degalhièr, -ièira adj e n (v. Ubaud Dicort e TdF jos ‘degaié’) : degalhador, -airitz / prodig, -a.

degalhiu, -iva adj: degalhador, -airitz / prodig, -a ; « gaspilleur, euse, v. degalhièr plus usité » (v. TdF jos ‘degaièu’).

degalhívol adj m e f (v. –ÍVOL) / degalhivol, -a adj : v. çaisús (degalhiu).

degalhós, -osa adj : degalhador, -airitz, « v. degalhièr ; qui fait du dégât, ruineux, euse » (v. TdF ‘degaious’) ; fòrt carestiós, -osa:

degan, -a (non preconizat Dicort) : v. decan.

deganaci nm : barrejadís ; enrambolh ; desòrdre.

deganaissa : manièiras (R. IV, 144) / simulacras (R. V, 191) ; simptòmas.

Qué son aquelas deganaissas ?

deganat nm (non preconizat Dicort) : v. decanat.

deganèsta : disputa que mena bruch ; batèsta / batedissa.

deganissar (v. tr.) : tormentar ; molestar (R. IV, 247).

deganissar (se) : s'encanissar a se batre ( en parlant de cans) ; s'encanissar a s'insolentar (personas)

Se son deganissadas tota la matinada.

degarambir  (v. TdF) / desgarambir   (v. tr.) : gobiar (desformar leugièirament quicòm de drech o de planièr)

degarambir / desgarambir (se) v pron : se gobiar / trabalhar (fustam, ciment, matèria plastica...)

Aquela pòst s'es tota desgarambida

degarambit / desgarambit, -ida adj : gobiat, -ada (leugièirament desformat)

degarar (v. Ubaud Dicort e TdF ‘degara’) / desgarar (abs. Dicort) (v. tr.) : desrengar ; far inquietar ;  tormentar ; pervertir.

Lo can m'a desgaradas las fedas !

degarar (se) / desgarar (se) (Alibert ; abs. Dicort) : se trebolar ; « se dissiper » (v. TdF jos ‘degara’) ; se pervertir.

degarat / desgarat, -ada adj : trebolat, -ada ; desvariat, -ada ; « dissipé, débauché, ée, turbulent, ente ». (v. TdF jos ‘degara’)

degarèsta nf / desgarèsta (abs. Dicort) : disputa amb cridals e injúrias.

degarrotada nf, cf Ubaud Dicort : (v. degarrotar)

degarrotar v, cf Ubaud Dicort : « v intr et tr, partir avec explosion, éclater comme un pétard ; délivrer celui qui était garroté » TdF

degast : estralh / degalh / gast (R. III, 437) ; prodigalitat.

degastable, -bla adj, cf Ubaud Dicort : « prodigue » (L. 108)

degastador 1, -doira adj, cf Ubaud Dicort : « dissipateur, prodigue, vorace » (L. 108)

degastador 2 nm, cf Ubaud Dicort : « dévastateur, glouton, v. gastador » (v. TdF suppl)

degastaire (R. III, 438), -aira [~ -airitz] adj e n, cf Ubaud Dicort : degalhaire, a ; prodig, -a.

degastairitz nf (R. III, 438) : degalhaira / prodiga. (v. çai sus)

degastament (R. III, 438) : degalh ; prodigalitat.

degastar (v. tr.) (R. III, 439) : degalhar ; afrabar.

degastatiu, -iva (R. III, 438) (abs. Dicort) : degastaire, -a ; prodig, -a.

degastívol adj m e f (v. –ÍVOL) / degastivol, -ola adj : de bon degastar..

degatinhaire, -aira [~ -airitz] adj e n : carpinhaire, -a / picanhaire ; batalhaire, -a / querelaire, -a.

degatinhament : tristum ; lanha ; crèbacòr ; èrnha ; preocupacion.

degatinhar (se) : se carpinhar / se picanhar ; s'agaçar ; se querelar ; se preocupar.

degatinhós, -osa : entristesit, -ida ; preocupat, -ada.

degaunhada (abs. Dicort) : mona / moninada. (v. desgaunhada)

degaunhar (abs. Dicort) / desgaunhar (v. tr.) : moninejar / escarnir.

