desgetar (se) : se desformar / s'escartar de la direccion naturala.

desgetat, -ada : desformat, -ada.

Una pòst desgetada es pas de bon utilizar.

desgevitrar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, décolleter, v. despeitrinar » (v. TdF)

desgevitrar (se) v pron, cf Ubaud Dicort : « se débrailler, se décolleter » TdF jos ‘desgevitra’

desgiblar (v. tr.) : redreçar çò tòrs, -a.

desgiblar (se) : se redreçar après aver estat tòrs, -a.

desgibrar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, dégivrer » (Laus, Basic)

desgibratge nm, cf Ubaud Dicort : « dégivrage » (Rapin)

desgipar v, cf Ubaud Dicort : v tr « déplâtrer » (Rapin)

desgiscletar (v. tr.) : levar lo gisclet de la cadaula.

desgiscletar (se) : se desencadaular.

« desgitar » : v. desgetar.

desgiussar (v. tr. e intr.) : contrariar ; inquietar (R. V, 23) ; criticar ; portar pensament / èsser causa de pensament.

Aquel afar lo desgiussèt bravament.

desglaçar (v. tr. e intr.) : desgelar ; rompre o enlevar lo glaç.

desglaçar (se) : se desgelar.

desglaçatge nm, cf Ubaud Dicort : « déglaçage » (Rapin)

desglariat, -ada : desanat, -ada / desparricat, -ada / deslabrat, -ada.

« desglebar » (fr.) : v. desglevar e gleva (R. III, 475 - L. 208).

desglen  nm, cf Ubaud Dicort : negligéncia. (v. deglend)

desglenada nf : familiaritat (R. III, 258). 

desglenar (v. tr.) : descufelar / descoscolhar / desgrunar ; amanar las olivas ; tirar lo pel de q.q.

desglenar (se) v pron : se desgrunar ; t. a. çaisús ; « mourir » (v. Alibert).

desglesiment nm, cf Ubaud Dicort : « action de dessécher, de disjoindre, de se disjoindre ; exténuation,v. anequeliment » (v. TdF ‘deglesimen’)

desglesir v, cf Ubaud Dicort : « v tr, dessécher, exténuer, v. anequelir ; disjoindre les ais, v. escladenir » (v. TdF jos ‘deglesi’)

desglesir (se) v pron (v. TdF jos ‘deglesi’) : se desjuntar de se tressecar ; badalhar (s.f.) ; se fendilhar ; deperir ; s'abenar.

desglesit, -ida adj, cf Ubaud Dicort : « retrait, exténué ; disjoint, ointe ; défait, aite, éreinté, ée » (v. TdF jos ‘deglesi’)

desglevar (v. tr.) : enlevar la gleva.

Desglevar un pelenc.

desgobilhada nf, cf Ubaud Dicort : « ce qu’on débagoule ou dégoise à la fois » TdF ‘desgoubihado’

desgobilhadura nf, cf Ubaud Dicort : « dégobillis » TdF

desgobilhar v, cf Ubaud Dicort : « v tr et intr, dégobiller, vomir, v. racar ; débagouler, dégoiser, dire tout ce qu’on sait, v. escudelar » (v. TdF ‘desgoubiha’). « desgobilhar » (fr.) : v. regolar - vomir.

desgodilhar (se) v pron, cf Ubaud Dicort : v. degodilhar (se)

« desgofonar » : v. desgafonar (non preconizat Dicort).

desgolhadura nf, cf Ubaud Dicort : v. degolhadura.

desgolhar 1 v, cf Ubaud Dicort : « v tr, dégourdir, v. escarrabilhar ; disloquer, luxer, v. deslogar » (v. jos ‘degouia’)

desgolhar (se) v pron : « se dégourdir, se démener ; écarquiller les jambes ; se débrailler, se mettre à l’aise » TdF jos ‘degouia’

desgolhar 2 (v. tr.) (Alibert ; abs. Dicort) : devorar / devorir ; destruire. (v. degolar 1)

desgolhar 3 (levar la teca) v, cf Ubaud Dicort : v. degolhar 2.

desgolhat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : v. degolhat.

desgolhaud, -a (abs. Dicort) : que devòra. (v. golaud)

desgomar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, dégommer, ôter la gomme ; décruser, décatir » TdF

desgomatge nm, cf Ubaud Dicort : « action de dégommer, dégommage » TdF

desgonelar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, dégainer, v. desforrelar » (v. TdF)

desgonfonar v, cf Ubaud Dicort : v desgafonar.

desgordiment : desengrepiment.

desgordir [ ~ desengordir] (v. tr.) : desengrepesir.

desgordir [ ~ desengordir] (se) v pron. : se desengrepesir (se desendormir d'un freg).

desgordissença nf, cf Ubaud Dicort : « vivacité, agileté » TdF

desgordit [ ~ desengordit], -ida adj : desrevelhat, -ada (s.f.) / aluserpit, -ida / alebraudit, -ida.

