deroïr (v. tr.) : afrabar ; demolir ; desquilhar / abatre.

deroïr (se) : s'afrabar ; se demolir / se desparricar.

deroït, -ida adj, cf Ubaud Dicort : « détruit, uite, en ruines » TdF jos ‘derouï’

derr- (per ex. « derrotlar ») : v. desr-  

derrabada nf, cf Ubaud Dicort : « arrachis, quantité de choses arrachées ; t. agriculture, v. derrabat » (v. TdF)

derrabadents nm, cf Ubaud Dicort : « davier » TdF ‘derrabo-dènt’ ; « arracheur de dents, dentiste » (Azaïs)

derrabadura nf, cf Ubaud Dicort : « partie arrachée, plaie qui résulte de l’arrachement » TdF

derrabaferigola nm, cf Ubaud Dicort : « arracheur de thym ; cogne-fétu » TdF ‘derrabo-ferigoulo’

Es un Samson derrabafarigola, se dit de celui qui fait de grands efforts pour peu de chose. (v. TdF)

derrabaire, -aira (~ -airitz) adj e n : v. desrabaire.

derrabapèira nm (v. Ubaud Dicort) : « rondelle de cuir mouillé, suspendue à une cordelette, avec laquelle les écoliers soulèvent des pierres » TdF ‘derrabo-pèira’

derrabapòta nm : « arracheur de thym, en Languedoc » (v. TdF ‘derrabo-poto’).  (v. derrabafarigola)

Derrabapòta n pr, cf Ubaud Dicort : « sobriquet des gens de Clapiers (Hérault) » TdF. (v. çai sus)

derrabar v, cf Ubaud Dicort : v. desrabar.

derrabat nm, cf Ubaud Dicort : « ce qui a été arraché ; gerbes qui ont déjà subi un premier piétinement de chevaux et qu’on arrache de dessous l’airée pour les soumettre à un nouveau foulage » (v. TdF)

Un derrabat de garança, un champ d’où l’on a arraché de la garance. (v. TdF)

derrabatge nm, cf Ubaud Dicort : v. desrabatge.

derraic, -aiga adj : tardiu, -iva / de rèiresason / de rai.

derraigar (v. tr. e intr.) : retardar ; arribar tard.

derraigar (se) : s'atardivar / se retardar.

derraigatge nm, cf Ubaud Dicort : « (com.) arrérage » (Laus)

derrèc (a la -) loc adv, cf Ubaud Dicort : « par ordre, comme les choses se présentent, sans choisir ; de suite, sans interruption » (v. Vayssier)

derreigòpi nm, cf Ubaud Dicort : « traînard, retardataire » (v. TdF)

derrunada nf, cf Ubaud Dicort : « écroulement, éboulis, v. desgrunada » (v. TdF)

derrunar v, cf Ubaud Dicort : « v intr et tr, crouler, s’ébouler,rouler, v. desgrunar; faire dégringoler, précipiter, abattre » (v. TdF)

dervís nm, cf Ubaud Dicort : « derviche, dervis, moine turc » TdF

DES- : prefix que marca l'accion contrària o l'estat contrari del vèrb aital prefixat ; desabilhar (contrari d'abilhar)

    La S d'aquel prefix se pronóncia « z » davant las vocalas ; se pronóncia pas davant las consonantas, levat davant un « c » (dur) e davant « p, q, t » que i se pronóncia « s » : desabalir ; descoar, despachar, desquerbar, destacar.

    Véser la nòta a DE- ; e tanben la de la fin de la tièira dels tèrmes que començan per des-.

dès (prep.) : a partir de ; entre / tre.

Dès l'aprèsdinnada : tre l'aprèsdinnada.

Dès uèi : a partir de uèi.

Dès arribar : entre arribar / tanlèu venir.

Dès en çai, dorénavant. (v. Ubaud Dicort e TdF jos ‘dès 2’)

dès que (loc. conj.) : tanlèu que ; estant que / vist que.

Dès que vendrà : tanlèu que vendrà.

