|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
desbrugar [ ~
desembrugar] (v. tr.) : copar totas las brugas d'un airal ; « ôter de dessus les claies les les
bruyères où les vers à soie ont filé leurs
cocons ; détacher les cocons de la bruyère. » TdF jos ‘desembruga’ desbrulhar [ ~ desbrolhar] (v. Ubaud Dicort e TdF jos ‘desbruia’) (v. tr.) : enlevar tot çò bruèlh ; desrabar las èrbas marridas ; tornar laurar abans de semenar. desbrutar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, nettoyer, v. netejar ; débrutir,
dégrossir, polir, v. aliscar » (v. TdF) desbrutir ~ desembrutir v, cf Ubaud Dicort : v. desbrutar. (v. TdF jos ‘desbruta’) desburgalhar (v. tr.)
(Alibert) : far sortir de son abric ; far fugir. (v. deburgalhar) desburgar v, cf Ubaud Dicort :
(v. desbrugar e burga 1) desburrar (v. tr.) : levar la crosta del lach. desc : panièr redond ; panièira oblonga amb doas quèrbas. desca : panièira granda e longaruda, amb doas manadas. descabalar [ ~ desencabalar] (v. tr. e intr.) : suprimir lo cabal d'una bòria ; despoderar de son cabal ; s'arroïnar. descabalar [ ~ desencabalar] (se) v pron : pèrdre o far partir tot son cabal. descabanar [ ~ desencabanar] (v. tr.) : desmargar las cabanas (enlevar las brotas de bruga que los manhans i an plaçats lors cocons) descabassar [ ~ desencabassar] (v. tr.) : enlevar los cabasses ; desmargar los montets de cabasses per los voidar dins lo molin d'òli. descabdelar (v. tr.) (Alibert) : desenrengar ; metre en desòrdre. descabeçar (v. tr.)
: descapitar (R. II, 320).
descabelar (v. tr.) : debanar lo fil d'una madaissa ; desenrambolhar lo pel. descabelhar (v. tr.) : copar lo cabelh d'una planta. (v. TdF ‘descabelha’) descabello (cast.) : còp d'espasa o de cotèl per acabar lo taure desquilhat. (t. tecn. de tauromaquia) descabestrar [ ~ desencabestrar] (v. tr.) : enlevar lo cabestre a un animal. descabestrar [ ~ desencabestrar] (se) v pron : « se délicoter, se dépêtrer » ; se descadenar (s.f.) ; se desvergonhar. (v. TdF jos ‘descabestra’) descabestrat, -ada adj : « délicoté, effréné, dévergondé, ée » (TdF jos ‘descabestra’), descadenat, -ada. descaboçar (v. tr.) : copar la còca del milh. descabolhada nf, cf Ubaud Dicort :
v. escabolhada. (v. TdF jos ‘escabouiado’) descabolhaire, -aira n, cf Ubaud Dicort : v. escabolhaire. (v. TdF jos ‘escabouiaire’) descabolhar (v. tr.) : despolhar la còca del milh. (v. escabolhar)
descaborlar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, briser la
tête » (Alibert) ; « enlever la tête » (Païzans
del Roergue, p. 316) descabrament nm, cf Ubaud Dicort : (v. descabrar) descabrar (v. tr.) : desquilhar. (v. cabrar) descabridar (se) v pron / descabridar v intr (Alibert) (los 2, Vayssier) : arribar pas a tèrme (en parlant d'una cabra plena) descabucelar (v. tr.) : enlevar la cabucèla (lo coberton) descabussar (v. tr.) : desquilhar d'un còp de ròc ; desquilhar d'un còp de fusil. descaça nf
(v. Ubaud Dicort e Alibert) :
asir / asirança « aversion, dans
la locution : prendre
qualqu’un en descaça, prendre quelqu’un en grippe,
s’acharner contre lui »
(v. TdF ‘descasso’). descaçar (v. intr. e v tr.)
