dedicar (v. tr.) : metre jos la proteccion d'un sant ; metre jol patronatge de q.q. ; ofrir en omenatge ; consacrar son temps a far quicòm.

Dedicar sa vida a Dieu, als malauts, a la recèrca...

Dedicar un libre a un legeire.

dedicar (se) : se consacrar a far quicòm.

Se dediquèt a sa familha e a son trabalh.

dedicatòri, -a adj : relatiu, -iva a una dedicacion.

dedicatòria nf (abs. Dicort) : dedicacion, « dédicace (d’un livre) » (Laus).

dedins (adv. e nm) : lo contrari de defòra. (v. TdF)

Sa femna fa lo dedins de l'ostal : ... lo trabalh de dedins.

dedins d’ostal nm, cf Ubaud Dicort : « mobilier d’une maison, ameublement » TdF ‘dedins-d’oustau’

dedins de (prep.) : al dedins de / en dedins de.

deduccion (R. III, 84) : accion o resulta d'un rasonament ; accion de deduire

Deduccion de talhas.

deduch 1, -a : p.p. de deduire, « déduit, uite » TdF jos ‘dedurre’.

deduch 2 nm, cf Ubaud Dicort : « récit, narration, v. raconte » (v.TdF ‘dedu’)

deductibilitat nf, cf Ubaud Dicort : « déductibilité » (v. çai jos)

deductible, -bla, cf Ubaud Dicort : « déductible » (Laus)

deductiu, -iva : que pòt èsser deduch, -a [v. deductible] ; que procedís per deduccion.

Un rasonament deductiu.

deductivament : per deduccion.

deduire / dedusir (v. tr.) : traire quicòm d'un rasonament ; traire quicòm d'una quantitat.

deduit [veire deduch 1, cf Ubaud Dicort] / deduch : p.p. de deduire.

dedusible, -bla (abs. Dicort) : que pòt èsser deduch, -a de quicòm. (v. deductible)

dedusir v: v. deduire.

dedusit, -ida adj, cf Ubaud Dicort (< dedusir) : v. deduch 1.

de facto (lat.) : çò constatat. (t. de drech)

defadorir v, cf Ubaud Dicort : « v intr, devenir fade ; s’affaiblir » (v. TdF)

defalc nm, cf Ubaud Dicort : (çò defalcat, v. defalcar)

defalcament nm, cf Ubaud Dicort : « défalcation » TdF 'defaucamen'

defalcar (v. tr.) (R. III, 287) : deduire / rebaissar. (v. TdF ‘defauca’)

defalhença nf / defalhiment nm (los 2, R. III, 254) : feblesa (t.a.)

defalhent, -a : qu'a una feblesa (t. a.)

defalhida : una manca (t. a.) ; un mancament (t. a.)

defalhiment nm: v. defalhença.

defalhir (v. intr.) : tombar en feblesa / estavanir.

« defalir » : v. çaisús.

« defatar » : v. desfatar.

defaut nm / defauta (R. III, 254) (abs. Dicort e TdF) : manca (f.) ; omission.

defautant, -a adj, cf Ubaud Dicort : « manquant, ante ; oublieux, euse » TdF

defautar (v. intr.) : far manca, « défaillir, manquer, fausser compagnie, ne pas tenir sa promesse » (v. TdF).

Se quicòm te defauta, ditz-o-me.

defautàs nm, cf Ubaud Dicort : « grand défaut, vilain défaut » TdF

defecacion : accion de defecar.

defecar (v. tr.) : anar del còrs / se solatjar / cagar.

defeccion : accion o resulta d'abandonar quicòm o q.q.

defèci : fastic ; tristum ; desplaser ; desagradança ; desgost ; sentiment desagradable en general.

Un defèci grand li tombèt dessús.

defeciar (v. tr.) : embestiar ; entristesir ; desgostar.

defeciós, -osa : que bolega lo tristum o lo desgost.

defectiu, -iva adj (R. III, 268) (abs. Dicort) : que li manca de quicòm, « (gram.) défectif, -ive » (Laus).

