|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
desenraumassar (v. tr.) : garir un raumàs. desenraumassar (se) : plegar d'èsser enraumassat. desenrauquir v, cf Ubaud Dicort : « v tr, désenrouer » TdF. (v. desenraucar) desenregar (v. tr. e intr.) (v. TdF) : traire d'una carral ; desenfangar ; sortir de la rega ; far quicòm de travèrs (t. a.) desenregar (se) (abs. TdF) : se sortir d'una carral ; se desenfangar. desenregdesir ~ desenregdir ~ desregdir v, cf Ubaud Dicort : « v tr, déroidir » TdF jos ‘desredi’ desenregistrar (v. tr.) : escafar (esfaçar) d'un registre. desenrengar (v. tr.) : escampilhar los rengs (los endalhs de fen) desenrestar (v. tr.) : destacar d'alhs d'un rèst. v. rèst. desenrotlament [desenròtlament ~ desròtlament] nm, cf Ubaud Dicort : desrotlament / debanament / debanatge ; debanada. desenrotlar [ ~ desrotlar] (v. tr.) : desrotlar / debanar. desenrotlar [ ~ desrotlar] (se) v pron : se desrotlar / se debanar. desensablar (v. tr.) : enlevar la sabla. desensablar (se) : se traire de la sabla. desensacar [ ~ dessacar] (v. tr.) : vojar lo contengut d'un sac o d'una saca. desensalvatgir (v. tr.) : aprivadar ; civilizar. desensalvatgir (se) : s'aprivadar ; se civilizar. desensebelir (v. tr.) : desenterrar / desrebondre. desenselar (v. tr.) : desarçonar, « ôter de la selle » TdF. (# desselar) desenselat, -ada : desarçonat, -ada. desensenhat, -ada adj (v. Ubaud Dicort e L. 126) : « mal élevé, -e ; ignare » (Sèrras) desensofrar v, cf Ubaud Dicort : v. desensolprar. (v. sofre) desensolprar [ ~ dessolprar] / desensofrar (v. tr.) : « dessoufrer, désulfurer, ôter le souffre » TdF ’dessòupra’, desbarrassar una estòfa de traças de sofre. (v. dessulfurar) desensortir (v. tr.) : desapariar. desentanhar (v. tr.) : desenfangar. desentarigar (v. tr.) (abs. Dicort) (v. L. 111 : dentariga) : desasimar las dents. (v. desenterigar) desentarigar (se) (abs. Dicort) : se desasimar. (v. desenterigar (se)) desentaular (v. tr.) : levar la taula ; far se levar de taula ; destrantalhar ; desmargar. desentaular (se) : se levar de taula ; se destrantalhar ; se desmargar. desentelar v, cf Ubaud Dicort : v tr, « t. de tisserand, désentoiler ; ôter une toile, une voile » (Palay) desentenebrar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, désenténébrer » (v. DES- + entenebrar) desentenebrar (se) v pron, cf Ubaud Dicort : « action du ciel qui se dégage des ténèbres » (Palay) desenterigar v (v. Ubaud Dicort e TdF) : « v tr, faire cesser l’agacement des dents » (Alibert) desenterigar (se) v pron : « perdre son agacement [des dents] » TdF jos ‘desenteriga’ desenterrament [desentèrrament ~ destèrrament] nm, cf Ubaud Dicort : accion o resulta de desenterrar. desenterrar [ ~ desterrar] (v. tr.) : traire de la tèrra / desensevelir / desrebondre. desentestar (v. tr.) : far plegar un mal de cap. desentestar (se) : plegar de se dòlre del cap. desentoissar (v. tr.) (Alibert ; abs. Dicort) : desmalugar. desentoissar (se) v pron (Alibert ; abs. Dicort) : se desmalugar. desentoissat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « déhanché, ée » TdF, « qui boîte sensiblement d’une ou des deux hanches » (Vayssier ‘desentouyssat) desentorar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, enlever ce qui entoure, déclore ; cerner, déchausser un arbre » TdF desentortibilhar v (Alibert) : veire desentortovilhar, cf Ubaud Dicort. (v. çai jos) desentortilhar [~ destortilhar / desentortovilhar], cf Ubaud Dicort (v. tr.) : desenrambolhar, « détortiller, v. descordar, destòrcer » (v. TdF jos ‘destourtiha’). « desentortobilhar » : v. çaisús e çai jos. desentortovilhar v : v. jos desentortilhar. desentrafegar (v. tr.) : desmesclar ; desseparar doas causas que lors ponchas son enganadas. desentrafegar (se) : se desmesclar ; se desenganar. desentraucar ~ destraucar v, cf Ubaud Dicort : v. destraucar. (v. TdF jos ‘destrauca’) desentravar [ ~ destravar] (v. tr.) : destravar ; desenganar. desentravar [ ~ destravar] (se) v pron : se destravar ; se desenganar. desentrepachar (v. tr.) : desenrambolhar ; desempegar ; desempedir ; desembolhar. desentrepachar (se) : se desempetegar. desentristar (v. tr.) : caçar lo tristum. desentristar (se) : se liberar del tristum. desentusar (v. tr.) : desseparar los tusons per far baissar lo fuòc. desentutar [ ~ destutar] (v. tr.) : far sortir de sa tuta (de son trauc) desentutar (se) [ ~ destutar (se)] v pron : sortir de sa tuta, de sa tuna. desenvelar (v. tr.) : redreçar quicòm d'enguerlhat. Desenvelar una dalha : desentaular una dalha. desenverenar (v. tr.) : enlevar o contrar un veren ; bicar e cauçar una planta malmenada pel vent. desenverenar (se) : escampilhar son veren. desenvernissar v, cf Ubaud Dicort : v. desvernissar. desenvescar (v. tr.) : desempegar. desenvescar (se) : se desempegar ; se desempetegar (t. a.) desenvestir (se) v pron, cf Ubaud Dicort : « se dévêtir » (L. 127) (v. desvestir (se)) desenvironar v, cf Ubaud Dicort : v. desenviroutar. (v. TdF jos ‘desenvirouna’) desenviròutar [desenviroutar, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : enlevar çò qu'envolopava ; desenvolopar ; desenrotlar. (v. TdF jos ‘desenvirouna’) desenvitar (v. tr.) : anullar una invitacion. desenvitar (se) : refusar una invitacion.
|
|
desenvolopar / desengolopar [veire desenvolopar, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : destropar. « desenvrimar » v : v. desenverenar. desequilibrar (v. tr.) : far pèrdre lo balanç (l'equilibri) desequilibrar (se) : pèrdre lo balanç (l'equilibri) desequilibri nm : pèrdia del balanç ; manca d'armonia entre doas parts, dos elements tròp inegals. desequipar v, cf Ubaud Dicort : (v. DES- + equipar) deserbaire, -aira [~ -airitz] n : persona que desraba las èrbas marridas ; persona que bica (que sarcla) de vianda. deserbar (v. tr.) : desrabar las èrbas marridas ; bicar. deserbatge : accion o resulta de deserbar o de bicar. desercion nf, cf Ubaud Dicort : « désertion » TdF deseretar (Laus, Basic) [veire deseiretar, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : privar q.q. d'un eretatge. deseriçar v : v. deseiriçar. desermassir (v. tr.) : desacampestrir ; desbosigar. desernhar (se) : plegar d'aver las èrnhas, d'èsser renós, -a. desèrt 1 nm : èrm / ermàs (del latin eremus : desèrt) desèrt 2, -a adj : que i a pas res o pas degun. desertar (v. tr.) : abandonar un airal que l'òm o deuriá pas far. desertic, -a : arid, -a ; incult, -a ; inabitat, -ada. desertificacion nf, cf Ubaud Dicort : « désertification » (Per Noste) desertor [nm, cf Ubaud Dicort ], -tritz : persona que desèrta o qu'a desertat. desertós, -osa : inabitat, -ada e incult, -a. desescar (v. tr.) : enlevar l'amòrsa d'un anquet. desesclopar (se) v pron, cf Ubaud Dicort : (v. DES- + esclòp) desescufelar (v. tr.) : descoscolhar de peses, de mongilhs... « desescuferlar » v : v. çaisús. desescumenjar (v. tr.) : levar un escumenge (grèva condemnacion portada per la Glèisa) desescusa e derivats : doblet d'excusa, de desencusa e derivats. desesper [(forma classica) ~ desespèr (forma correnta)] nm, cf Ubaud Dicort : manca (f.) d'esper. (v. esper) desesperable, -bla : capable, -a de desesperar. desesperacion nf, cf Ubaud Dicort : « action de désespérer, désespoir » TdF desesperada (a la -) loc adv, cf Ubaud Dicort : « à la désespérade, en désespoir de cause, en désespéré » TdF desesperadament adv, cf Ubaud Dicort : « désespérément » TdF desesperaire, -aira [~ -airitz] adj e n : persona que desespèra. desesperança : manca (f.) d'esperança. desesperant, -a adj : que buta a la desesperança o al desesper. desesperar (v. tr.) : far pèrdre esper o esperança. desesperar (se) : pèrdre l'esper o l'esperança. desesperat, -ada : sens esperança o sens esper. desespessesir (v. tr.) : far venir mens espés. desespessesir (se) : venir mens espés. desespinar (v. tr.) : enlevar espinas o arestas. desestabilizacion nf, cf Ubaud Dicort : « déstabilisation » (Per Noste) desestabilizaire 1, -aira (~ -airitz) n, cf Ubaud Dicort : « celui, celle qui déstabilise » (v. Per Noste) desestabilizaire 2, -aira adj : « déstabilisateur, -trice » (Per Noste) desestabilizant, -a adj, cf Ubaud Dicort : « déstabilisant, -e » (Per Noste) desestabilizar (v. tr.) : far pèrdre l'estabilitat. desestablir v, cf Ubaud Dicort (L. 127) : v tr « désétablir » (Palay) desestacar v : v. destacar. desestalordir v, cf Ubaud Dicort : « v tr, dégourdir, v. desgordir » (v. TdF) desestamar [ ~ destamar] (v. tr.) : enlevar l'estamatge. desestatjar (v. tr.) : enlevar los estatges / las estanças ; enlevar las estatjas (Roergue) desestelar (se) v pron, cf Ubaud Dicort : (v. DES- + estelar (s‘) 2) desestibar v, cf Ubaud Dicort (cat., esp.) : v. desestivar. desestimar (v. tr.) : aver pas l'estima deguda per quicòm o q.q. desestivar (v. tr.) (v. Ubaud Dicort, TdF 'desestiva' e Alibert) (v. estiva 1) : desarrimar un naviri. desestropar v. : v. destropar. deseusinar v (v. Ubaud Dicort e TdF) : v. desausinar. desfach, -a adj, cf Ubaud Dicort : « défait, aite ; démis, ise ; pâle, abattu, ue » TdF jos ‘desfaire’ desfacha / desfaita [veire desfacha, cf Ubaud Dicort] nf : desbranda ; catastròfa. desfachisme nm, cf Ubaud Dicort : « défaitisme » (Rapin) desfachista adj e n (dels dos genres), cf Ubaud Dicort : « défaitiste » (Rapin) desfaciar (v. tr.) : estrafaciar / descarar (cambiar la cara) / desfigurar (R. III, 323). desfaciar (se) : s'estrafaciar / se descarar / se desfigurar. desfaciat, -ada : desfigurat, -ada. desfada : brava despensa ; ocasion de despensa. desfadar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, rompre le charme jeté par une fée » TdF desfaiçonament nm, cf Ubaud Dicort : « difformité » (L. 116) desfaiçonar (v. tr.) : desformar ; gastar / far perir. desfaiçonar (se) : se desformar ; se gastar / perir. desfaire / desfar (v. tr.) : desmargar (t. a.) ; destruire ; desorganizar (v. R. IV, 384). desfaire / desfar (se) : se desmargar ; magrir. desfaissar [ ~ desfaissejar] (v. tr.) (v. Ubaud Dicort e TdF jos ‘desfeissa’) : quitar la cencha a q.q. ; descimossar. desfaissar [ ~ desfaissejar] (se) v pron : « se démaillotter » ; se quitar la cencha. (v. TdF jos ‘desfeissa’) desfaisselar (Alibert) [ ~ desenfaisselar, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : sortir los formatges de las formas.
|
|
|
|
|
|
|