dentejar (v. intr.) : far entendre un bruch de dents / glatir ; donar de dentadas.

dentèla : teissut leugièr e forat (ajornat) que sos bòrds son dentelats.

denteladura nf, cf Ubaud Dicort : « dentelure » (Sèrras-Ess.)

dentelaire, -aira (~ -airitz) n, cf Ubaud Dicort : « marchand, marchande de dentelle » TdF

dentelar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, denteler ; créneler » TdF

dentelariá nf, cf Ubaud Dicort : « dentelle en général, guipure ; fabrique de dentelle » TdF

dentelat, -ada adj : en forma de dent, « dentelé, ée » (v. TdF jos ‘dentela’).

dentelejar (v. intr.) : èsser dentelat, -ada coma de dentèla ; « v tr, faire en forme de dentelle » TdF.

denteleta nf, cf Ubaud Dicort : « petite dentelle, bordure de dentelle » TdF

dentelh nm : « créneau » (L. 111, Alibert), merlet (obertura rectangulara dins una paret per tirar sus l'enemic) [mas v. merlet]

dentelhar (v. tr.) : far de merlets dins una paret, « créneler » (Alibert).

dentelhet nm, cf Ubaud Dicort : « créneau » (L. 111). (v. dentelh)

dentelièr 1, -ièira n : persona que fa (v. TdF) o que vend de dentèla [v.  dentelaire].

dentelièr 2, -ièira adj, cf Ubaud Dicort : « dentellier, ière » (v. dentèla)

dentelina adj, cf Ubaud Dicort : « fine dentelle, point » TdF

dentelon nm, cf Ubaud Dicort : « petite pièce de dentelle » TdF

dentelum nm, cf Ubaud Dicort : « tissu de dentelle, façon de dentelle » TdF

denteriga nf (v. Ubaud Dicort e TdF) : v. dentariga e enteriga.

denteta nf, cf Ubaud Dicort : « petite dent, jolie dent » TdF

DENTI- : forma prefixada del latin dens, dentis (dent)

denti nm : bèl uèlh (mena de peis de mar) (Spare dentex)

denticion : formacion e sortida de las dents.

denticul nm, cf Ubaud Dicort : « denticule » (Laus)

denticulat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « denticulé, -e » (Laus)

dentièr nm, cf Ubaud Dicort : « dentier » (Rapin) ; « outil de savonnier, servant à diviser chaque pain de savon » TdF

dentifòrme, -ma : qu'a la forma d'una dent.

dentifrici 1 (subs. m.) : substància per se netejar las dents.

dentifrici 2, -ícia (adj) (abs. Dicort) : « dentifrice » (Rapin)

Pasta dentifrícia.

dentilha 1 : ornament arquitectural en forma de dents, « dentelure » (Laus) ; tot çò que revèrta mai o mens de dents.

« dentilha » 2 : v. lentilha.

dentilhat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : (v. dentilha 1 e denticulat)

dentilhon nm : « denticule » ; mena de tanòc de dent. (v. TdF ‘dentihoun’)

dentina : evòri (R. III, 238) de las dents.

dentinoblast (m.) : cellula gròssa de la pulpa dentària.

dentinogenèsi (f.) : formacion de la dentina.

dentinòma (m.) : tumor benigna de la dent adulta.

dentiròstre (arc.) : nom dels aucèls qu'an una dent pichona a la mandibula superiora.

dentista (m. e f.) : persona especialista de las dents.

dentona nf, cf Ubaud Dicort : « petite dent, jolie petite dent » TdF

dentòta nf, cf Ubaud Dicort : « quenotte, dim. de dent » (Palay jos ‘dentéte’)

denud, -a adj, cf Ubaud Dicort : « nu ; sans armes » (L. 111)

denudacion nf (abs. Dicort) : accion de denudar o de se denudar, « dénudation » (Rapin).

denudament nm  (v. Ubaud Dicort e Alibert) : indigéncia ; misèria.

denudar (v. tr.) (R. IV, 346) : despolhar ; enlevar tot çò que cobrís naturalament quicòm ; quitar a q.q. tot o partida de sos vestits.

denudar (se) : se despolhar ; pèrdre tot çò que cobrís quicòm ; quitar tot o partida de sos vestits.

denudat, -ada : nud, -a.

