|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
caga nf, cf Ubaud Dicort :
« excrément, v. mèrda » TdF caga-a-las-bragas
nm, cf Ubaud Dicort : « poltron » (Alibert) caga-a-las-cauças nm / cagabragas nm : pauruc, -uga. caga-al-lièch
nm : v. cagalièch. cagablanc nm, cf Ubaud Dicort :
« maladie des oiseaux »
TdF ‘cago-blanc’ cagabragas nm (v. Ubaud Dicort e TdF jos ‘cago-i-braio’) : v. caga-a-las-cauças. caga chin [cagachin, cf Ubaud Dicort] nm (plt.) : farinèla (Chenopodium bonus
Henricus) cagada : çò evacuat quand
òm va del ventre ; afar mancat ; asenada ; canhada ; caponariá.
cagadenièrs n : cagaprim / cagadur / avar, -a / fòrt sarrat, -ada. cagadoira : cadièira traucada per un malaut anar del ventre ; sèti de latrinas. cagador : airal per anar del ventre / comuns / privats. cagadrech adj e n, cf Ubaud Dicort : « personne
raide et sans tournure » TdF ‘cago-dre’ cagadur n, cf Ubaud Dicort :
« avare fieffé, ladre, vilain » TdF ‘cago-dur’ cagadura / cagada : çò evacuat quand òm va del ventre. Pòdi pas endurar las cagaduras de moscas. caga-en-braias nm, cf Ubaud Dicort :
v. caga-a-las-bragas. (v. TdF jos ‘cago-i-braio’) cagafèrre nm : residú de la combustion del carbon. cagaira nf, cf Ubaud Dicort : v. cagariá. (v. TdF jos ‘cagarié’) cagaire, -aira [~ airitz] adj e n : persona que va del ventre ; pauruc, -uga. (v. TdF) cagal nm (v. Ubaud Dicort e Alibert) / cagalha (v. cagalha) : estront ; avorton (L. 37), « bout d’homme » (v. TdF jos ‘cagau’) ; « tas, horion, coup » TdF suppl. cagalada nf, cf Ubaud Dicort :
« cacade, entreprise
manquée, pas de clerc »
TdF cagalaguis n, cf Ubaud Dicort :
« personne qui se plaint toujours » TdF ‘cago-làgui’ cagalha nf, cf Ubaud Dicort :
« estron » (Alibert) cagalheta nf / cagalhon (v. cagalhon) : crotarèla. cagalhon nm,
cf Ubaud Dicort : « petit
étron ; crottin ; bout d’homme, v. taboisson » (v. TdF ‘cagaioun’) caga lièch [cagalièch ~
caga-al-lièch,
(v. Ubaud Dicort e TdF jos
‘cago-au-lié’)] nm :
pissorlin ; cicorèia (Taraxacum dens leonis) cagamalhas n, cf Ubaud Dicort : « pince-maille, chiche » TdF ‘cago-maio’. « cagamalhas »: v. cachamalhas. caga-manja nf (v. Ubaud Dicort e TdF) (v. p. 20, 1° a) : fons de cròta ; preson. cagameleta n, cf Ubaud Dicort :
« poltron, trembleur » TdF ‘cago-meleto’ cagamessòrga n, cf Ubaud Dicort : « menteur
fieffé » TdF ‘cago-messorgo’ çagana nf, cf Ubaud Dicort :
« t. de mépris en parlant d’une femme » TdF ‘sagano’ çaganàs nm, cf Ubaud Dicort : « grand tracas, grand
vacarme ; personne qui ne doute de rien » TdF ‘saganas’ çaganejar v, cf Ubaud Dicort : « v intr, faire du
bruit, du tapage » TdF ‘saganeja’. (v. çaganhejar) caganèu nm, cf Ubaud Dicort :
« adj e n, qui fait neiger, nivôse dans le dicton
suivant... » (v. TdF ‘cago-nèu’). çaganh nm / çaganha nf : bruch / revòuge / tarrabastal / sarrabastal. çaganh-e-magan loc adv e
nm, cf Ubaud Dicort :
« pêle-mêle ; le diable et son train,
désordre, confusion » TdF ‘sagan-e-magan’ caganha : enveja d'anar del ventre ; foira ; englag. çaganha nf : v. çaganh. çaganhada nf, cf Ubaud Dicort : « tiraillement, rude
secousse » TdF ‘sagagnado’ çaganhaire, -aira (adj. e subs.) [n] : maladrechàs, -assa, « tracassier, ière » TdF ‘sagagnaire’. çaganhar / cigonhar (v. tr. e intr.) (v. Ubaud Dicort e Alibert jos cigonha) : far de bruch ; bolegar / brandir / saquejar ; destrantalhar ; embestiar (l.p.) / molestar (R. IV, 247) ; s'atardivar / musardejar ; sabracar un trabalh. v. cigonhar. çaganhat, -ada : brandit, -ida ; saquejat, -ada ; sabracat, -ada ; destrantalhat, -ada. çaganhejar [ ~ çaganejar, cf Ubaud Dicort] (v. tr. e intr.) : quitar pas de çaganhar. (v. TdF jos ‘sagagna’) çaganhon nm, -a : persona maladrecha. caganís : cachaniu (l.p.) / cagatrauc / capcoat (lo darrièr nascut d'una nisada, d'una familha) çaganós, -osa adj, cf Ubaud Dicort : « bruyant, ante, tracassier,
