|
|
|||
|
|
|
|
|
|
deroïr (v. tr.) : afrabar ; demolir ; desquilhar / abatre. deroïr (se) : s'afrabar ; se demolir / se desparricar. deroït, -ida adj, cf Ubaud Dicort : « détruit, uite, en ruines » TdF jos ‘derouï’ « derr- » (per ex. « derrotlar ») : v. desr- derrabada nf, cf Ubaud Dicort : « arrachis, quantité de choses arrachées ; t. agriculture, v. derrabat » (v. TdF) derrabadents nm, cf Ubaud Dicort : « davier » TdF ‘derrabo-dènt’ ; « arracheur de dents, dentiste » (Azaïs) derrabadura nf, cf Ubaud Dicort : « partie arrachée, plaie qui résulte de l’arrachement » TdF derrabaferigola nm, cf Ubaud Dicort : « arracheur de thym ; cogne-fétu » TdF ‘derrabo-ferigoulo’ Es un Samson derrabafarigola, se dit de celui qui fait de grands efforts pour peu de chose. (v. TdF) derrabaire, -aira (~ -airitz) adj e n : v. desrabaire. derrabapèira nm (v. Ubaud Dicort) : « rondelle de cuir mouillé, suspendue à une cordelette, avec laquelle les écoliers soulèvent des pierres » TdF ‘derrabo-pèira’ derrabapòta nm : « arracheur de thym, en Languedoc » (v. TdF ‘derrabo-poto’). (v. derrabafarigola) Derrabapòta n pr, cf Ubaud Dicort : « sobriquet des gens de Clapiers (Hérault) » TdF. (v. çai sus) derrabar v, cf Ubaud Dicort : v. desrabar. derrabat nm, cf Ubaud Dicort : « ce qui a été arraché ; gerbes qui ont déjà subi un premier piétinement de chevaux et qu’on arrache de dessous l’airée pour les soumettre à un nouveau foulage » (v. TdF) Un derrabat de garança, un champ d’où l’on a arraché de la garance. (v. TdF) derrabatge nm, cf Ubaud Dicort : v. desrabatge. derraic, -aiga adj : tardiu, -iva / de rèiresason / de rai. derraigar (v. tr. e intr.) : retardar ; arribar tard. derraigar (se) : s'atardivar / se retardar. derraigatge nm, cf Ubaud Dicort : « (com.) arrérage » (Laus) derrèc (a la -) loc adv, cf Ubaud Dicort : « par ordre, comme les choses se présentent, sans choisir ; de suite, sans interruption » (v. Vayssier) derreigòpi nm, cf Ubaud Dicort : « traînard, retardataire » (v. TdF) derrunada nf, cf Ubaud Dicort : « écroulement, éboulis, v. desgrunada » (v. TdF) derrunar v, cf Ubaud Dicort : « v intr et tr, crouler, s’ébouler,rouler, v. desgrunar; faire dégringoler, précipiter, abattre » (v. TdF) dervís nm, cf Ubaud Dicort : « derviche, dervis, moine turc » TdF DES- : prefix que marca l'accion contrària o l'estat contrari del vèrb aital prefixat ; desabilhar (contrari d'abilhar) La S d'aquel prefix se pronóncia « z » davant las vocalas ; se pronóncia pas davant las consonantas, levat davant un « c » (dur) e davant « p, q, t » que i se pronóncia « s » : desabalir ; descoar, despachar, desquerbar, destacar. Véser la nòta a DE- ; e tanben la de la fin de la tièira dels tèrmes que començan per des-. dès (prep.) : a partir de ; entre / tre. Dès l'aprèsdinnada : tre l'aprèsdinnada. Dès uèi : a partir de uèi. Dès arribar : entre arribar / tanlèu venir. Dès en çai, dorénavant. (v. Ubaud Dicort e TdF jos ‘dès 2’) dès que (loc. conj.) : tanlèu que ; estant que / vist que. Dès que vendrà : tanlèu que vendrà. Dès qu’aquò’s ansin, puisqu’il en est ainsi. (v. TdF ‘dès 2’) desabalir (v. tr.) : « gâter, ruiner, abîmer, ravager, détruire » (v. TdF ‘desabari’ e Alibert) ; abalir pas / capitar pas. desabalir (se) : se capitar pas (en parlant d'una coada) ; arribar