degaunhar (se) (abs. Dicort) / desgaunhar (se) : s'escarnir un a l'autre / s'escarnir los uns los autres ; se querelar / se disputar en paraulas.

degaurinhar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, découper maladroitement, charcuter, écorcher, écharper, démembrer » TdF ‘degaurigna’

degavalh : coble garrèl / maridatge garrèl.

degavalhaire, -aira [~ -airitz] / degavalhièr, -ièira adj e n / degavalhós, -osa adj (v. degavalhós) : doblets de degalhaire,-a / degalhièr,-a / degalhós,-osa.

degavalhar (v. tr.) : doblet de degalhar v. pus naut.

degavalhar (se) : doblet de se degalhar.

degavalhièr, -ièira adj e n : v. degavalhaire.

degavalhós, -osa adj, cf Ubaud Dicort : v. degalhós. (v. TdF jos ‘degaious’)

« degelir » : v. çaijós (degestir) o a digerir.

degeneracion nf, cf Ubaud Dicort : « dégénération, dégénérescence » TdF

degenerar v, cf Ubaud Dicort : « v intr, dégénérer » (Laus)

degenerescéncia nf, cf Ubaud Dicort : « dégénérescence » (Rapin)

degenerescent, -a adj, cf Ubaud Dicort : « dégénérescent » (Rapin)

degestir (v. tr.) : mudar los aliments en matèria nutritiva.

degetar (abs. Dicort) / desgetar : v. desgetar.

deglend [desglen (v. Ubaud Dicort p. 149)] nm : laissa-m'estar ; negligéncia (R. III, 51) ; inchalhença ; familiaritat (R. III, 258)

deglendar (v. tr.) : degalhar ; pervertir ; emancipar.

deglendar (se) : se degalhar ; se pervertir ; s'emancipar. (v. TdF)

deglendat, -ada adj : t. a. de deglendar, « dissipé, évaporé, ée ; léger, ère, volage » TdF jos ‘deglenda’ ; (per extension ) vestit amb inchalhença / malabilhadàs, -assa.

deglende, -da adj : destricat, -ada ; escarrabilhat, -ada ; alèrt, -a (v. TdF) ; degolhat, -ada (mal vestit, -ida).

deglesiment  nm (abs. Dicort) : anequeliment. (v. desglesiment)

deglesir (v. tr.) (abs. Dicort) : se tressecar e se desjuntar. (v. desglesir (se))

deglesit, -ida adj (abs. Dicort) : desjuntat, -ada. (v. desglesit)

degluticion : accion de deglutir.

deglutinacion (f.) : scission dins los elements d'un mot. « Gulha », « lauseta », « ranha » en lòc de agulha, alauseta, aranha. v. diccionari d'Alibèrt, p. 20-21 : « Déglutination. -- Ce phénomène affecte surtout les mots commençant par a qui est confondu avec le a de l’article féminin ».

deglutir (v. tr.) : far passar de la boca dins la gargamèla.

degodilhada : accion o resulta de se degodilhar.

degodilhaire, -aira adj e n, cf Ubaud Dicort : « dispos, v. escarrabilhat » (v. TdF)

degodilhar (se) : cambarelejar ; se bolegar (s.f.), « v intr e pron, se démener, gambiller, sautilller, écarquiller les jambes, v. camborlejar » (v. TdF ‘degoudiha’)

degòl nm : balç / bauç / degolau / bosoire / vabre-precipici ; tristum ; crèbacòr ; trebolèri ; sarrabastal (v. TdF ‘degòu’) ; degalhadís ; abondància ; excèsses (t. a.) (v. Alibert)

degolaire, -aira (~ -airitz) n, cf Ubaud Dicort : « n e adj, celui, celle qui précipite, qui fait tomber ; ironiquement, nuptial, ale  » TdF

Un degolaire, un précipice. (v. TdF)

La rauba degolaira, la robe de noces. (v. TdF)

 

