delir [veire adelir, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : destruire d'a fons / anientar.

Dieu me delisca ! : Dieu m'aniente ! (sovent desformat en Dieu me « dèlle » (l.p.) [v. jos dèle])

delirança nf, cf Ubaud Dicort : « action de délirer » TdF

delirant, -a adj, cf Ubaud Dicort : « délirant, ante » TdF

delirar (v. intr.) : desparlar a causa de la febre ; prene part a un deliri comun (e non pas to rave (reiv) (angl.) [v. rave]).

deliri nm : granda perturbacion mentala a causa de la febre ; estat d'excitacion que passa la rason.

delirium tremens (lat.) : allucinacions degudas a l'alcoòl.

delitescéncia nf, cf Ubaud Dicort : « délitescence » (Rapin)

delitescent, -a adj, cf Ubaud Dicort : « délitescent, -e » (v. çai sus)

« deliurar » e derivats : v. desliurar.

deliure nm : « moyen de délivrance, agent de délivrance ; nom de lieu qu’on rencontre dans les montagnes et qui s’applique aux endroits par où les torrents font brèche » (v. TdF jos ‘delièure’)

« delogar » : v. deslogar.

Delpastre Marcèla : escrivana occitana de Corresa (1925-1998).

Delrieu Pèire-Celestin : escrivan occitan cantalés (1915-1991).

dels (article contractat) : en lòc de « de los »

deltà [dèlta 1 nf/nm, cf Ubaud Dicort] : letra quatrena de l'alfabet grèc, Δ-δ ;

Ala en deltà.

deltà [dèlta 2] nm, cf Ubaud Dicort : zòna d'acomolòfis alluvials, de forma mai o mens triangulara coma lo deltà.

Lo deltà de Ròse.

deltaplan nm, cf Ubaud Dicort : « deltaplane » (Basic)

deltà-planaire (abs. Dicort) : planaire en forma de deltà. (v. deltaplan)

deltoïdal, -a (abs. Dicort) : relatiu, -iva a un deltà o al deltoïde (v. deltoïdian).

deltoïde [, -da adj e nm, cf Ubaud Dicort] : muscle de l'espatla en forma de deltà.

deltoïdian, -a adj, cf Ubaud Dicort : « (anat.) deltoïdien, enne »

delubre (Alibert) [veire deliure, cf Ubaud Dicort] nm : bèrca facha per las aigas.

deluvi nm / diluvi (Fettuciari ; abs. Dicort) : la granda temporada de pluèja del temps de Noè ; fòrta pluèja.

Deluvi de paraulas (s.f.)

Deluvi d'injúrias (s.f.)

deluviar v, cf Ubaud Dicort :  (v. deluvi)

DEM- : forma prefixada del grèc demòs (pòble)

demacar (abs. Dicort) / desmacar (v. tr.) : garir una macadura.

demacar (abs. Dicort) / desmacar (se) v pron : se garir d'una macadura.

La nhòca se desmaquèt l'endeman matin.

demagar [desmagar] (v. tr.) : agorrufar / amochonar / frostir.

demagar [desmagar] (se) v pron : s'agorrufar / s'amochonar / se frostir.

demagòg, -a adj e n : qu'acivada lo pòble per lo se ganhar.

demagogia : accion d'acivadar la multitud ; estat d'un govèrn que sa sola preocupacion es d'agradar a la multitud.

demagogic, -a : relatiu, -iva a la demagogia.

Promessas demagogicas.

demagogicament : d'un biais demagogic.

demai nm : subreplús ; rèsta ; suplement (R. IV, 572).

deman adv : lo jorn que vendrà après uèi.

Deman a ser : deman de ser / deman dins la serada.

Deman matin : deman dins la matinada.

Deman de vèspre : deman dins l'aprèsdinnada.

Passat deman [ / deman passat (v. Ubaud Dicort e TdF jos ‘deman’)] : après deman.

demanda : accion de demandar çò que l'òm vòl obténer ; pausar una question.

demandador 1, -doira n, cf Ubaud Dicort : « nm, demandeur, solliciteur » TdF

demandador 2, -doira adj, cf Ubaud Dicort : « à demander » (L. 110)

demandaire, -aira [~ -airitz] adj e n : persona que demanda quicòm, « questionneur, quémandeur, solliciteur, euse ; prétendant, ante » TdF.

demandairitz (R. IV, 138) : demandaira. (v. çai sus)

demandament nm, cf Ubaud Dicort : « demande en justice » (L. 110)

demandant, -a adj, cf Ubaud Dicort : « t. de procédure, demandeur, eresse » TdF

demandar (v. tr.) : exprimir a q.q. lo desir d'obténer quicòm d'el.

demandar (se) : se pausar una question.

demandet nm, -a : que demanda de contunh.

O sabes ben que soi pas brica demandet !

« demantal » (demantal nm) : v. davantal.

« demantalhar » (demantalhar v) / « demantaular » (demantaular v) : v. desmantaular.

