cairèl [ ~ carrèl (v. carrèl 1)] nm : material de construccion argilós per far de pasiments, de parets... / rajòla / calador / malon / maon ; carrèu / carrèl (de fenèstra...) ; sageta, « trait » (v. R. II, 287 ‘cairel’) o pèira lançada amb una arcbalèsta ; pichona pèira ; montet de pèiras ; bordadura / cordura.

cairèla (plt.) : èrba de sanha / sesca v. sesca.

cairelada ~ carrelada nf, cf Ubaud Dicort : v. carrelada. (v. TdF jos carrelado’)

caireladura ~ carreladura nf, cf Ubaud Dicort : v. carreladura.

cairelaire, -aira n : v. carrelaire 2.

cairelar [ ~ carrelar] (v. tr. e intr.) : caladar / pasimentar ; bordar. (v. carrelar 2)

cairelat [ ~ carrelat], -ada adj : caladat, -ada / pasimentat, -ada ; bordat, -ada.

cairelatge nm : v. carrelatge.

cairelet nm : v. carrelet.

cairelièira nf (arc.) : fendascla de paret per mandar de sagetas, « v. arquièira » (v. TdF jos ‘queireliero’) ; cavitat dins la chimenèia per i metre lo calelh (v. Alibert).

cairiá nf, cf Ubaud Dicort : « coin, angle ; pierre de taille » (L. 59)

cairida [cairada, cf  Ubaud  Dicort  p 147] nf : aiga de bugada / lessiu / cendrièr / florièr.

cairieiràs nm : grand cairièr (v TdF; « femme de mauvaise vie » (Alibert).

cairieirat nm  (TdF ; abs. Dicort) : contengut del cairièr.

cairièr [  ~ carrièr] nm (v. Ubaud Dicort e TdF‘carriè’) : tèla que i se metiá dedins la cendre de la bugada.

cairissa nf, cf Ubaud Dicort : « lapiaz, chaos rocheux crevassé en terrain calcaire » (Brun Glossari Oc-Fr)

cairon 1 nm : pèira de talha cubica « petit bloc de pierre équarri, de forme rectangulaire » TdF ‘queiroun 1’ ; maon ; « tas de pierres » TdF suppl.

cairon 2 nm, cf Ubaud Dicort : « cynips oleoe, insecte dont la larve ronge les olives » TdF ‘queiroun 2’

caironar v, cf Ubaud Dicort : (v. caironièr) 

caironet nm, cf Ubaud Dicort : « petite pierre de taille » TdF ‘queirounet’

caironièr nm, cf Ubaud Dicort : « carrier, celui qui extrait des cairons 1 de la carrière » (v. TdF ‘queirounié’)

cairós, -osa : peirós, -osa.

cairosa nf, cf Ubaud Dicort : « lieu pierreux, v. peireguièr » (v. TdF)

cairòta 1 nf, cf Ubaud Dicort : « vermisseau » TdF ‘queiroto’

cairòta 2 (de Lo Caire) adj (dels dos genres), cf Ubaud Dicort : « cairote » (Rapin)

cairut, -uda : angulós, -osa (R. II, 86).

cais : cada part de la boca que i son plantadas las dents ; (per extension) las dents ; la boca ; las maissas.

A bèl cais : a bèlas dents.

A bèles caissses, cf Ubaud Dicort : (v. çai sus)

çaisèm (çai sèm) : sèm aicí, « nous y voilà » TdF jos ‘çai’.

caissa nf : receptacle de fust, de fèrre... ; còfre ; « caisse » (Rapin) ; ataüc ; « châsse d’un saint » TdF ; ariscle de tambor ; carralièch / carlièch ; torax ; fòssa ; l'airal que i s'encaissa l'argent.  

La Caissa d'esparnha.

caissada 1 nf : còp de dent ;

caissada 2 nf : contengut d'una caissa. (v. TdF ‘queissado  1’)

caissaire nm, cf Ubaud Dicort : « colporteur » (Carrasco)

caissal : dent molara.

caissalada nf, cf Ubaud Dicort : v. caissalat. (v. TdF ‘queissalado’)

caissalàs : dent molar gròssa o vièlha. v. nòta de grand.

caissalat nm : gorjada / plena boca de mangisca.

caissalet : dent molar pichonèla.

caissar 1 (v. tr.) : cavar un trauc per plantar ; escairar lo trauc d'un arbre ; cauçar un arbre (v.  TdF ‘queissa 1’) ;

caissar 2 (v. intr.) : gaissar ; matar ;

caissar 3 (se) v pron :  ganhar / se refar (s.f.) ; metre de ventre. (v. TdF  jos ‘queissa 2’)

caissarda : pèça de fust a la proa d'una nau per la gandir.

caissariá : montet de caissas ; fabrica de caissas.

caissàs nm, cf Ubaud Dicort : (v. cais)

caissassa nf, cf Ubaud Dicort : « grande caisse, vilaine caisse » TdF ‘queissasso’

caissejar (v. intr.) : machugar.

caissejar (se) : se disputar en paraulas.

caisseta : caissa pichona o pichonèla ; mena de bóstia que conten una benda magnetica per enregistrar pas que lo son o lo son amb l'image.