: « chasser à une heure indue ou
en temps prohibé » ; embandir ; destituir ;
suplantar (v. TdF
‘descassa 1’) ;
prene en descaça / asirar
[v. descassar]. descaçolar (v. intr.) : mòlre tot lo gran del gorgarèl ; plegar de mòlre ; cedir lo gorgarèl a q.q. mai. descada : contengut d'una desca. descadaissar (v. tr.) : far desgorgar la tèla (tela) nòva. (v. TdF ‘descadeissa’) descadaular (v. tr.) : levar la cadaula / obrir. descadaulat, -ada : non cadaulat, -ada. descadenament ~ desencadenament nm, cf Ubaud Dicort : « déchaînement » TdF ‘descadenamen’ descadenar [ ~ desencadenar] (v. tr.) : desencadenar / enlevar la cadena. (v. TdF ‘desencadena’) descadenassar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, ouvrir un cadenas, déchaîner, v. dobrir » (v. TdF) descadenciar (se) v pron (preconizat Dicort) : pèrdre tota mesura ; s'enferonir ;
dire de causas sens cap ni centena. (v. decadenciar
(se)) descafeïnat, -ada adj, cf Ubaud Dicort :
« décaféiné, -e » (Per
Noste, Basic) descafornar v, cf Ubaud Dicort : v. desencafornar. descai [descais (v. Ubaud Dicort p. 149 e TdF ‘descais’) nm : estrós / rebrec / rafatum ; malabosena. descaire 1, -aira n : persona que fa de desques o de descas. descaire 2 / descàser [veire descaire, cf Ubaud Dicort] (v. intr. e tr.) : davalar (s.f.) ; tombar / cabussar (s.f.) ; rebordelar (s.f.) ; far de rafatum ; descomptar ; deteriorar (R. III, 32). descais nm, cf Ubaud Dicort :
v. descai. descaissalar (v. tr.) : desdentar ; traire las dents molaras. descaissalar (se) : se desdentar ; pèrdre las molaras. descaissament nm, cf Ubaud Dicort :
« décaissement »
(Rapin) descaissar 1 (v. intr.) : pèrdre de pes o de valor ; se degalhar (e non pas « dechetar » (fr. de l. p.)) descaissar 2 (v. tr.), cf Ubaud Dicort :
v desencaissar. descaitairar (abs. Dicort) (v. tr.) : dividir un còrs en quatre quartièrs / escaitairar ; divisar / separar (s.f.). (v. desquartairar) descalabrat, -ada : nafrat ,-ada pel cap ; descervelat, -ada. descaladaire nm, -aira : persona que despasimenta. descaladar (v. tr.) : enlevar la calada ; despasimentar. descaladar (se) : se despasimentar. descaladat, -ada : despasimentat, -ada. descaladatge : accion o resulta de despasimentar. descalaminar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, décalaminer » (Per
Noste) descalar (v. tr.) : destibar un filat o una trapa o una tenda ; fugir / s'enfugir ; descotar (enlevar una còta) descalar (se) (v. intr.) : desamarrar (mar.), « se démarrer » TdF jos ‘descala’. (v. desamarrar
(se)) descalassonar v, cf Ubaud Dicort :
(v. DES- + escalassonar) descalçar e derivats (non preconizats Dicort) : v. descauçar. descalcificacion nf, cf Ubaud Dicort :
« décalcification » (Rapin) descalcificant, -a adj, cf Ubaud Dicort : « décalcifiant,
-e » (Per Noste) descalcificar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, décalcifier » (Laus) |
|
descalhar (v. tr.) : far fondre quicòm de calhat ; far fondre de grais, de burre, d'òli empreses. descalhar (se) : venir mai o mens liquid ; se fondre. descalonaire, -aira n, cf Ubaud Dicort : « celui, celle qui
écale, v. desnogalhaire » (v. TdF jos ‘descalagnaire’) descalonar (v. tr.) : rascalar de noses. descalotar (v. tr.) : quitar lo calòt a q.q. descalotar (se) : se quitar lo calòt per saludar q.q. descamacion nf, cf Ubaud Dicort :
« desquamation » (Rapin). (v. desquamacion) descamar v, cf Ubaud Dicort :
« desquamer » (Rapin). (v. desquamar) descambaligar [ ~ descambaliar] (v. tr.) : quitar las cambaligas d'una persona. descambaligar [ ~ descambaliar] (se) v pron : se quitar las cambaligas. descambar (v. tr.) : avencar / arrendre / alassar que jamai. descambar (se) : se rompre las cambas a dich de caminar ; s'avencar / s'arrendre / s'alassar que jamai. descambat, -ada : garrèl, -a ; arredut / arrendut, -uda. descambatar (v. tr. e intr.) : alassar q.q. a dich de caminar ; córrer al brutle (a cambas-ajudatz-me) descambatar (se) : s'alassar las cambas que jamai. descambiaire, -aira : persona que descàmbia d'argent. descambiar (v. tr.) : escambiar / bescambiar / far un escambi ; rompre un escambi. descaminar (v. tr.) : far pèrdre a q.q. son camin. descaminar (se) : pèrdre son camin / se fòraviar. descamisar (v. tr.) : quitar a q.q. sa camisa. descamisar (se) : se quitar la camisa. descampar (v. intr. e tr.) : « décamper, lever le camp » ; deguerpir (R. III, 516) ; deslotjar (L. 118) q.q. (v. TdF). descampassiment nm : artiga (del gallés ARTICA : laurada) « défrichement » TdF. descampassir (v. tr.) : desbosigar / artigar. v. artiga. descampatge nm, cf Ubaud Dicort :
« décampement, déguerpissement » TdF descampeta nf, cf Ubaud Dicort :
« évasion, fuite, fugue, algarade » TdF jos ‘escampeto’. (v. escampeta) descamusar [ ~ escamusar] (v. tr.) : descrestar (copar çò que despassa) « descandelar » : v. desencabdelar o descabdelar, cf Ubaud Dicort. descanhotar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, décoiffer » (v. TdF) descanilhador nm, cf Ubaud Dicort :
« échenilloir » (Rapin) descanilhar (v. tr. e intr.) : suprimir las canilhas (v. TdF ‘descaniha’) ; s'enfugir ; partir al brutle / ... a
cambas-adjudatz-me. (v. Alibert) descanilhatge nm : accion de
descanilhar. (t. a. çaisús),
« échenillage » (Alibert) « descanjar » : v. descambiar. descansar (v. tr. e intr.)