Dès qu’aquò’s ansin, puisqu’il en est ainsi. (v. TdF ‘dès 2’)

desabalir  (v. tr.) : « gâter, ruiner, abîmer, ravager, détruire » (v. TdF ‘desabari’ e Alibert) ; abalir pas / capitar pas.

desabalir (se) : se capitar pas (en parlant d'una coada) ; arribar pas a tèrme (en parlant d'una femna qu'espèra)

La Febronia se desabaliguèt al mes quatren.

desabelir (v. tr. e intr.) : disgraciar ; desagradar.

desaben nm (v. Alibert e Ubaud Dicort) : desavèni ; maltemps. (v. desaven)

desabestir (v. tr.) : far venir q.q. mens bèstia ; desbadocar.

desabestir (se) : venir mens bèstia ; se desbadocar.

desabilhar (v. tr.) : desvestir, « dépouiller » (v. TdF ‘desabiha’).

desabilhar (se) v pron : se desvestir ; « se dévêtir d’un héritage, donner tout ce qu’on a » TdF jos ‘desabiha’.

desabilhatge nm, cf Ubaud Dicort : « déshabillage » (Rapin)

deshabilhè (< fr.) nm, cf Ubaud Dicort : « déshabillé, négligé du matin ; vêtement de femme complet ; petite armoire » TdF ‘desabihè’

desabitar (v. tr.) : « déshabiter » TdF, quitar d'abitar un ostal.

Un ostal desabitat finís que se deroís.

desabitar (se) : cambiar d'abitacion.

desabituar (v. tr.) : far pèrdre una abitud / desacostumar.

desabituar (se) : pèrdre una abitud / se desacostumar.

desabituat, -ada : desacostumat, -ada.

desabitud nf, cf Ubaud Dicort : « désaccoutumance » (Sèrras-Ess.)

desabonament nm, cf Ubaud Dicort : « action de désabonner, de se désabonner » TdF

desabonar (v. tr.) : quitar de comptar coma abonat, -ada.

desabonar (se) : quitar de pagar son pròpri abonament.

desaborrir (se) (R. V, 130 : desasaborir) (abs. Dicort) : s'aborrir / s'afadir. (v. desassaborir e dessaborar)

Nòstra lenga, amb lo temps, s'es desaborrida.

desabraçar (se) v pron, cf Ubaud Dicort : « se dégager d’un embrassement » (L. 124)

desabrigar (v. tr.) : denistar ; desanisar ; tirar d'un abric ; descaucelar una planta.

desabrigar (se) : sortir de son abric.

desabrivar (v. tr.) (abs. Dicort) : quitar d'abrivar.

desabrivar (se) v pron, cf Ubaud Dicort : « se corriger, se désabuser, perdre une habitude » TdF

Me soi desabrivat del cabaret, j’ai perdu l’habitude du cabaret. (v. TdF)

desabús nm, cf Ubaud Dicort : « abus excessif » (Palay)

desabusament : accion o resulta de desabusar o de se desabusar.

desabusar (v. tr.) : obrir los uèlhs a q.q. (s.f.)

desabusar (se) : obrir los uèlhs ; se desemborniar (s.f.)

desacacholir (se) v pron (v. Ubaud Dicort e TdF) (v. acacholir (s’)) : « se séparer du sein, du giron de la mère ou de la nourrrice, en parlant d’un enfant qui n’a plus besoin qu’on le porte » (Vayssier ‘desocochouli (se)’)

desacaptar (v. tr.) (abs. Dicort) : descobrir (enlevar çò qu'acapta quicòm). (v. desacatar)

desacaptar (se) (abs. Dicort)  : se descobrir. (v. desacatar (se))

Se desacapta cada nuèch que Nòstre Sénher fa.

desacart : part d'un eretièr ; part d'una eretièira.

desacartar (v. tr.) : escartar / separar / metre a part ; desjuntar ; alunhar ; desvirar ; espaçar ; retirar d'un ben la part d'un eretièr ; se desbarrassar d'una carta per ne prene una autra.

desacatar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, découvrir, ôter la couverture ; dévoiler, dénicher, surprendre » TdF. « desacatar » (cat.) : v. desacaptar (abs. Dicort).

desacatar (se) v pron, cf Ubaud Dicort : « se découvrir, ôter ses couvertures, s’alléger, se dévoiler » TdF jos ‘desacata’

desacaumar (v. tr.) : escampilhar las fedas que cauman.

