|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
cairèl [ ~ carrèl (v. carrèl
1)] nm :
material de construccion argilós per far de pasiments, de parets... /
rajòla / calador / malon / maon ; carrèu / carrèl (de
fenèstra...) ; sageta,
« trait » (v. R.
II, 287 ‘cairel’) o
pèira lançada amb una arcbalèsta ; pichona pèira
; montet de pèiras ; bordadura / cordura. cairèla (plt.) : èrba de sanha / sesca v. sesca. cairelada ~ carrelada nf, cf Ubaud Dicort : v. carrelada. (v. TdF jos carrelado’) caireladura ~ carreladura nf, cf Ubaud Dicort : v. carreladura. cairelaire, -aira n : v. carrelaire 2. cairelar [ ~ carrelar] (v. tr. e
intr.) : caladar / pasimentar ; bordar. (v. carrelar
2) cairelat [ ~ carrelat], -ada adj : caladat, -ada / pasimentat, -ada ; bordat, -ada. cairelatge
nm : v. carrelatge. cairelet nm : v. carrelet. cairelièira nf (arc.) : fendascla de paret per mandar de sagetas, « v. arquièira » (v. TdF jos ‘queireliero’) ; cavitat dins la chimenèia per i metre lo calelh (v. Alibert). cairiá nf, cf Ubaud Dicort :
« coin, angle ; pierre de taille » (L. 59) cairida [cairada, cf Ubaud Dicort p 147] nf : aiga de bugada / lessiu / cendrièr / florièr. cairieiràs nm : grand cairièr (v TdF) ; « femme de mauvaise vie » (Alibert). cairieirat nm (TdF ;
abs. Dicort) : contengut del cairièr. cairièr [ ~ carrièr] nm (v. Ubaud Dicort e TdF‘carriè’) : tèla que i se metiá dedins la cendre de la bugada. cairissa nf, cf Ubaud Dicort :
« lapiaz, chaos rocheux crevassé en terrain
calcaire » (Brun Glossari
Oc-Fr) cairon 1 nm : pèira de talha cubica « petit bloc de pierre équarri, de forme rectangulaire » TdF ‘queiroun 1’ ; maon ; « tas de pierres » TdF suppl. cairon 2 nm, cf Ubaud Dicort :
« cynips oleoe, insecte dont la larve ronge les
olives » TdF ‘queiroun
2’ caironar v, cf Ubaud Dicort :
(v. caironièr) caironet nm, cf Ubaud Dicort :
« petite pierre de taille » TdF ‘queirounet’ caironièr nm, cf Ubaud Dicort : « carrier, celui qui extrait des
cairons 1 de la carrière » (v. TdF ‘queirounié’) cairós, -osa : peirós, -osa. cairosa nf, cf Ubaud Dicort :
« lieu pierreux, v. peireguièr » (v. TdF) cairòta 1 nf, cf Ubaud Dicort : « vermisseau » TdF ‘queiroto’ cairòta 2 (de Lo Caire) adj (dels dos genres), cf Ubaud Dicort : « cairote » (Rapin) cairut, -uda : angulós, -osa (R. II, 86). cais : cada part de la boca que i son plantadas las dents ; (per extension) las dents ; la boca ; las maissas. A bèl cais : a bèlas dents. A bèles caissses, cf Ubaud Dicort :
(v. çai sus) çaisèm (çai sèm) : sèm aicí, « nous y voilà » TdF jos ‘çai’. caissa nf : receptacle de
fust, de fèrre... ; còfre ;
« caisse » (Rapin) ; ataüc ;
« châsse d’un saint » TdF ; ariscle de tambor ; carralièch /
carlièch ; torax ; fòssa ; l'airal que i s'encaissa l'argent.
La Caissa d'esparnha. caissada 1 nf : còp de dent ; caissada 2 nf : contengut d'una caissa.
(v. TdF ‘queissado 1’) caissaire nm, cf Ubaud Dicort :
« colporteur » (Carrasco) caissal : dent molara. caissalada nf, cf Ubaud Dicort :
v. caissalat. (v. TdF ‘queissalado’) caissalàs : dent molar gròssa o vièlha. v. nòta de grand. caissalat nm : gorjada / plena boca de mangisca. caissalet : dent molar pichonèla. caissar 1 (v. tr.) : cavar un trauc per plantar ; escairar lo trauc d'un arbre ; cauçar un arbre (v. TdF ‘queissa 1’) ; caissar 2 (v. intr.) : gaissar ; matar ; caissar 3 (se) v pron : ganhar / se refar (s.f.) ; metre de ventre. (v. TdF jos ‘queissa 2’) caissarda : pèça de fust a la proa d'una nau per la gandir. caissariá : montet de caissas ; fabrica de caissas. caissàs nm, cf Ubaud Dicort :
(v. cais) caissassa nf, cf Ubaud Dicort :
« grande caisse, vilaine caisse » TdF ‘queissasso’ caissejar (v. intr.) : machugar. caissejar (se) : se disputar en paraulas. caisseta : caissa pichona o pichonèla ; mena de
bóstia que conten una benda magnetica per enregistrar pas que lo son o
lo son amb l'image. Caisseta de joièls. caissetin : caissetonèla ; caisson de carreg sus un muòl. caissièr, -ièira : persona que fa de caissas ; persona que ten la caissa dins un magasin o dins una banca. caisson : caissetin ; tirador de còfre ; pòt de posaraca. caissòt nm, cf Ubaud Dicort :
« petite caisse » (L.
