desardolar (v. tr.) : « ôter la bride des sabots » ; pèrdre la bata dels esclòps. (v. Alibert)

desarengat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « désordonné » (L. 125). (v. desarrengar)

desarestar (v. tr.) : traire l'aresta o las arestas.

desarestar (se) : s'abenar de lassièira (fatiga)

desargentar (v. tr.) : despolhar q.q. de son argent.

desargentar (se) : despensar tot son argent ; pèrdre son argentadura.

Una persona desargentada.

Un calici desargentat.

desarmament : accion o resulta de desarmar o de se desarmar.

desarmant, -a adj, cf Ubaud Dicort : « désarmant, -e » (Laus)

desarmar (v. tr.) : dostar l'arma o las armas a q.q. ; desbandar un fusil ; desarmar un naviri, un país.

desarmar (se) : pausar son arma / pausar sas armas.

desarmejar (v. tr.) : frequentatiu de desarmar, « désagréer, désarmer un bateau, dégarnir une ligne de pêche » TdF suppl.

desarmoniós, -osa adj, cf Ubaud Dicort : « qui n’est pas harmonieux, discordant, ante » TdF

desarnescar (v. tr.) : quitar los arnesques a una bèstia de tira.

Quand foguèt desarnescat, l'ase petnèt de contentament.

desarnescar (se) v pron : « ôter son harnais ou son harnois, se déshabiller » TdF jos ‘desarnesca’

desarnescatge nm, cf Ubaud Dicort : « déharnachement » TdF

desarpiar (v. tr.) (v. Ubaud e Alibert) : copar o rausar las arpas.

desarpiar (se) : se nafrar los pès de s'enfugir al brutle ; usar (R. V, 453) sas arpas ; s'afanar de caminar ; se desartelhar.

desarpionar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, couper ou rogner les griffes » TdF

desarpionar (se) v pron : « s’user les griffes ; se dépêcher » TdF jos ‘desarpiona’

desarquetar (v. tr.) : traire las sagetas de lor estug ; traire lo volam de son estug ; desacaptar lo talh del volam.

desarrapar (v. tr.) : traire quicòm que s'es arrapat.

desarregar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, déranger les raies, labourer en sens inverse » TdF

desarremausar (v. tr.) : trebolar ; perturbar (R. V, 442).

desarremausar (se) : se trebolar ; se perturbar.

desarrendar (v. tr.) : abandonar una locacion.

desarrengar : « v tr, déranger »  (v. TdF jos ‘desrenja’). (v. desrengar)

desarribar (v. intr.) : desribar (s'asondar sus las ribas)

desarrimar (v. tr.) : desrengar la carga d'un naviri.

desarropir (se) : se pausar / se desabenar / se desalassar.

desarrucar (v. tr.) : far sortir de son abric ; desapevar ; desconcentrar.

desarrucar (se) : sortir de son abric ; se desapevar ; se desconcentrar.

desarsar (v. tr.) : desassedar (atudar la set de q.q.)

desarsar (se) : se desassedar (atudar sa set)

Capitava pas de se desarsar.

desarsat, -ada : desassedat, -ada.

desarsinar (v. tr.) (v. Ubaud Dicort e TdF jos ‘desarsa’) : desassedar.

desarsinar (se) : se desassedar.

desart : anar / targa / portadura (biais de se téner o de caminar)

desartelhar (se) : s'afrabar los pès de s'afanar de caminar ; caminar a la buta-buta.

Ni per se desartelhar poguèt pas téner pè als autres.

desarticulacion nf, cf Ubaud Dicort : « désarticulation » (Rapin)

desarticular v, cf Ubaud Dicort : « v tr, désarticuler » TdF

desasegar v, cf Ubaud Dicort : « v tr,  disloquer » (L. 109)

desasegar (se) v pron : « se désister, se départir » (L. 109)

desaseimar (v. tr.) : trebolar / perturbar (R. V, 442).