Lo can Labrit, dins una vira, desacaumèt las fedas.

desacaumar (se) : se tornar escampilhar (fedas acaumadas)

desaceirar v (abs. Dicort) : v. desacieirar.

 

 

desachinir (v. tr.) : desacostumar d'una tissa o d'una abitud.

desachinir (se) : se desacostumar d'una tissa.

desacidificar (v. tr.) : traire l'aciditat d'una substància.

desacieirar / desaceirar (abs. Dicort) (v. tr.) : far pèrdre las qualitats d'acièr.

desacieirar (se) v pron / desaceirar (se) (abs. Dicort) : pèrdre sas qualitats d'acièr.

desacipar (v. tr.) : desseparar çò que se trucava ; separar en general ; desmargar ; desmontar.

desacipar (se) : se desseparar ; se desmargar.

desaclatar (v. tr.) (abs. Dicort¸ v. p. 149) : far sortir q.q. de l'airal que i s'acocona.

desaclatar (se) v pron : sortir de l'airal que l'òm i s'acoconava. (v. TdF e Azaïs)

desacoblar (v. tr.) : desapariar / desseparar.

desacoblar (se) : se desapariar ; se desseparar.

desacocholir (v. tr.) (abs. Dicort, v. p. 149) : copar de la fauda de la mamà o de la noiriça. (v. desacacholir (se))

desacolar : v. descolar 3.

desacolorar (se) v pron, cf Ubaud Dicort : « se décolorer » (L. 124)

desaconselhar (v. tr.) : conselhar pas quicòm.

Te desaconselhi de fumar.

desacordable, -bla adj, cf Ubaud Dicort : « discordant » (L. 124)

desacòrdament nm, cf Ubaud Dicort : « désaccord » (L. 124)

desacordança nf / desacòrdi (v. desacòrdi) : manca d'acòrdi, « disconvenance, discordance » TdF.

desacordar (v. tr. ) : metre en desacòrdi.

desacordar (se) : se metre en desacòrdi.

desacòrdi nm, cf Ubaud Dicort : « désaccord, discord » TdF jos ‘desacord’. (v. desacordança)

desacostumança nf, cf Ubaud Dicort : « désaccoutumance » (Rapin)

desacostumar (v. tr.) : desabituar / far pèrdre una abitud.

desacostumar (se) : se desabituar / pèrdre una abitud.

desacotar (v. tr.) : descotar (enlevar la còta) v. còta.

desacotir (v. tr.) : desenrambolhar.

desacrocar (v. tr.) : descrocar / desencrocar. v. cròc.

desacrocar (se) : se descrocar / se desencrocar.

desaculhir v, cf Ubaud Dicort : « v tr, refuser d’accueillir favorablement, rebuter ; ne pas croire » (L. 124)

desacusar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, disculper » (L. 124)

desadaptacion nf, cf Ubaud Dicort : « désadaptation » (desadaptat)

desadaptar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, désadapter » (v. DES- + adaptar)

desadaptat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « désadapté, ée » (Per Noste) ; « inadapté, -ée » (Sèrras-Ess.)

desadelir (v. tr.) : confortar ; desassedar (atudar la set) ; umir (banhar) çò tressecat.

desadelir (se) : se desassedar (atudar sa set)

desadolorar (v. tr.) (R. III, 64) (abs. Dicort) : adocir.

desadornar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, désorner » (L. 124)

desadrech, -a adj, cf Ubaud Dicort : « maladroit, -e » (Sèrras-Ess.)

desafairir (se) v pron : « s’égarer, se perdre en parlant d’une chose » (Vayssier) ;  se descaminar / se pèrdre.

desafaissar (se) v pron, cf Ubaud Dicort : (v. DES- + afaissar (s’))

desafamar (v. tr.) : apasturar / assadolar (apasiar la fam)

desafamar (se) : apasiar son talent ; s'assadolar.