59), « cageot » (Basic) çaisús [veire çai sus, cf Ubaud Dicort] : aicí dessús. Véser
çaisús. Vèni çaisús. caitiu 1, -iva adj e n : magrostin,-a ; estequit,-ida ; rusat, -ada ; emmalit, -ida ; miserable, -a. caitiu nm, cf Ubaud Dicort :
« misère ; saleté » (Alibert) caitivament adv, cf Ubaud Dicort :
« misérablement »
TdF ‘cativamen’ caitivariá : aulesa / marridesa ; misèria. caitivejar (v. intr.) : èsser o èsser estat, -ada un brieu miserable, -a ; malautejar. Caitivegèt tota sa vida. caitivet, -a adj, cf Ubaud Dicort :
« malheureux, misérable » (L. 59) caitivièr : misèria ; salopariá. caitivós, -osa adj : miserable, -a ; dolent, -a. çaitocant (çai tocant) : çaicontra. cajaròca nf (v. Ubaud Dicort e TdF) : barraca ; cabana ; casal fòrt mal tengut. cajassa nf, cf Ubaud Dicort :
« gâteau de maïs, v. milhassa » (v. TdF) cal- : per d'unes mots, véser cau- cala 1 nf : abric ; calanca ; canhard ; penjal d'un cai ; partida bassa d'un naviri ; La cala del naviri èra comola. cala 2 nf : còta ; plomb d'anquet. (v. TdF jos ‘calo 1’) calabàs
nm, cf Ubaud Dicort :
« t. de marine, calebas, hale-bas, sorte de cordage » TdF ‘calo-bas’ |
|
« calabenca » : v. caravenc. calabèrt nm, cf Ubaud Dicort : « hangar,
auvent, avant-toit d’une boutique, v. envans » (v.
TdF) calaborda nf, cf Ubaud Dicort :
« tête, caboche »
TdF calaborna nf, cf
Ubaud Dicort :
« cavité, arbre creux » TdF calabotin nm,
cf Ubaud Dicort : v. cachabotin. (v. TdF jos
‘calo-boutin’) calabra nf, cf Ubaud Dicort :
« grande échelle à pied, v. cavalet » (v. TdF) calabre 1 nm, cf Ubaud Dicort : « ancienne machine
de guerre servant à lancer de grosses pierres, catapulte » TdF calabre 2 (bevenda) nm, cf Ubaud Dicort : « en parlant des vins cuits, ‘nous les
nommons calabres, de Cales {v. Calés]’ » (v. TdF jos
‘calabre 1’) ; « boisson rafraîchissante
que les pharmaciens vendent sous le nom d’extrait de calabre »
TdF suppl « calabre 3 » nm : v. cadavre. calabrés, -esa (adj. e subs.) : relatiu, -iva a Calàbria ; persona sortida de Calàbria ; dialècte de Calàbria. Calàbria : província d'Itàlia. calabrinada : neblada ; albieirada. calabrinar (v. tr. e intr.) : neblar ;
albieirar. calabrit, -ida adj, cf Ubaud Dicort :
« calciné, -e » (Carrasco) calabrun : luscre / solelhcolc. calada : pèira que servís per pavar una carrièira o un camin ; pavat ; carrièira pavada e penjadissa ; traça facha dins la nèu o la fanga. caladaire nm, -aira : persona que calada (pava) quicòm. caladar (v. tr. e intr.) : far una calada ; pavar una carrièira, un caminòl, un airal ; cairelar un ostal. caladassa nf, cf Ubaud Dicort :
« gros pavé, vilain
pavé » TdF caladat 1 nm : airal pavat o pasimentat ; airal cairelat. caladat 2, -ada adj : pavat, -ada ; pasimentat, -ada ; cairelat, -ada. caladatge : accion o resulta del pavar. caladièr nm, cf Ubaud Dicort : « paveur » TdF suppl calador [caladon nm, cf Ubaud Dicort p 147 e Errata web] : lausassa espessassa per caladar « petit pavé, carreau de pierre cubique
servant à paver, v. roquet 1 ;
carreau de terre cuite, v. malon »
(v. TdF ‘caladoun’) çaladuènha [veire celidònia, cf Ubaud Dicort] nf (plt.) : èrba de las verrugas (Chelidonium majus) caladum : carrièira o camin de pavar. calafataire [veire galafataire, cf Ubaud Dicort] nm : obrièr que calafata los naviris. calafatar (v. tr.) (R. II, 288) (de l'arab QALFÂT) [veire galafatar, cf Ubaud Dicort] : tampar coma cal pòrta, fenèstra o cavitat. calafatar [veire galafatar] (se) v pron : se tampar dedins plan coma cal. calafatat [veire galafatat], -ada adj : plan
