caga nf, cf Ubaud Dicort : « excrément, v. mèrda » TdF

caga-a-las-bragas nm, cf Ubaud Dicort : « poltron » (Alibert)

caga-a-las-cauças nm  / cagabragas nm : pauruc, -uga.

caga-al-lièch nm : v. cagalièch.

cagablanc nm, cf Ubaud Dicort : « maladie des oiseaux » TdF ‘cago-blanc’

cagabragas nm  (v. Ubaud Dicort e TdF jos ‘cago-i-braio’) : v. caga-a-las-cauças.

caga chin [cagachin, cf Ubaud Dicort] nm (plt.) : farinèla (Chenopodium bonus Henricus)

cagada : çò evacuat quand òm va del ventre ; afar mancat ; asenada ; canhada ; caponariá.

cagadenièrs n : cagaprim / cagadur / avar, -a / fòrt sarrat, -ada.

cagadoira : cadièira traucada per un malaut anar del ventre ; sèti de latrinas.

cagador : airal per anar del ventre / comuns / privats.

cagadrech adj e n, cf Ubaud Dicort : « personne raide et sans tournure » TdF ‘cago-dre’

cagadur n, cf Ubaud Dicort : « avare fieffé, ladre, vilain » TdF ‘cago-dur’

cagadura / cagada : çò evacuat quand òm va del ventre.

Pòdi pas endurar las cagaduras de moscas.

caga-en-braias nm, cf Ubaud Dicort : v. caga-a-las-bragas. (v. TdF jos ‘cago-i-braio’)

cagafèrre nm : residú de la combustion del carbon.

cagaira nf, cf Ubaud Dicort : v. cagariá. (v. TdF jos ‘cagarié’)

cagaire, -aira [~ airitz] adj e n : persona que va del ventre ; pauruc, -uga. (v. TdF)

cagal nm (v. Ubaud Dicort e Alibert) / cagalha (v. cagalha) : estront ; avorton (L. 37), « bout d’homme » (v. TdF jos ‘cagau’) ; « tas, horion, coup » TdF suppl.

cagalada nf, cf Ubaud Dicort : « cacade, entreprise manquée, pas de clerc » TdF

cagalaguis n, cf Ubaud Dicort : « personne qui se plaint toujours » TdF ‘cago-làgui’

cagalha nf, cf Ubaud Dicort : « estron » (Alibert)

cagalheta nf / cagalhon (v. cagalhon) : crotarèla.

cagalhon nm, cf Ubaud Dicort : « petit étron ; crottin ; bout d’homme, v. taboisson » (v. TdF ‘cagaioun’)

caga lièch [cagalièch ~ caga-al-lièch, (v. Ubaud Dicort e TdF jos ‘cago-au-lié’)] nm : pissorlin ; cicorèia (Taraxacum dens leonis)

cagamalhas n, cf Ubaud Dicort : « pince-maille, chiche » TdF ‘cago-maio’. « cagamalhas »: v. cachamalhas.

caga-manja nf (v. Ubaud Dicort e TdF) (v. p. 20, 1° a) : fons de cròta ; preson.

cagameleta n, cf Ubaud Dicort : « poltron, trembleur » TdF ‘cago-meleto’

cagamessòrga n, cf Ubaud Dicort : « menteur fieffé » TdF ‘cago-messorgo’

çagana nf, cf Ubaud Dicort : « t. de mépris en parlant d’une femme » TdF ‘sagano’

çaganàs nm, cf Ubaud Dicort : « grand tracas, grand vacarme ; personne qui ne doute de rien » TdF ‘saganas’

çaganejar v, cf Ubaud Dicort : « v intr, faire du bruit, du tapage » TdF ‘saganeja’. (v. çaganhejar)

caganèu nm, cf Ubaud Dicort : « adj e n, qui fait neiger, nivôse dans le dicton suivant... » (v. TdF ‘cago-nèu’).

çaganh nm / çaganha nf : bruch / revòuge / tarrabastal / sarrabastal.

çaganh-e-magan loc adv e nm, cf Ubaud Dicort : « pêle-mêle ; le diable et son train, désordre, confusion » TdF ‘sagan-e-magan’

caganha : enveja d'anar del ventre ; foira ; englag.

çaganha nf : v. çaganh.

çaganhada nf, cf Ubaud Dicort : « tiraillement, rude secousse » TdF ‘sagagnado’

çaganhaire, -aira (adj. e subs.) [n] : maladrechàs, -assa, « tracassier, ière » TdF ‘sagagnaire’.

çaganhar / cigonhar (v. tr. e intr.) (v. Ubaud Dicort e Alibert jos cigonha) : far de bruch ; bolegar / brandir / saquejar ; destrantalhar ; embestiar (l.p.) / molestar (R. IV, 247) ; s'atardivar / musardejar ; sabracar un trabalh. v. cigonhar.