ière » TdF ‘saganous’ cagapecetas n, cf Ubaud Dicort :
« chiche, cuistre, homme à idées
étroites » TdF ‘cago-peceto’ cagaprim (adj. e subs.) nm : cagadur / sarrat, -ada / avar, -a. cagaprudéncia n, cf Ubaud Dicort : « personne qui affecte des
airs de sagesse, prude » TdF ‘cago-prudènci’ cagar (v. intr. e tr.) : anar del ventre / evacuar lo ventre. cagarabes n, cf Ubaud Dicort :
« ladre, chiche » TdF jos ‘cago-rassé’ cagarau nm, cf Ubaud Dicort :
« grosse noix médiocrement
pleine ; escargot, v. cacalaus » TdF ‘jos ‘cacarau cagaraula nf : v. cagaròl. cagaraula de mar : mena de crustacèu. cagaraulada nf / cagaraulat nm : platat d'escagaròls cosinats. cagaraulet nm, cf Ubaud Dicort :
« petit escargot ; pot tout petit » TdF ‘cacaraulet’ cagarauleta : mena d'escagaròl pichonèl. cagaraulièr 1, -ièira n : persona qu'amassa d'escagaròls ; cagaraulièr 2 nm : airal que i se tròba d'escagaròls. (v. TdF jos ‘cacaraulié 2’) cagaraulièr 3, -ièira adj, cf Ubaud Dicort : « d’esargot » (Sèrras-Ess.) cagaraulon : escagarolet que sa cauquilha es encara mòla ; escagaròl pichonèl ; potarronelon (pòt pichon / topinon) cagaraulum nm
sing : los
escagaròls en general. cagarèl nm, -a (l.p.) : persona que va sovent del ventre ; avorton (s.f.), « t. injurieux, pygmée, nabot » ; terren marlós e gresc ; mendòla /picarèl (l.p.) (mena de peisses) : (Sparus vulgaris) ; (Sparus maris) (v. TdF jos ‘cagarèu’) cagarèla nf (v. TdF ‘cagarello’) (l.p.) : flux del ventre ; crotarèla de feda, de cabra, de conilh... ; cagadura de mosca, d'autres insèctes ; paur ; mercurial (plt.) : (Mercurialis) Aver la cagarèla (l.p.) : aver la foira ; aver paur. cagarelet nm, cf Ubaud Dicort :
« flux de ventre, dévoiement » TdF cagareleta nf, cf Ubaud Dicort :
« mercuriale, plante laxative » TdF cagariá : foira. cagarilh nm : avorton ; frucha enculhida ; castanha bufèca. cagarilha nf (abs. Dicort e TdF) : rafatalh / rafatilh ; « crotte de lapin » (Carrasco). cagarina (plt.) : catuça / catapuça (Euphorbia lathyris) cagaròcha nf, cf Ubaud Dicort : « bamboche, nabot, petite
personne, v. taboisson » (v. TdF) cagaròl [ ~ caragòl, cf Ubaud Dicort] / cagarau nm / cagaraula nf : escagaròl gròs. cagarós, -osa : foirós, -osa (persona qu'a la foira) cagarosta / cagarossa nf : foira. cagaròt 1 nm, cf Ubaud Dicort : « crotte de chèvre ou
de brebis, v. cagarèla » (v. TdF) cagaròt 2 nm :
« escargot » (Carrasco, Sèrras-Ess.) cagaròta 1 nf : crotarèla ; biais de véser se i a de conilhs o de lèbres, « repaire [crottes] des lièvres et des lapins » (v. Alibert) ; cagadura de manhan ; « concombre sauvage, plante » TdF. cagaròta 2 nf :
« escargot marbré (plus petit que le cagarau et blanc avec des bandes brunes) » (Carrasco) cagarotada nf, cf Ubaud Dicort (v. cagaròt 1, cagaròta 1) : (v. crotada 2) cagarotar v : « v tr, chercher des escargots » (Carrasco) cagàs : brave montet de cagaduras. cagasang (adj. e subs. m. e f.) : persona qu'a lo dessentèri. cagasec (adj. e subs.) : constipat, -ada ; persona sarrada, avara. cagassa nf, cf Ubaud Dicort :
« A B C, croix de par Dieu » TdF. (v. abecedari) cagassièira nf, cf Ubaud Dicort : v. cagadoira.