Deodat : prenom.

deontologia : sciéncia relativa als devers de complir.

deontologic, -a : relatiu, -iva a la deontologia.

deontologicament : d'un biais deontologic.

depàisser (v. intr.) (v. TdF) : pasturar / pàisser ; « v tr, faire paître ; paître ; dévorer » (v. L. 111)

departament : division territoriala ; division d'una administracion, d'un centre de recèrcas. (# despartiment)

departamental, -a : relatiu, -iva al departament.

departamentala nf, cf Ubaud Dicort : « (route) départementale » (v. çai sus)

departiment (R. IV, 439) (abs. Dicort) : separacion (t. a.)  (v. despartiment)

depascut, -uda (< depàisser) adj, cf Ubaud Dicort : (v. depàisser)

depassament / despassament nm, (v. Ubaud Dicort e Laus) : « dépassement » (Laus)

depassar v, cf Ubaud Dicort : v. despassar. (v. TdF jos ‘despassa’)

depaus 1 nm (Laus ; abs. Dicort) : sediment ( s. p. t. a.) ; (s.f) : tot çò que se depausa. (v. depòst)

depaus 2 (accion de depausar) nm, cf Ubaud Dicort : « dépôt, action de déposer » TdF. (# depòst)

depausant, -a : persona que depausa quicòm.

depausar (v. tr. e intr.) : se desbarrassar de çò qu'òm pòrta, « v.  pausar » ; far un depaus ; laissar un liquid fa son depaus, « former un dépôt, v. s’assolar 1 » (v. TdF ‘depausa’) ; parlar davant un jutge. (# despausar)

depench 1 nm / depint [veire depench, cf Ubaud Dicort]: pintura / retrach ; descripcion.

depench 2, -a (< depénher) part pass e adj, cf Ubaud Dicort : « dépeint, einte » TdF jos ‘depegne’

dependéncia : estat de dependre de quicòm o de q.q. (t.a.)

Las dependéncias d'un ostal.

Es encara jos la dependéncia de sos parents.

dependent, -a adj : que depend de quicòm o de q.q. (t. a.)

dependentament : d'un biais dependent.

dependre de (v. tr. ind.) : èsser somés a / relevar de. (# despendre)

Dependèm de París despuèi 1259.

Aquò depend pas de ieu.

dependut (< dependre) part pass, cf Ubaud Dicort : « dépendu »

depénger [veire depénher, cf Ubaud Dicort] / depénher (v. tr.) : retraire ; descriure (t. a.)

depengeire [veire depenheire, cf Ubaud Dicort] / depenheire, -eira [~ -eiritz] n : persona que retrai o descriu.

depenheire, -eira (~ -eiritz) n : v. depengeire.

depénher v : v. depénger.

deperdicion (R. IV, 518) : pèrdia o destruccion graduala.

Deperdicion de calor.

Deperdicion de vitalitat.

deperiment : anequeliment ; acanteliment.

 

 

denieirada nf (Alibert ; abs. Dicort) : denairada ; culhida ; merça ; denrèia. (v. denairada)

denieiret ~ denairet nm, cf Ubaud Dicort : « petit denier » TdF ‘deneiret’

denieiròla [ ~ denairòla] nf : caisseta metallica, de fust o de matèria plastica per un mainatge esparnhar qualques sòus.

denieiron nm, cf Ubaud Dicort : v. denieiret. (v. TdF jos ‘deneiret’)

denièr : anciana unitat de moneda ; anciana pèça de moneda. (v. TdF)

denigracion nf (Fettuciari ; abs. Dicort e TdF) : accion o resulta de denigrar.

(v. denigrament)

denigrador (abs. Dicort e TdF), -airitz : persona que denigra.

denigrament nm, cf Ubaud Dicort : « dénigrement » TdF

denigrant, -a adj (abs. Dicort) : que denigra, « dénigrant » (Rapin).

Una convèrsa denigranta.

denigrar (v. tr.) : dire de mal de quicòm o de q.q.

denigratiu, -iva adj (R. IV, 311) (abs. Dicort) : que ditz de mal. (v. denigrant)

denistar (v. tr.) : descobrir / trobar.

denistat, -ada : descobèrt, -a / trobat, -ada.

« denolh » : v. genolh.

denombrable, -bla adj, cf Ubaud Dicort : « dénombrable » (Rapin)

denombrament : recensament.

denombrar (v. tr.) : recensar (R. II, 388).

denominable, -bla : que pòt èsser denominat, -ada.

denominacion : accion o resulta de donar un nom.

denominador 1 (adj.) (abs. Dicort) : que denomma (v. denominatiu) ;

denominador 2 (subs. m.) : « dénominateur » (v. Ubaud Dicc. scient. p. 73), lo de dos tèrmes d'una fraccion que dona lo nombre de parts egalas que resulta de la division de l'unitat.

denominar (v. tr.) (v. Ubaud Dicort) / denommar (v. tr.) (R. IV, 322 e TdF ‘denouma’) (abs. Dicort) : donar un nom.

denominatiu, -iva adj e nm : que servís a denominar.

Tèrme denominatiu.

denommar (se) v pron, cf Ubaud Dicort : « s’appeler » (L. 111)

denon (subs.) : dementit / dementida.

de non (adv.) : non.