çaganhat, -ada : brandit, -ida ; saquejat, -ada ; sabracat, -ada ; destrantalhat, -ada.

çaganhejar [ ~ çaganejar, cf Ubaud Dicort] (v. tr. e intr.) : quitar pas de çaganhar. (v. TdF jos ‘sagagna’)

çaganhon nm, -a : persona maladrecha.

caganís : cachaniu (l.p.) / cagatrauc / capcoat (lo darrièr nascut d'una nisada, d'una familha)

çaganós, -osa adj, cf Ubaud Dicort : « bruyant, ante, tracassier, ière » TdF ‘saganous’

cagapecetas n, cf Ubaud Dicort : « chiche, cuistre, homme à idées étroites » TdF ‘cago-peceto’

cagaprim (adj. e subs.) nm : cagadur / sarrat, -ada / avar, -a.

cagaprudéncia n, cf Ubaud Dicort : « personne qui affecte des airs de sagesse, prude » TdF ‘cago-prudènci’

cagar (v. intr. e tr.) : anar del ventre / evacuar lo ventre.

cagarabes n, cf Ubaud Dicort : « ladre, chiche » TdF jos ‘cago-rassé’

cagarau nm, cf Ubaud Dicort : « grosse noix médiocrement pleine ; escargot, v. cacalaus » TdF ‘jos ‘cacarau

cagaraula nf : v. cagaròl.

cagaraula de mar : mena de crustacèu.

cagaraulada nf / cagaraulat nm : platat d'escagaròls cosinats.

cagaraulet nm, cf Ubaud Dicort : « petit escargot ; pot tout petit » TdF ‘cacaraulet’

cagarauleta : mena d'escagaròl pichonèl.

cagaraulièr 1, -ièira n : persona qu'amassa d'escagaròls ;

cagaraulièr 2 nm : airal que i se tròba d'escagaròls. (v. TdF jos ‘cacaraulié 2’)

cagaraulièr 3, -ièira adj, cf Ubaud Dicort : « d’esargot » (Sèrras-Ess.)

cagaraulon : escagarolet que sa cauquilha es encara mòla ; escagaròl pichonèl ; potarronelon (pòt pichon / topinon)

cagaraulum nm sing : los escagaròls en general.

cagarèl nm, -a (l.p.) : persona que va sovent del ventre ; avorton (s.f.), « t. injurieux, pygmée, nabot » ; terren marlós e gresc ; mendòla /picarèl (l.p.) (mena de peisses) : (Sparus vulgaris) ; (Sparus maris) (v. TdF jos ‘cagarèu’)

cagarèla nf (v. TdF ‘cagarello’) (l.p.) : flux del ventre ; crotarèla de feda, de cabra, de conilh... ; cagadura de mosca, d'autres insèctes ; paur ; mercurial (plt.) : (Mercurialis)

Aver la cagarèla (l.p.) : aver la foira ; aver paur.

cagarelet nm, cf Ubaud Dicort : « flux de ventre, dévoiement » TdF

cagareleta nf, cf Ubaud Dicort : « mercuriale, plante laxative » TdF

cagariá : foira.

cagarilh nm : avorton ; frucha enculhida ; castanha bufèca.

cagarilha nf (abs. Dicort e TdF) : rafatalh / rafatilh ; « crotte de lapin » (Carrasco).

cagarina (plt.) : catuça / catapuça (Euphorbia lathyris)

cagaròcha nf, cf Ubaud Dicort : « bamboche, nabot, petite personne, v. taboisson » (v. TdF)

cagaròl [ ~ caragòl, cf Ubaud Dicort] / cagarau nm / cagaraula nf : escagaròl gròs.

cagarós, -osa : foirós, -osa (persona qu'a la foira)

cagarosta / cagarossa nf : foira.

cagaròt 1 nm, cf Ubaud Dicort : « crotte de chèvre ou de brebis, v. cagarèla » (v. TdF)

cagaròt 2 nm : « escargot » (Carrasco, Sèrras-Ess.)

cagaròta 1 nf : crotarèla ; biais de véser se i a de conilhs o de lèbres, « repaire [crottes] des lièvres et des lapins »  (v. Alibert) ; cagadura de manhan ; « concombre sauvage, plante » TdF.

cagaròta 2 nf : « escargot marbré (plus petit que le cagarau et blanc avec des bandes brunes) » (Carrasco)

cagarotada nf, cf Ubaud Dicort (v. cagaròt 1, cagaròta 1) : (v. crotada 2)

cagarotar : « v tr, chercher des escargots » (Carrasco)

cagàs : brave montet de cagaduras.

