desenraumassar (v. tr.) : garir un raumàs.

desenraumassar (se) : plegar d'èsser enraumassat.

desenrauquir v, cf Ubaud Dicort : « v tr, désenrouer » TdF. (v. desenraucar)

desenregar (v. tr. e intr.) (v. TdF) : traire d'una carral ; desenfangar ; sortir de la rega ; far quicòm de travèrs (t. a.)

desenregar (se) (abs. TdF) : se sortir d'una carral ; se desenfangar.

desenregdesir ~ desenregdir ~ desregdir v, cf Ubaud Dicort : « v tr, déroidir » TdF josdesredi’

desenregistrar (v. tr.) : escafar (esfaçar) d'un registre.

desenrengar (v. tr.) : escampilhar los rengs (los endalhs de fen)

desenrestar (v. tr.) : destacar d'alhs d'un rèst. v. rèst.

desenrotlament [desenròtlament ~ desròtlament] nm, cf Ubaud Dicort  : desrotlament / debanament / debanatge ; debanada.

desenrotlar [ ~ desrotlar] (v. tr.) : desrotlar / debanar.

desenrotlar [ ~ desrotlar] (se) v pron : se desrotlar / se debanar.

desensablar (v. tr.) : enlevar la sabla.

desensablar (se) : se traire de la sabla.

desensacar [ ~ dessacar] (v. tr.) : vojar lo contengut d'un sac o d'una saca.

desensalvatgir (v. tr.) : aprivadar ; civilizar.

desensalvatgir (se) : s'aprivadar ; se civilizar.

desensebelir (v. tr.) : desenterrar / desrebondre.

desenselar (v. tr.) : desarçonar, « ôter de la selle » TdF. (# desselar)

desenselat, -ada : desarçonat, -ada.

desensenhat, -ada adj (v. Ubaud Dicort e L. 126) : « mal élevé, -e ; ignare » (Sèrras)

desensofrar v, cf Ubaud Dicort : v. desensolprar.  (v. sofre)

desensolprar [ ~ dessolprar] / desensofrar (v. tr.) : « dessoufrer, désulfurer, ôter le souffre » TdF ’dessòupra’,  desbarrassar una estòfa de traças de sofre. (v. dessulfurar)

desensortir (v. tr.) : desapariar.

desentanhar (v. tr.) : desenfangar.

desentarigar (v. tr.) (abs. Dicort) (v. L. 111 : dentariga) : desasimar las dents. (v. desenterigar)

desentarigar (se) (abs. Dicort) : se desasimar. (v. desenterigar (se))

desentaular (v. tr.) : levar la taula ; far se levar de taula ; destrantalhar ; desmargar.

desentaular (se) : se levar de taula ; se destrantalhar ; se desmargar.

desentelar v, cf Ubaud Dicort : v tr, « t. de tisserand, désentoiler ; ôter une toile, une voile » (Palay)

desentenebrar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, désenténébrer » (v. DES- + entenebrar)

desentenebrar (se) v pron, cf Ubaud Dicort : « action du ciel qui se dégage des ténèbres » (Palay)

desenterigar v (v. Ubaud Dicort e TdF) : « v tr, faire cesser l’agacement des dents » (Alibert)

desenterigar (se) v pron : « perdre son agacement [des dents] » TdF jos ‘desenteriga’

desenterrament [desentèrrament ~ destèrrament] nm, cf Ubaud Dicort  : accion o resulta de desenterrar.

desenterrar [ ~ desterrar] (v. tr.) : traire de la tèrra / desensevelir / desrebondre.

desentestar (v. tr.) : far plegar un mal de cap.

desentestar (se) : plegar de se dòlre del cap.

desentoissar (v. tr.) (Albert ; abs. Dicort) : desmalugar.

desentoissar (se) v pron (Alibert ; abs. Dicort) : se desmalugar.

desentoissat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « déhanché, ée » TdF, « qui boîte sensiblement d’une ou des deux hanches » (Vayssier ‘desentouyssat)

desentorar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, enlever ce qui entoure, déclore ; cerner, déchausser un arbre » TdF

desentortibilhar v (Alibert) : veire desentortovilhar, cf Ubaud Dicort. (v. çai jos)

desentortilhar [~ destortilhar / desentortovilhar], cf Ubaud Dicort (v. tr.) : desenrambolhar, « détortiller, v. descordar, destòrcer » (v. TdF jos ‘destourtiha’).

