|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
debitaire, -aira [~ -airitz] n : persona que debita (t. a. de debitar). debitant, -a n : vendeire, -a al detalh. debitar (v. tr.) : declamar ; decorar (recitar de per còr) ; vendre aicisèm / vendre bravament ; « en terme de menuisier, débiter, hacher sur une planche les pièces qu’on veut en détacher et ensuite les enlever à la scie » (Honnorat), ressar un arbre per ne far de pòstes. (# desbitar) Lo ressaire debita los rols en pòstes. debitatge nm, cf Ubaud Dicort : « débitage (du bois) » (v. debitar) debitmètre nm, cf Ubaud Dicort : « (phys.) débitmètre » (Laus) debitor, -tritz n, cf Ubaud Dicort : persona qu'a un deute. (v. deuteire) debitoribus adv, cf Ubaud Dicort : « de travers, locution burlesque tirée du Pater » (v. TdF) debitum (lat.) : dever conjugal. (t. tecn. del Drech Canon) deblaterar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, dégoiser ; déblatérer » (v. TdF ‘jos ‘deblata’) debolic, -a adj, cf Ubaud Dicort : « endiablé, mordant, malin, dégourdi, découplé, alerte, en Languedoc » TdF. « debolic » : v. diabolic. debolicant, -a adj : despensièr, -ièira. debolir (v. tr.) : demolir / afrabar / arroïnar ; despensar. debolit, -ida : demolit, -ida ; despensat, -ada. debonorièr, -ièira adj : qu'arriba abans l'ora / dorièr, -ièira. « Debonorièr » vòl pas dire « matinièr » deborat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « qui a du déboire, qui a la bouche mauvaise, mal embouché, ée » TdF debòri nm, cf Ubaud Dicort : « déboire, mauvais goût qui reste d’une liqueur après qu’on l’a bue ; mauvaise odeur que répandent certaines personnes ; déplaisir, mécompte » TdF jos ‘debouire’ debotament nm, cf Ubaud Dicort : « expulsion » (L. 106) debotar (v. tr.) (R. II, 243) : desbauçar (denegar quicòm a q.q.) ; enfonzar ; rompre ; desquilhar ; fòrabandir. Lo tribunal lo debotèt de sa demanda. debotat, -ada : t. a. çaisús. « debrembar » v e derivats : v. demembrar (abs. Dicort). debretar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, débiter une pièce de bois en chevrons ou en poutrelles » TdF debrugar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, décrier, en Languedoc, pour esbrudir » (v. TdF suppl) deburgalhar (TdF) / desburgalhar (Alibert) ? v, cf Ubaud Dicort : « v tr, débusquer, chasser » TdF ‘deburgalha’ debut nm / debuta 1 nf : començament. La debuta de l'occitan punteja tre l'an 400. v. borrica. debuta 2 nf : (anament), cf Ubaud Dicort. debutant, -a adj e n : novelari, novelària (persona que comença) debutar (v. intr.) : començar ; assalir / assalhir. dec nm (R. III, 19 e Alibert) : defaut ; tara ; esmenda (reparacion (R. IV, 425)) dèc nm : bòla / limit / talvera. DECA- : forma prefixada del grèc dekà (detz) v. decada, decamètre, decagrama, decalitre. deca nf : defaut ; tara, « vice de conformation » ; bèrca (òsca de lama) ; « atteinte à la réputation » (v. TdF ‘deco 1’) deçà / deçai (adv. e prep.) : d'aiceste costat. Deçà la montanha : d'aicesta part de la montanha. De deçà la paret : en deçà de la paret. deçà-delà loc adv (v. p. 20, 1°, b) : escampilhat pertot. decada nf : seria de dètz jorns ; seria de dètz ans [v. decenni]. La