|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
degalhièr,
-ièira adj e n (v. Ubaud Dicort e TdF jos
‘degaié’) : degalhador, -airitz / prodig, -a. degalhiu, -iva adj: degalhador, -airitz / prodig, -a ;
« gaspilleur, euse, v. degalhièr plus
usité » (v. TdF jos ‘degaièu’). degalhívol adj m e f (v. –ÍVOL) / degalhivol, -a adj : v. çaisús (degalhiu). degalhós, -osa
adj :
degalhador, -airitz, « v.
degalhièr ; qui
fait du dégât, ruineux, euse » (v. TdF ‘degaious’) ; fòrt carestiós, -osa: degan, -a (non preconizat Dicort) : v. decan. deganaci nm : barrejadís ; enrambolh ;
desòrdre. deganaissa : manièiras (R. IV, 144) / simulacras (R. V, 191) ; simptòmas. Qué son aquelas deganaissas ? deganat nm (non preconizat Dicort) : v. decanat. deganèsta : disputa que mena bruch ; batèsta / batedissa. deganissar (v. tr.) : tormentar ; molestar (R. IV, 247). deganissar (se) : s'encanissar a se batre ( en parlant de cans) ; s'encanissar a s'insolentar (personas) Se son deganissadas tota la matinada. degarambir (v. TdF) / desgarambir (v. tr.) : gobiar (desformar leugièirament quicòm de drech o de planièr) degarambir / desgarambir (se) v pron : se gobiar / trabalhar (fustam, ciment, matèria plastica...) Aquela pòst s'es tota desgarambida degarambit / desgarambit, -ida adj : gobiat, -ada (leugièirament desformat) degarar (v. Ubaud Dicort e TdF ‘degara’) / desgarar (abs. Dicort) (v. tr.) : desrengar ; far inquietar ; tormentar ; pervertir. Lo can m'a desgaradas las fedas ! degarar (se) / desgarar (se) (Alibert ; abs. Dicort) : se trebolar ; « se dissiper » (v. TdF jos ‘degara’) ; se pervertir. degarat / desgarat, -ada adj : trebolat, -ada ; desvariat, -ada ; « dissipé, débauché, ée, turbulent, ente ». (v. TdF jos ‘degara’) degarèsta nf / desgarèsta (abs. Dicort) : disputa amb cridals e injúrias. degarrotada nf, cf Ubaud Dicort :
(v.
degarrotar) degarrotar v, cf Ubaud Dicort :
« v intr et tr, partir avec explosion, éclater
comme un pétard ; délivrer celui qui était
garroté » TdF degast : estralh / degalh / gast (R. III, 437) ; prodigalitat. degastable, -bla adj, cf Ubaud Dicort : « prodigue » (L. 108) degastador 1, -doira adj, cf Ubaud Dicort : « dissipateur, prodigue,
vorace » (L. 108) degastador 2 nm, cf Ubaud Dicort :
« dévastateur, glouton, v. gastador » (v. TdF suppl) degastaire (R. III, 438), -aira [~ -airitz] adj e n, cf Ubaud Dicort : degalhaire, a ; prodig, -a. degastairitz nf (R. III, 438) : degalhaira
/ prodiga. (v. çai sus) degastament (R.
