desbrugar [ ~ desembrugar] (v. tr.) : copar totas las brugas d'un airal ; « ôter de dessus les claies les les bruyères où les vers à soie ont filé leurs cocons ; détacher les cocons de la bruyère. » TdF josdesembruga’

desbrulhar [ ~ desbrolhar] (v. Ubaud Dicort e TdF jos ‘desbruia’) (v. tr.) : enlevar tot çò bruèlh ; desrabar las èrbas marridas ; tornar laurar abans de semenar.

desbrutar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, nettoyer, v. netejar ; débrutir, dégrossir, polir, v. aliscar » (v. TdF)

desbrutir ~ desembrutir v, cf Ubaud Dicort : v. desbrutar. (v. TdF jos ‘desbruta’)

desburgalhar (v. tr.) (Alibert) : far sortir de son abric ; far fugir. (v. deburgalhar)

desburgar v, cf Ubaud Dicort : (v. desbrugar e burga 1)

desburrar (v. tr.) : levar la crosta del lach.

desc : panièr redond ; panièira oblonga amb doas quèrbas.

desca : panièira granda e longaruda, amb doas manadas.

descabalar [ ~ desencabalar] (v. tr. e intr.) : suprimir lo cabal d'una bòria ; despoderar de son cabal ; s'arroïnar.

descabalar [ ~ desencabalar] (se) v pron : pèrdre o far partir tot son cabal.

descabanar [ ~ desencabanar] (v. tr.) : desmargar las cabanas (enlevar las brotas de bruga que los manhans i an plaçats lors cocons)

descabassar [ ~ desencabassar] (v. tr.) : enlevar los cabasses ; desmargar los montets de cabasses per los voidar dins lo molin d'òli.

descabdelar (v. tr.) (Alibert)  : desenrengar ; metre en desòrdre.

descabeçar (v. tr.) : descapitar (R. II, 320).

descabelar (v. tr.) : debanar lo fil d'una madaissa ; desenrambolhar lo pel.

descabelhar (v. tr.) : copar lo cabelh d'una planta. (v. TdF ‘descabelha’)

descabello (cast.) : còp d'espasa o de cotèl per acabar lo taure desquilhat. (t. tecn. de tauromaquia)

descabestrar [ ~ desencabestrar] (v. tr.) : enlevar lo cabestre a un animal.

descabestrar [ ~ desencabestrar] (se) v pron : « se délicoter, se dépêtrer » ; se descadenar (s.f.) ; se desvergonhar. (v. TdF jos ‘descabestra’)

descabestrat, -ada adj : « délicoté, effréné, dévergondé, ée » (TdF jos ‘descabestra’), descadenat, -ada.

descaboçar (v. tr.) : copar la còca del milh.

descabolhada nf, cf Ubaud Dicort : v. escabolhada. (v. TdF jos ‘escabouiado’)

descabolhaire, -aira n, cf Ubaud Dicort : v. escabolhaire. (v. TdF jos ‘escabouiaire’)

descabolhar (v. tr.) : despolhar la còca del milh. (v. escabolhar)

descaborlar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, briser la tête » (Alibert) ; « enlever la tête » (Païzans del Roergue, p. 316)

descabrament nm, cf Ubaud Dicort : (v. descabrar)

descabrar (v. tr.) : desquilhar. (v. cabrar)

descabridar (se) v pron / descabridar v intr (Alibert) (los 2, Vayssier) : arribar pas a tèrme (en parlant d'una cabra plena)

descabucelar (v. tr.) : enlevar la cabucèla (lo coberton)

descabussar (v. tr.) : desquilhar d'un còp de ròc ; desquilhar d'un còp de fusil.

descaça nf  (v. Ubaud Dicort e Alibert) : asir / asirança « aversion, dans la locution : prendre qualqu’un en descaça, prendre quelqu’un en grippe, s’acharner contre lui » (v. TdF ‘descasso’).

descaçar (v. intr. e v tr.) : « chasser à une heure indue ou en temps prohibé » ; embandir ; destituir ; suplantar (v. TdF ‘descassa 1’) ; prene en descaça / asirar [v. descassar].

descaçolar (v. intr.) : mòlre tot lo gran del gorgarèl ; plegar de mòlre ; cedir lo gorgarèl a q.q. mai.

descada : contengut d'una desca.

descadaissar (v. tr.) : far desgorgar la tèla (tela) nòva. (v. TdF ‘descadeissa’)

descadaular (v. tr.) : levar la cadaula / obrir.

descadaulat, -ada : non cadaulat, -ada.