primièira decada d'un mes. La primièira decada d'un sègle. decadari, -ària : relatiu, -iva a una decada. Un relevat bancari decadari. decadéncia : encaminament cap al declin (R. II, 416). decadenciar 1 (v. intr.) (Alibert, Fettuciari ; abs. Dicort e TdF) : declinar (s'encaminar cap al declin) (v. decadenciar (se)) decadenciar 2 (v. tr.) « decadenciar s’emploie aussi activement pour ‘mettre en colère’, à Montpellier » (v. TdF jos ‘decadencia’) decadenciar (se) v pron (v. Ubaud Dicort e Alibert) : se metre en colèra / s'encolerir ; « tomber en décadence » (v. TdF ‘decadencia (se)’). decadent, -a adj e n : declinant, -a. decaèdre : solid de dètz fàcias. decaedric, -a : en forma de decaèdre ; relatiu, -iva a un decaèdre. decagòn : poligòn de dètz angles e donc de dètz costats. decagonal, -a : relatiu, -iva a un decagòn. decagrama nm : mesura que val dètz gramas. deçai adv e prep : v. deçà. deçai-delai loc adv, cf Ubaud Dicort : v. deçà-delà. (v. deçai) « decalar » v (fr.) : v. descotar - desfasar. decalitre : mesura que val dètz litres. decalòg : los dètz comandaments balhats per Dieu a Moïses sul mont Sinai. decameron [Decameron n pr m] : recuèlh de novèlas de Boccaci (1349-1351) que lor estil foguèt decisiu per la pròsa italiana. decamètre : mesura que val dètz mètres. decamètre carrat ~ cairat (dam2) nm : (matematica) « décamètre carré » (v. Ubaud Dicc. scient. p. 71) decamètre cubic (dam3) nm : (matematica) « décamètre cube » (v. Ubaud Dicc. scient. p. 71) « decampar » (fr.) : v. fugir – descanilhar e descampar. decan / degan [veire decan, cf Ubaud Dicort], -a n : la persona pus anciana en general ; la persona pus anciana d'una associacion. Decan de catedrala. Decan de facultat. Es la decana de la vila, qu'a 110 ans.
|
|
decanal, -a : relatiu, -iva a un decan. decanat nm : dignitat de decan ; ostal o tombada de decan. decantacion : accion o resulta de decantar o de se decantar. decantador 1 nm, cf Ubaud Dicort. : « décanteur » (v. decantar) decantador2, -doira adj, cf Ubaud Dicort : « qui peut ou doit être [incliné, -e ; décanté, -e] » Vernet Dict. gram. oc. p. 341 decantar (v. tr.) : pausar quicòm de galís / clinar / enclinar (v. Alibert) ; far passar un liquid d'un recipient dins un autre de biais que las fonzalhas demòren dins lo primièr. Decantar de vin trebol. decantar (se) : venir pus blos / se purificar (R. IV, 671). decapitar (l.p.) (abs. Dicort) : v. descapitar. (los 2, R. VI, 179) decapòdes (m. pl.) : òrdre de crustacèus de cinc parelhs de patas : crancs, langostas de mar... decapòli (f.) (abs. Dicort) : ensemble de dètz vilas, « décapole » (Rapin). La decapòli de Palestina. La decapòli d'Alsàcia. decar 1 (v. tr.) : bercar / brecar (far una òsca a una lama) (v. TdF ‘deca’) decar 2 (v. intr.) (abs. TdF e Alibert) : far una deca. decasillab, -a adj e nm : vèrs de dètz sillabas. « Dins l'òrt d'Eden es tota causa bona... » J.B. decasillabic, -a : relatiu, -iva a un decasillab. decastèr (abs. Dicort) : mesura de volum de dètz estèrs [v. estère]. decat, -ada : bercat, -ada / brecat, -ada. « decatit » (fr.) : vièlh acabat / agrolit de vielhum. decatlon nm : espròva de dètz competicions. decatlonista n (dels dos