caravirar (v. tr. e intr.) : tòrcer lo visatge ; desfigurar ; metamorfosar ; capvirar ; cabussar ; abocar ; virar lo cap ; virar vèsta (s.f.) ; englajar ; tresvirar.

caravirar (se) : se tresvirar.

De véser una sèrp, la Loïsa se caravira.

caravirat, -ada : desfigurat, -ada (s.f.) ; englajat, -ada.

Agèt un atac e ne demorèt tot caravirat.

Cada còp que beleja, la Raquèl n'es caravirada.

caraviròl nm, cf Ubaud Dicort : v. carabiròl.

caravirolard, -a adj, cf Ubaud Dicort : v. caravirat. (v. Alibert)

carba / quèrba nf (los 2, Ubaud Dicort e L. 67)  : manada de panièr, de ferrat, de pairòl... ; vertèbra ; clavicula / quèrba del còl. (v. TdF ‘jos ‘carbo’)

Braces en carba : braç dessús, braç dejós

Carbas del còl : vertèbras del còl.

carbaire, -aira : persona que trabalha la cambe. (v. TdF ‘carbairo’)

« carbalin » : v. calivari.

carbar (v. tr.) : metre una quèrba (una carba) a quicòm.

carbassa [veire carabassa, cf Ubaud Dicort] nf : cogorla ; coja ; cojassa ; rodolòta dels jòcs d'azard.

carbat, -ada : aplechat, -ada d'una quèrba.

« carbata » e derivats : v. cravata.

carbe nm : cambe. v. cambe.

carbe bastard (plt.) : (Erigeron canadensis)

carbe d'aiga (plt.) : (Bidens tripartita)

carbe salvatge (plt.) : (Lycopus europaeus)

carbenal nf, cf Ubaud Dicort : airal plantat de cambe. (v. canabal)

carbenassa (plt.) : (Eupatoria cannabina)

carbetas nf pl : fèrrias / endarrièiras / quèrbas del fuòc.

carbilha : quèrba pichonèla.

CARBO- : forma prefixada del latin carbo, -onis (carbon ; carbòni)

carbociclic, -a : natura dels compausats organics ciclics que lor cadena es formada pas qu'amb d'atòms de carbona.

carboemoglobina : emoglobina combinada amb de dioxid de carbòni.

carbogasós, -osa : qualitat de banhs faches amb d'aiga naturala que conten de gas carbonic.

carbogèn (subs.) : mescla gasosa per reviscolar los asfixiats.

carbogenoterapia : terapia pel carbogèn.

carbon : substància solida, negra e combustibla (carbon de fust, carbon animal, carbon de pèira / carbon de mina) ; carboncle ; rovilh del cerealum ; tròç de lenha que crèma ; meca cremada ; inflamacion cangrenosa e infecciosa de l'animalum e de l'òme : (Bacillus anthracis)

Barra de carbon : sisa de carbon dins la tèrra.

Èrba de carbon / bugla (plt.) v. bugla.

De terroristas escampilhèron lo carbon en 2001.

carbon de bòsc nm, cf Ubaud Dicort : « charbon de bois » (v. Ubaud Dicort e TdF jos ‘carboun’). [Laus : carbon de lenha]

carbon de mina / carbon de pèira nm, cf Ubaud Dicort : « charbon de terre, houillle » (v. Ubaud Dicort e TdF jos ‘carboun’)

carbon de tèrra nm, cf Ubaud Dicort : « houille » (Lèbre, Basic)

carbonada : grasilhada de carn, de cafè... ; estofat de moton.

Carbonada de buòu.

Carbonada de magret.

carbonairet nm, cf Ubaud Dicort : « petit charbonnier ; petit grimpereau, oiseau » TdF ‘carbouneiret’

carbonar (v. tr.) : far grasilhar ; far tròp grasilhar (mudar en carbon) ; camaisar / mascarar.

De nivolassas negras carbonan l'asuèlh.

carbonar (se) : se cremar ; se rovilhar (cerealum) trapar lo carbon (malautiá infecciosa)

Lo cerealum se carbonèt a causa de las tubas.

carbonarcòsi (f.) : sòm prigond degut al gas carbonic.

carbonat 1 (subs.) : rovilh del cerealum.

carbonat 2, -ada (adj.) : grasilhat, -ada ; cremat, -ada ; que conten de carbòni ; atacat, -ada per carbon.

Pan carbonat.

Blat carbonat.

Tropèl carbonat.

carbonatacion : accion o resulta de carbonatar.

carbonatar (v. tr.) : mudar en carbòni.

carbonatar (se) : se mudar en carbòni.

carboncle nm : carbon (malautiá infecciosa) ; rovilh del blat ; remontador (plt.) (Lychnis Githago) ; antrax [v. antrax; « escarboucle, pierre précieuse rouge et brillante » TdF. 

carbonejar (v. tr. e intr.) : remenar los carbons ; cremar pas coma cal (fuòc) ; far còire jos la cendre calenta.

carbonèl 1 nm, cf Ubaud Dicort : « blé charbonné ; espèce d’oiseau connu en Gascogne » TdF ‘carbounèu 1’ ; « mésange charbonnière » (Palay)

carbonèl 2, -a adj, cf Ubaud Dicort : « atteint du charbon, en parlant des grains » (v. TdF ‘carbounèu 2’)

carbonelar (v. intr.) : s'empobolar de remontador ; se carbonar / se rovilhar.