Nevar, plòure... son de vèrbs defectius (unipersonals)

defectuós, -osa (R. III, 268) : que compòrta un defaut.

defectuosament : d'un biais defectuós.

defectuositat nf (R. III, 268) : manca (f.) ; defaut.

defendable, -bla adj, cf Ubaud Dicort : « défendable » (Rapin)

defendedor 1, - doira adj, cf Ubaud Dicort : « à défendre  ; prêt à défendre » (L. 107)

defendedor 2, - doira n, cf Ubaud Dicort : « nm, défenseur ; tuteur ; défendeur » (L. 107), « n, défendeur, défenderesse » (Sèrras-Ess.)

defendeire, -eira n / defensor (R. IV, 362), -a n  / defendedor, -a (v. defendedor 2)  : persona que defend quicòm o q.q.

defendent 1, -a : participi present del vèrb defendre.

defendent 2 nm, cf Ubaud Dicort : « (dr.) défendant » (Laus)

defendenta nf, cf Ubaud Dicort : « défenderesse » TdF

defendre (v. tr.) : ajudar q.q. d'atacat ; proïbir quicòm.

defendre (se) : resistir (t. a.)

defenduda : airal que far pasturar i es defendut / devés / devesa ; senhal de defensa ; dança anciana. (v. TdF ‘defendudo’)

defendut, -uda (< defendre) part pass e adj, cf Ubaud Dicort : « défendu, ue » TdF jos ‘defendre’

defenestracion nf, cf Ubaud Dicort : « défenestration » (Rapin)

defenestrar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, défenestrer » (Per Noste).  « defenestrar » e derivats : v. desfenestrar (abs. Dicort).

« defenir » : v. definir.

defensa : accion de defendre o de se defendre (t. a.) ; defensors o defensoras (dins un espòrt collectiu)

defensable, -bla adj, cf Ubaud Dicort : que pòt èsser defendut, -uda (t. a.), « défendable ; qui est en défens, défensable, v. aparant » (v. TdF)

defensar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, mettre une terre en défens » TdF jos ‘devensa’

defensièr, -ièira adj e n, cf Ubaud Dicort : « celui qui résiste » (v. L. 107)

defension nf, cf Ubaud Dicort : « défense, protection ; ouvrage défensif ; résistance ; défense, interdiction ; défens » (L. 107)

defensiu, -iva (R. IV, 362) : relatiu,-iva a una resisténcia.

defensiva nf, cf Ubaud Dicort : « défensive » TdF

 

 

defensivament : per se defendre.

defensor (R. IV, 362), -a n : persona que defend q.q.

de fèr (loc. adv.) : penible, -a ; desplasent, -a. v. de fat (jos de).

deferéncia : comportament cortés e respectuós.

deferent, -a adj : cortés, -esa e respectuós, -osa.

deferir (v. tr. e intr.) : decernir (acordar quicòm a q.q.) ; sometre quicòm o q.q. a la volontat de q.q. mai ; cedir quicòm per condescendéncia ; condescendre (R. II, 132) respectuosament.

defés nm : pichona vela de nau de pesca, « foc » TdF.

deficiéncia nf, cf Ubaud Dicort : « déficience » (Rapin)

deficient, -a (R. III, 268) : qu'arriba pas a çò que calriá ; que manca de quicòm.

deficientament : d'un biais deficient.

deficit : una manca (t. a.)

deficitari, -ària : que compòrta un deficit.

defilada nf, cf Ubaud Dicort : «  débandade, départ successif, débâcle » TdF ‘defilado’

Prendre la defilada, la defila, défiler, s’en aller à la file ; mourir successivement ; s’user. (v. TdF)

A la defilada, à la file. (v. TdF)

defilar (far un passacarrièira) v, cf Ubaud Dicort : « v intr, défiler, aller de file ou à la file » TdF ‘defila’

definhós [, -osa, adj, cf Ubaud Dicort] : refastinhós. v. refastinhós.

definicion : accion o resulta de definir (t. a.)

definida nf / definiment nm (los 2, R. III, 330) : fin ; conclusion.

definidor nm, cf Ubaud Dicort : « définiteur, arbitre (vieux) ; sorte d’office monastique » TdF

definiment nm : v. definida.

definir (v. tr.) : determinar (R. V, 350) los limits de quicòm ; decidir sus un punt de doctrina o de disciplina ; explicar quicòm coma cal ; balhar una definicion ; finir quicòm plan coma cal.