III, 438) : degalh ; prodigalitat. degastar (v. tr.) (R. III, 439) : degalhar ; afrabar. degastatiu, -iva (R. III, 438) (abs. Dicort) : degastaire, -a ; prodig, -a. degastívol adj m e f (v. –ÍVOL) / degastivol, -ola adj : de bon degastar.. degatinhaire, -aira [~ -airitz] adj e n : carpinhaire, -a / picanhaire ; batalhaire, -a / querelaire, -a. degatinhament : tristum ; lanha ; crèbacòr ; èrnha ; preocupacion. degatinhar (se) : se carpinhar / se picanhar ; s'agaçar ; se querelar ; se preocupar. degatinhós, -osa : entristesit, -ida ; preocupat, -ada. degaunhada (abs. Dicort) : mona /
moninada. (v. desgaunhada) degaunhar (abs. Dicort) / desgaunhar (v. tr.) : moninejar / escarnir. degaunhar (se) (abs. Dicort) / desgaunhar (se) : s'escarnir un a l'autre / s'escarnir los uns los autres ; se querelar / se disputar en paraulas. degaurinhar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, découper maladroitement, charcuter,
écorcher, écharper, démembrer » TdF ‘degaurigna’ degavalh : coble garrèl / maridatge garrèl. degavalhaire, -aira [~ -airitz] / degavalhièr, -ièira adj e n / degavalhós, -osa adj (v. degavalhós) : doblets de degalhaire,-a / degalhièr,-a / degalhós,-osa. degavalhar (v. tr.) : doblet de degalhar v. pus naut. degavalhar (se) : doblet de se degalhar. degavalhièr, -ièira adj e n : v. degavalhaire. degavalhós, -osa adj, cf Ubaud Dicort :
v. degalhós. (v. TdF jos ‘degaious’) « degelir » : v. çaijós (degestir) o a digerir. degeneracion nf, cf Ubaud Dicort :
« dégénération,
dégénérescence » TdF degenerar v, cf Ubaud Dicort :
« v intr, dégénérer » (Laus) degenerescéncia nf, cf Ubaud Dicort :
« dégénérescence » (Rapin) degenerescent, -a adj, cf Ubaud Dicort :
« dégénérescent » (Rapin) degestir (v. tr.) : mudar los aliments en matèria nutritiva. degetar (abs. Dicort) / desgetar : v. desgetar. deglend [desglen (v. Ubaud Dicort p. 149)] nm : laissa-m'estar ; negligéncia (R. III, 51) ; inchalhença ; familiaritat (R. III, 258) deglendar (v. tr.) : degalhar ; pervertir ; emancipar. deglendar (se) : se degalhar ; se pervertir ; s'emancipar. (v. TdF) deglendat, -ada adj : t. a. de deglendar, « dissipé, évaporé, ée ; léger, ère, volage » TdF jos ‘deglenda’ ; (per extension ) vestit amb inchalhença / malabilhadàs, -assa. deglende, -da adj : destricat, -ada ; escarrabilhat, -ada ; alèrt, -a (v. TdF) ; degolhat, -ada (mal vestit, -ida). deglesiment nm (abs. Dicort) : anequeliment. (v.
desglesiment) deglesir (v. tr.) (abs. Dicort) : se tressecar e se desjuntar. (v. desglesir (se)) deglesit, -ida adj (abs. Dicort) : desjuntat, -ada. (v. desglesit) degluticion : accion de deglutir. deglutinacion (f.) : scission dins los elements d'un mot. « Gulha », « lauseta », « ranha » en lòc de agulha, alauseta, aranha. v. diccionari d'Alibèrt, p. 20-21 : « Déglutination. -- Ce phénomène affecte surtout les mots commençant par a qui est confondu avec le a de l’article féminin ». deglutir (v. tr.) : far passar de la boca dins la gargamèla. degodilhada : accion o resulta de se degodilhar. degodilhaire, -aira adj e n, cf Ubaud Dicort :
« dispos, v. escarrabilhat » (v. TdF) degodilhar (se) : cambarelejar ; se bolegar (s.f.), « v intr e pron, se démener, gambiller, sautilller, écarquiller les jambes, v. camborlejar » (v. TdF ‘degoudiha’) degòl nm : balç / bauç / degolau / bosoire / vabre-precipici ; tristum ; crèbacòr ; trebolèri ; sarrabastal (v. TdF ‘degòu’) ; degalhadís ; abondància ; excèsses (t. a.) (v. Alibert) degolaire, -aira (~ -airitz) n, cf Ubaud Dicort :
