desagrotlar (abs. Dicort) (v. tr.) : desgrotlar / destrantalhar. (v. dessagrotlar e desgrotlar)

desagrotlar (se) (abs. Dicort) : desgrotlar / se destrantalhar. (v. desgrotlar (se))

desaguici / desaïci nm : desagradança ; desplaser ; coquinariá ; mesprètz.

desaibar (se) : se desondrar / s'ablasigar per copadura o macadura.

desaïcent, -a adj, cf Ubaud Dicort : « contrariant, ante, espiègle » TdF suppl

desaïci nm : brave desplaser / desagradança (R. III, 504). (v. desaguici)

desaimament nm, cf Ubaud Dicort : (v. desaimar)

desaimantacion nf, cf Ubaud Dicort : « désaimantation ». (v. desaimantar)

desaimantar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, désaimanter » (Sèrras-Ess.)

desaimar (v. tr.) : plegar d'aimar. (v. TdF jos ‘desama’)

desaimar (se) : plegar de s'aimar.

desaimat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « qui n’est plus aimé, ée » TdF jos ‘desama’

desaïr (v. tr.) (v. Ubaud Dicort e Alibert) : aimar pas ; asirar / aver en òdi, « v. aïr plus usité ». (v. TdF ‘desahi’)

desaïr (se) : s'aimar pas un a l'autre o los uns als autres.

desairar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, disgracier, défigurer ; troubler, disperser un troupeau » TdF ‘deseira’

desaire nm / desaise (v. desaise) : « affliction, tristesse, découragement, mélancolie, dédain, mépris, mauvaise grâce » ; malaise ; geina ; malanha. (v. TdF ‘desaire’)

desaisat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « qui n’est pas à son aise, gêné, incommodé, mal tourné, ée, boiteux, euse, bossu, ue, v. incomodat » (v. TdF jos ‘deseisa’)

desaise nm, cf Ubaud Dicort : « malaise (vieux) » TdF

desaït, -ïda adj (v. Ubaud Dicort) : « haï, -ïe ». (v. desaïr)

desajaçar (v. tr.) : traire (tirar) de son jaç o de son lièch.

desajaçar (se) : se traire ( se tirar) de son jaç o de son lièch.

desajaçat, -ada : t. a. çaisús.

desajar (v. tr.) : desgrapar los rasims.

desajudar (v. tr.) : geinar / desrengar / empetegar ; inibir ; entrepachar ; empachar.

Lo nenon desajudava sa maire dins son trabalh.

desajudar (se) : se geinar un a l'autre o los uns als autres.

desajudat, -ada : entrepachat, -ada.

desajustament nm, cf Ubaud Dicort : « désajustement » (Rapin)

desajustar (v. tr.) : far plegar d'èsser ajustat / desjónher.

desajustar (se) : plegar d'èsser ajustat / se desjónher.

desalar / desalatar (v. tr.) : magencar las alas. (v. TdF jos ‘desala’)

desalar / desalatar (se) (abs. TdF) : se nafrar una ala o las doas.

desalassar (v. tr.) : copar la lassièira / desfatigar.

desalassar (se) : se desfatigar.

desalbar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, éveiller avant l’aube » TdF ‘desauba’

desalbar (se) v pron : « s’éveiller, se lever avant l’aube » TdF jos ‘desauba’

desalbergar (v. tr.) (R. II, 52) : deslotjar.

desalbirar / desaubirar [veire desalbirar, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : tresvirar, « désorienter ; troubler ; mettre hors de soi ; secouer, bouleverser, Rgt. en parlant du vent ; agacer ; troubler le bon sens » (v. Alibert).

Bufa un marinàs que o desaubira tot !

Soi tot desaubirat de çò que m'arriba.

desalbirat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : (v. desalbirar)

desalenar (v. tr.) : far pèrdre l'alen / copar lo buf.

Aquel ventàs me desalena.

De córrer me desalena.

desalenar (se) : guelsar (pèrdre lo buf / pèrdre l'alen)

desalenat, -ada : qu'a las polsas / qu'a perdut lo buf.

« desalendar » (desalendar v (v. Ubaud Dicort e Alibert)) e derivats : v. desalenar.

desalendat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : v. desalenat. (v. Alibert)

desaliar / desaligar (v. tr.) : mesaliar / far far una mesaliança.

desaliar / desaligar (se) : se mesaliar / far una mesaliança.

desalogar  [ ~ deslogar (R. IV, 91) (v. Ubaud Dicort] (v. tr.) : deslogar / desgolhar / deslocar / dislocar.

desalogar [ ~ deslogar] (se) v pron : se deslogar / se desgolhar / se dislocar.

desalterar (v. tr.) : desassedar / atudar la set.

desalterar (se) : se desassedar / s'atudar la set.

desamagar (v. tr.) : desacaptar / descobrir ; desanisar.

desamairar / desamairir (v. tr.) : destetar.