Es un dròlle desgordit que te farà servici.

desgorgament nm: desgatjament.

desgorgar [ ~ desengorgar] (v. tr.) : desengorgar / desengodofar / desgatjar.

desgorgar [ ~ desengorgar] (se) v pron : se desengorgar / se desengodofar / se desgatjar.

Lo canèl finiguèt que se desgorguèt.

desgorgolhar (v. tr.) : triar / enlevar los gorgolhs. v. gorgolh.

Son a desgorgolhar de peses.

desgosenar (se) v pron, cf Ubaud Dicort : v. esbodenar (s'). (v. TdF jos ‘esboudena’)

desgosieirar (se) : bramar brama que bramaràs ; venir rauc a dich de bramar. (v. TdF jos ‘desgousiha’)

desgosilhar (se) v pron, cf Ubaud Dicort : « s’égosiller, v. esgosilhar plus usité » (v. TdF)

desgorjar ~ desengorjar v, cf Ubaud Dicort : v. desgorgar. (v. TdF jos ‘desgourga’)

desgorjat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « dégorgé ; mal embouché, ée, gueulard, arde, fort en gueule » TdF jos ‘desgourga’

desgorsar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, défricher, essarter » TdF

desgossiment nm, cf Ubaud Dicort : « débrouillement » TdF

desgossir v, cf Ubaud Dicort : « v tr, démêler, débrouiller » TdF

desgost : descòr / defèci / refasti / fastic / repugnància.

desgostaire, -aira [~ -airitz] adj : descoraire, -a ; que desgosta / que repugna.

desgostant, -a : descorós, -a ; qu'amòda la repugnància.

desgostar (v. tr.) : descorar / refastar ; repugnar (R. IV, 669). 

desgostar (se) : se desgostar / se refastar / aver de repugnància.

desgostós, -osa : refastigós, -osa.

desgòu nm, cf Ubaud Dicort : v. degòl.

desgràcia nf / desgraciament (v. desgràciament) : pèrdia de la favor de q.q. (v. TdF jos ‘desgràci’) ; « infortune » (Alibert)

desgràciament nm, cf Ubaud Dicort] nm : « disgrâce » (v. Alibert)

desgraciar (v. tr.) : far tombar en desgràcia, « disgracier ; déparer, défigurer, v. descuscar ; déplaire (rom. dezgrazir) selon Honnorat, v. v. desplaire » (v. TdF).

desgraciar (se) v pron : pèrdre sa gràcia ; se desfigurar (R. III, 323) (v. TdF) ; tombar en desgràcia.

desgraciós, -osa : desplasent, -a.

desgraciosament : d'un biais desplasent.

desgradacion (abs. Dicort) : accion de desgradar o de se desgradar. (v degradacion)

 

 

desgradar (v. tr.) (R. VI, 195) (abs. Dicort) : gastar / far perir / desondrar ; desgalonar. (v. degradar)

La dròga desgrada l'òme.

Desgradèron lo galonat.

desgradar (se) (abs. Dicort) : se perir / se deteriorar (R. III, 32).  (v. degradar (se))

desgraissador : instrument per desgraissar.

desgraissaire, -aira [~ -airitz] adj e n : persona que desgraissa.

desgraissar [ ~ desengraissar] (v. tr.) : enlevar de grais ; enlevar lo grais.

Desgraissar lo bolhon de galina.

desgraissar (se) : se netejar del grais ; pèrdre son grais.

Se desgraissava los dets pel davantal.

desgraissatge : accion o resulta de desgraissar o de se desgraissar.

desgraisseta / desgraissièira nf cf Ubaud Dicort : « curette de cardeur » TdF jos ‘desgreisseto’

desgramenir [ ~ desgramar] (v. tr.) : traire lo gram de per una tèrra ; desbarrassar del gram.

Lo camp foguèt pas brica de bon desgramenir.

desgranada nf, cf Ubaud Dicort : « le grain qu’on a séparé de la paille » TdF

desgranaire, -aira (~ -airitz) adj e n, cf Ubaud Dicort : « celui, celle qui ôte le grain, qui égrène » TdF

desgranar (v. tr. ) : desgrunar ; traire lo gran d'una espiga, d'una coscolha, d'una còca de milh... ; desgrapar.

desgranar (se) : s'engrunar ; se desgrunar.

desgranatge nm, cf Ubaud Dicort : « action d’ôter le grain, d’égrener » TdF

desgranotar v, cf Ubaud Dicort : v. desgranar. (v. TdF jos ‘desgrana’)

desgrapador nm, cf Ubaud Dicort : « égrappoir, outil qui égrappe ; lieu où l’on égrappe la vendange » TdF

desgrapaire, -aira (~ -airitz) n, cf Ubaud Dicort : « celui, celle qui égrappe » TdF

desgrapar (v. tr.) : desgrunar los rasims ; « détracter, critiquer » TdF.

desgrapatge nm, cf Ubaud Dicort : « action d’égrapper » TdF

desgravament nm, cf Ubaud Dicort : « dégravoiement » TdF

desgravar [ ~ desengravar] (v. tr.) : « degravoyer » TdF jos ‘degrava’ ; se desbarrassar de la grava ; desgatjar una nau engravada ; netejar un canèl de sas fonzalhas (Alibert).

desgrepir v, cf Ubaud Dicort : « v tr, donner de l’argent avec peine, desserrer, en parlant d’un avare » (v. TdF e Vayssier ‘degrepi’)

desgresaire, -aira (~ -airitz) n, cf Ubaud Dicort : « celui, celle qui râcle le tartre des futailles » TdF

desgresar (v. tr.) : enlevar la tartra (la rausa) de las barricas ; descrassar.

desgresat, -ada : netejat, -ada.

desgrevament [desgrèvament] nm : accion o resulta d'èsser desgrevat.

