|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
desagrotlar (abs. Dicort) (v. tr.) : desgrotlar /
destrantalhar. (v. dessagrotlar e desgrotlar) desagrotlar (se) (abs. Dicort) : desgrotlar / se destrantalhar. (v. desgrotlar (se)) desaguici / desaïci nm : desagradança ; desplaser ; coquinariá ; mesprètz. desaibar (se) : se desondrar / s'ablasigar per copadura o macadura. desaïcent, -a adj, cf Ubaud Dicort : « contrariant, ante,
espiègle » TdF suppl desaïci nm :
brave desplaser / desagradança (R. III,
504). (v. desaguici) desaimament nm, cf Ubaud Dicort :
(v. desaimar) desaimantacion nf, cf Ubaud Dicort :
« désaimantation ». (v. desaimantar) desaimantar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, désaimanter »
(Sèrras-Ess.) desaimar (v. tr.) : plegar d'aimar. (v. TdF jos ‘desama’) desaimar (se) : plegar de s'aimar. desaimat, -ada adj, cf Ubaud Dicort :
« qui n’est plus aimé, ée » TdF jos ‘desama’ desaïr (v. tr.) (v. Ubaud Dicort e Alibert) : aimar pas ; asirar / aver en òdi, « v. aïr plus usité ». (v. TdF ‘desahi’) desaïr (se) : s'aimar pas un a l'autre o los uns als autres. desairar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, disgracier, défigurer ; troubler,
disperser un troupeau » TdF ‘deseira’ desaire nm / desaise (v. desaise) : « affliction, tristesse, découragement, mélancolie, dédain, mépris, mauvaise grâce » ; malaise ; geina ; malanha. (v. TdF ‘desaire’) desaisat, -ada adj, cf Ubaud Dicort :
« qui n’est pas à son aise, gêné,
incommodé, mal tourné, ée, boiteux, euse, bossu, ue, v. incomodat » (v. TdF jos ‘deseisa’) desaise nm, cf Ubaud Dicort :
« malaise (vieux) » TdF desaït, -ïda adj (v. Ubaud Dicort) : « haï,
-ïe ». (v. desaïr) desajaçar (v. tr.) : traire (tirar) de son jaç o de son lièch. desajaçar (se) : se traire ( se tirar) de son jaç o de son lièch. desajaçat, -ada : t. a. çaisús. desajar (v. tr.) : desgrapar los rasims. desajudar (v. tr.) : geinar / desrengar / empetegar ; inibir ; entrepachar ; empachar. Lo nenon desajudava sa maire dins son trabalh. desajudar (se) : se geinar un a l'autre o los uns als autres. desajudat, -ada : entrepachat, -ada. desajustament nm, cf Ubaud Dicort :
« désajustement » (Rapin) desajustar (v. tr.) : far plegar d'èsser ajustat / desjónher. desajustar (se) : plegar d'èsser ajustat / se desjónher. desalar / desalatar (v. tr.) : magencar las alas. (v. TdF jos ‘desala’) desalar / desalatar (se) (abs. TdF) : se nafrar una ala o las doas. desalassar (v. tr.) : copar la lassièira / desfatigar. desalassar (se) : se desfatigar. desalbar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, éveiller avant l’aube » TdF ‘desauba’ desalbar (se) v pron :
« s’éveiller, se lever avant l’aube »
TdF jos ‘desauba’ desalbergar (v. tr.) (R. II, 52) : deslotjar. desalbirar / desaubirar [veire desalbirar, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : tresvirar, « désorienter ; troubler ; mettre hors de soi ; secouer, bouleverser, Rgt. en parlant du vent ; agacer ; troubler le bon sens » (v. Alibert). Bufa un marinàs que o desaubira tot ! Soi tot desaubirat de çò que m'arriba. desalbirat,
-ada adj, cf Ubaud Dicort :
(v. desalbirar) desalenar (v. tr.) : far pèrdre l'alen / copar lo buf. Aquel ventàs me desalena. De córrer me desalena. desalenar (se) : guelsar (pèrdre lo buf / pèrdre l'alen) desalenat, -ada : qu'a las polsas / qu'a perdut lo buf. « desalendar » (desalendar v (v. Ubaud Dicort e Alibert)) e derivats : v. desalenar.
desalendat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : v. desalenat. (v. Alibert) desaliar / desaligar (v. tr.) : mesaliar / far far una mesaliança. desaliar / desaligar (se) : se mesaliar / far una mesaliança. desalogar [ ~ deslogar
(R. IV, 91) (v.