Desamairèt son nenon, qu'aviá perdut lo lach.

desamairat, -ada / desamairit, -ida : destetat, -ada.

desamanar (v. tr.) : desabituar / desacostumar.

desamanar (se) : se desabituar / se desacostumar.

desamar v, cf Ubaud Dicort : v. desaimar. (v. TdF jos ‘desama’)

desamarrar (v. tr.) : destacar un naviri de sas amarras ; « détacher, séparer, v. destacar ; quitter un lieu, démordre » (v. TdF).

desamarrar (se) : se destacar de sas amarras (naviri)

desamarratge nm, cf Ubaud Dicort : « t. de marine, démarrage » TdF

desamatar (v. tr.) : desaclatar / desburgalhar (far sortir un animal o q.q. d'una mata ont son aclatats)

desamidonar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, désamidonner » (Laus)

desamistat nf, cf Ubaud Dicort : « refroidissement de l’amitié ; inimitié » (L. 125)

desamor nm : desafeccion / manca d'amor ; « indifférence » TdF.

desamorar (se) (abs. Dicort e TdF) : se desafeccionar. (v. desenamorar (se))

Se desamorèron per un pas res !

desamorós, -osa adj, cf Ubaud Dicort : « qui n’aime pas » (L. 125)

desamorrar (v. tr.) : tornar far quilhar q.q. que s'es aplatussat de morres ; « relever quelqu’un qui baisse la tête ; relever un objet renversé sur son ouverture » (Alibert).

desamorrar (se) (abs. TdF) : se tornar quilhar.

desamorsar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, désamorcer » (Laus)

desamotassir v, cf Ubaud Dicort : « v tr, rompre les grumeaux, ôter les grumeaux » TdF

 

 

desan : flaquièira ; manca de vam ; descoratjament.

desanador, -doira adj, cf Ubaud Dicort : « qui passera, passager » (L. 125)

desanament : adeliment ; abenatge.

desanar (v. tr. e intr.) : « v intr, cesser d’aller, rétrogader, tomber en faiblesse (vieux). Ce verbe n’est plus guère utilisé qu’à l’infinitif et au participe passé » (v. TdF), aflaquir ; abenar ; anequelir.

desanar (se) v pron (v. Alibert) : se descoratjar ; se desencorar ; s'abenar ; s'aflaquir ; s'anequelir ; s'atudar ; corfalir ; perir.

desanat, -ada : abenat, -ada ; anequelit, -ida.

desancar (v. tr.) : amalugar (dislocar las ancas) ; desrenar ; copar las brotas que son de tròp, abans de podar. (v. TdF)

desancar (se) : se desmalugar ; se desrenar.

desancat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « déhanché, ée » TdF jos ‘desanca’

desancorar (v. tr.) : sarpar / levar l'ancora. (t. de mar.)

desandalhar (v. tr.) : desramar los andalhs (los rengs) (v. TdF ‘desandaia’)

desanelar (v. tr.) : desmargar los anèls ; desboclar (t. a.)

desanelar (se) : se desmargar un de l'autre ; se desboclar. (t.a.)

desanhelar (v. intr.) (Alibert) : arribar pas a tèrme (feda plena) (v. çai jos)

desanhelar (se) v pron : « avorter, en parlant d’une brebis » (TdF e Azaïs)

desanisar 1 [ ~ desnisar] (v. tr.) : desnisar (traire los aucèls de lor nis) ; « découvrir » TdF jos ‘desnisa’.  (v. desnisar 1)

desanisar 2 [ ~ desnisar] (v. intr.) : deslargar / quitar lo nis (aucelons) (v. TdF jos ‘desnisa’)

desanisar (se) [ ~ desnisar (se)] v pron : se despietar (abandonar lo nis e los uòus)

desanoblir (v. tr.) : privar d'un títol de noblesa.

desanoblir (se) : abandonar un títol de noblesa.

desansar (v. tr.) : copar las ansas (aurelhas) d'un recipient.

desansar (se) : pèrdre sas ansas (en parlant d'un recipient)

« desantorar » 1 : v. denantorar.