genres) , cf Ubaud Dicort : « décathlonien, ienne » (Sèrras-Ess.) decebable, -bla : que pòt èsser decebut, -uda. decebedor, -doira adj, cf Ubaud Dicort : « décevant, -ante » (Basic) ; « trompeur » (R. II, 278) decebeire, -eira [~ -eiritz] adj e n : persona que decep. decebement (R. II, 278) : engana ; decepcion. decebre (v. tr.) : respondre pas als espers de q.q. ; enganar. decebre (se) : s'enganar. decebuda : engana ; decepcion (R. II, 278). A la decebuda : a la bimbòla / a la bobosa / a tustas-e-bustas / consí que siá. (# dessabuda (a la -)) decebut, -uda (< decebre) part pass e adj, cf Ubaud Dicort : « déçu, ue, trompé, ée ; surpris, ise, découvert, erte » (v. TdF jos ‘decebre’) decedir (v. intr.) : defuntar / morir. decelable, -bla adj, cf Ubaud Dicort : « décelable » (Per Noste) decelaire, -aira adj e n : persona que decèla quicòm o q.q. decèlament nm, cf Ubaud Dicort : « décèlement » TdF decelar (v. tr.) : devinar ; notar / remarcar ; descobrir ; revelar ; vendre / traïr ; denonciar ; esventar. Ai decelada una lassièira dels escolans. Es pas polit de decelar, qu'es lord que jamai. decelar (se) : se devinar ; se remarcar ; se traïr. Se decelèt pro lèu que s'enganava. deceleracion nf : (fisica) « décélération » (v. Ubaud Dicc. scient. p. 205) decelerar v, cf Ubaud Dicort : « v intr, décélérer » (Per Noste) decembre / desembre [veire decembre, cf Ubaud Dicort] nm : lo mes darrièr de l'annada (lo mes desen de l'annada romana) v. desembre. decemvir nm, cf Ubaud Dicort : « décemvir » TdF decemviral, -a adj, cf Ubaud Dicort : « décemviral, ale » (v. decemvir) decemvirat nm, cf Ubaud Dicort : « décemvirat » TdF decéncia : convenença ; respècte de las convenenças. Pecar contra la decéncia. decennal, -a adj, cf Ubaud Dicort : « décennal, -e » (Laus) decenni nm, cf Ubaud Dicort : « décennie » (Rapin) decent, -a : convenable, -a (R. V, 492). decentament : d'un biais decent. decentar v, cf Ubaud Dicort : v. descendre. (v. Alibert) decepcion (R. II, 278) : sentiment d'una persona decebuda ; despièch (Boecis, 960) decerniment : accion de decernir quicòm. decernir (v. tr.) : ordonar juridicament quicòm contra q.q. ; autrejar quicòm a q.q. Decernir un mandat d'amenar contra q.q. Decernir un prèmi a q.q. decervelar v, cf Ubaud Dicort : v. descervelar. (v. TdF jos ‘descervela’) decès : mòrt d'una persona. decesa : pèrdia a causa d'una mortina (pèsta / marrana / epizootia) (v. Vayssier) Una decesa terribla afrabèt lo bestial. decessar (v. intr.) : quitar de / plegar de (contunhar pas) « dechet » (fr.) : v. descai (abs. Dicort) - degalh - estrós. « dechetar » (fr.) : v. diminuir - se demesir. DECI- : forma prefixada del latin decimus (desena part de) decibèl : unitat de mesura d'intensitat acostica. Lo tròp de decibèls afraba l'audicion. decid nm, cf Ubaud Dicort : « action de décider, de se décider, décision, v. decision » (v. TdF). (v. decit) decideire, -eira (~ -eiritz) n, cf Ubaud Dicort : « personne qui décide [v. decidir] » (Fettuciari). (TdF : ‘decidaire’) decidibilitat nf : qualitat de çò decidible. decidible, -bla : que pòt èsser decidit, -ida decididament adv, cf Ubaud Dicort : « décidément » TdF jos ‘decidadamen’ |
|
|
|
|
|
|