« n e adj, celui, celle qui précipite, qui
fait tomber ; ironiquement, nuptial, ale » TdF Un degolaire, un précipice. (v. TdF) La rauba degolaira, la robe de noces. (v. TdF) |
|
degolament (< degolar 1) nm,
cf Ubaud Dicort : « déglutition,
v. avalatge » (v. TdF jos ‘degoulamen’) degòlament
(< degolar 3) nm, cf Ubaud Dicort :
« action de précipiter, v. desbauçament » (v. TdF jos ‘degoulamen’) degolar 1 v, cf Ubaud Dicort : « v tr, avaler avec effort, manger avidement, engloutir ; dégueuler, débagouler, bavarder » (v. TdF ‘degoula 2’). « degolar » : devorar. v. desgolhar 2 (abs. Dicort) « degolar » 2 : trencar lo còl. v. descolar 1 (abs. Dicort) e decolar, cf Ubaud Dicort. degolar 3 (v. tr. e intr) : tombar o far tombar dins un degòl ; rebordelar dins un degòl ; far mal maridar. (v. TdF ‘degoula 1’) degolar (se) : se precipitar dins un degòl ; se mal maridar. degolatge nm, cf Ubaud Dicort :
« action de tomber, de faire tomber, chute » TdF ‘degoulage’ degolau nm (abs. Dicort) : degòl / vabre / precipici. (v. degolòu) degolhada nf, cf Ubaud Dicort :
« A la degolhada, sans façon, tout
simplement » (v. TdF jos ‘degouia’) degolhadassa nf, cf Ubaud Dicort :
« Una degolhadassa, une grosse
réjouie » (v. TdF jos ‘degouia’) degolhadura [desgolhadura] nf : accion o resulta de se mal vestir. degolhar 1 (Alibert) [veire desgolhar 1, cf Ubaud Dicort] / desgolhar (v. tr.) : deslocar (R. IV, 91) / dislocar (R. VI, 211) ; degolhar (se) (Alibert) [veire desgolhar (se)] v pron : s'espelhandrar ; tombar a tròces. degolhar 2 (Alibert) [veire desgolhar 3, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : descoscolhar ; degolhar 3 (Alibert) [veire degolar 1, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : engolar golardament. degolhat (desgolhat), -ada adj : « dégourdi,
ie » ; deglende, -a ; mal vestit, -ida ; pervertit,
-ida ; « mal
agencé » (v. TdF jos
‘degouia’). degolòu nm, cf Ubaud Dicort :
« précipice, rocher à pic, lieu d’un
accès difficile, dans les Alpes, v. degòl » (v. TdF) « degorar » : v. devorar. degoraud, -a adj, cf Ubaud Dicort : v. golaud. (v. TdF jos ‘goulaud’). « degoraud » : v. desgolhaud (abs. Dicort). degordisa nf, cf Ubaud Dicort :
(v. degordit) degordit, -ida adj, cf Ubaud Dicort :
v. desgordit. (v. TdF jos ‘desgourdi’) degot nm :
toat « égout, eau qui
dégoutte » TdF, aiga
que goteja / que tomba glop per glop
(# desgost) degota nf, cf Ubaud Dicort :
« goutte qui tombe, eau qui dégoutte » TdF degotag (Alibert ;
abs. Dicort) : aiga que
goteja / que tomba glop per glop. (v. degota) degotament : accion de gotejar / de tombar glop per glop. degotant, -a adj, cf Ubaud Dicort :
« dégouttant, ante » TdF degotar 1 (v. intr.) : tombar glop per glop / gotejar. (# desgotar) degotar 2 v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, égoutter,
faire écouler goutte à goutte ; égoutter ou faire
égoutter le linge, la salade, le fromage, etc. v. estorrar ; boire jusqu’à la dernière
goutte, mettre à sec » (v. Vayssier) degotejar (v. intr.) (TdF ; abs. Dicort) : quitar pas de tombar glop per glop. degotièira nf : airal que
l'aiga i goteja « gouttière, filet
d’eau qui tombe d’un toit par le défaut d’une tuile