« demantibular » (abs. Dicort) e derivats (fr.) : v. desmantaular.

demarcacion (TdF ; abs. Dicort) : accion de senhalar los limits de quicòm. (v. desmarcacion)

demarcar (v. tr.) (R. IV, 157) (abs. Dicort e TdF)  : senhalar los limits de quicòm. (v. desmarcar)

 

 

 

demarrimar (v. tr.) (v. Ubaud Dicort e Alibert) : apenar / afligir / desconsolar. (v. desmarrimar)

demarrimar (se) v pron (v. Doujat) : se desconsolar, « s’affliger extrêmement » ; se descaminar  (v. TdF, e  Vayssier ‘demorrimà (se)’)

Se demarrimèron dins la selva granda.

demarrimat, -ada : foraviat, -ada / descaminat, -ada ;  desconsolat, -ada ; desvariat, -ada.

La paura veusa demorèt un brieu demarrimada.

demasiadament : d'un biais excessiu ; en excès.

demasiadura : excès ; estat de q.q. de malabilhadàs ; estat d'una persona en desaise.

demasiar (v. tr. e intr.) : sabracar ; deteriorar (R. III, 32) ; afrabar ; destruire ; passar l'òsca / passar los limits.

demasiar (se) : se deteriorar ; se desondrar ; s'afrabar ; s'agradar a afrabar, a far perir quicòm ; se complaire a far çò mal.

Emmalit qu'èra, se demasiava a far çò mal.

demasiat, -ada : que passa l'òsca / que passa los limits ; desreglat, -ada ; deteriorat, -ada ; afrabat, -ada ; en desbranda ; destruit, -ida ; en desaise.

A una enveja demasiada de venir gròs (ric)

« demejar » (demejar v) : v. demiejar (non preconizat Dicort).

demejat, -ada adj : v. demiejat.

demembrança [desmembrança] nf : accion o resulta d'oblidar.

demembrar [desmembrar, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : oblidar quicòm o q.q.

demembrar [desmembrar] (se) v pron : se sovenir pas de quicòm o de q.q.

demenament nm, cf Ubaud Dicort : « façon de mener une affaire ; procédure » (L. 110)

demenar 1 (v. tr. e intr.) : menar ; emmenar ; remenar / bolegar.

Lo demenèron en preson.

demenar (se) : se remenar ; se bolegar.

demenar 2 (subs. m.) : l'anar ; lo biais de caminar.

A son demenar, pensi qu'es la Fontanilha.

deméncia : perturbacion mai o mens totala de las facultats mentalas.

demencial, -a : qu'escapa d'a fons a la rason.

« demendigar 1 » v : v. mendicar.

demendigar 2 v, cf Ubaud Dicort : « v tr et pron, diminuer, amoindrir » (Alibert). (v. jos demingar)

demenida nf / demeniment nm : diminucion (R. IV, 196).

demenir (v. intr. e tr.) : diminuir / descréisser / mermar.

Tre la fin de junh los jorns demenisson.

demenit, -ida : t. a. çaisús.

demens nm : deficit ; manca (f.)

Anar / tombar en demens, décroître, dépérir, se ruiner peu à peu. (v. Ubaud Dicort e TdF jos ‘demens’)

dement, -a adj e n : persona qu'a pas sas facultats mentalas.

dementir (v. tr.) (abs. Dicort) : contradire çò qu'es estat dich. (v. desmentir)

dementir (se) (abs. Dicort) : perdurar pas ; se degradar / se deteriorar ; trabalhar (en parlant d'una paret) (v. desmentir (se))

Se dementisson las parets amb lo mal temps.

dementit 1, -ida adj (abs. Dicort) : p.p. de dementir. (v. desmentit 1)

dementit 2 / dementida (los 2, abs. Dicort) : accion de contradire çò dich. (v. desmentit 2 e desmentida)

dementre (adv.) : mentretant / d'aquel temps.

Vai te passejar ; ieu, dementre, legirai.

dementre que (conj.) : mentretant que / del temps que.

Dementre que plòu, tu, fai un sòm.

demercé prep, cf Ubaud Dicort : « grâce à, à cause de, v. dieumercé » (v. TdF)

demés 1, -esa (< demetre) part pass e adj, cf Ubaud Dicort : « démis, ise, débouté, ée » TdF jos ‘demetre’

demés 2 que (conj.) (abs. Dicort) : pendent que / mentre que. (v. demest que)

demesconegut, -uda : p.p. de demesconéisser.

demesconéisser [ ~ demesconóisser] (v. tr.) : desconéisser / conéisser pas ; far lo semblant de conéisser pas ; mesestimar : reconéisser pas la valor de q.q. o de quicòm.

demescòrdi nm : desacordança / desacòrdi.

demesfisar (se) v pron, cf Ubaud Dicort : « se méfier, se défier » TdF jos ‘mesfisa’

demesiment : abenatge ; diminucion (R. IV, 196) ; despaciéncia.

demesir (v. tr. e intr.) : mermar / baissar ; deperir ; diminuir a fòrça de bolir ; plan prestir quicòm ; mudar en pasta o en bolida ; far demenir.

De bolir, la sopa se demesís e ven pus salada.

demesir (se) : se mudar en pasta o en bolida ; s'abenar pauc a pauc ; se calcinar (s.f.)

Se demesís, que son òme es totjorn en mar.

demesit 1, -ida : t. a. del vèrb demesir transitiu, « diminué, ée, réduit à peu de chose » TdF jos ‘demesi’.

demesit 2 (subs. m.) : inquietud ; despièch / despièt ; colèra.

demespesar (v. intr.) : diminuir de pes o de volum.

demespesar (se) : se demesir.

demessa de loc prep, cf Ubaud Dicort : « crainte de » (v. TdF ‘demesso’)