Per ne definir : per conclure.

definit, -ida adj  : t. a. de definir.

definitiu, -iva : que met un punt final a quicòm.

definitivament : d'un biais definitiu.

definitòri nm, cf Ubaud Dicort : « définitoire, assemblée de moines définiteurs » TdF

deflacion nf , cf Ubaud Dicort : « déflation » (Rapin)

deflacionista adj e n (dels dos genres), cf Ubaud Dicort : « (écon.) déflationniste » (Sèrras-Ess.)

deflagracion nf, cf Ubaud Dicort : « déflagration » (Rapin)

deflagrar v, cf Ubaud Dicort : « v intr, déflagrer, fuser » (Laus)

deflagrador nm, cf Ubaud Dicort : « déflagrateur » (v. deflagrar)

deflectir v, cf Ubaud Dicort : « v tr, (scient.) défléchir, dévier » (Per Noste)

deflector nm : « déflecteur » (v. Ubaud Dicc. scient. p. 206 e Rapin)

deflexion nf, cf Ubaud Dicort : « déflexion [v. desflexion] » (Laus)

deflorar  (R. III, 343) (abs. Dicort) / desflorar (v. tr.) (v. nòta 5./ de la p. 15) : far pèrdre la verginitat ; presentar una question superficialament e ne diminuir l'interès.

deflorat  , -ada (abs. Dicort) / desflorat, -ada : t. a. çaisús.

deflorir (abs. Dicort) / desflorir (v. intr.) : aver acabat de florir e pèrdre sas flors.

deflorit, -ida (abs. Dicort) / desflorit, -ida : qu'a perdudas sas flors.

defluxion : amàs d'umors sus un punt del còrs ; fluxion ; afliccion (R. II, 32). 

defonsament nm / defonzament [abs. Dicort, v. desfonzament] nm : accion o resulta de defonsar / desfonzar quicòm.

defonsar (L. 108) / defonzar [abs. Dicort, v. desfonzar] (v. tr.) : traire lo fons d'un recipient, d'una fustalha... ; laurar o palabessar prigondament ; englandar quicòm ; caucar lo cuèr après trempatge.

defonsat, -ada / defonzat [desfonzat] , -ada adj (v. la nòta de de-) : t. a. çaisús, « défonsé, ée » TdF jos ‘desfounsa’.

defòra adv e nm : « dehors; extérieur », per òrta (lo contrari de dedins) (v. TdF)

Al defòra / per defòra / de per defòra.

deformar e derivats (R. III, 366) (abs. Dicort) : v. desformar.

defornisar v, cf Ubaud Dicort : v. fòranisar. (v. TdF jos ‘foro-nisa’)

defrabitar (v. tr.) : bresar ; afrabar ; devorar ; degalhar.

defrabitar (se) : perir ; se bresar ; s'afrabar ; se degalhar.

defrabitat, -ada : t. a. çaisús.

defronhe nm (v. Ubaud Dicort e Alibert, -nha : que manja manja que manjaràs / golafre, -a / galefre, -a / golardàs, -assa.

defrúctu nm, cf Ubaud Dicort : « défructu, repas que quelques prieurs décimateurs étaient obligés de donner aux habitants du lieu ; menue dépense que fait en pain, fruit, dessert, etc., celui qui prête sa table pour un pique-nique ; repas entre amis ; festin que l’on fait en certaines circonstances, par exemple après avoir tué le cochon ; grande consommation de victuailles ; desserte d’un grand diner ; dégât » (v.TdF)

« defúger » : v. defugir.

defugida nf, cf Ubaud Dicort : (v. defugir)

defugiment : accion o resulta de fugir, d'esquivar.

defugir (v. tr. e intr.) : fugir ; eludir ; esquivar ; refusar ; negar ; denegar.

defunt, -a (v. Ubaud Dicort e TdF) / defuntat, -ada (adj. e subs.) (abs. Dicort) (los 2, Fettuciari) : mòrt, -a.

defuntar (v. intr.) : morir.

degalh nm : « dégât, ravage », roïna (R. V, 106) / calamitat (R. II, 288) ; prodigalitat (R. IV, 653) ; rafatum / afrai (R. III, 387). (v. TdF jos ‘degai’)

degalhadís nm (v. Ubaud Dicort e Alibert) : despensa d'argent mal a propaus ; « chose qui se perd, qui se gâte » TdF ‘degaiadis’.

degalhador nm (v. Ubaud Dicort e TdF ‘degaiadou’), -airitz : que despensa fòrt mal a propaus. (v. degalhièr)

degalhaire, -aira [~ -airitz] adj e n : degalhador, -airitz / prodig, -a.

degalhar (v. tr.) : despensar son argent mal a propaus ; pèrdre son argent ; pervertir ; gastar. (v. TdF ‘degaia’)

Te balhi 100 € ; los degalhes pas, mena-los plan.

degalhar (se) : se gastar ; se pervertir ; se pèrdre.

S'es laissat degalhar per de marrits companhs.

degalhat, -ada adj : t. a. çaisús, « gâté, fripé, ée, perdu, ue ; dissipé en folles dépenses ; perverti, ie » TdF jos ‘degaia’.

degalhatge : accion de gastar, de pervertir, de pèrdre.