 

 

carbonet nm, cf Ubaud Dicort : « petit charbon » TdF

carbòni (m.) : còrs simple, coma lo diamant e lo grafit.

Monoxid(e) de carbòni : v. monoxid(e) ...

carbonic, -a : relatiu al carbòni ; que conten de carbòni.

carbonièira nf : airal que i se fa lo carbon de fust ; airal que i se trai de carbon de mina ; magasin de carbon ; dessenh al carbon.

carbonieiret nm, cf Ubaud Dicort : v. carbonairet.

carbonièr 1, -ièira n : « charbonnier, ière, qui fait ou qui vend du charbon de bois » ; persona que fa o que trai de carbon, « mineur de houille ». (v. TdF ‘carbounié’)

carbonièr 2, -ièira adj, cf Ubaud Dicort : « relatif au charbon, houiller, ère » TdF

carbonifèr, -a adj e nm : que conten de carbon.

Terren carbonifèr.

carbonil : nom donat a l'oxid de carbòni quand es agachat coma radical bivalent ; mescla de creosòta amb d'òlis antracenics, utilizada per aparar lo fustam.

carbonilha nf : carbon menut, « charbon des boulangers ; poussier, décharge de charbon, cendre de houille » (v. TdF ‘carbouniho’) ; brasa de fornièr.

carbonilhaire nm, cf Ubaud Dicort : (v. carbonilha e carbonièr 1)

carbonizacion nf, cf Ubaud Dicort : « carbonisation » (Laus)

carbonizar (v. tr.) : cremar d'a fons / mudar en carbon.

carbonizar (se) : se mudar en carbon.

carbonizat, -ada : t.a. del vèrb carbonizar transitiu.

carbonós, -osa : que conten de gas carbonic ; que revèrta de carbon.

carboquimia : quimia industriala de to çò que ven del carbon de tèrra.

carboquimic, -a : relatiu, -iva a la carboquimia.

carborundum nm, cf Ubaud Dicort : « (carbure de silicium) carborundum » (v. Rapin)

carbòssa nf, cf Ubaud Dicort : « festin, bombance » TdF

carbòt nm : carbon brutlat ; « charbon ardent, cautère ». (v. Alibert)

CARBOXI- : prefix utilizat en quimia organica.

carboxiemoglobina : resulta de la combinason de l'emoglobina amb de monoxid de carbòni.

carboxil (subs. m.) : radical univalent caracteristic dels acids organics.

carboxilacion : fixacion del radical carboxil sus un compausat organic.

carboxilasa nf : enzim que se tròba dins la levadura, los teissuts animals o vegetals.

carboxilat 1 (subs. m.) : anion derivat d'un acid carboxilic per dissociacion d'un proton.

carboxilat 2, -ada / carboxilic, -a : qu'a lo radical carboxil.

carboxipeptidasa : cadun dels enzims idrolitics que, d'una proteïna, deslargan unicament l'amino-acid terminal del grop carboxil liure.

carboxipolipeptidasa : ferment secretat pel pancreàs.

carbur : combinason binària de carbòni amb un element.

carburacion : accion o resulta de carburar.

carburador 1, -doira adj, cf Ubaud Dicort : « carburateur, -trice » (Laus)

carburador 2 nm, cf Ubaud Dicort / carburator (v carburator) : aparelh per la carburacion.

carburant nm : çò qu'alimenta un motor a explosion.

carburar (v. tr.) : mesclar un carburant amb l' aire per lo far cremar.

carburator nm (‘forma possibla’, v. Ubaud Dicc. scient. p. 195, n. 49) : « carburateur » (Per Noste, Basic).

carcais : boirac (estug o aplech per carrejar de sagetas)

carcaisson nm, cf Ubaud Dicort : « brancard » TdF. (v. brancat)

carcaissós, -osa adj, cf Ubaud Dicort : « inquiet, ète, tourmenté, ée, qui n’est bien nulle part, maussade » TdF ‘carqueissous’

carcalàs : gròs escopit espessàs / ustra (s.f.)

carcalhar (v. intr.) : badar / badalhar.

carcan 1 nm : anelàs per expausar de criminals a la vergonha publica ;

carcan 2 nm : ròssa / bèstia venguda als cans ; femna magra e reguèrga ; oliva tombada tròp lèu e tressecada ; notz bufèca ; rafatum ; paucval.

carcana nf, cf Ubaud Dicort : « vieille femme, vieille décrépite, vieille grondeuse » TdF)

carcanar (v. intr.) : renar (cantar coma las ranas)

carcanàs 1 [veire tartanàs, cf Ubaud Dicort] : tartana (mena d'aucelàs) ;

carcanàs 2 nm : vièlha ròssa ; notz vermenada ; jòc de cutabòrlhe.

carcanh nm, cf Ubaud Dicort : « talon, v. talon » (v. TdF ‘carcanh’)

carcanha nf (TdF jos ‘carcano’ ; abs. Dicort) : vièlha femna renosa e aissablassa. (v. carcana)

carcanhaire 1, -aira [~ -airitz] (adj.) : ernhós, -osa ; aissablàs, -assa.

carcanhaire 2, -aira [~ -airitz] (subs.) : persona que carcanha q.q.

carcanhament nm, cf Ubaud Dicort : « ricanement » (Lexic M. Roqueta)