descadenament ~ desencadenament nm, cf Ubaud Dicort : « déchaînement » TdF ‘descadenamen’

descadenar [ ~ desencadenar] (v. tr.) : desencadenar / enlevar la cadena. (v. TdF ‘desencadena’)

descadenassar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, ouvrir un cadenas, déchaîner, v. dobrir » (v. TdF)

descadenciar (se) v pron (preconizat Dicort) : pèrdre tota mesura ; s'enferonir ; dire de causas sens cap ni centena. (v.  decadenciar (se))

descafeïnat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « décaféiné, -e » (Per Noste, Basic)

descafornar v, cf Ubaud Dicort : v. desencafornar.

descai [descais (v. Ubaud Dicort p. 149 e TdF ‘descais’) nm : estrós / rebrec / rafatum ; malabosena.

descaire 1, -aira n : persona que fa de desques o de descas.

descaire 2 / descàser [veire descaire, cf Ubaud Dicort] (v. intr. e tr.) : davalar (s.f.) ; tombar / cabussar (s.f.) ; rebordelar (s.f.) ; far de rafatum ; descomptar ; deteriorar (R. III, 32). 

descais nm, cf Ubaud Dicort : v. descai.

descaissalar (v. tr.) : desdentar ; traire las dents molaras.

descaissalar (se) : se desdentar ; pèrdre las molaras.

descaissament nm, cf Ubaud Dicort : « décaissement » (Rapin)

descaissar 1 (v. intr.) : pèrdre de pes o de valor ; se degalhar (e non pas « dechetar » (fr. de l. p.))

descaissar 2 (v. tr.), cf Ubaud Dicort : v desencaissar.

descaitairar (abs. Dicort) (v. tr.) : dividir un còrs en quatre quartièrs / escaitairar ; divisar / separar (s.f.). (v. desquartairar)

descalabrat, -ada : nafrat ,-ada pel cap ; descervelat, -ada.

descaladaire nm, -aira : persona que despasimenta.

descaladar (v. tr.) : enlevar la calada ; despasimentar.

descaladar (se) : se despasimentar.

descaladat, -ada : despasimentat, -ada.

descaladatge : accion o resulta de despasimentar.

descalaminar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, décalaminer » (Per Noste)

descalar (v. tr.) : destibar un filat o una trapa o una tenda ; fugir / s'enfugir ; descotar (enlevar una còta)

descalar (se) (v. intr.) : desamarrar (mar.), « se démarrer » TdF jos ‘descala’. (v. desamarrar (se))

descalassonar v, cf Ubaud Dicort : (v. DES- + escalassonar)

descalçar e derivats (non preconizats Dicort) : v. descauçar.

descalcificacion nf, cf Ubaud Dicort : « décalcification » (Rapin)

descalcificant, -a adj, cf Ubaud Dicort : « décalcifiant, -e » (Per Noste)

descalcificar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, décalcifier » (Laus)

 

 

 

descalhar (v. tr.) : far fondre quicòm de calhat ; far fondre de grais, de burre, d'òli empreses.

descalhar (se) : venir mai o mens liquid ; se fondre.

descalonaire, -aira n, cf Ubaud Dicort : « celui, celle qui écale, v. desnogalhaire » (v. TdF jos ‘descalagnaire’)

descalonar (v. tr.) : rascalar de noses.

descalotar (v. tr.) : quitar lo calòt a q.q.

descalotar (se) : se quitar lo calòt per saludar q.q.

descamacion nf, cf Ubaud Dicort : « desquamation » (Rapin). (v. desquamacion)

descamar v, cf Ubaud Dicort : « desquamer » (Rapin). (v. desquamar)

descambaligar [ ~ descambaliar] (v. tr.) : quitar las cambaligas d'una persona.

descambaligar [ ~ descambaliar] (se) v pron : se quitar las cambaligas.

descambar (v. tr.) : avencar / arrendre / alassar que jamai.

descambar (se) : se rompre las cambas a dich de caminar ; s'avencar / s'arrendre / s'alassar que jamai.

descambat, -ada : garrèl, -a ; arredut / arrendut, -uda.

descambatar (v. tr. e intr.) : alassar q.q. a dich de caminar ; córrer al brutle (a cambas-ajudatz-me)

descambatar (se) : s'alassar las cambas que jamai.

descambiaire, -aira : persona que descàmbia d'argent.

descambiar (v. tr.) : escambiar / bescambiar / far un escambi ; rompre un escambi.

descaminar (v. tr.) : far pèrdre a q.q. son camin.

descaminar (se) : pèrdre son camin / se fòraviar.

descamisar (v. tr.) : quitar a q.q. sa camisa.

descamisar (se) : se quitar la camisa.

descampar (v. intr. e tr.) : « décamper, lever le camp » ; deguerpir (R. III, 516) ; deslotjar (L. 118) q.q. (v. TdF).

descampassiment nm : artiga (del gallés ARTICA : laurada) « défrichement » TdF.

descampassir (v. tr.) : desbosigar / artigar. v. artiga.