Demandèt en van un desgrevament.

desgrevar (v. tr.) : descargar q.q. de sas talhas, en tot o partida ; regalar q.q. per lo refar de sas privacions ; solatjar.

desgrevar (se) : se solajar ; se regalar.

desgrevat, -ada : descargat, -ada de sas talhas, en tot o partida.

desgrinhar (v. tr.) : descantonar (afrabar o copar un canton) ; bercar / brecar ; desarestar (bresar una aresta)

desgropar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, dénouer, v. desnosar » (v. TdF)

desgrossador : mena de penche per desgrossir lo cambe.

desgrossar v, cf Ubaud Dicort : v. desgrossir. (v. TdF jos ‘desgroussa’)

desgrossieirar (v. tr.) : far venir mens grossièr (t. a.)

desgrossiment : accion o resulta de desgrossir o de se desgrossir.

desgrossir (v. tr.) : far venir mens grossièr (t. a.) ; fustejar / capusar / menusar ; civilizar ; polir (t. a.) (v. TdF jos ‘desgroussa’)

desgrossir (se) : s'afinar ; se civilizar ; se polir (t. a.)

desgrossissatge nm, cf Ubaud Dicort : « dégrossissage » (Laus)

desgrotlar (v. tr.) : sargotir ; saquejar ; destrantalhar ; far trantolar ; desrengar.

desgrotlar (se) : se destrantalhar.

desgrudador nm, cf Ubaud Dicort : « lieu où l’on égrappe la vendange » TdF ‘degrudadou’

desgrudaire, -aira (~ -airitz) n, cf Ubaud Dicort : « celui, celle qui égrappe ou qui monde ; chargeur de vendange » TdF ‘degrudaire’

desgrudar (v. tr.) : doblet de desgrunar, « égrapper ; égrener, écosser ; monder ; manger son bien » TdF.

desgrulhar (v. tr.) : closcar ; desgranar. v. pus naut.

desgrulhar (se) : s'engrunar ; se desgrunar.

desgrumelar v, cf Ubaud Dicort : (v. DES- + grumelar (se))

desgrunada nf, cf Ubaud Dicort : « ce qu’on égrène en une fois ; écroulement, éboulis ; volée de coups, rossée » TdF ‘degrunado’

desgrunar (v. tr.) : desgrapar ; desgranar. v. pus naut, « v tr et intr, égrener, égrapper ; cueillir les olives à la main ; s’égrener, tomber grain à grain ; tomber en ruines, en décadence ; crouler, s’écrouler, s’ébouler, dégringoler ; mourir » TdF ‘degruna’. (v. degrunar)

Mai aimava desgrunar de peses que lo capelet.

desgrunar (se) : se desgrapar ; se desgranar. v. pus naut. (v. degrunar (se))

desgrunatge nm, cf Ubaud Dicort : « action d’égrener » TdF ‘degrunage’

desguenilhar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, déshabiller, dépouiller, prendre à quelqu’un ses guenilles, mettre en guenilles » TdF

« desguerpiment » : v. deguerpiment (los 2, abs. Dicort)

« desguerpir » : v. guerpir 1 / deguerpir 1. (los 3, abs. Dicort)

desguindat, -ada : qu'auqueja mai o mens de las ancas.

desguisament nm (R. III, 521) : trasvestiment.

desguisar (v. tr.) : vestir q.q. per que siá pas reconegut.

desguisar (se) : se trasvestir per èsser pas reconegut.

desidratacion : accion o resulta de desidratar o de se ...

desidratant, -a : que desidrata.

desidratar (v. tr.) : privar d'aiga.

desidratar (se) : èsser en manca d'aiga.

desidrogenar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, déshydrogéner » (Laus)

desièc (adv.) : sulcòp / sens esperar mai.

designacion : accion de designar quicòm o q.q.

designar (v. tr.) : mostrar del det quicòm o q.q. ; indicar del det quicòm o q.q.

designatiu, -iva adj, cf Ubaud Dicort : « désignatif, ive » TdF

desillusion : pèrdia d'illusion.

desillusionar (v. tr.) : levar l'illusion o las illusions de q.q.

desincarnat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « désincarné, ée » (Sèrras-Ess.) (v. desencarnat)

desincarnar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, désincarner » (Per Noste). (v. desencarnar)

desincrementar v, cf Ubaud Dicort : (v. decrementar)