pas a tèrme (en parlant d'una femna qu'espèra) La Febronia se desabaliguèt al mes quatren. desabelir (v. tr. e intr.) : disgraciar ; desagradar. desaben nm (v. Alibert e Ubaud Dicort) : desavèni ; maltemps. (v. desaven) desabestir (v. tr.) : far venir q.q. mens bèstia ; desbadocar. desabestir (se) : venir mens bèstia ; se desbadocar. desabilhar (v. tr.) : desvestir, « dépouiller » (v. TdF ‘desabiha’). desabilhar (se) v pron : se desvestir ; « se dévêtir d’un héritage, donner tout ce qu’on a » TdF jos ‘desabiha’. desabilhatge nm, cf Ubaud Dicort : « déshabillage » (Rapin) deshabilhè (< fr.) nm, cf Ubaud Dicort : « déshabillé, négligé du matin ; vêtement de femme complet ; petite armoire » TdF ‘desabihè’ desabitar (v. tr.) : « déshabiter » TdF, quitar d'abitar un ostal. Un ostal desabitat finís que se deroís. desabitar (se) : cambiar d'abitacion. desabituar (v. tr.) : far pèrdre una abitud / desacostumar. desabituar (se) : pèrdre una abitud / se desacostumar. desabituat, -ada : desacostumat, -ada. desabitud nf, cf Ubaud Dicort : « désaccoutumance » (Sèrras-Ess.) desabonament nm, cf Ubaud Dicort : « action de désabonner, de se désabonner » TdF desabonar (v. tr.) : quitar de comptar coma abonat, -ada. desabonar (se) : quitar de pagar son pròpri abonament. desaborrir (se) (R. V, 130 : desasaborir) (abs. Dicort) : s'aborrir / s'afadir. (v. desassaborir e dessaborar) Nòstra lenga, amb lo temps, s'es desaborrida. desabraçar (se) v pron, cf Ubaud Dicort : « se dégager d’un embrassement » (L. 124) desabrigar (v. tr.) : denistar ; desanisar ; tirar d'un abric ; descaucelar una planta. desabrigar (se) : sortir de son abric. desabrivar (v. tr.) (abs. Dicort) : quitar d'abrivar. desabrivar (se) v pron, cf Ubaud Dicort : « se corriger, se désabuser, perdre une habitude » TdF Me soi desabrivat del cabaret, j’ai perdu l’habitude du cabaret. (v. TdF) desabús nm, cf Ubaud Dicort : « abus excessif » (Palay) desabusament : accion o resulta de desabusar o de se desabusar. desabusar (v. tr.) : obrir los uèlhs a q.q. (s.f.) desabusar (se) : obrir los uèlhs ; se desemborniar (s.f.) desacacholir (se) v pron (v. Ubaud Dicort e TdF) (v. acacholir (s’)) : « se séparer du sein, du giron de la mère ou de la nourrrice, en parlant d’un enfant qui n’a plus besoin qu’on le porte » (Vayssier ‘desocochouli (se)’) desacaptar (v. tr.) (abs. Dicort) : descobrir (enlevar çò qu'acapta quicòm). (v. desacatar) desacaptar (se) (abs. Dicort) : se descobrir. (v. desacatar (se)) Se desacapta cada nuèch que Nòstre Sénher fa. desacart : part d'un eretièr ; part d'una eretièira. desacartar (v. tr.) : escartar / separar / metre a part ; desjuntar ; alunhar ; desvirar ; espaçar ; retirar d'un ben la part d'un eretièr ; se desbarrassar d'una carta per ne prene una autra. desacatar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, découvrir, ôter la couverture ; dévoiler, dénicher, surprendre » TdF. « desacatar » (cat.) : v. desacaptar (abs. Dicort). desacatar (se) v pron, cf Ubaud Dicort : « se découvrir, ôter ses couvertures, s’alléger, se dévoiler » TdF jos ‘desacata’ desacaumar (v. tr.) : escampilhar las fedas que cauman. Lo can Labrit, dins una vira, desacaumèt las fedas. desacaumar (se) : se tornar escampilhar (fedas acaumadas) desaceirar v (abs. Dicort) : v. desacieirar.