« desentortobilhar » : v. çaisús e çai jos.

desentortovilhar v : v. jos desentortilhar.

desentrafegar (v. tr.) : desmesclar ; desseparar doas causas que lors ponchas son enganadas.

desentrafegar (se) : se desmesclar ; se desenganar.

desentraucar ~ destraucar v, cf Ubaud Dicort : v. destraucar. (v. TdF jos ‘destrauca’)

desentravar [ ~ destravar] (v. tr.) : destravar ; desenganar.

desentravar [ ~ destravar] (se) v pron  : se destravar ; se desenganar.

desentrepachar (v. tr.) : desenrambolhar ; desempegar ; desempedir ; desembolhar.

desentrepachar (se) : se desempetegar.

desentristar (v. tr.) : caçar lo tristum.

desentristar (se) : se liberar del tristum.

desentusar (v. tr.) : desseparar los tusons per far baissar lo fuòc.

desentutar [ ~ destutar] (v. tr.) : far sortir de sa tuta (de son trauc)

desentutar (se) [ ~ destutar (se)] v pron : sortir de sa tuta, de sa tuna.

desenvelar (v. tr.) : redreçar quicòm d'enguerlhat.

Desenvelar una dalha : desentaular una dalha.

desenverenar (v. tr.) : enlevar o contrar un veren ; bicar e cauçar una planta malmenada pel vent.

desenverenar (se) : escampilhar son veren.

desenvernissar v, cf Ubaud Dicort : v. desvernissar.

desenvescar (v. tr.) : desempegar.

desenvescar (se) : se desempegar ; se desempetegar (t. a.)

desenvestir (se) v pron, cf Ubaud Dicort : « se dévêtir » (L. 127) (v. desvestir (se))

desenvironar v, cf Ubaud Dicort : v. desenviroutar. (v. TdF jos ‘desenvirouna’)

desenviròutar [desenviroutar, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : enlevar çò qu'envolopava ; desenvolopar ; desenrotlar. (v. TdF jos ‘desenvirouna’)

desenvitar (v. tr.) : anullar una invitacion.

desenvitar (se) : refusar una invitacion.

 

 

desenvolopar / desengolopar [veire desenvolopar, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : destropar.

« desenvrimar » : v. desenverenar.

desequilibrar (v. tr.) : far pèrdre lo balanç (l'equilibri)

desequilibrar (se) : pèrdre lo balanç (l'equilibri)

desequilibri nm : pèrdia del balanç ; manca d'armonia entre doas parts, dos elements tròp inegals.

desequipar v, cf Ubaud Dicort : (v. DES- + equipar)

deserbaire, -aira [~ -airitz] n : persona que desraba las èrbas marridas ; persona que bica (que sarcla) de vianda.

deserbar (v. tr.) : desrabar las èrbas marridas ; bicar.

deserbatge : accion o resulta de deserbar o de bicar.

desercion nf, cf Ubaud Dicort : « désertion » TdF

deseretar (Laus, Basic) [veire deseiretar, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : privar q.q. d'un eretatge.

deseriçar v : v. deseireçar.

desermassir (v. tr.) : desacampestrir ; desbosigar.

desernhar (se) : plegar d'aver las èrnhas, d'èsser renós, -a.

desèrt 1 nm : èrm / ermàs (del latin eremus : desèrt)

desèrt 2, -a adj : que i a pas res o pas degun.

desertar (v. tr.) : abandonar un airal que l'òm o deuriá pas far.

desertic, -a : arid, -a ; incult, -a ; inabitat, -ada.

desertificacion nf, cf Ubaud Dicort : « désertification » (Per Noste)

desertor [nm, cf Ubaud Dicort ], -tritz : persona que desèrta o qu'a desertat.

desertós, -osa : inabitat, -ada e incult, -a.

desescar (v. tr.) : enlevar l'amòrsa d'un anquet.

desesclopar (se) v pron, cf Ubaud Dicort : (v. DES- + esclòp)

desescufelar (v. tr.) : descoscolhar de peses, de mongilhs...

