|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
desgetar (se) : se desformar / s'escartar de la direccion naturala. desgetat, -ada : desformat, -ada. Una pòst desgetada es pas de bon utilizar. desgevitrar
v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, décolleter, v. despeitrinar » (v. TdF) desgevitrar
(se) v pron, cf Ubaud Dicort :
« se débrailler, se décolleter » TdF jos ‘desgevitra’ desgiblar (v. tr.) : redreçar
çò tòrs, -a. desgiblar (se) : se redreçar après aver estat tòrs, -a. desgibrar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, dégivrer » (Laus, Basic) desgibratge nm, cf Ubaud Dicort :
« dégivrage » (Rapin) desgipar v, cf Ubaud Dicort :
v tr « déplâtrer »
(Rapin) desgiscletar (v. tr.) : levar lo gisclet de la cadaula. desgiscletar (se) : se desencadaular. « desgitar » : v. desgetar. desgiussar (v. tr. e intr.) : contrariar ; inquietar (R. V, 23) ; criticar ; portar pensament / èsser causa de pensament. Aquel afar lo desgiussèt bravament. desglaçar (v. tr. e intr.) : desgelar ; rompre o enlevar lo glaç. desglaçar (se) : se desgelar. desglaçatge nm, cf Ubaud Dicort :
« déglaçage » (Rapin) desglariat, -ada : desanat, -ada / desparricat, -ada / deslabrat, -ada. « desglebar » (fr.) : v. desglevar e gleva
(R. III,
475 - L. 208). desglen nm, cf Ubaud Dicort
: negligéncia. (v. deglend) desglenada nf : familiaritat (R. III, 258). desglenar (v. tr.) : descufelar / descoscolhar / desgrunar ; amanar las olivas ; tirar lo pel de q.q. desglenar (se) v pron : se desgrunar ; t. a. çaisús ; « mourir » (v. Alibert). desglesiment nm, cf Ubaud Dicort :
« action de dessécher, de disjoindre, de se
disjoindre ; exténuation,v. anequeliment » (v. TdF ‘deglesimen’) desglesir v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, dessécher, exténuer, v. anequelir ; disjoindre les ais, v. escladenir » (v. TdF jos ‘deglesi’) desglesir (se) v pron (v. TdF jos ‘deglesi’) : se desjuntar de se tressecar ; badalhar (s.f.) ; se fendilhar ; deperir ; s'abenar. desglesit, -ida adj, cf Ubaud Dicort : « retrait,
exténué ; disjoint, ointe ; défait, aite,
éreinté, ée »
(v. TdF jos ‘deglesi’) desglevar (v. tr.) : enlevar la gleva. Desglevar un pelenc. desgobilhada
nf, cf Ubaud Dicort :
« ce qu’on débagoule ou dégoise à la
fois » TdF ‘desgoubihado’ desgobilhadura
nf, cf Ubaud Dicort :
« dégobillis » TdF desgobilhar v, cf Ubaud Dicort : « v tr et intr, dégobiller, vomir, v. racar ; débagouler, dégoiser, dire tout ce qu’on sait, v. escudelar » (v. TdF ‘desgoubiha’). « desgobilhar » (fr.) : v. regolar - vomir. desgodilhar
(se) v pron, cf Ubaud Dicort : v. degodilhar
(se) « desgofonar » : v. desgafonar (non preconizat Dicort). desgolhadura nf, cf Ubaud Dicort : v. degolhadura. desgolhar 1 v, cf Ubaud Dicort : « v tr, dégourdir, v. escarrabilhar ; disloquer, luxer, v. deslogar » (v. jos ‘degouia’) desgolhar (se) v pron :
« se dégourdir, se démener ; écarquiller
les jambes ; se débrailler, se mettre à
l’aise » TdF jos ‘degouia’ desgolhar 2 (v. tr.) (Alibert ; abs. Dicort)
: devorar / devorir ; destruire. (v. degolar 1) desgolhar 3 (levar la teca) v, cf Ubaud Dicort : v. degolhar 2. desgolhat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : v. degolhat. desgolhaud, -a (abs. Dicort) : que devòra. (v. golaud) desgomar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, dégommer, ôter la gomme ;
décruser, décatir » TdF desgomatge nm, cf Ubaud Dicort :
« action de dégommer, dégommage » TdF desgonelar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, dégainer, v. desforrelar » (v. TdF) desgonfonar v, cf Ubaud Dicort : v desgafonar. desgordiment : desengrepiment. desgordir [ ~ desengordir] (v. tr.) : desengrepesir. desgordir [ ~ desengordir] (se) v pron. : se desengrepesir (se desendormir d'un freg). desgordissença nf, cf Ubaud Dicort : « vivacité,
agileté » TdF desgordit [ ~ desengordit], -ida adj : desrevelhat, -ada (s.f.) / aluserpit, -ida / alebraudit, -ida. Es un dròlle desgordit que te farà servici. desgorgament nm: desgatjament. desgorgar [ ~ desengorgar] (v. tr.) : desengorgar / desengodofar /
desgatjar. desgorgar [ ~ desengorgar] (se) v pron : se desengorgar / se desengodofar / se desgatjar. Lo canèl finiguèt que se desgorguèt. desgorgolhar (v. tr.) : triar / enlevar los gorgolhs. v. gorgolh. Son a desgorgolhar de peses. desgosenar (se) v pron, cf Ubaud Dicort :
v. esbodenar (s'). (v. TdF jos ‘esboudena’) desgosieirar (se) : bramar brama que bramaràs ; venir rauc a dich de bramar. (v. TdF jos ‘desgousiha’) desgosilhar (se) v pron, cf Ubaud Dicort : « s’égosiller, v.