Ubaud Dicort] (v. tr.) : deslogar / desgolhar / deslocar /
dislocar. desalogar [ ~ deslogar] (se) v pron : se deslogar / se desgolhar / se dislocar. desalterar (v. tr.) : desassedar / atudar la set. desalterar (se) : se desassedar / s'atudar la set. desamagar (v. tr.) : desacaptar / descobrir ; desanisar. desamairar / desamairir (v. tr.) : destetar. Desamairèt son nenon, qu'aviá perdut lo lach. desamairat, -ada / desamairit, -ida : destetat, -ada. desamanar (v. tr.) : desabituar / desacostumar. desamanar (se) : se desabituar / se desacostumar. desamar v, cf Ubaud Dicort :
v. desaimar. (v. TdF jos ‘desama’) desamarrar (v. tr.) : destacar un naviri de sas amarras ; « détacher, séparer, v. destacar ; quitter un lieu, démordre » (v. TdF). desamarrar (se) : se destacar de sas amarras (naviri) desamarratge nm, cf Ubaud Dicort :
« t. de marine, démarrage » TdF desamatar (v. tr.) : desaclatar / desburgalhar (far sortir un animal o q.q. d'una mata ont son aclatats) desamidonar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, désamidonner » (Laus) desamistat nf, cf Ubaud Dicort :
« refroidissement de l’amitié ;
inimitié » (L. 125) desamor nm : desafeccion / manca d'amor ; « indifférence » TdF. desamorar (se) (abs. Dicort e TdF)
: se desafeccionar. (v. desenamorar (se)) Se desamorèron per un pas res ! desamorós, -osa adj, cf Ubaud Dicort : « qui n’aime
pas » (L. 125) desamorrar (v. tr.) : tornar far quilhar q.q. que s'es aplatussat de morres ; « relever quelqu’un qui baisse la tête ; relever un objet renversé sur son ouverture » (Alibert). desamorrar (se) (abs. TdF) : se tornar quilhar. desamorsar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, désamorcer » (Laus) desamotassir v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, rompre les grumeaux, ôter les
grumeaux » TdF |
|
desan : flaquièira ; manca de vam ; descoratjament. desanador, -doira
adj, cf Ubaud Dicort :
« qui passera, passager » (L. 125) desanament : adeliment ; abenatge. desanar (v. tr. e intr.) : « v intr,
cesser d’aller, rétrogader, tomber en faiblesse (vieux). Ce verbe
n’est plus guère utilisé qu’à
l’infinitif et au participe passé » (v. TdF), aflaquir ; abenar ; anequelir. desanar (se) v pron (v. Alibert) : se descoratjar ;
se desencorar ; s'abenar ; s'aflaquir ; s'anequelir ; s'atudar ; corfalir ;
perir. desanat, -ada : abenat, -ada ; anequelit, -ida. desancar (v. tr.) : amalugar (dislocar las ancas) ; desrenar ; copar las brotas que son de tròp, abans de podar. (v. TdF) desancar (se) : se desmalugar ; se desrenar. desancat, -ada adj, cf Ubaud Dicort :
« déhanché, ée » TdF jos ‘desanca’ desancorar (v. tr.) : sarpar / levar l'ancora. (t. de mar.) desandalhar (v. tr.) : desramar los andalhs (los rengs) (v. TdF ‘desandaia’) desanelar (v. tr.) : desmargar los anèls ; desboclar (t. a.) desanelar (se) : se desmargar un de l'autre ; se desboclar. (t.a.) desanhelar (v. intr.) (Alibert) : arribar pas a tèrme (feda plena) (v. çai jos) desanhelar
(se) v
pron : « avorter, en parlant d’une
brebis » (TdF e Azaïs) desanisar 1 [ ~ desnisar] (v. tr.)