« desasermar » (desasermar v, cf Ubaud Dicort (v. asermar)) e derivats : v. desassermar (non preconizat Dicort).

desasimar (v. tr.) : agusar una lama que còpa pas pus.

desassaborar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, altérer, ôter (la saveur) » (L. 125)

desassaborir v, cf Ubaud Dicort : « v tr, ôter la saveur, affadir » (L. 125)

desassargar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, désaltérer, v. desassedar » TdF

desassargar (se) v pron : se desassedar.

desassasonar [ ~ dessasonar] (v. tr.) : laurar o semenar quand a pas sason ; cambiar l'òrdre dels assolaments.

desassasonar (se) v pron : v. dessasonar (se). (v. TdF jos ‘dessesouna’)

desassedant, -a adj, cf Ubaud Dicort : « désaltérant, -e » (Laus)

desassedar (v. tr.) : atudar la set de q.q.

desassedar (se) : s'atudar la set.

desassegurar (v. tr.) : desvariar (trebolar / perturbar) ; descontenenciar ; desconcertar.

desassegurar (se) : se desvariar.

desassegurat, -ada : t. a. çaisús.

desassemblar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, désassembler » TdF

desassemblar (se) v pron : « se disjoindre » TdF jos ‘desassembla’

desassermar (TdF, Alibert) [veire desasermar, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : desassedar / atudar la set de q.q.

desassermar [veire desasermar] (se) v pron : se desassedar / s'atudar la set.

desassetar (v. tr.) : desplaçar çò en plaça ; desestabilizar ; traire la bugada del bugador.

desassimilacion nf, cf Ubaud Dicort : « désassimilation » (Rapin)

desassimilar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, désassimiler » (Laus)

desassocar (v. tr.) : far tombar la nèu empegada pels esclòps.

desassociar (v. tr.) : rompre una associacion.

Se desassocièron, qu'èran pas pus d'acòrdi.

desassolar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, séparer » (L. 125)

desassortiment nm, cf Ubaud Dicort : « désassortiment » (Rapin)

desassortir (v. tr.) : desaparelhar / desapariar.

 

desastrar (v. tr.) : engraunhar bravament amb d'estarenglas ; escarpir / esquiçar / esquinçar ; destruire ; tuar.

desastrat, -ada : desastruc / malastruc, -uga ; malurós, -osa.

desastre : malastre / malastrada (astrada mala)

desastrós, -osa : malastrós, -osa.

desastrosament adv, cf Ubaud Dicort : « désastreusement » TdF

desastruc (R. II, 139) [, -uga] adj, cf Ubaud Dicort : malastruc.

desatapar (v. tr.) : desempegar ; desseparar.

desatelar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, dételer ; forcer un paysan à vendre ses bestiaux » TdF jos ‘desatala’ ; v intr, « (cesser le travail en cas de grève) débrayer » (Per Noste, Basic). « desatelar » (fr.) : v. desencarrar - desligar - desjónher.

desatelatge nm, cf Ubaud Dicort : « dételage » Laus)

desatropar v, cf Ubaud Dicort : « disperser un attroupement » (Per Noste)

desatusonar (v. tr.) : desentusar / desempusar lo fuòc.

desaubar [ / desalbar] (v. tr.) : desrevelhar abans l'alba. (v. desalbar)

desaubar (se [ / desalbar (se)] v pron : se desrevelhar abans l'alba.

desaubirar [veire desalbirar, cf Ubaud Dicort] / desalbirar (v. tr.) : desaviar / desvariar.

desaurelhar (v. tr.) : copar una aurelha o las aurelhas.

desaurelhar (se) : pèrdre una aurelha o las doas.

desausinar [veire deseusinar, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : desrabar los euses / desbosigar.

desautrejar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, ne pas accorder, refuser ; contester » (L. 125)

desavançar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, devancer, distancer » TdF

desavantatge : prejudici ; inconvenient ; inferioritat.

desavantatjar (v. tr.) : desfavorir.

desavantatjós, -osa : prejudiciable, -a (R. III, 608).

desavantatjosament : d'un biais desavantatjós.

desaven / desavèni [desaveni (v. Ubaud Dicort e Alibert)] nm : defèci ; contratemps ; desplaser ; inconvenient (R. V, 494). (v. TdF ‘desavèni’)

desavenent, -a : desplasent, -a ; desconvenent, -a.

desavengut, -uda  part pass e adj, cf Ubaud Dicort : « discordant, ante » TdF jos ‘desaveni’

desavenhe, -nha adj : ernhós, -osa ; tissós, -osa ; desplasent, -a ; de mal trabalhar (en parlant de la tèrra)