|
|
desachinir (v. tr.) : desacostumar d'una tissa o d'una abitud. desachinir (se) : se desacostumar d'una tissa. desacidificar (v. tr.) : traire l'aciditat d'una substància. desacieirar / desaceirar (abs. Dicort) (v. tr.) : far pèrdre las qualitats d'acièr. desacieirar (se) v pron / desaceirar (se) (abs. Dicort) : pèrdre sas qualitats d'acièr. desacipar (v. tr.) : desseparar çò que se trucava ; separar en general ; desmargar ; desmontar. desacipar (se) : se desseparar ; se desmargar. desaclatar (v. tr.) (abs. Dicort¸ v. p. 149) : far sortir q.q. de l'airal que i s'acocona. desaclatar (se) v pron : sortir de l'airal que l'òm i s'acoconava. (v. TdF e Azaïs) desacoblar (v. tr.) : desapariar / desseparar. desacoblar (se) : se desapariar ; se desseparar. desacocholir (v. tr.) (abs. Dicort, v. p. 149) : copar de la fauda de la mamà o de la noiriça. (v. desacacholir (se)) desacolar v : v. descolar 3. desacolorar (se) v pron, cf Ubaud Dicort : « se décolorer » (L. 124) desaconselhar (v. tr.) : conselhar pas quicòm. Te desaconselhi de fumar. desacordable, -bla adj, cf Ubaud Dicort : « discordant » (L. 124) desacòrdament nm, cf Ubaud Dicort : « désaccord » (L. 124) desacordança nf / desacòrdi (v. desacòrdi) : manca d'acòrdi, « disconvenance, discordance » TdF. desacordar (v. tr. ) : metre en desacòrdi. desacordar (se) : se metre en desacòrdi. desacòrdi nm, cf Ubaud Dicort : « désaccord, discord » TdF jos ‘desacord’. (v. desacordança) desacostumança nf, cf Ubaud Dicort : « désaccoutumance » (Rapin) desacostumar (v. tr.) : desabituar / far pèrdre una abitud. desacostumar (se) : se desabituar / pèrdre una abitud. desacotar (v. tr.) : descotar (enlevar la còta) v. còta. desacotir (v. tr.) : desenrambolhar. desacrocar (v. tr.) : descrocar / desencrocar. v. cròc. desacrocar (se) : se descrocar / se desencrocar. desaculhir v, cf Ubaud Dicort : « v tr, refuser d’accueillir favorablement, rebuter ; ne pas croire » (L. 124) desacusar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, disculper » (L. 124) desadaptacion nf, cf Ubaud Dicort : « désadaptation » (v. desadaptat) desadaptar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, désadapter » (v. DES- + adaptar) desadaptat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « désadapté, ée » (Per Noste) ; « inadapté, -ée » (Sèrras-Ess.) desadelir (v. tr.) : confortar ; desassedar (atudar la set) ; umir (banhar) çò tressecat. desadelir (se) : se desassedar (atudar sa set) desadolorar (v. tr.) (R. III, 64) (abs. Dicort) : adocir, « calmer » (R.). desadornar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, désorner » (L. 124) desadrech, -a adj, cf Ubaud Dicort : « maladroit, -e » (Sèrras-Ess.) desafairir (se) v pron : « s’égarer, se perdre en parlant d’une chose » (Vayssier) ; se descaminar / se pèrdre. desafaissar (se) v pron, cf Ubaud Dicort : (v. DES- + afaissar (s’)) desafamar (v. tr.) : apasturar / assadolar (apasiar la fam) desafamar (se) : apasiar son talent ; s'assadolar. desafeccion nf, cf Ubaud Dicort : « désaffection, découragement » TdF desafeccionar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, décourager, refroidir » TdF desafeccionar (se) v pron : « se