debitaire, -aira [~ -airitz] n : persona que debita (t. a. de debitar).

debitant, -a n : vendeire, -a al detalh.

debitar (v. tr.) : declamar ; decorar (recitar de per còr) ; vendre aicisèm / vendre bravament ; « en terme de menuisier, débiter, hacher sur une planche les pièces qu’on veut en détacher et ensuite les enlever à la scie » (Honnorat), ressar un arbre per ne far de pòstes. (# desbitar)

Lo ressaire debita los rols en pòstes.

debitatge nm, cf Ubaud Dicort : « débitage (du bois) » (v. debitar)

debitmètre nm, cf Ubaud Dicort : « (phys.) débitmètre » (Laus)

debitor, -tritz n, cf Ubaud Dicort : persona qu'a un deute. (v. deuteire)

debitoribus adv, cf Ubaud Dicort : « de travers, locution burlesque tirée du Pater » (v. TdF)

debitum (lat.) : dever conjugal. (t. tecn. del Drech Canon)

deblaterar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, dégoiser ; déblatérer » (v. TdF ‘jos ‘deblata’)

debolic, -a adj, cf Ubaud Dicort : « endiablé, mordant, malin, dégourdi, découplé, alerte, en Languedoc » TdF. « debolic » : v. diabolic.

debolicant, -a adj : despensièr, -ièira.

debolir (v. tr.) : demolir / afrabar / arroïnar ; despensar.

debolit, -ida : demolit, -ida ; despensat, -ada.

debonorièr, -ièira adj : qu'arriba abans l'ora / dorièr, -ièira.

« Debonorièr » vòl pas dire « matinièr »

deborat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « qui a du déboire, qui a la bouche mauvaise, mal embouché, ée » TdF

debòri nm, cf Ubaud Dicort : « déboire, mauvais goût qui reste d’une liqueur après qu’on l’a bue ; mauvaise odeur que répandent certaines personnes ; déplaisir, mécompte » TdF jos ‘debouire’

debotament nm, cf Ubaud Dicort : « expulsion » (L. 106)

debotar (v. tr.) (R. II, 243) : desbauçar (denegar quicòm a q.q.) ; enfonzar ; rompre ; desquilhar ; fòrabandir.

Lo tribunal lo debotèt de sa demanda.

debotat, -ada : t. a. çaisús.

« debrembar » e derivats : v. demembrar (abs. Dicort).

debretar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, débiter une pièce de bois en chevrons ou en poutrelles » TdF

debrugar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, décrier, en Languedoc, pour esbrudir » (v. TdF suppl)

deburgalhar (TdF) / desburgalhar (Alibert) ? v, cf Ubaud Dicort : « v tr, débusquer, chasser » TdF ‘deburgalha’

debut nm / debuta 1 nf : començament.

La debuta de l'occitan punteja tre l'an 400. v. borrica.

debuta 2 nf : (anament), cf Ubaud Dicort.

debutant, -a adj e n : novelari, novelària (persona que comença)

debutar (v. intr.) : començar ; assalir / assalhir.

dec nm (R. III, 19 e Alibert) : defaut ; tara ; esmenda (reparacion (R. IV, 425))

dèc nm : bòla / limit / talvera.

DECA- : forma prefixada del grèc dekà (detz) v. decada, decamètre, decagrama, decalitre.

deca nf : defaut ; tara, « vice de conformation » ; bèrca (òsca de lama) ; « atteinte à la réputation » (v. TdF ‘deco 1’)

deçà / deçai (adv. e prep.) : d'aiceste costat.

Deçà la montanha : d'aicesta part de la montanha.

De deçà la paret : en deçà de la paret.

deçà-delà loc adv (v. p. 20, 1°, b) : escampilhat pertot.

decada nf : seria de dètz jorns ; seria de dètz ans [v. decenni].

La primièira decada d'un mes.

La primièira decada d'un sègle.

decadari, -ària : relatiu, -iva a una decada.

