’ desmesconeissença [ ~ desmesconoissença] nf : marrida coneissença, « ingratitude ; ignorance » TdF jos ‘mescouneissenço'. desmesconéisser [ ~ desmesconóisser] (v. tr.) : far lo semblant de conéisser pas ; reconéisser pas la valor, lo meriti... de quicòm o de q.q. ; mespresar ; apreciar pas a sa justa valor. desmesolar / desmesolhar [veire desmesolar, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : enlevar la mesolha ; trebolar ; destimborlar. desmesolar / desmesolhar [veire desmesolar] (se) v pron : s'abenar fins a la mesolha. desmesura : excès (R. II, 389). desmesuradament : d'un biais desmesurat. |
|
|
|
|
|
|