désaffectionner ; se décourager » TdF desafectacion nf, cf Ubaud Dicort : « désaffectation » (Laus) desafectar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, désaffecter » (Laus, Basic) desafelibrir (se) v pron, cf Ubaud Dicort : « perdre le goût du Félibrige, renoncer au culte de la langue provençale » TdF desafenhantir (se) v pron, cf Ubaud Dicort : « secouer la paresse » TdF ‘desafenianti’ desafilar (v. tr.) : asimar / afolar una lama (li far perir lo talh) desafilar (se) : pèrdre lo talh / s'afolar (en parlant d'una lama) desaflorar (v. tr.) : desnivelar (tèrme de maçon) desafogar (v. tr.) : desafilar ; far pèrdre lo vam. desafogar (se) : se desafilar ; pèrdre lo vam. desaforcar (v. tr.) : desancorar / sarpar (mar.) desafortir (v. tr.) (abs. Dicort) : desencorar / descoratjar ; « infirmer » (Fettuciari). desafortir (se) v pron, cf Ubaud Dicort : « se décourager » (v. R. III, 378) desafrairar (v. intr.) : far venir enemics. desafrairar (se) : venir enemics. desafruchar (v. tr.) : copar l'arbre abans que pòrte frucha. (v. desfruchar) desafruchar (se) : pèrdre sa frucha a causa del temps marrit. (v. desfruchar (se)) desagafar (v. tr.) : descrocar ; despenjar ; desempegar. (v. desgafar) desagafar (se) : se descrocar ; se despenjar... (v. desgafar (se)) desagantar (v. tr.) : quitar d'agantar / balhar d'ample, « déprendre, décrocher » TdF suppl. desagar (v. tr.) : desrengar ; desjuntar ; desmargar. desagarar (v. tr.) : desgarar / desrengar / trebolar. desagarar (se) : se trebolar ; se desgarar. desagarrar [desagarrir (v. Ubaud Dicort p. 149 e TdF ‘desagarri’)] (v. tr.) : aparar / desempachar / desliurar. desagençar (v. tr.) : desondrar ; desparar ; enlaidir. desagençar (se) : se desondrar ; s'enlaidir. desagolopar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, développer, dérouler » TdF desagradablament : d'un biais desagradiu. desagradable, -bla : pas ges agradiu, -iva / desagradiu,-iva. desagradament nm, cf Ubaud Dicort : « désagrément, v. desaveni » (v. TdF) desagradança (R. III, 504) : brave desplaser. desagradant, -a / desagradiu, -iva : desplasent, -a. desagradar (v. intr. e tr.) : agradar pas ; desplaire ; èsser desagradiu,-iva ; desgraciar. desagradar (se) : s'agradar pas ; se plaire pas. desagradiu, -iva adj: v. desagradant. desagrafar v (v. Ubaud Dicort e Alibert) : « v tr, dégrafer, décrocher, dépendre, v. descrochetar, desgafar » (v. TdF). « desagrafar » e derivats (fr.) : v. desagrifar (abs. Dicort). desagrafar (se) v pron, cf Ubaud Dicort : « décrocher les agrafes de son manteau » TdF jos ‘desagafa desagrat nm : descontentament. A son desagrat, contre son gré. (v. Ubaud Dicort e TdF) desagrear v, cf Ubaud Dicort : « v tr, t. de marine, désagréer, dégréer » TdF ‘desagrea 1’ desagregacion nf, cf Ubaud Dicort : « désagrégation » TdF desagregar (v. tr.) : descompausar ; gastar ; desunir. desagregar (se) : se descompausar ; se gastar ; se desunir. desagreujat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : (v. DES- + agreujat) desagrifar (abs. Dicort) (v. tr.) : descrocar ; desjuntar. (v. desagrafar) desagrifar (se) (abs. Dicort) : se descrocar ; se desjuntar. (v. desagrafar (se)) |
|
|
|
|
|
|