Un relevat bancari decadari.

decadéncia : encaminament cap al declin (R. II, 416).

decadenciar 1 (v. intr.) (Alibert, Fettuciari ; abs. Dicort e TdF) : declinar (s'encaminar cap al declin) (v. decadenciar (se))

decadenciar 2 (v. tr.) « decadenciar s’emploie aussi activement pour ‘mettre en colère’, à Montpellier » (v. TdF jos ‘decadencia’)

decadenciar (se) v pron (v. Ubaud Dicort e Alibert)  : se metre en colèra / s'encolerir ; « tomber en décadence » (v. TdF ‘decadencia (se)’).

decadent, -a adj e n : declinant, -a.

decaèdre : solid de dètz fàcias.

decaedric, -a : en forma de decaèdre ; relatiu, -iva a un decaèdre.

decagòn : poligòn de dètz angles e donc de dètz costats.

decagonal, -a : relatiu, -iva a un decagòn.

decagrama nm : mesura que val dètz gramas.

deçai adv e prep : v. deçà. 

deçai-delai loc adv, cf Ubaud Dicort : v. deçà-delà. (v. deçai)

« decalar » (fr.) : v. descotar - desfasar.

decalitre : mesura que val dètz litres.

decalòg : los dètz comandaments balhats per Dieu a Moïses sul mont Sinai.

decameron [Decameron n pr m] : recuèlh de novèlas de Boccaci (1349-1351) que lor estil foguèt decisiu per la pròsa italiana.

decamètre : mesura que val dètz mètres.

decamètre carrat ~ cairat (dam2) nm : (matematica) « décamètre carré » (v. Ubaud Dicc. scient. p. 71)

decamètre cubic (dam3) nm : (matematica) « décamètre cube » (v. Ubaud Dicc. scient. p. 71)

« decampar » (fr.) : v. fugir – descanilhar e descampar.

decan / degan [veire decan, cf Ubaud Dicort], -a n : la persona pus anciana en general ; la persona pus anciana d'una associacion.

Decan de catedrala.

Decan de facultat.

Es la decana de la vila, qu'a 110 ans.

 

 

decanal, -a : relatiu, -iva a un decan.

decanat nm : dignitat de decan ; ostal o tombada de decan.

decantacion : accion o resulta de decantar o de se decantar.

decantador 1 nm, cf Ubaud Dicort. : « décanteur » (v. decantar)

decantador2, -doira adj, cf Ubaud Dicort : « qui peut ou doit être [incliné, -e ; décanté, -e] » Vernet Dict. gram. oc. p. 341

decantar (v. tr.) : pausar quicòm de galís / clinar / enclinar (v. Alibert) ; far passar un liquid d'un recipient dins un autre de biais que las fonzalhas demòren dins lo primièr.

Decantar de vin trebol.

decantar (se) : venir pus blos / se purificar (R. IV, 671).

decapitar (l.p.) (abs. Dicort) : v. descapitar. (los 2, R. VI, 179)

decapòdes (m. pl.) : òrdre de crustacèus de cinc parelhs de patas : crancs, langostas de mar...

decapòli (f.) (abs. Dicort) : ensemble de dètz vilas, « décapole » (Rapin).

La decapòli de Palestina.

La decapòli d'Alsàcia.

decar 1 (v. tr.) : bercar / brecar (far una òsca a una lama) (v. TdF ‘deca’)

decar 2 (v. intr.) (abs. TdF e Alibert) : far una deca.

decasillab, -a adj e nm : vèrs de dètz sillabas.

« Dins l'òrt d'Eden es tota causa bona... » J.B.

decasillabic, -a : relatiu, -iva a un decasillab.

decastèr (abs. Dicort) : mesura de volum de dètz estèrs [v. estère].

decat, -ada : bercat, -ada / brecat, -ada.