Caisseta de joièls.

caissetin : caissetonèla ; caisson de carreg sus un muòl.

caissièr, -ièira : persona que fa de caissas ; persona que ten la caissa dins un magasin o dins una banca.

caisson : caissetin ; tirador de còfre ; pòt de posaraca.

caissòt nm, cf Ubaud Dicort : « petite caisse » (L. 59), « cageot » (Basic)

çaisús [veire çai sus, cf Ubaud Dicort] : aicí dessús.

Véser çaisús.

Vèni çaisús.

caitiu 1, -iva adj e n : magrostin,-a ; estequit,-ida ; rusat, -ada ; emmalit, -ida ; miserable, -a.

caitiu nm, cf Ubaud Dicort : « misère ; saleté » (Alibert)

caitivament adv, cf Ubaud Dicort : « misérablement » TdF ‘cativamen’

caitivariá : aulesa / marridesa ; misèria.

caitivejar (v. intr.) : èsser o èsser estat, -ada un brieu miserable, -a ; malautejar.

Caitivegèt tota sa vida.

caitivet, -a adj, cf Ubaud Dicort : « malheureux, misérable » (L. 59)

caitivièr : misèria ; salopariá.

caitivós, -osa adj : miserable, -a ; dolent, -a.

çaitocant (çai tocant) : çaicontra.

cajaròca nf (v. Ubaud Dicort e TdF) : barraca ; cabana ; casal fòrt mal tengut.

cajassa nf, cf Ubaud Dicort : « gâteau de maïs, v. milhassa » (v. TdF)

cal: per d'unes mots, véser cau-

cala 1 nf : abric ; calanca ; canhard ; penjal d'un cai ; partida bassa d'un naviri ;

La cala del naviri èra comola.

cala 2 nf : còta ; plomb d'anquet. (v. TdF jos ‘calo 1’)

calabàs nm, cf Ubaud Dicort : « t. de marine, calebas, hale-bas, sorte de cordage  » TdF ‘calo-bas’

 

 

« calabenca » : v. caravenc.

calabèrt nm, cf Ubaud Dicort : « hangar, auvent, avant-toit d’une boutique, v. envans » (v. TdF)

calaborda nf, cf Ubaud Dicort : « tête, caboche » TdF

calaborna nf, cf Ubaud Dicort : « cavité, arbre creux » TdF

calabotin nm, cf Ubaud Dicort : v. cachabotin. (v. TdF jos ‘calo-boutin’)

calabra nf, cf Ubaud Dicort : « grande échelle à pied, v. cavalet » (v. TdF)

calabre 1 nm, cf Ubaud Dicort : « ancienne machine de guerre servant à lancer de grosses pierres, catapulte » TdF

calabre 2 (bevenda) nm, cf Ubaud Dicort : « en parlant des vins cuits, ‘nous les nommons calabres, de Cales {v. Calés]’ » (v. TdF jos ‘calabre 1’) ; « boisson rafraîchissante que les pharmaciens vendent sous le nom d’extrait de calabre » TdF suppl

« calabre 3 » nm : v. cadavre.

calabrés, -esa (adj. e subs.) : relatiu, -iva a Calàbria ; persona sortida de Calàbria ; dialècte de Calàbria.

Calàbria : província d'Itàlia.

calabrinada : neblada ; albieirada.

calabrinar (v. tr. e intr.) : neblar ; albieirar.

calabrit, -ida adj, cf Ubaud Dicort : « calciné, -e » (Carrasco)

calabrun : luscre / solelhcolc.

calada : pèira que servís per pavar una carrièira o un camin ; pavat ; carrièira pavada e penjadissa ; traça facha dins la nèu o la fanga.

caladaire nm, -aira : persona que calada (pava) quicòm.

caladar (v. tr. e intr.) : far una calada ; pavar una carrièira, un caminòl, un airal ; cairelar un ostal.

caladassa nf, cf Ubaud Dicort : « gros pavé, vilain pavé » TdF

caladat 1 nm : airal pavat o pasimentat ; airal cairelat.

caladat 2, -ada adj : pavat, -ada ; pasimentat, -ada ; cairelat, -ada.

caladatge : accion o resulta del pavar.

caladièr nm, cf Ubaud Dicort : « paveur » TdF suppl

calador [caladon nm, cf  Ubaud  Dicort  p 147 e Errata web] : lausassa espessassa per caladar « petit pavé, carreau de pierre cubique servant à paver, v. roquet 1 ; carreau de terre cuite, v. malon » (v. TdF ‘caladoun’)