tampat, -ada ; plan tapat, -ada. calafatatge [veire galafatatge] nm : accion
o resulta de calafatar. calam : flaüta rustica ; canèl per beure ; calamèla ; tub de metal o de veire que servís de bufador ; canula (R. II, 308) ; pluma per escriure. calama / calauma [veire calama, cf Ubaud Dicort] nf : pausa / cauma ; calma dins lo temps que fa ; quilhet / tap (tròç de canavera pel jòc del tap) calaman : biscre de teulada. calamandra [calamanda nf, cf Ubaud Dicort] nf : mena d'estòfa de lana, « calmande ». (v. TdF jos ‘calamando’) calamandrièr (plt.) : nom generic de totas las calamandrinas
/ camedre / èrba de garrolha (Teucrium chamaedrys) ; (T.
pseudochamaepitis) ; (T. capitatum) ; (T. flavum) ; (T. fruticans) ; (T.
marum) ; (T. massiliense) ; (T. lucidum) ; (T. montanum) ; (T. polium) ;
(T. pirenaicum) ; (T. scordioides) (T. scorodonia) Es passat lo dich que lo calamandrièr apara del tròn. calamandrièr d'aiga (plt.) : (Teucrium scordium) calamandrièr femèl (plt.) : (Teucrium Botrys) calamandrièr jaune (plt.) : (Teucrium aureum) calamandrin 1, -a (abs. Dicort e TdF)
: relatiu, -iva al calamandrièr o a la calamandrina ; calamandrin 2 nm, cf Ubaud Dicort : vent del sud caud e umid ; temps vaborenc ; calma. calamandrina (plt.) : calamandrièr pichon (Teucrium pyrenaicum) calamanon nm, cf Ubaud Dicort :
« poutrelle » TdF calamar 1 nm, cf Ubaud Dicort : « (zool.) calmar,
encornet »
(Laus, Basic) calamar 2 nm : pèrga de filat per la pesca de la sarda e de l'anchòia. (v. TdF) calamar 3 (v. intr.) (abs. Dicort e TdF)
: jogar del calam. (v. calamelar) calamarça [calamarsa] nf (v. Ubaud Dicort e Alibert) : marcencada. calamarina : molusc marin. (Lolligo vulgaris) calamàs nm, cf Ubaud Dicort :
« calmar de petite dimension » (v.
Alibert jos calamarina) calambor 1 ? nm, cf Ubaud Dicort : « calembour, jeu de
mots » TdF calambor 2 nm, cf Ubaud Dicort :
« calembour, espèce de bois des Indes » TdF calamèl : tija de cerealum ; calam / calamèla ; brota ; rebrot ; agulha de pol o d'aucèl (estug de pluma naissenta) ; èrba del quitran (Psoralea bituminosa) ; filha o femna aissablassa e manèfla. calamèla : canavera ; canula ; flaüta rustica ; calam de drollon fach amb de rusca dessabada. Ne fasiam de calamèlas quand èrem dròlles ! calamelaire, -aira [~ -airitz] n : persona que jòga de la calamèla. (v. TdF) calamelar (v. intr. e tr.) : jogar de la calamèla ; « bêler plaintivement, pleurer sans cesse ; s’amuser, badiner, plaisanter ; charmer, enchanter » (v. TdF). calamelejaire, -aira (abs. Dicort) : persona que quita pas de calamelar o de calamelejar (d'èsser aissablassa e manèfla) calamelejar (TdF jos ‘calamela’ ; abs. Dicort) (v. intr.) : quitar pas de calamelar ; èsser aissablàs, -assa e manèfle, -a. calamelon nm, cf Ubaud Dicort :
(v.
calamèl) calament 1 nm, cf Ubaud Dicort :
« ralentissement, cessation ; silence, calme » TdF ‘calamen 1’ calament 2 nm, cf Ubaud Dicort (plt.) : (Melissa calamintha) calamida nf, cf Ubaud Dicort :
« calamite, boussole » TdF |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|