Dire de non : dire non. [v. jos non]

Dire pas de non : dire pas que non / dire pas non.

denóncia nf : denonciacion (R. IV, 349).

Far una denóncia : se plànher en justícia.

denonciacion nf, cf Ubaud Dicort (R. IV, 349) : « dénonciation » (Rapin)

denonciaire, -aira (~ -airitz) n, cf Ubaud Dicort : « dénonciateur, trice » TdF

denonciar (R. IV, 349) (v. tr.) : decelar / denotar / revelar.

denonciar (se) : se decelar en justícia.

denonciator, -tritz adj e : « dénonciateur, -trice » (Laus). (v. denonciaire)

denosar (R. IV, 332) (abs. Dicort) : v. desnosar.

denotacion : accion o resulta de denotar.

denotar (v. tr.) (R. IV, 332) : indicar ; significar.

d'enprenent (adv.) : a partir d'aquel moment.

D'enprenent se metèt a estudiar de medecin.

« denquia » / « dinquia » / «  dinqua » : v. d'aquí a.

denrèia [denrèa, cf Ubaud Dicort] nf : denada ; culhida ; merça.

dens, -a : espés, -essa ; compacte, -a.

« densa » : v. dent.

« densegat » : v. dentegat.

DENSI- : forma prefixada del latin densus (espés)

densificacion : accion o resulta de densificar.

densificar (v. tr.) : far venir pus dens.

densimètre : aparelh per mesurar la densitat de quicòm.

densimetria nf : (fisica) « densimétrie » (v. Ubaud Dicc. scient. p. 206)

densimetric, -a adj, cf Ubaud Dicort : « densimétrique » (v. çai sus)

densitat nf : qualitat d'èsser dens ; relacion entre la massa e lo volum d'una substància.

dent nf : cadun dels òsses encastrats dins lo cais superior e lo cais inferior per la masticacion dels aliments ; çò que revèrta mai o mens una dent (t.a.) : pua de rastèl, pua de montanha. (v. TdF)

Dents caninas o dents ulhals.

Dents incisivas e dents molaras.

dent de lion nf, cf Ubaud Dicort : « dent-de-lion, pissenlit, plante » TdF ‘dènt-de-lioun’

dent de lop nf, cf Ubaud Dicort : « dent-de-loup ; barre de fer dentelée qui défend l’entrée d’une fenêtre ; outil de cordonnier » TdF ‘dènt-de-loup’

dent de l’uèlh nf, cf Ubaud Dicort : v. dent ulhal.

dent de vièlha nf, cf Ubaud Dicort : « variété de haricot nankin, mouchetée de violet » TdF ‘dènt de vièio’

dent del sen nf, cf Ubaud Dicort : « dent de sagesse » TdF jos ‘dènt’

dent ulhal nf, cf Ubaud Dicort : v. jos dent.

dentada : còp de dent.

Ai una dentada de can per la camba.

dentadura nf / dentat (v. dentat 1): ensemble de las dents ; « denture » (v. Ubaud Dicc. scient. p. 206).

Dentadura d’un encrenatge, denture d’un engrenage. (Ubaud Dicc. scient. p. 206)

dental 1, -a adj : relatiu, -iva a las dents.

dental 2 nm, cf Ubaud Dicort : « cep, bois qui porte le soc de la charrue ; personne qui a de longues dents » TdF jos ‘dentau 2

dentala nf, cf Ubaud Dicort : (phonét.) « dentale » (Laus)

dentalh (abs. Dicort) : araire,  « charrue de bois sans versoir pour couvrir la semence » (Alibert) ; cep d'araire [v. dental 2] ; ornament arquitectural.

dentalha nf sing, cf Ubaud Dicort : las dents en general.

dentar (v. intr. e tr.) : « pousser des dents, faire ses dents » ; oscar (far d'òscas), « faire les dents d’une scie ; examiner les dents d’un animal, pour connaître son âge » TdF

Dentar un rodatge.

dentari, -ària adj, cf Ubaud Dicort : « dentaire » (Rapin)

dentària nf, cf Ubaud Dicort : (bot.) « dentaire » (Laus)

dentariga nf (v. Ubaud Dicort e Alibert) : agaçament de las dents, « v. enteriga, plus usité » (v. TdF jos ‘denterigo’)

dentarigar (v. tr.) (abs. Dicort e TdF) : agaçar las dents / asimar las dents. (v. enterigar)

dentassa nf, cf Ubaud Dicort : « grosse dent, vilaine dent » TdF

dentat 1 nm, cf Ubaud Dicort : « dentition [v. dentadura] » (Alibert)

dentat 2, -ada adj : en forma de dent ; oscat, -ada.

dentatge (abs. Dicort e TdF) : çò oscat.

dentegat, -ada : sens dents.

dentejada (abs. Dicort) : glatís (bruch de dents a causa del freg, de la paur)