: desnisar (traire los aucèls de lor nis) ; « découvrir » TdF jos ‘desnisa’. (v. desnisar 1) desanisar 2 [ ~
desnisar] (v. intr.) : deslargar / quitar lo nis (aucelons) (v. TdF jos ‘desnisa’) desanisar (se) [ ~ desnisar (se)] v pron : se despietar (abandonar lo nis e los uòus) desanoblir (v. tr.) : privar d'un títol de noblesa. desanoblir (se) : abandonar un títol de noblesa. desansar (v. tr.) : copar las ansas (aurelhas) d'un recipient. desansar (se) : pèrdre sas ansas (en parlant d'un recipient) « desantorar » 1 : v. denantorar. « desantorar » 2 : v. descaucelar e desentorar,
cf Ubaud Dicort. desanujar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, désennuyer » TdF jos ‘desenuia’ desaparegut, -uda adj, cf Ubaud Dicort : « disparu, ue » TdF jos ‘desparèisse’ desaparéisser / disparéisser [veire desaparéisser, cf Ubaud Dicort] (v. intr.) : s'avalir ; trescolar. desaparelhar (v. tr.) : desapariar (separar un coble) ; desassortir. desapariar (v. tr.) : desaparelhar ; desassortir. desapariat, -ada adj : desaparelhat, -ada,
« disparate » (Rapin). desaparicion : disparicion. desapartença : separacion de proprietats. desapartir (v. tr.) : separar / partir /
partejar. (v. despartir) desapartir (se) : se despartir / se partejar quicòm. desapegar / desapejar [veire desapegar, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : desempegar / desencolar. desapegar / desapejar [veire desapegar] (se) v pron : se desempegar / se desencolar. desapejar (non preconizat Dicort) : v. desapegar. desapejar (se) (non preconizat Dicort) : v. desapegar (se). desapesar (v. tr. e intr.) : far pèrdre pè dins l'aiga ; pèrdre pè dins l'aiga. desapetissar (v. tr.) : copar l'apetís. Lo pan cobèrt de moscas me desapetissava. desapetissar (se) : pèrdre l'apetís. Se desapetissèt tanlèu que tombèt malaut. desapil nm, cf Ubaud Dicort :
« ébranlement ? » (L. 125) desapilar (v. tr.) (v. Ubaud Dicort e TdF) : destrantalhar ; destacar ; abatre ; « renverser ce qui était empilé » (Azaïs). desapilar (se) : se destrantalhar ; se destacar ; s'abatre. desapoderat ~ despoderat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : v. despoderat.
desapoderir (se) v pron, cf Ubaud Dicort : « perdre sa force » (L. 125) desaponchament nm, cf Ubaud Dicort. (v. desaponchar 1) :
« désappointement » (TdF
‘desapountamen’) desaponchar 1 v (v. desapuntar) : « v tr, désappointer, contrarier
dans l’attente » (TdF ‘desapounta’) desaponchar 2 (v. tr.) : doblet de
desponchar (v. TdF
jos ‘despouncha). desaponchar (se) : doblet de se desponchar. (v. TdF) desapondre v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, disjoindre, détacher » TdF desapondut, -uda part pass
e adj, cf Ubaud Dicort : « disjoint,
ointe » TdF jos ‘desapoundre’ desapostemir (v. intr.) (Alibert ; abs Dicort) : se crebar (en parlant d'un amàs) (v. çai jos) desapostemir (se) v pron, cf Ubaud Dicort : « aboutir, en parlant
d’un abcès » TdF desaprene / desaprendre [veire desaprene, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : oblidar / desoblidar çò aprés. desaprés, -esa adj, cf Ubaud Dicort : « desappris, ise » TdF jos ‘desaprendre’ desaprestar (v. tr.) : enlevar l'aprèst (çò aprestat) desaprimar [ ~ desprimar] (v. tr.) : pàisser
l'èrba primièira de la prima (v. TdF ‘desprima’) ; ateunhir / far venir pus
tèunhe (pus prim) (Alibert). desaprimatge : accion de pàisser l'èrba primièira. desaprivasar [desaprivadar, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : desacostumar / desabituar. (v. TdF jos ‘desaprivada’) desaprofechar / desaprofeitar [veire desaprofechar, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : degalhar / gastar ; utilizar pas / aprofeitar pas de. desapropriar v, cf Ubaud Dicort :
v tr, « désapproprier » (Rapin) desaprovacion : accion de desaprovar, de criticar... desaprovador (abs. Dicort), -airitz (v. çai jos) : persona qu'aprova pas, que critica... desaprovaire,
-aira (~ -airitz) n, cf Ubaud Dicort : « n e adj,
désapprobateur, trice » TdF desaprovar (v. tr.) : blaimar ; criticar ;
censurar ; semonsar. desapuntar [veire desaponchar 1,
cf Ubaud Dicort] / desaponchar (v. tr.) : decebre. desar (v. tr.) : rengar / reclamar. desar (se) v pron (Alibert) : s'enanar / s'enfugir / se reclamar. desarborar (v. tr.) : desmastar / pèrdre lo mast. « desarcinar » : v. desarsinar. desarçonar (v. tr.) : desenselar. desard, -a adj, cf Ubaud Dicort :
« joli, ie » (Brun Glossari Oc-Fr) |
|
|
|
|
|
|