esgosilhar plus usité » (v. TdF) desgorjar ~ desengorjar v, cf Ubaud Dicort : v. desgorgar. (v. TdF jos ‘desgourga’) desgorjat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « dégorgé ;
mal embouché, ée, gueulard, arde, fort en gueule » TdF jos ‘desgourga’ desgorsar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, défricher, essarter »
TdF desgossiment nm, cf Ubaud Dicort :
« débrouillement » TdF desgossir v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, démêler,
débrouiller » TdF
desgost : descòr / defèci / refasti / fastic / repugnància. desgostaire, -aira [~ -airitz] adj : descoraire, -a ; que desgosta / que repugna. desgostant, -a : descorós, -a ; qu'amòda la repugnància. desgostar (v. tr.) : descorar / refastar ;
repugnar (R. IV, 669). desgostar (se) : se desgostar / se refastar / aver de repugnància. desgostós, -osa : refastigós, -osa. desgòu nm, cf Ubaud Dicort :
v. degòl. desgràcia nf / desgraciament (v. desgràciament)
: pèrdia de la favor de q.q. (v. TdF jos ‘desgràci’) ; « infortune » (Alibert) desgràciament nm, cf Ubaud Dicort] nm :
« disgrâce » (v. Alibert) desgraciar (v. tr.) : far tombar en desgràcia, « disgracier ; déparer, défigurer, v. descuscar ; déplaire (rom. dezgrazir) selon Honnorat, v. v. desplaire » (v. TdF). desgraciar (se) v pron : pèrdre sa gràcia ; se desfigurar (R. III, 323) (v. TdF) ; tombar en desgràcia. desgraciós, -osa : desplasent, -a. desgraciosament : d'un biais desplasent. desgradacion (abs. Dicort) : accion de
desgradar o de se desgradar. (v degradacion) |
|
desgradar (v. tr.) (R. VI, 195) (abs. Dicort) : gastar / far perir / desondrar ; desgalonar.
(v. degradar) La dròga desgrada
l'òme. Desgradèron lo galonat. desgradar (se) (abs. Dicort) : se perir / se
deteriorar (R. III, 32). (v. degradar (se)) desgraissador : instrument per desgraissar. desgraissaire, -aira [~ -airitz] adj e n : persona que desgraissa. desgraissar [ ~ desengraissar] (v. tr.) : enlevar de grais ; enlevar lo grais. Desgraissar lo bolhon de galina. desgraissar (se) : se netejar del grais ; pèrdre son grais. Se desgraissava los dets pel davantal. desgraissatge : accion o resulta de desgraissar o de se desgraissar. desgraisseta / desgraissièira
nf cf Ubaud Dicort : « curette de
cardeur » TdF jos
‘desgreisseto’ desgramenir [ ~ desgramar] (v. tr.) : traire lo gram de per una tèrra ; desbarrassar del gram. Lo camp foguèt pas brica de bon desgramenir. desgranada nf, cf Ubaud Dicort :
« le grain qu’on a séparé de la
paille » TdF desgranaire, -aira (~ -airitz) adj e n, cf Ubaud Dicort :
« celui, celle qui ôte le grain, qui
égrène » TdF desgranar (v. tr. ) : desgrunar ; traire lo gran d'una espiga, d'una coscolha, d'una còca de milh... ; desgrapar. desgranar (se) : s'engrunar ; se desgrunar. desgranatge nm, cf Ubaud Dicort : « action
d’ôter le grain, d’égrener » TdF desgranotar v, cf Ubaud Dicort :
v. desgranar. (v. TdF jos ‘desgrana’) desgrapador nm, cf Ubaud Dicort :
« égrappoir, outil qui égrappe ; lieu où
l’on égrappe la vendange » TdF desgrapaire, -aira (~ -airitz) n, cf Ubaud Dicort :
« celui, celle qui égrappe » TdF desgrapar (v. tr.) : desgrunar los rasims ; « détracter, critiquer » TdF. desgrapatge nm, cf Ubaud Dicort :
« action d’égrapper » TdF desgravament nm, cf Ubaud Dicort :
« dégravoiement »
TdF desgravar [ ~ desengravar] (v. tr.) : « degravoyer » TdF jos ‘degrava’ ; se desbarrassar de la grava ; desgatjar una nau engravada ; netejar un canèl de sas fonzalhas (Alibert). desgrepir v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, donner de l’argent avec peine, desserrer, en
parlant d’un avare » (v. TdF
e Vayssier ‘degrepi’) desgresaire, -aira (~ -airitz) n, cf Ubaud Dicort :
« celui, celle qui râcle le tartre des