 

degolament (< degolar 1) nm, cf Ubaud Dicort : « déglutition, v. avalatge » (v. TdF jos ‘degoulamen’)

degòlament (< degolar 3) nm, cf Ubaud Dicort : « action de précipiter, v. desbauçament » (v. TdF jos ‘degoulamen’)

degolar 1 v, cf Ubaud Dicort : « v tr, avaler avec effort, manger avidement, engloutir ; dégueuler, débagouler, bavarder » (v. TdF ‘degoula 2’).  « degolar » : devorar. v. desgolhar 2  (abs. Dicort)

« degolar » 2 : trencar lo còl. v. descolar 1 (abs. Dicort) e decolar, cf Ubaud Dicort.

degolar 3 (v. tr. e intr) : tombar o far tombar dins un degòl ; rebordelar dins un degòl ; far mal maridar. (v. TdF ‘degoula 1’)

degolar (se) : se precipitar dins un degòl ; se mal maridar.

degolatge nm, cf Ubaud Dicort : « action de tomber, de faire tomber, chute » TdF ‘degoulage’

degolau nm (abs. Dicort) : degòl / vabre / precipici. (v. degolòu)

degolhada nf, cf Ubaud Dicort : « A la degolhada, sans façon, tout simplement » (v. TdF jos ‘degouia’)

degolhadassa nf, cf Ubaud Dicort : « Una degolhadassa, une grosse réjouie » (v. TdF jos ‘degouia’)

degolhadura [desgolhadura] nf : accion o resulta de se mal vestir.

degolhar 1 (Alibert) [veire desgolhar 1, cf Ubaud Dicort] / desgolhar (v. tr.) : deslocar (R. IV, 91) / dislocar (R. VI, 211) ;

degolhar (se) (Alibert) [veire desgolhar (se)] v pron : s'espelhandrar ; tombar a tròces.

degolhar 2 (Alibert) [veire desgolhar 3, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : descoscolhar ;

degolhar 3 (Alibert) [veire degolar 1, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : engolar golardament.

degolhat (desgolhat), -ada adj : « dégourdi, ie » ; deglende, -a ; mal vestit, -ida ; pervertit, -ida ; « mal agencé » (v. TdF jos ‘degouia’).

degolòu nm, cf Ubaud Dicort : « précipice, rocher à pic, lieu d’un accès difficile, dans les Alpes, v. degòl » (v. TdF)

« degorar » : v. devorar.

degoraud, -a adj, cf Ubaud Dicort : v. golaud. (v. TdF jos ‘goulaud’). « degoraud » : v. desgolhaud (abs. Dicort).

degordisa nf, cf Ubaud Dicort : (v. degordit)

degordit, -ida adj, cf Ubaud Dicort : v. desgordit. (v. TdF jos ‘desgourdi’)

degot nm : toat « égout, eau qui dégoutte » TdF, aiga que goteja / que tomba glop per glop  (# desgost)

degota nf, cf Ubaud Dicort : « goutte qui tombe, eau qui dégoutte » TdF

degotag (Alibert ; abs. Dicort) : aiga que goteja / que tomba glop per glop. (v. degota)

degotament : accion de gotejar / de tombar glop per glop.

degotant, -a adj, cf Ubaud Dicort : « dégouttant, ante » TdF

degotar 1 (v. intr.) : tombar glop per glop / gotejar. (# desgotar)

degotar 2 v, cf Ubaud Dicort : « v tr, égoutter, faire écouler goutte à goutte ; égoutter ou faire égoutter le linge, la salade, le fromage, etc. v. estorrar ; boire jusqu’à la dernière goutte, mettre à sec » (v. Vayssier)

degotejar (v. intr.) (TdF ; abs. Dicort) : quitar pas de tombar glop per glop.

degotièira nf : airal que l'aiga i goteja « gouttière, filet d’eau qui tombe d’un toit par le défaut d’une tuile ou d’une planche » TdF.

degotir (v. intr.) : degotar / tombar glop per glop.

degotitge nm, cf Ubaud Dicort :  « dégouttement » (v. degotir)

degrà (Boecis, 960, L. 108) [veire gra, cf Ubaud Dicort] nm : escalon ; òsca ; gra ; lòca d'escalièr.

degradable, -bla adj, cf Ubaud Dicort : « dégradable [v. biodegradable] » (Sèrras-Ess.)

degradacion nf / desgradacion (abs. Dicort) : accion o resulta de desgradar o de se desgradar.

degradant, -a adj / desgradant, -a (abs. Dicort) : que desgrada ; qu'avilís ; que deteriora.

degradar / desgradar (abs. Dicort) (los 2, R. III, 489) (v. tr.) : destituir q.q. de son grad o de sa dignitat ; avilir q.q. ; deteriorar quicòm.

