|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
delir [veire adelir, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : destruire d'a fons / anientar. Dieu me delisca ! : Dieu m'aniente ! (sovent desformat en Dieu me « dèlle »
(l.p.) [v. jos dèle]) delirança nf, cf Ubaud Dicort : « action de
délirer » TdF delirant, -a adj, cf Ubaud Dicort :
« délirant, ante » TdF delirar (v. intr.) : desparlar a causa de la febre ; prene part a un deliri comun (e non pas to rave (reiv) (angl.) [v. rave]). deliri nm : granda perturbacion mentala a causa de la febre ; estat d'excitacion que passa la rason. delirium tremens (lat.) : allucinacions degudas a l'alcoòl. delitescéncia
nf, cf Ubaud Dicort :
« délitescence »
(Rapin) delitescent, -a adj, cf Ubaud Dicort :
« délitescent, -e » (v.
çai sus) « deliurar » e derivats : v. desliurar. deliure nm : « moyen de
délivrance, agent de délivrance ; nom de lieu qu’on
rencontre dans les montagnes et qui s’applique aux endroits par
où les torrents font brèche » (v. TdF jos ‘delièure’) « delogar » : v. deslogar. Delpastre Marcèla : escrivana occitana de Corresa (1925-1998). Delrieu Pèire-Celestin : escrivan occitan cantalés (1915-1991). dels (article contractat) : en lòc de « de los » deltà [dèlta 1 nf/nm, cf Ubaud Dicort] : letra quatrena de l'alfabet grèc, Δ-δ ; Ala en deltà. deltà [dèlta 2] nm, cf Ubaud Dicort : zòna d'acomolòfis alluvials, de forma mai o mens triangulara coma lo deltà. Lo deltà de
Ròse. deltaplan nm, cf Ubaud Dicort :
« deltaplane » (Basic) deltà-planaire
(abs. Dicort) :
planaire en forma de deltà. (v. deltaplan) deltoïdal, -a (abs. Dicort) : relatiu, -iva
a un deltà o al deltoïde (v. deltoïdian). deltoïde [, -da adj e nm, cf Ubaud Dicort] : muscle de l'espatla en forma de deltà. deltoïdian, -a adj, cf Ubaud Dicort : « (anat.) deltoïdien, enne » delubre (Alibert) [veire deliure, cf Ubaud Dicort] nm : bèrca facha per las
aigas. deluvi nm / diluvi (Fettuciari ; abs. Dicort) : la granda temporada de pluèja del temps de Noè ; fòrta pluèja. Deluvi de paraulas (s.f.) Deluvi d'injúrias (s.f.) deluviar v, cf Ubaud Dicort : (v. deluvi) DEM- : forma prefixada del grèc demòs (pòble) demacar (abs. Dicort) / desmacar (v. tr.) : garir una macadura. demacar (abs. Dicort) / desmacar (se) v pron : se garir d'una macadura. La nhòca se desmaquèt l'endeman matin. demagar [desmagar] (v. tr.) : agorrufar / amochonar / frostir. demagar [desmagar] (se) v pron : s'agorrufar / s'amochonar / se frostir. demagòg, -a adj e n : qu'acivada lo pòble per lo se ganhar. demagogia : accion d'acivadar la multitud ; estat d'un govèrn que sa sola preocupacion es d'agradar a la multitud. demagogic, -a : relatiu, -iva a la demagogia. Promessas demagogicas. demagogicament : d'un biais demagogic. demai nm : subreplús ; rèsta ; suplement (R. IV, 572). deman adv : lo jorn que vendrà après uèi. Deman a ser : deman de ser / deman dins la serada. Deman matin : deman dins la matinada. Deman de vèspre : deman dins l'aprèsdinnada. Passat deman [ / deman passat (v. Ubaud Dicort e TdF jos ‘deman’)] : après deman. demanda : accion de demandar çò que l'òm vòl obténer ; pausar una question. demandador 1, -doira n, cf Ubaud Dicort :
« nm, demandeur, solliciteur » TdF demandador 2, -doira adj, cf Ubaud Dicort : « à
demander » (L. 110) demandaire, -aira [~ -airitz] adj e n : persona que demanda quicòm, « questionneur, quémandeur, solliciteur, euse ; prétendant, ante » TdF. demandairitz (R. IV, 138) : demandaira. (v. çai sus) demandament nm, cf Ubaud Dicort :
« demande en justice »
(L. 110) demandant, -a adj, cf Ubaud Dicort :
« t. de procédure, demandeur, eresse » TdF demandar (v. tr.) : exprimir a q.q. lo desir d'obténer quicòm d'el. demandar (se) : se pausar una question. demandet nm, -a : que demanda de contunh. O sabes ben que soi pas brica demandet ! « demantal » (demantal nm) : v. davantal. « demantalhar » (demantalhar v) / « demantaular » (demantaular v) : v. desmantaular. « demantibular » (abs. Dicort) e derivats (fr.) : v. desmantaular. demarcacion (TdF ; abs. Dicort) : accion de senhalar los limits de quicòm. (v. desmarcacion) demarcar (v. tr.) (R. IV, 157) (abs. Dicort e TdF) : senhalar los limits de quicòm. (v. desmarcar) |
|
demarrimar (v. tr.) (v. Ubaud Dicort e Alibert)
: apenar / afligir / desconsolar. (v. desmarrimar) demarrimar (se) v pron (v. Doujat) : se desconsolar, « s’affliger extrêmement » ; se descaminar (v. TdF, e Vayssier ‘demorrimà (se)’) Se demarrimèron dins la selva granda. demarrimat, -ada :
foraviat, -ada / descaminat, -ada ; desconsolat, -ada ; desvariat, -ada. La paura veusa demorèt un brieu demarrimada. demasiadament : d'un biais excessiu ; en excès. demasiadura : excès ; estat de q.q. de malabilhadàs ; estat d'una persona en desaise. demasiar (v. tr. e intr.) : sabracar ; deteriorar (R. III, 32) ; afrabar ; destruire ; passar l'òsca / passar los limits. demasiar (se) : se deteriorar ; se desondrar ; s'afrabar ; s'agradar a afrabar, a far perir quicòm ; se complaire a far çò mal. Emmalit qu'èra, se demasiava a far çò mal. demasiat, -ada : que passa l'òsca / que passa los limits ; desreglat, -ada ; deteriorat, -ada ; afrabat, -ada ; en desbranda ; destruit, -ida ; en desaise. A una enveja demasiada de venir gròs (ric) « demejar » (demejar v) : v. demiejar (non preconizat Dicort).