futailles » TdF desgresar (v. tr.) : enlevar la tartra (la rausa) de las barricas ; descrassar. desgresat, -ada : netejat, -ada. desgrevament [desgrèvament] nm : accion o resulta d'èsser desgrevat. Demandèt en van un desgrevament. desgrevar (v. tr.) : descargar q.q. de sas talhas, en tot o partida ; regalar q.q. per lo refar de sas privacions ; solatjar. desgrevar (se) : se solajar ; se regalar. desgrevat, -ada : descargat, -ada de sas talhas, en tot o partida. desgrinhar (v. tr.) : descantonar (afrabar o copar un canton) ; bercar / brecar ; desarestar (bresar una aresta) desgropar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, dénouer, v. desnosar »
(v. TdF) desgrossador : mena de penche per desgrossir lo cambe. desgrossar v, cf Ubaud Dicort :
v. desgrossir. (v. TdF jos ‘desgroussa’) desgrossieirar (v. tr.) : far venir mens grossièr (t. a.) desgrossiment : accion o resulta de desgrossir o de se desgrossir. desgrossir (v. tr.) : far venir mens grossièr (t. a.) ; fustejar / capusar / menusar ; civilizar ; polir (t. a.) (v. TdF jos ‘desgroussa’) desgrossir (se) : s'afinar ; se civilizar ; se polir (t. a.) desgrossissatge nm, cf Ubaud Dicort :
« dégrossissage »
(Laus) desgrotlar (v. tr.) : sargotir ; saquejar ; destrantalhar ; far trantolar ; desrengar. desgrotlar (se) : se destrantalhar. desgrudador nm, cf Ubaud Dicort :
« lieu où l’on égrappe la
vendange » TdF ‘degrudadou’ desgrudaire, -aira (~ -airitz) n, cf Ubaud Dicort :
« celui, celle qui égrappe ou qui monde ; chargeur de
vendange » TdF ‘degrudaire’ desgrudar (v. tr.) : doblet de desgrunar, « égrapper ; égrener, écosser ; monder ; manger son bien » TdF. desgrulhar (v. tr.) : closcar ; desgranar. v. pus naut. desgrulhar (se) : s'engrunar ; se desgrunar. desgrumelar v, cf Ubaud Dicort :
(v. DES- + grumelar (se)) desgrunada nf, cf Ubaud Dicort :
« ce qu’on égrène en une fois ;
écroulement, éboulis ; volée de coups,
rossée » TdF ‘degrunado’ desgrunar (v. tr.) : desgrapar ; desgranar. v. pus naut, « v tr et
intr, égrener,
égrapper ; cueillir les olives à la main ;
s’égrener, tomber grain à grain ; tomber en ruines,
en décadence ; crouler, s’écrouler,
s’ébouler, dégringoler ; mourir » TdF ‘degruna’. (v.
degrunar) Mai aimava desgrunar de peses que lo capelet. desgrunar (se) : se
desgrapar ; se desgranar. v. pus naut. (v. degrunar (se)) desgrunatge nm, cf Ubaud Dicort :
« action d’égrener » TdF ‘degrunage’ desguenilhar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr,
déshabiller, dépouiller, prendre à quelqu’un ses
guenilles, mettre en guenilles »
TdF « desguerpiment » : v. deguerpiment (los 2, abs. Dicort) « desguerpir » : v. guerpir 1 / deguerpir 1. (los 3, abs. Dicort) desguindat, -ada : qu'auqueja mai o mens de las ancas. desguisament nm (R. III, 521) : trasvestiment. desguisar (v. tr.) : vestir q.q. per que siá pas reconegut. desguisar (se) : se trasvestir per èsser pas reconegut. desidratacion : accion o resulta de desidratar o de se ... desidratant, -a : que desidrata. desidratar (v. tr.) : privar d'aiga. desidratar (se) : èsser en manca d'aiga. desidrogenar v, cf Ubaud Dicort : « v tr,
déshydrogéner » (Laus) desièc (adv.) : sulcòp / sens esperar mai. designacion : accion de designar quicòm o q.q. designar (v. tr.) : mostrar del det quicòm o q.q. ; indicar del det quicòm o q.q. designatiu, -iva adj, cf Ubaud Dicort : « désignatif,
ive » TdF desillusion : pèrdia d'illusion. desillusionar (v. tr.) : levar l'illusion o las illusions de q.q. desincarnat,
-ada adj, cf Ubaud Dicort : « désincarné,
ée » (Sèrras-Ess.) (v. desencarnat) desincarnar
v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, désincarner » (Per
Noste). (v. desencarnar) desincrementar
v, cf Ubaud Dicort : (v. decrementar) |
|
|
|
|
|
|