cagasang (adj. e subs. m. e f.) : persona qu'a lo dessentèri.

cagasec (adj. e subs.) : constipat, -ada ; persona sarrada, avara.

cagassa nf, cf Ubaud Dicort : « A B C, croix de par Dieu » TdF.  (v. abecedari)

cagassièira nf, cf Ubaud Dicort : v. cagadoira. (v. TdF jos ‘cagadouiro’)

 

 

cagassonet nm, cf Ubaud Dicort : « marmouset, petit enfant, moutard » TdF

çagat-e-magat adv e nm, cf Ubaud Dicort : v. çaganh-e-magan. (v. TdF jos ‘sagan-e-magan’)

cagatièira nf, cf Ubaud Dicort : « cabinets extérieurs (réduit en planches servant de lieu d’aisance) » (Carrasco)

cagatrauc : caganís / darrièr nascut. v. caganís.

cagatròç nm, cf Ubaud Dicort : « trognon, trognon de chou ; trognon d’un arbre étété ; membre génital, en style grivois » TdF ‘cago-tros’, « godemiché, olisbos » (Brun Glossari Oc-Fr)

cagavèrmes n, cf Ubaud Dicort : « chiche, ladre » TdF ‘cago-verme’

caget nm, cf Ubaud Dicort : « brome stérile, plante » TdF

cagola 1 nf : capucha, « coule, capuchon de pénitent ou de moine » TdF ‘cagoulo’ (v. cola 1 e cogola 2) ; t. tecn. de mar.

cagola 2 nf (Alibert) : crotarèla de feda.

cagolard nm, cf Ubaud Dicort : « cagoulard » (v. cagola 1)

cagolha (TdF ‘cagoulho’ ; abs. Dicort) : escagaròl / cacalaus.

cagòt, -a adj e n, cf Ubaud Dicort : « cagot, ote, d’une dévotion exagérée, v. bigòt ; nom d’une peuplade qui habite les montagnes du Béarn et des Pyrénées, et qui autrefois fut accusée d’hérésie et de lèpre héréditaire » (v. TdF)

cagotariá nf, cf Ubaud Dicort : « cagoterie ; maison de cagots, léproserie » (v. TdF)

cagotàs, -assa adj e n, cf Ubaud Dicort : « grand cagot, vilain cagot » TdF

caguet nm, cf Ubaud Dicort : (v. caga)

cagueta n, cf Ubaud Dicort : « pagnote, poltron » TdF suppl

cagui nm, cf Ubaud Dicort : « cul-bas, nom d’un ancien jeu de cartes » TdF

cai : paret de retencion lo long de l'aiga, o dels ralhs d'una gara o endacòm mai, utilizada tanben per cargar o descargar.

çai (adv. de lòc) : lai / alà ; aicí. v. ça.

Çai sèm tornarmai : sèm tornarmai aicí.

Per çai, per lai, par ci, par là. (v. TdF jos ‘çai’)

çai e lai loc adv, cf Ubaud Dicort : v. ça e la.

çai en rèire loc adv, cf Ubaud Dicort : « ci-devant, jadis » TdF jos ‘çai’

çai entràs loc adv, cf Ubaud Dicort : « ci-derrière, par le passé, naguères » TdF jos ‘tras 2’

çai jonch, -a adj, cf Ubaud Dicort : v. çaijunt.

çai jos loc adv, cf Ubaud Dicort : v. çaijós.

çai sota loc adv, cf Ubaud Dicort : « ci-dessous » (Fettuciari).

çai subre loc adv, cf Ubaud Dicort : « ci-dessus » (Lagarde). (v. çai sus)

çai sus loc adv, cf Ubaud Dicort : « ici en haut, ci-dessus » TdF jos ‘çai’

caia nf : truèja / maura / pòrca. (# calha)

caiac nm (de l'esquimal kayak) : embarcacion estrecha e leugièira.

caiaquista n (dels dos genres) , cf Ubaud Dicort : « kayakiste » (Sèrras-Ess.)

caïc nm, cf Ubaud Dicort : « caïque, petit bâtiment de mer destiné autrefois au service d’une galère » (v. TdF ‘caïque’)

çaicontra (abs. Dicort) (adv.) : en regard, sus la pagina que veses. (v. aicí contra)

caïd nm (de l'arab qa´ id)) : cap de tribú, jutge, governador, capmèstre militar (en Africa del nòrd)

Caièna : vila de Guiana (America del sud)

caifà nm (l.p.) (abs. Dicort) : mena de mercadièr ambulant que vend un pauc de tot.

Caïfas : grand prèire del temps de Jèsus.

çaijós [veire çai jos, cf Ubaud Dicort] (adv.) : aicí dejós.

Vèni çaijós.