descampatge nm, cf Ubaud Dicort : « décampement, déguerpissement » TdF

descampeta nf, cf Ubaud Dicort : « évasion, fuite, fugue, algarade » TdF jos ‘escampeto’. (v. escampeta)

descamusar [ ~ escamusar] (v. tr.) : descrestar (copar çò que despassa)

« descandelar » : v. desencabdelar o descabdelar, cf Ubaud Dicort.

descanhotar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, décoiffer » (v. TdF)

descanilhador nm, cf Ubaud Dicort : « échenilloir » (Rapin)

descanilhar (v. tr. e intr.) : suprimir las canilhas (v. TdF ‘descaniha’) ; s'enfugir ; partir al brutle / ... a cambas-adjudatz-me. (v. Alibert)

descanilhatge nm : accion de descanilhar. (t. a. çaisús), « échenillage » (Alibert)

« descanjar » : v. descambiar.

descansar (v. tr. e intr.) (Laus, Per Noste [v. cansar]) ( abs. Dicort e TdF) : repausar / desalassar.

descansar (se) (Sèrras-Ess. ; abs. Dicort) : se desalassar / se pausar / se repausar.

descansat, -ada adj (v. çai sus ; abs. Dicort) : pausat, -ada / repausat, -ada.

descant nm, cf Ubaud Dicort : « satire, invective ; contre-point, faux-bourdon (vieux) » TdF

descantar (v. intr.) : « déchanter », cambiar de ton ; cambiar d'opinion. (v. TdF)

descantelar (v. tr.) : butar de naut en bas ; desbauçar ; ronçar / precipitar.

descantelar (se) : se ronçar / se precipitar.

descantonar (v. tr.) : copar un canton ; copar los cantons (arc.) ; liberar q. q. ; liberar un tropèl acantonat.

descantonar (se) : se liberar.

descapaironar (v. tr.) : suprimir lo capairon d'una paret.

descapaironar (se) : quitar son capairon.

descapar (v. tr.) : descapitar ; « t. de marine, décaper » TdF ; netejar lo dessús, « décaper » (Laus, Basic).

descaparar (abs. Dicort e TdF) (v. tr.) : doblet de descapar v. çaisús.

descaparrar v, cf Ubaud Dicort : « v intr, partir, en parlant d’une arme à feu » TdF suppl

descapatge nm, cf Ubaud Dicort : « décapage » (Laus)

descapbilhar [descapilhar (v. Ubaud Dicort e Alibert)] (v. tr.) : cambavirar ; far cabussar.

descapçanar (abs. Dicort e Alibert) (v. tr.) : quitar la capçana (lo cabestre) ; descadenar / desencadenar / descabestrar. (v. descauçanar)

Descapçanar un vedèl. Descapçanar la colèra de q.q.

descapelada nf : salutacion, « salut du chapeau » TdF.

descapelar (v. tr. e intr.) : magencar / copar la cima de quicòm ; enlevar çò que cobrís (t. a.) ; tèrme de marina.

descapelar (se) : levar son capèl ; quitar son capèl ; se desvergonhar.

descapelatge nm : accion de descapelar o de se descapelar, « t. de marine, décapelage » TdF.

« descapilhar » (descapilhar v) : v. descapbilhar (abs. Dicort).

descapitalizacion nf, cf Ubaud Dicort : « décapitalisation » (v. çai jos)

descapitalizar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, décapitaliser » (Per Noste)

descapitament nm, cf Ubaud Dicort (R. II, 320) : « décapitation ; écimage » (Sèrras-Ess.), « décollation » (Faure)

descapitar (v. tr.) : magencar / copar lo cap / copar la cima.

descapitolat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « dépouillé de ses bouts, de ses saillies, de ses sommités » TdF

descapochinar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, ôter le capuce, la capote, le dessus » TdF jos ‘descapoucha’

descapolhar (v. tr.) (v. Ubaud Dicort e Alibert) : descapitar.

descapolhat, -ada : magencat, -ada / descapitat, -ada.

descapotable, -bla adj, cf Ubaud Dicort : « décapotable » (Rapin)

descapotar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, décapoter » (Laus)

descapsulador nm, cf Ubaud Dicort : « décapsuleur » (Sèrras-Ess., Basic)

descapsular v, cf Ubaud Dicort : « v tr, décapsuler » (Laus)

descarada nf, cf Ubaud Dicort : « défiguration » (Per Noste)

descaradament adv, cf Ubaud Dicort : « affreusement, furieusement ; effrontément » TdF

descaramelar (v. tr.) : desvergonhar (t. a.), « pousser, exciter à mal faire ; rendre lutin ». TdF

descaramelar (se) : s'esperforçar ; se decidir ; desenfachilhar / desembelinar. (v.Azaïs)

descarament nm, cf Ubaud Dicort : « effronterie » (Alibert)