« decatit » (fr.) : vièlh acabat / agrolit de vielhum.

decatlon nm : espròva de dètz competicions.

decatlonista n (dels dos genres) , cf Ubaud Dicort : « décathlonien, ienne » (Sèrras-Ess.)

decebable, -bla : que pòt èsser decebut, -uda.

decebedor, -doira adj, cf Ubaud Dicort : « décevant, -ante » (Basic) ; « trompeur » (R. II, 278)

decebeire, -eira [~ -eiritz] adj e n : persona que decep.

decebement (R. II, 278) : engana ; decepcion. 

decebre (v. tr.) : respondre pas als espers de q.q. ; enganar.

decebre (se) : s'enganar.

decebuda : engana ; decepcion (R. II, 278).

A la decebuda : a la bimbòla / a la bobosa /  a tustas-e-bustas / consí que siá. (#  dessabuda (a la -))

decebut, -uda (< decebre) part pass e adj, cf Ubaud Dicort : « déçu, ue, trompé, ée ; surpris, ise, découvert, erte » (v. TdF jos ‘decebre’)

decedir (v. intr.) : defuntar / morir.

decelable, -bla adj, cf Ubaud Dicort : « décelable » (Per Noste)

decelaire, -aira adj e n : persona que decèla quicòm o q.q.

decèlament nm, cf Ubaud Dicort : « décèlement » TdF

decelar (v. tr.) : devinar ; notar / remarcar ; descobrir ; revelar ; vendre / traïr ; denonciar ; esventar.

Ai decelada una lassièira dels escolans.

Es pas polit de decelar, qu'es lord que jamai.

decelar (se) : se devinar ; se remarcar ; se traïr.

Se decelèt pro lèu que s'enganava.

deceleracion nf : (fisica) « décélération » (v. Ubaud Dicc. scient. p. 205)

decelerar v, cf Ubaud Dicort : « v intr, décélérer » (Per Noste)

decembre / desembre [veire decembre, cf Ubaud Dicort] nm : lo mes darrièr de l'annada (lo mes desen de l'annada romana) v. desembre.

decemvir nm, cf Ubaud Dicort : « décemvir » TdF

decemviral, -a adj, cf Ubaud Dicort : « décemviral, ale » (v. decemvir)

decemvirat nm, cf Ubaud Dicort : « décemvirat » TdF

decéncia : convenença ; respècte de las convenenças.

Pecar contra la decéncia.

decennal, -a adj, cf Ubaud Dicort : « décennal, -e » (Laus)

decenni nm, cf Ubaud Dicort : « décennie » (Rapin)

decent, -a : convenable, -a (R. V, 492).

decentament : d'un biais decent.

decentar v, cf Ubaud Dicort : v. descendre. (v. Alibert)

decepcion (R. II, 278) : sentiment d'una persona decebuda ; despièch (Boecis, 960)

decerniment : accion de decernir quicòm.

decernir (v. tr.) : ordonar juridicament quicòm contra q.q. ; autrejar quicòm a q.q.

Decernir un mandat d'amenar contra q.q.

Decernir un prèmi a q.q.

decervelar v, cf Ubaud Dicort : v. descervelar. (v. TdF jos ‘descervela’)

decès : mòrt d'una persona.

decesa : pèrdia a causa d'una mortina (pèsta / marrana / epizootia) (v. Vayssier)

Una decesa terribla afrabèt lo bestial.

decessar (v. intr.) : quitar de / plegar de (contunhar pas)

« dechet » (fr.) : v. descai (abs. Dicort) - degalh - estrós.

« dechetar » (fr.) : v. diminuir - se demesir.

DECI- : forma prefixada del latin decimus (desena part de)

decibèl : unitat de mesura d'intensitat acostica.

Lo tròp de decibèls afraba l'audicion.

decid nm, cf Ubaud Dicort : « action de décider, de se décider, décision, v. decision » (v. TdF). (v. decit)

decideire, -eira (~ -eiritz) n, cf Ubaud Dicort : « personne qui décide » (Fettuciari). (TdF : ‘decidaire’)

decidibilitat nf : qualitat de çò decidible.

decidible, -bla : que pòt èsser decidit, -ida

decididament adv, cf Ubaud Dicort : « décidément » TdF jos ‘decidadamen’