(Laus, Per Noste [v. cansar]) (
abs. Dicort e TdF) : repausar / desalassar. descansar (se) (Sèrras-Ess. ; abs. Dicort) : se desalassar / se pausar / se repausar. descansat, -ada adj (v. çai sus ; abs. Dicort) : pausat, -ada / repausat, -ada. descant nm, cf Ubaud Dicort :
« satire, invective ; contre-point, faux-bourdon
(vieux) » TdF descantar (v. intr.) : « déchanter », cambiar de ton ; cambiar d'opinion. (v. TdF) descantelar (v. tr.) : butar de naut en bas ; desbauçar ; ronçar / precipitar. descantelar (se) : se ronçar / se precipitar. descantonar (v. tr.) : copar un canton ; copar los cantons (arc.) ; liberar q. q. ; liberar un tropèl acantonat. descantonar (se) : se liberar. descapaironar (v. tr.) : suprimir lo capairon d'una paret. descapaironar (se) : quitar son capairon. descapar (v. tr.) : descapitar ; « t. de marine, décaper » TdF ; netejar lo dessús, « décaper » (Laus, Basic). descaparar (abs. Dicort e TdF) (v. tr.) : doblet de descapar v. çaisús. descaparrar v, cf Ubaud Dicort :
« v intr, partir, en parlant d’une arme à
feu » TdF suppl descapatge nm, cf Ubaud Dicort :
« décapage » (Laus) descapbilhar [descapilhar (v. Ubaud Dicort e Alibert)] (v. tr.) : cambavirar ; far cabussar. descapçanar (abs. Dicort e Alibert) (v.
tr.) : quitar la capçana (lo cabestre) ; descadenar / desencadenar /
descabestrar. (v. descauçanar) Descapçanar un vedèl. Descapçanar la colèra de q.q. descapelada nf : salutacion, « salut du chapeau » TdF. descapelar (v. tr. e intr.) : magencar / copar la cima de quicòm ; enlevar çò que cobrís (t. a.) ; tèrme de marina. descapelar (se) : levar son capèl ; quitar son capèl ; se desvergonhar. descapelatge nm : accion de descapelar o de se descapelar, « t. de marine, décapelage » TdF. « descapilhar » (descapilhar v) : v. descapbilhar (abs. Dicort). descapitalizacion nf, cf Ubaud Dicort :
« décapitalisation » (v.
çai jos) descapitalizar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, décapitaliser » (Per Noste) descapitament nm, cf Ubaud Dicort (R. II, 320) : « décapitation ;
écimage » (Sèrras-Ess.), « décollation » (Faure) descapitar (v. tr.) : magencar / copar lo cap / copar la cima. descapitolat,
-ada adj, cf Ubaud Dicort :
« dépouillé de ses bouts, de ses saillies, de ses
sommités » TdF descapochinar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, ôter le capuce, la capote, le
dessus » TdF jos
‘descapoucha’ descapolhar (v. tr.) (v. Ubaud Dicort e Alibert) : descapitar. descapolhat, -ada : magencat, -ada / descapitat, -ada. descapotable, -bla adj, cf Ubaud Dicort :
« décapotable » (Rapin) descapotar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, décapoter » (Laus) descapsulador nm, cf Ubaud Dicort :
« décapsuleur » (Sèrras-Ess.,
Basic) descapsular v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, décapsuler » (Laus) descarada nf, cf Ubaud Dicort :
« défiguration »
(Per Noste) descaradament adv, cf Ubaud Dicort :
« affreusement, furieusement ; effrontément »
TdF descaramelar (v. tr.) : desvergonhar (t. a.), « pousser, exciter à mal faire ;
rendre lutin ». TdF descaramelar (se) : s'esperforçar ; se decidir ; desenfachilhar / desembelinar. (v.Azaïs) descarament nm, cf Ubaud Dicort :
« effronterie » (Alibert) |
|
|
|
|
|
|