Lo galonat foguèt desgradat.

L'alcool desgrada l'òme.

degradar (se) / desgradar (abs. Dicort) (se) v pron : s'avilir ; se deteriorar.

degressiu, -iva adj, cf Ubaud Dicort : « dégressif, -ive » (Per Noste)

de grèu (adv.) : peniblament [penible, desplasent, v. de fat jos de].

M'es de grèu : m'es penible.

degrunar (R. III, 497) (TdF ; abs. Dicort) / desgrunar (v. tr.) : descoscolhar de peses, de mongetas...; passar los gruns del capelet, del rosari.

degrunar  (se) (TdF ; abs. Dicort) : se debanar ; passar un après l'autre. (t.a.) (v. desgrunar (se))

degudament adv, cf Ubaud Dicort : « dûment » (v. TdF)

deguèina (l.p.) (Lagarde ; abs. Dicort) : anar ridicul / compòrtament ridicul.

deguerpiment (L. 108) (abs. Dicort) : cession / abandon.

deguerpir 1 (v. tr.) (v. L. 108 ; abs. Dicort)  : quitar ; cedir ; abandonar ;

deguerpir 2 (v. intr.) (v. TdF :  abs. Dicort)  : s'enfugir al brutle (sens modèrn). (v. esbinhar (s’), delampar)

deguèrt (Alibert) [ / deguert (TdF) (?), cf Ubaud Dicort], -a adj : minós, -osa ; manieirós, -osa ; que se contrafa ; desbigossat, -ada.

deguertant, -a : gaujós, -osa.

deguilhon, -a (adj) (èsser -) : èsser moquet, -a ; capitar pas.

deguisar (abs. Dicort) / desguisar : v. desguisar.

degun 1, -a pron indef, cf Ubaud Dicort (R. V, 450) : pas cap, « personne, aucun, une, nul, ulle » TdF. 

I a degun, i a pas degun, il n’y a personne. (v. TdF), (« degús » utilizat en l.p.)

Coneissi deguna de tas sòrres, je ne connais aucune de tes sœurs. (v. TdF). [Vernet Gram. p. 150 : emploi rare et archaïque]

degun 2, -a adj indef, cf Ubaud Dicort (R. V, 450) : « aucun, une, nul, ulle » TdF. [Vernet Gram. p. 150 : emploi rare et archaïque]

En deguna manièra, en nulle manière. (v. TdF)

Sens crenta deguna, sans aucune crainte. (v. TdF)

degun mai / degun pus pr indef, cf Ubaud Dicort [o degun plus (veire pus 2)] : « personne d’autre » (Journot Elements de gram.  p. 35)

Degun mai es pas vengut, personne d’autre n’est venu.

I a pas degun plus, il n’y a personne d’autre. (Bec Manuel prat. p. 92)

degunament : de cap de biais.

« degús » utilizat en l.p. : v. degun 1.

degusar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, diffamer, décrier, injurier » TdF

« degustar » (fr.) : v. tastar.

degut 1 (p.p. de deure) adj, cf Ubaud Dicort : « dû, due » (v. TdF jos ‘dèure’)

degut 2 nm : çò que l'òm deu ; çò degut.

Demandi mon degut, je demande mon dû.

Faire son degut, faire son devoir.

A son degut, dûment, convenablement, comme il faut.

(v. TdF ‘degut’)

DEÏ- : forma prefixada del latin deus (dieu)

deïcida (adj. m. e f.) : colpable, -a de deïcidi.

deïcidi (subs. m.) : accion o resulta de far perir un dieu.

Lo deïcidi de Jèsus en tant qu'òme-Dieu.