« desantorar » 2 : v. descaucelar e desentorar, cf Ubaud Dicort.

desanujar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, désennuyer » TdF jos ‘desenuia’

desaparegut, -uda adj, cf Ubaud Dicort : « disparu, ue » TdF jos ‘desparèisse’

desaparéisser / disparéisser [veire desaparéisser, cf Ubaud Dicort] (v. intr.) : s'avalir ; trescolar.

desaparelhar (v. tr.) : desapariar (separar un coble) ; desassortir.

desapariar (v. tr.) : desaparelhar ; desassortir.

desapariat, -ada adj : desaparelhat, -ada, « disparate » (Rapin).

desaparicion : disparicion.

desapartença : separacion de proprietats.

desapartir (v. tr.) : separar / partir / partejar. (v. despartir)

desapartir (se) : se despartir / se partejar quicòm.

desapegar / desapejar [veire desapegar, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : desempegar / desencolar.

desapegar / desapejar [veire desapegar] (se) v pron : se desempegar / se desencolar.

desapejar (non preconizat Dicort) : v. desapegar.

desapejar (se) (non preconizat Dicort) : v. desapegar (se).

desapesar (v. tr. e intr.) : far pèrdre pè dins l'aiga ; pèrdre pè dins l'aiga.

desapetissar (v. tr.) : copar l'apetís.

Lo pan cobèrt de moscas me desapetissava.

desapetissar (se) : pèrdre l'apetís.

Se desapetissèt tanlèu que tombèt malaut.

desapil nm, cf Ubaud Dicort : « ébranlement ? » (L. 125)

desapilar (v. tr.) (v. Ubaud Dicort e TdF) : destrantalhar ; destacar ; abatre ; « renverser ce qui était empilé » (Azaïs).

desapilar (se) : se destrantalhar ; se destacar ; s'abatre.

desapoderat ~ despoderat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : v. despoderat.

desapoderir (se) v pron, cf Ubaud Dicort : « perdre sa force » (L. 125)

desaponchament nm, cf Ubaud Dicort. (v. desaponchar 1)  : « désappointement » (TdF ‘desapountamen’)

desaponchar 1 v (v. desapuntar) : « v tr, désappointer, contrarier dans l’attente » (TdF ‘desapounta’)

desaponchar 2 (v. tr.) : doblet de desponchar (v. TdF jos ‘despouncha).

desaponchar (se) : doblet de se desponchar. (v. TdF)

desapondre v, cf Ubaud Dicort : « v tr, disjoindre, détacher » TdF

desapondut, -uda part pass e adj, cf Ubaud Dicort : « disjoint, ointe » TdF jos ‘desapoundre’

desapostemir (v. intr.) (Alibert ; abs Dicort) : se crebar (en parlant d'un amàs) (v. çai jos)

desapostemir (se) v pron, cf Ubaud Dicort : « aboutir, en parlant d’un abcès » TdF

desaprene / desaprendre [veire desaprene, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : oblidar / desoblidar çò aprés.

desaprés, -esa adj, cf Ubaud Dicort : « desappris, ise » TdF jos ‘desaprendre’

desaprestar (v. tr.) : enlevar l'aprèst (çò aprestat)

desaprimar [ ~ desprimar] (v. tr.) : pàisser l'èrba primièira de la prima (v. TdF ‘desprima’) ; ateunhir / far venir pus tèunhe (pus prim) (Alibert).

desaprimatge : accion de pàisser l'èrba primièira.

desaprivasar [desaprivadar, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : desacostumar / desabituar. (v. TdF jos ‘desaprivada’)

desaprofechar / desaprofeitar [veire desaprofechar, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : degalhar / gastar ; utilizar pas / aprofeitar pas de.

desapropriar v, cf Ubaud Dicort : v tr, « désapproprier » (Rapin)

desaprovacion : accion de desaprovar, de criticar...

desaprovador (abs. Dicort), -airitz (v. çai jos) : persona qu'aprova pas, que critica...

desaprovaire, -aira (~ -airitz) n, cf Ubaud Dicort : « n e adj, désapprobateur, trice » TdF

desaprovar (v. tr.) : blaimar ; criticar ; censurar ; semonsar.

desapuntar [veire desaponchar 1, cf Ubaud Dicort] / desaponchar (v. tr.) : decebre.

desar (v. tr.) : rengar / reclamar.

desar (se) v pron (Alibert) : s'enanar / s'enfugir / se reclamar.

desarborar (v. tr.) : desmastar / pèrdre lo mast.

« desarcinar » : v. desarsinar.

desarçonar (v. tr.) : desenselar.

desard, -a adj, cf Ubaud Dicort : « joli, ie » (Brun Glossari Oc-Fr)