çaladuènha [veire celidònia, cf Ubaud Dicort] nf (plt.) : èrba de las verrugas (Chelidonium majus)

caladum : carrièira o camin de pavar.

calafataire [veire galafataire, cf Ubaud Dicort] nm : obrièr que calafata los naviris.

calafatar (v. tr.) (R. II, 288) (de l'arab QALFÂT) [veire galafatar, cf Ubaud Dicort] : tampar coma cal pòrta, fenèstra o cavitat.

calafatar [veire galafatar] (se) v pron  : se tampar dedins plan coma cal.

calafatat [veire galafatat], -ada adj : plan tampat, -ada ; plan tapat, -ada.

calafatatge [veire galafatatge] nm : accion o resulta de calafatar.

calam : flaüta rustica ; canèl per beure ; calamèla ; tub de metal o de veire que servís de bufador ; canula (R. II, 308) ; pluma per escriure.

calama / calauma [veire calama, cf Ubaud Dicort] nf : pausa / cauma ; calma dins lo temps que fa ; quilhet / tap (tròç de canavera pel jòc del tap)

calaman : biscre de teulada.

calamandra [calamanda nf, cf Ubaud Dicort] nf : mena d'estòfa de lana, « calmande ». (v. TdF jos ‘calamando’)

calamandrièr (plt.) : nom generic de totas las calamandrinas / camedre / èrba de garrolha (Teucrium chamaedrys) ; (T. pseudochamaepitis) ; (T. capitatum) ; (T. flavum) ; (T. fruticans) ; (T. marum) ; (T. massiliense) ; (T. lucidum) ; (T. montanum) ; (T. polium) ; (T. pirenaicum) ; (T. scordioides) (T. scorodonia)

Es passat lo dich que lo calamandrièr apara del tròn.

calamandrièr d'aiga (plt.) : (Teucrium scordium)

calamandrièr femèl (plt.) : (Teucrium Botrys)

calamandrièr jaune (plt.) : (Teucrium aureum)

calamandrin 1, -a (abs. Dicort e TdF) : relatiu, -iva al calamandrièr o a la calamandrina ;

calamandrin 2 nm, cf Ubaud Dicort : vent del sud caud e umid ; temps vaborenc ; calma.

calamandrina (plt.) : calamandrièr pichon (Teucrium pyrenaicum)

calamanon nm, cf Ubaud Dicort : « poutrelle » TdF

calamar 1 nm, cf Ubaud Dicort : « (zool.) calmar, encornet  » (Laus, Basic)

calamar 2 nm : pèrga de filat per la pesca de la sarda e de l'anchòia. (v. TdF)

calamar 3 (v. intr.) (abs. Dicort  e TdF) : jogar del calam.  (v. calamelar)

calamarça [calamarsa] nf (v. Ubaud Dicort e Alibert) : marcencada.

calamarina : molusc marin. (Lolligo vulgaris)

calamàs nm, cf Ubaud Dicort : « calmar de petite dimension » (v. Alibert jos  calamarina)

calambor 1 ? nm, cf Ubaud Dicort : « calembour, jeu de mots » TdF

calambor 2 nm, cf Ubaud Dicort : « calembour, espèce de bois des Indes » TdF

calamèl : tija de cerealum ; calam / calamèla ; brota ; rebrot ; agulha de pol o d'aucèl (estug de pluma naissenta) ; èrba del quitran (Psoralea bituminosa) ; filha o femna aissablassa e manèfla.

calamèla : canavera ; canula ; flaüta rustica ; calam de drollon fach amb de rusca dessabada.

Ne fasiam de calamèlas quand èrem dròlles !

calamelaire, -aira [~ -airitz] n : persona que jòga de la calamèla. (v. TdF)

calamelar (v. intr. e  tr.) : jogar de la calamèla ; « bêler plaintivement, pleurer sans cesse ; s’amuser, badiner, plaisanter ; charmer, enchanter » (v. TdF).

calamelejaire, -aira (abs. Dicort) : persona que quita pas de calamelar o de calamelejar (d'èsser aissablassa e manèfla)

calamelejar (TdF jos ‘calamela’ ; abs. Dicort) (v. intr.) : quitar pas de calamelar ; èsser aissablàs, -assa e manèfle, -a.

calamelon nm, cf Ubaud Dicort : (v. calamèl)

calament 1 nm, cf Ubaud Dicort : « ralentissement, cessation ; silence, calme » TdF ‘calamen 1’

calament 2 nm, cf Ubaud Dicort (plt.) : (Melissa calamintha)

calamida nf, cf Ubaud Dicort : « calamite, boussole » TdF