(v. TdF
jos
‘cagadouiro’) |
|
cagassonet nm, cf Ubaud Dicort :
« marmouset, petit enfant, moutard » TdF çagat-e-magat adv e nm, cf Ubaud Dicort : v. çaganh-e-magan. (v. TdF jos
‘sagan-e-magan’) cagatièira nf, cf Ubaud Dicort : « cabinets extérieurs
(réduit en planches servant de lieu d’aisance) » (Carrasco) cagatrauc : caganís / darrièr nascut. v. caganís. cagatròç nm, cf Ubaud Dicort : « trognon, trognon de
chou ; trognon d’un arbre étété ; membre
génital, en style grivois »
TdF ‘cago-tros’,
« godemiché, olisbos » (Brun Glossari Oc-Fr) cagavèrmes n, cf Ubaud Dicort : « chiche, ladre » TdF ‘cago-verme’ caget nm, cf Ubaud Dicort :
« brome stérile, plante » TdF cagola 1 nf : capucha, « coule, capuchon de pénitent ou de moine » TdF ‘cagoulo’ (v. cola 1 e cogola 2) ; t. tecn. de mar. cagola 2 nf (Alibert) : crotarèla de feda. cagolard nm, cf Ubaud Dicort :
« cagoulard » (v. cagola 1) cagolha (TdF ‘cagoulho’ ;
abs. Dicort) :
escagaròl / cacalaus. cagòt, -a adj e n, cf Ubaud Dicort :
« cagot, ote, d’une dévotion exagérée,
v. bigòt ; nom
d’une peuplade qui habite les montagnes du Béarn et des
Pyrénées, et qui autrefois fut accusée
d’hérésie et de lèpre
héréditaire » (v. TdF) cagotariá nf, cf Ubaud Dicort : « cagoterie ; maison de
cagots, léproserie » (v. TdF) cagotàs, -assa adj e n, cf Ubaud Dicort :
« grand cagot, vilain cagot » TdF caguet nm, cf Ubaud Dicort :
(v. caga) cagueta n, cf Ubaud Dicort :
« pagnote, poltron » TdF suppl cagui nm, cf Ubaud Dicort :
« cul-bas, nom d’un ancien jeu de cartes » TdF cai : paret de retencion lo long de l'aiga, o dels ralhs d'una gara o endacòm mai, utilizada tanben per cargar o descargar. çai (adv. de lòc) : lai / alà ; aicí. v. ça. Çai sèm tornarmai : sèm tornarmai aicí. Per çai, per lai, par ci, par là. (v. TdF jos
‘çai’) çai e lai loc adv, cf Ubaud Dicort : v. ça e la. çai en rèire loc adv, cf Ubaud Dicort : « ci-devant,
jadis » TdF jos
‘çai’ çai entràs loc adv, cf Ubaud Dicort : « ci-derrière, par le
passé, naguères » TdF jos ‘tras 2’ çai jonch, -a adj, cf Ubaud Dicort : v. çaijunt. çai jos loc adv, cf Ubaud Dicort : v. çaijós. çai sota loc adv, cf Ubaud Dicort : « ci-dessous » (Fettuciari). çai subre loc adv, cf Ubaud Dicort : « ci-dessus » (Lagarde). (v. çai sus) çai sus loc adv, cf Ubaud Dicort :
« ici en haut, ci-dessus » TdF jos ‘çai’ caia nf : truèja / maura / pòrca. (# calha) caiac nm (de l'esquimal kayak) : embarcacion estrecha e leugièira. caiaquista
n (dels dos genres) , cf Ubaud Dicort :
« kayakiste » (Sèrras-Ess.) caïc nm, cf Ubaud Dicort :
« caïque, petit bâtiment de mer destiné autrefois
au service d’une galère » (v. TdF ‘caïque’) çaicontra (abs. Dicort) (adv.) : en regard, sus
la pagina que veses. (v. aicí contra) caïd nm (de l'arab qa´ id)) : cap de tribú, jutge, governador, capmèstre militar (en Africa del nòrd) Caièna : vila de Guiana (America del sud) caifà nm (l.p.) (abs. Dicort) : mena de mercadièr ambulant que vend un pauc de tot. Caïfas : grand prèire del temps de Jèsus. çaijós [veire çai jos, cf Ubaud Dicort] (adv.) : aicí
dejós. Vèni çaijós. çaijunt [veire çai jonch, cf Ubaud Dicort], -a / çaijonch [çai jonch], -a : amb la letra ; amb lo còlis... cailar / cailús nm (los 2, abs. Dicort) : nom de mantun airal rocalhut en Occitània. (v. çai jos) Cailar : vilatge d'Erau (Occitània) Cailús : vilatge de Tarn e Garona (Occitània) caiman : mena de crocodil d'America centrala e meridionala. caimand, -a n : mendicaire, -a,