çaijunt [veire çai jonch, cf Ubaud Dicort], -a / çaijonch [çai jonch], -a : amb la letra ; amb lo còlis...

cailar / cailús nm  (los 2, abs. Dicort) : nom de mantun airal rocalhut en Occitània. (v. çai jos)

Cailar : vilatge d'Erau (Occitània)

Cailús : vilatge de Tarn e Garona (Occitània)

caiman : mena de crocodil d'America centrala e meridionala.

caimand, -a n : mendicaire, -a, « vagabond ; gourgandine ; solliciteur, flagorneur, euse, patelin » (v. TdF)

caimar (v. intr.) : mendicar ; languir de misèria ; se lanhar. (v. casimar)

Caïn [Caín] : enfant d'Adam e Èva que tuèt son cabdèt Abèl.

caïn, -a [caín 1, caïna] adj, cf Ubaud Dicort : traite, -a ; emmalit, -ida ; perfid, -a ; ernhós, -osa ; carcanhaire, -a ; secutaire, -a ; cèrcabregas (m. e f.) ; sornarut, -uda.

Persona caïna.

Aiga caïna.

caín 2 nm, cf Ubaud Dicort : « caïn, personnage qui figurait autrefois dans les jeux de la Fête-Dieu, à Aix » TdF

caín ! caín ! interj, cf Ubaud Dicort : « cri du chien (qui se plaint) » (Carrasco)

caïnada nf (Alibert) / caïnaria (v. caïnaria)  : traitesa / enganada / traïson.

caïnar 1 (v. tr. e intr.) : carcanhar ; secutar ; embestiar.

caïnar 2 / caïnejar (v. intr.) : sinholar ; se lanhar ; quitar pas de sinholar ; quitar pas de se lanhar.

Los canhons caïnavan, qu' avián besonh de tetar.

caïnariá nf, cf Ubaud Dicort : « méchanceté, fourberie, mutinerie » TdF

caïnàs 1 nm, cf Ubaud Dicort : « grand duc, oiseau nocturne » TdF suppl

caïnàs 2, -assa (abs. Dicort) (pejoratiu de caïn, -a) : bravament traite, -a ; bravament perfid, -a ; bravament ernhós, -osa ; bravament carcanhaire, -a ; bravament emmalit, -ida...

caïnejar : v. caïnar 2.

caïnita : clorur potassic e sulfat magnesic idratats.

çaïns adv : aicí dedins.

Vèni çaïns.

caiòl , -a adj, cf Ubaud Dicort : « qui n’est pas tout à fait rond » TdF ‘caiòu 2’ (# calhòl)

caion nm, cf Ubaud Dicort : « cochon, v. pòrc ; clef d’un pressoir » (v. TdF ‘caioun 3’). (v. calhon 3)

caira : rocàs ; ròca maire.

cairada nf : v. cairida.

cairadament adv, cf Ubaud Dicort : v carradament.

cairadés (plt.) : céser / céser becut. (Cicer arietinum)

cairadet nm, cf Ubaud Dicort : « pois carré, gesse » TdF ‘queiradet’

cairadeta nf, cf Ubaud Dicort : « petit bloc de pierre équarri » TdF ‘queiradeto’

cairadura ~ carradura nf, cf Ubaud Dicort : v. carradura.

cairal nm, cf Ubaud Dicort : « place carrée ; bloc carré, rocher quadrangulaire » TdF ‘queirau’

cairar [ ~ carrar] (v. tr.) : talhar a angles dreches ; metre a l'escaire.

cairat 1 [ ~ carrat] (subs. m.) : esquila de vacas carrada ; « carré » (v. Ubaud Dicc. scient. p. 61).

cairat 2 [ ~ carrat], -ada adj : talhat, -ada a angles dreches.

cairatge [ ~ carratge] nm : accion o resulta de talhar a angles dreches.

caire 1 nm : angle ; cantonada ; costat / latz ; recanton ; cantèl (de fust , de pèira...) ; carrèu (una de las colors del jòc de cartas) ; carradament de pòrta ; calfapança ;

Dins totes los caires.

De tot caire : de tot latz.

De caire : de galís.

Laissar de caire : laissar de costat.

caire 2 (clapàs) nm, cf Ubaud Dicort : pèira de cantonada ; pèira de talha. (v. cairon 2)

caire 3 / càser [veire caire, cf Ubaud Dicort] (v. intr.) : tombar.

La tartana se laissèt caire sul ratàs.

caireforc nm / carreforc (R. V., 12) (abs. Dicort) (los 2, L. 59) : airal que i se crosan dos camins o mai ; (s.f.) amassada per discutir d'unas causas.

Fòrça caireforcs son estats mudats en giradoiras.

Un caireforc se ditz tanben un quatrecantons.