ou d’une planche » TdF. degotir (v. intr.) : degotar / tombar glop per
glop. degotitge nm, cf Ubaud Dicort :
« dégouttement » (v. degotir) degrà (Boecis, 960, L. 108) [veire gra, cf Ubaud Dicort] nm : escalon ; òsca ; gra ; lòca d'escalièr. degradable, -bla adj, cf Ubaud Dicort : « dégradable [v. biodegradable] » (Sèrras-Ess.) degradacion nf / desgradacion (abs. Dicort) : accion o resulta de desgradar o de se desgradar. degradant, -a adj / desgradant, -a (abs. Dicort) : que desgrada ; qu'avilís ; que deteriora. degradar / desgradar (abs. Dicort) (los 2, R. III, 489) (v. tr.) : destituir q.q. de son grad o de sa dignitat ; avilir q.q. ; deteriorar quicòm. Lo galonat foguèt desgradat. L'alcool desgrada l'òme. degradar (se) / desgradar (abs. Dicort) (se) v pron : s'avilir ; se deteriorar. degressiu, -iva adj, cf Ubaud Dicort : « dégressif,
-ive » (Per Noste) de grèu (adv.) : peniblament [penible, desplasent, v. de fat jos de]. M'es de grèu : m'es penible. degrunar (R. III, 497) (TdF ; abs. Dicort) / desgrunar (v. tr.) : descoscolhar de peses, de mongetas...; passar los gruns del capelet, del rosari. degrunar (se) (TdF ; abs. Dicort) : se debanar ;
passar un après l'autre. (t.a.) (v. desgrunar (se)) degudament adv, cf Ubaud Dicort :
« dûment » (v. TdF) deguèina (l.p.) (Lagarde ; abs. Dicort) : anar ridicul / compòrtament ridicul. deguerpiment (L. 108) (abs. Dicort) : cession / abandon. deguerpir 1 (v. tr.) (v. L. 108 ; abs. Dicort) : quitar ;
cedir ; abandonar ; deguerpir 2 (v. intr.) (v. TdF : abs. Dicort) : s'enfugir al brutle (sens modèrn). (v. esbinhar (s’), delampar) deguèrt (Alibert) [ / deguert (TdF) (?), cf Ubaud Dicort], -a adj : minós, -osa ; manieirós, -osa ; que se contrafa ; desbigossat, -ada. deguertant, -a : gaujós, -osa. deguilhon, -a (adj) (èsser -) : èsser moquet, -a ; capitar pas. deguisar (abs. Dicort) / desguisar : v. desguisar. degun 1, -a pron
indef, cf Ubaud Dicort (R. V, 450) :
pas cap,
« personne, aucun, une, nul, ulle » TdF. I a degun,
i a pas degun, il n’y a personne.
(v. TdF), (« degús » utilizat
en l.p.) Coneissi
deguna de tas sòrres, je ne
connais aucune de tes sœurs. (v. TdF). [Vernet Gram. p. 150 : emploi rare et archaïque] degun 2, -a adj indef, cf Ubaud Dicort (R. V, 450) : « aucun, une, nul, ulle » TdF. [Vernet Gram. p.
150 : emploi rare et archaïque] En deguna manièra, en nulle manière. (v. TdF) Sens crenta
deguna, sans aucune crainte. (v. TdF) degun mai / degun pus pr indef, cf Ubaud
Dicort [o degun plus
(veire pus 2)] : « personne
d’autre » (Journot Elements de gram. p. 35) Degun mai es pas vengut, personne d’autre n’est venu. I a pas degun plus, il n’y a personne d’autre. (Bec Manuel
prat. p. 92) degunament : de cap de biais. « degús » utilizat en l.p. : v. degun 1. degusar v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, diffamer, décrier, injurier » TdF « degustar » (fr.) : v. tastar. degut 1 (p.p. de deure) adj, cf Ubaud Dicort : « dû, due » (v. TdF jos ‘dèure’) degut 2 nm :
çò que l'òm deu ; çò degut. Demandi mon degut, je demande mon dû. Faire son degut, faire son devoir. A son degut, dûment, convenablement,
comme il faut. (v. TdF ‘degut’) DEÏ- : forma prefixada del latin deus (dieu) deïcida (adj. m. e f.) : colpable, -a de deïcidi. deïcidi (subs. m.) : accion o resulta de far perir un dieu. Lo deïcidi de Jèsus en tant qu'òme-Dieu. |
|
|
|
|
|
|