desafeccion nf, cf Ubaud Dicort : « désaffection, découragement » TdF

desafeccionar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, décourager, refroidir » TdF

desafeccionar (se) v pron : « se désaffectionner ; se décourager » TdF

desafectacion nf, cf Ubaud Dicort : « désaffectation » (Laus)

desafectar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, désaffecter » (Laus, Basic)

desafelibrir (se) v pron, cf Ubaud Dicort : « perdre le goût du Félibrige, renoncer au culte de la langue provençale » TdF

desafenhantir (se) v pron, cf Ubaud Dicort : « secouer la paresse » TdF ‘desafenianti’

desafilar (v. tr.) : asimar / afolar una lama (li far perir lo talh)

desafilar (se) : pèrdre lo talh / s'afolar (en parlant d'una lama)

desaflorar (v. tr.) : desnivelar (tèrme de maçon)

desafogar (v. tr.) : desafilar ; far pèrdre lo vam.

desafogar (se) : se desafilar ; pèrdre lo vam.

desaforcar (v. tr.) : desancorar / sarpar (mar.)

desafortir (v. tr.) (abs. Dicort) : desencorar / descoratjar ; « infirmer » (Fettuciari).

desafortir (se) v pron, cf Ubaud Dicort : « se décourager » (v. R. III, 378)

desafrairar (v. intr.) : far venir enemics.

desafrairar (se) : venir enemics.

desafruchar (v. tr.) : copar l'arbre abans que pòrte frucha. (v. desfruchar)

desafruchar (se) : pèrdre sa frucha a causa del temps marrit. (v. desfruchar (se))

desagafar (v. tr.) : descrocar ; despenjar ; desempegar.

(v. desgafar)

desagafar (se) : se descrocar ; se despenjar... (v. desgafar (se))

desagantar (v. tr.) : quitar d'agantar / balhar d'ample, « déprendre, décrocher » TdF suppl.

desagar (v. tr.) : desrengar ; desjuntar ; desmargar.

desagarar (v. tr.) : desgarar / desrengar / trebolar.

desagarar (se) : se trebolar ; se desgarar.

desagarrar [desagarrir (v. Ubaud Dicort p. 149 e TdF ‘desagarri’)] (v. tr.) : aparar / desempachar / desliurar.

desagençar (v. tr.) : desondrar ; desparar ; enlaidir.

desagençar (se) : se desondrar ; s'enlaidir.

desagolopar v, cf Ubaud Dicort : « v  tr, développer, dérouler » TdF

desagradablament : d'un biais desagradiu.

desagradable, -bla : pas ges agradiu, -iva / desagradiu,-iva.

desagradament nm, cf Ubaud Dicort : « désagrément, v. desaveni » (v. TdF)

desagradança (R. III, 504) : brave desplaser.

desagradant, -a / desagradiu, -iva : desplasent, -a.

desagradar (v. intr. e tr.) : agradar pas ; desplaire ; èsser desagradiu,-iva ; desgraciar.

desagradar (se) : s'agradar pas ; se plaire pas.

desagradiu, -iva adj: v. desagradant.

desagrafar v (v. Ubaud Dicort e Alibert) : « v tr, dégrafer, décrocher, dépendre, v. descrochetar, desgafar » (v. TdF). « desagrafar » e derivats (fr.) : v. desagrifar (abs. Dicort).

desagrafar (se) v pron, cf Ubaud Dicort : « décrocher les agrafes de son manteau » TdF ’jos ‘desagafa

desagrat nm : descontentament.

A son desagrat, contre son gré. (v. Ubaud Dicort e TdF)

desagrear v, cf Ubaud Dicort : « v tr, t. de marine, désagréer, dégréer » TdF ‘desagrea 1’

desagregacion nf, cf Ubaud Dicort : « désagrégation » TdF

desagregar (v. tr.) : descompausar ; gastar ; desunir.

desagregar (se) : se descompausar ; se gastar ; se desunir.

desagreujat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : (v. DES- + agreujat)

desagrifar (abs. Dicort) (v. tr.) : descrocar ; desjuntar. (v. desagrafar)

desagrifar (se) (abs. Dicort) : se descrocar ; se desjuntar. (v. desagrafar (se))