demejat, -ada adj : v. demiejat. demembrança [desmembrança] nf : accion o resulta d'oblidar. demembrar [desmembrar, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : oblidar quicòm o q.q. demembrar [desmembrar] (se) v pron : se sovenir pas de quicòm o de q.q. demenament nm, cf Ubaud Dicort :
« façon de mener une affaire ;
procédure » (L. 110) demenar 1 (v. tr. e intr.) : menar ; emmenar ; remenar / bolegar. Lo demenèron en preson. demenar (se) : se remenar ; se bolegar. demenar 2 (subs. m.) : l'anar ; lo biais de caminar. A son demenar, pensi qu'es la Fontanilha. deméncia : perturbacion mai o mens totala de las facultats mentalas. demencial, -a : qu'escapa d'a fons a la rason. « demendigar 1 » v : v. mendicar. demendigar 2 v, cf Ubaud Dicort :
« v tr et pron, diminuer, amoindrir » (Alibert). (v. jos demingar) demenida nf / demeniment nm : diminucion (R. IV, 196). demenir (v. intr. e tr.) : diminuir / descréisser / mermar. Tre la fin de junh los jorns demenisson. demenit, -ida : t. a. çaisús. demens nm : deficit ; manca (f.) Anar / tombar en demens,
décroître, dépérir, se ruiner peu à peu. (v. Ubaud Dicort e TdF jos ‘demens’) dement, -a adj e n : persona qu'a pas sas facultats mentalas. dementir (v. tr.) (abs. Dicort) : contradire
çò qu'es estat dich. (v. desmentir) dementir (se) (abs. Dicort) : perdurar
pas ; se degradar / se deteriorar ; trabalhar (en parlant d'una paret) (v. desmentir (se)) Se dementisson las parets amb lo mal temps. dementit 1, -ida adj (abs. Dicort) : p.p. de
dementir. (v. desmentit 1) dementit 2 / dementida (los 2, abs. Dicort) : accion de contradire çò dich.
(v. desmentit 2 e desmentida) dementre (adv.) : mentretant / d'aquel temps. Vai te passejar ; ieu, dementre, legirai. dementre que (conj.) : mentretant que / del temps que. Dementre que plòu, tu, fai un sòm. demercé prep, cf Ubaud Dicort : « grâce
à, à cause de, v. dieumercé » (v. TdF) demés 1, -esa (< demetre) part pass e adj, cf Ubaud Dicort : « démis, ise,
débouté, ée »
TdF jos ‘demetre’ demés 2 que (conj.) (abs. Dicort) : pendent que / mentre que. (v. demest que) demesconegut, -uda : p.p. de demesconéisser. demesconéisser [ ~ demesconóisser] (v. tr.) : desconéisser / conéisser pas ; far lo semblant de conéisser pas ; mesestimar : reconéisser pas la valor de q.q. o de quicòm. demescòrdi nm : desacordança / desacòrdi. demesfisar (se) v pron, cf Ubaud Dicort : « se méfier, se
défier » TdF jos ‘mesfisa’ demesiment : abenatge ; diminucion (R. IV, 196) ; despaciéncia. demesir (v. tr. e intr.) : mermar / baissar ; deperir ; diminuir a fòrça de bolir ; plan prestir quicòm ; mudar en pasta o en bolida ; far demenir. De bolir, la sopa se demesís e ven pus salada. demesir (se) : se mudar en pasta o en bolida ; s'abenar pauc a pauc ; se calcinar (s.f.) Se demesís, que son òme es totjorn en mar. demesit 1, -ida : t. a. del vèrb demesir transitiu, « diminué, ée, réduit à peu de chose » TdF jos ‘demesi’. demesit 2 (subs. m.) : inquietud ; despièch / despièt ; colèra. demespesar (v. intr.) : diminuir de pes o de volum. demespesar (se) : se demesir. demessa de loc prep, cf Ubaud Dicort : « crainte de » (v. TdF ‘demesso’) |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|