La tèrra magra dels causses es plan desavenha.

desavenir (se) : se mancar / èsser en desacòrdi.

desaventura : malastrada / malabosena / malparada.

desaventurar (se) v pron, cf Ubaud Dicort : « faire une fausse couche » (v. TdF)

desaventurat, -ada / desaventurós, -osa adj  : malastruc, -uga.

desavesar (v. tr.) : desabituar / desacostumar.

desavesar (se) : se desabituar / se desacostumar.

desaveusar v, cf Ubaud Dicort : (v. DES- + aveusar)

desaviadura : pervertiment.

desaviaire, -aira (~ -airitz) n, cf Ubaud Dicort : « n et adj, celui, celle qui fourvoie, égare, déroute ou désole ; brouillon, onne, tracassier, ière » TdF

desaviant, -a adj, cf Ubaud Dicort : « désolant, ante » TdF

desaviar (v. tr.) : desvirar ; arrestar ; fòraviar ; desaubirar ; carcanhar / calcinar ; pervertir ; arroïnar.

desaviar (se) : se desvirar ; s'arrestar ; se fòraviar ; se calcinar ; se pervertir ; s'arroïnar.

desavoacion nf, cf Ubaud Dicort : « désaveu » TdF

desavoar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, désavouer » TdF

desbabinar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, frapper sur les babines, dévisager, v. desbregar ; menacer » (v. TdF)

desbaboinar v, cf Ubaud Dicort : « v tr e pron, faire le contraire du verbe embaboinar ; débrouiller » (v. TdF)

desbacegar (v. tr.) (TdF ; abs. Dicort) : desmantaular ; desmantibular (l.p.)

desbacla nf (v. Ubaud Dicort, Laus) : desbranda ; fugida ; espetadura de conglaç. (v. debacla)

Amb la desbacla, lo conglaç finís que se fendascla.

La desbacla deslarga d'«icebergs» ('aisb´:gs)

desbaclar (v. tr. e intr.) , cf Ubaud Dicort : obrir ; se tirar de pels passes. (v. debaclar)

desbadar (v. tr.) : desbarbar una barbuda de vinha.

desbadarnar [desbadernar] (v. tr.) : obrir en grand ; alandar.

Desbadarnar los uèlhs d'estonament.

Desbadarnar un portal.

desbadarnar [desbadernar] (se) v pron : s'obrir en grand.

desbadaular (v. tr.) : alandar una pòrta dobla ; badalhar.

desbadaular (se) : se fendasclar ; se despeitralhar.

desbadernar v, cf Ubaud Dicort : v. desbadarnar. (v. TdF jos ‘desbadarna’)

desbadocar : « v intr et tr, ouvrir la bouche pour parler, v. badar ; ôter la faucille du fourreau, v. desforrelar » (v. TdF) ; desabestir.

desbadocar (se) (abs. TdF) : se desabestir.

desbagatjar (v. tr. e intr.) : plegar bagatge ; desbarrassar ; cambiar d'ostal ; guerpir / deguerpir (R. III, 516).

desbagatjar (se) : se desbarrassar.

desbaissar (v. tr.) (abs. Dicort) : desquilhar.

desbalaire, -aira [~ -airitz] adj e n : persona que desembala quicòm.

desbalament nm : desembalament.

desbalançada nf, cf Ubaud Dicort : « impulsion qui fait trébucher une balance, raison entraînante » TdF

desbalançar (v. intr e.tr.) : rompre lo balanç (l'equilibri), « trébucher, en parlant d’un poids ; faire pencher, entraîner par le raisonnement, déterminer » TdF

desbalançar (se) (abs. TdF e Alibert) : trabucar ; pèrdre l'equilibri.

desbalar 1 / desembalar (v. tr. ) : traire de son embalatge.

desbalar 2 v, cf Ubaud Dicort : « v tr, précipiter, v. desbauçar » (v. TdF ‘desbala 2’)

desbalar (se) v pron : se ronçar / se precipitar ; « s’assommer en tombant » TdF jos ‘desbala 2’.

desbalatge : desembalatge.

desbalatrinar (se) v pron, cf Ubaud Dicort p. 149 : v. desbalitrar (se). (v. Vayssier jos ‘debolitrá’)