« vagabond ; gourgandine ; solliciteur, flagorneur,
euse, patelin » (v. TdF) caimar (v. intr.) : mendicar ; languir de misèria ; se
lanhar. (v. casimar) Caïn [Caín] : enfant d'Adam e Èva que tuèt son cabdèt Abèl. caïn, -a [caín 1, caïna] adj, cf Ubaud Dicort : traite, -a ; emmalit, -ida ; perfid, -a ; ernhós, -osa ; carcanhaire, -a ; secutaire, -a ; cèrcabregas (m. e f.) ; sornarut, -uda. Persona caïna. Aiga caïna. caín 2 nm, cf Ubaud Dicort :
« caïn, personnage qui figurait autrefois dans les jeux de la
Fête-Dieu, à Aix » TdF caín ! caín ! interj, cf Ubaud Dicort : « cri du chien (qui se
plaint) » (Carrasco) caïnada nf (Alibert) / caïnaria (v. caïnaria) : traitesa / enganada / traïson. caïnar 1 (v. tr. e intr.) : carcanhar ; secutar ; embestiar. caïnar 2 / caïnejar (v. intr.) : sinholar ; se lanhar ; quitar pas de sinholar ; quitar pas de se lanhar. Los canhons caïnavan, qu' avián besonh de tetar. caïnariá nf, cf Ubaud Dicort : « méchanceté,
fourberie, mutinerie » TdF caïnàs 1 nm, cf Ubaud Dicort : « grand duc, oiseau
nocturne » TdF suppl caïnàs 2, -assa (abs. Dicort) (pejoratiu de caïn, -a) : bravament traite, -a ; bravament perfid, -a ; bravament ernhós, -osa ; bravament carcanhaire, -a ; bravament emmalit, -ida... caïnejar v : v. caïnar
2. caïnita : clorur potassic e sulfat magnesic idratats. çaïns adv :
aicí dedins. Vèni çaïns. caiòl , -a adj, cf Ubaud Dicort : « qui n’est pas tout à fait
rond » TdF ‘caiòu 2’ (# calhòl) caion nm, cf Ubaud Dicort :
« cochon, v. pòrc ; clef d’un
pressoir » (v. TdF ‘caioun 3’). (v. calhon 3) caira : rocàs ; ròca maire. cairada nf : v. cairida. cairadament
adv, cf Ubaud Dicort : v carradament. cairadés (plt.) : céser / céser becut. (Cicer
arietinum) cairadet nm, cf Ubaud Dicort :
« pois carré, gesse » TdF ‘queiradet’ cairadeta nf, cf Ubaud Dicort :
« petit bloc de pierre équarri » TdF ‘queiradeto’ cairadura ~ carradura nf, cf Ubaud Dicort : v. carradura. cairal nm, cf Ubaud Dicort :
« place carrée ; bloc carré, rocher
quadrangulaire » TdF ‘queirau’ cairar [ ~ carrar] (v. tr.) : talhar a angles dreches ; metre a l'escaire. cairat 1 [ ~ carrat] (subs. m.) : esquila de vacas carrada ; « carré » (v. Ubaud Dicc. scient. p. 61). cairat 2 [ ~ carrat], -ada adj : talhat, -ada a angles dreches. cairatge [ ~ carratge] nm : accion o resulta de talhar a angles dreches. caire 1 nm : angle ; cantonada ; costat / latz ; recanton ; cantèl (de fust , de pèira...) ; carrèu (una de las colors del jòc de cartas) ; carradament de pòrta ; calfapança ; Dins totes los caires. De tot caire : de tot latz. De caire : de galís. Laissar de caire : laissar de costat. caire 2 (clapàs) nm, cf Ubaud Dicort : pèira de cantonada ;
pèira de talha. (v. cairon 2) caire 3 / càser [veire caire, cf Ubaud Dicort] (v. intr.) : tombar. La tartana se laissèt caire sul ratàs. caireforc nm / carreforc (R. V., 12) (abs. Dicort) (los 2, L. 59) : airal que i se crosan dos camins o mai ; (s.f.) amassada per discutir d'unas causas. Fòrça caireforcs son estats mudats en giradoiras. Un caireforc se ditz tanben un quatrecantons. |
|
|
|
|
|
|