« desescuferlar » : v. çaisús.

desescumenjar (v. tr.) : levar un escumenge (grèva condemnacion portada per la Glèisa)

desescusa e derivats : doblet d'excusa, de desencusa e derivats.

desesper [(forma classica) ~ desespèr (forma correnta)] nm, cf Ubaud Dicort  : manca (f.) d'esper. (v. esper)

desesperable, -bla : capable, -a de desesperar.

desesperacion nf, cf Ubaud Dicort : « action de désespérer, désespoir » TdF

desesperada (a la -) loc adv, cf Ubaud Dicort : « à la désespérade, en désespoir de cause, en désespéré » TdF

desesperadament adv, cf Ubaud Dicort : « désespérément » TdF

desesperaire, -aira [~ -airitz] adj e n : persona que desespèra.

desesperança : manca (f.) d'esperança.

desesperant, -a  adj : que buta a la desesperança o al desesper.

desesperar (v. tr.) : far pèrdre esper o esperança.

desesperar (se) : pèrdre l'esper o l'esperança.

desesperat, -ada : sens esperança o sens esper.

desespessesir (v. tr.) : far venir mens espés.

desespessesir (se) : venir mens espés.

desespinar (v. tr.) : enlevar espinas o arestas.

desestabilizacion nf, cf Ubaud Dicort : « déstabilisation » (Per Noste)

desestabilizaire 1, -aira (~ -airitz) n, cf Ubaud Dicort : « celui, celle qui déstabilise » (v. Per Noste)

desestabilizaire 2, -aira adj : « déstabilisateur, -trice » (Per Noste)

desestabilizant, -a adj, cf Ubaud Dicort : « déstabilisant, -e » (Per Noste)

desestabilizar (v. tr.) : far pèrdre l'estabilitat.

desestablir v, cf Ubaud Dicort (L. 127) : v tr « désétablir » (Palay)

desestacar : v. destacar.

desestalordir v, cf Ubaud Dicort : « v tr, dégourdir, v. desgordir » (v. TdF)

desestamar [ ~ destamar] (v. tr.) : enlevar l'estamatge.

desestatjar (v. tr.) : enlevar los estatges / las estanças ; enlevar las estatjas (Roergue)

desestelar (se) v pron, cf Ubaud Dicort : (v. DES- + estelar (s‘) 2)

desestibar v, cf Ubaud Dicort (cat., esp.) : v. desestivar.

desestimar (v. tr.) : aver pas l'estima deguda per quicòm o q.q.

desestivar (v. tr.) (v. Ubaud Dicort, TdF e Alibert) : desarrimar un naviri.

desestropar v. : v. destropar.

deseusinar v (v. Ubaud Dicort e TdF) : v. desausinar.

desfach, -a adj, cf Ubaud Dicort : « défait, aite ; démis, ise ; pâle, abattu, ue » TdF jos ‘desfaire’

desfacha / desfaita [veire desfacha, cf Ubaud Dicort] nf : desbranda ; catastròfa.

desfachisme nm, cf Ubaud Dicort : « défaitisme » (Rapin)

desfachista adj e n (dels dos genres), cf Ubaud Dicort : « défaitiste » (Rapin)

desfaciar (v. tr.) : estrafaciar / descarar (cambiar la cara) / desfigurar (R. III, 323).

desfaciar (se) : s'estrafaciar / se descarar / se desfigurar.

desfaciat, -ada : desfigurat, -ada.

desfada : brava despensa ; ocasion de despensa.

desfadar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, rompre le charme jeté par une fée » TdF

desfaiçonament nm, cf Ubaud Dicort : « difformité » (L. 116)

desfaiçonar (v. tr.) : desformar ; gastar / far perir.

desfaiçonar (se) : se desformar ; se gastar / perir.

desfaire / desfar (v. tr.) : desmargar (t. a.) ; destruire ; desorganizar (v. R. IV, 384).

desfaire / desfar (se) : se desmargar ; magrir.

desfaissar [ ~ desfaissejar] (v. tr.) (v. Ubaud Dicort e TdF jos ‘desfeissa’) : quitar la cencha a q.q. ; descimossar.

desfaissar [ ~ desfaissejar] (se) v pron : « se démaillotter » ; se quitar la cencha. (v. TdF jos ‘desfeissa’)

desfaisselar (Alibert) [ ~ desenfaisselar, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : sortir los formatges de las formas.