bita (vulg.) : membre viril / vièt / vièch ; fòrta pèça de metal o de fust par amarrar los naviris. (v. bitas)

bitarro [bitarron nm, cf Ubaud Dicort] : mena de peis de mar.

bitas (f. plural) : filat de pesca. (v. TdF ‘bito’)

bitaur ? nm, cf Ubaud Dicort : « butor ». (v. butòr e bernadàs)

bitaur blanc nm, cf Ubaud Dicort : « aigrette, ardea garzetta (in)  oiseau, v. agreta 2 » (v. TdF ‘bitor blanc’)

bitèrna : localitat imaginària.

Diable de Bitèrna : diablàs ; diablàs d'infèrn. (v. TdF ‘biterno’)

Faire la bitèrna, faire le diable à quatre. (v. TdF suppl)

biterrés, -esa (abs. Dicort) : persona de Besièrs, vila d'Erau (Occitània) (v. besierenc)

biti ! interj, cf Ubaud Dicort : « t. de charretier, dia » TdF jos ‘bici’

biton : mena de bita pichona (mar.)

bitonal, -a adj, cf Ubaud Dicort : « bitonal, -e » (v. Rapin)

bitòr nm (TdF), veire bitaur ? cf Ubaud Dicort. « bitor » : v. butòr (non preconizat Dicort).

« bitsacar » : v. bassacar.

« bitsegar » : v. bessegar.

« bitum » : v. betum (v. Ubaud Dicort).

bituminós, -osa adj : (quimia) « bitumineux, euse » (v. Ubaud Dicc. scient. p. 327)

biulada : airal plantat de pibols o de tremols ; tremoleda.

biule : mena de pibol (Populus alba) ; tremol ( mena d'arbre) (Populus tremula)

biunivòc, -a adj : (matematica) « biunivoque » (Ubaud Dicc. scient. p. 59)

bivac : campament provisòri dins la natura. (t. tecn.)

bivacar (v. intr.) : campar. (t. tecn. militar)

bivaléncia : qualitat de çò bivalent.

bivalent, -a adj e nm : de valéncia 2. (t. tecn. de quimia)

bivalve, -va adj e nm : dotat, -ada de doas valvas.

bivaquejar (abs. Dicort) (v. intr.) : frequentatiu de bivacar.

« bivarlet » : v. bibarlet.

Bizanci : nom ancian de Constantinòple, venguda puèi Istambol.

bizantin, -a : relatiu, -iva a Bizanci.

bizantinisme : estudi de l'istòria e de la civilizacion bizantina ; tendéncia a discutir de questions subtilas.

bizantinista n (dels dos genres) , cf Ubaud Dicort : « bysantiniste » (Per Noste)

blac (L. 47) (arc.) (abs. Dicort) : punta.

Ferir en trencat e en blac : tustar d'estòc e de talha.

blaca nf (del gallés BLACA) / blacas (abs. Dicort ; v. blacàs) / blacassina (v. blacassina) : « ramée de chêne blanc, gaule de chêne » ; mena de garric (Quercus pubescens), « jeune chêne blanc » ; mata de blacasses joves, « taillis de chênes ou de châtaigniers ; terrain aride qui porte ou a porté des chênes blancs, friche, lande » (v. TdF ‘blaco’ jos ‘blacho).

blaçadura [bleçadura (L. 48)] nf : nafrada ; afolament.

blaçaire, -a (abs. Dicort) / bleçaire, -aira adj e n : que nafra.

blacairàs nm (Alibert) [veire blancairàs (v. Ubaud Dicort e TdF jos ‘blanqueiras)] nm : terren que volonta la blaca.

blacar (v. intr.) : feblir / flacar / flaquir / flaquejar ; racar (plegar de resistir o de téner còp)

blaçar (v. blac) (abs. Dicort) / bleçar (L. 48) (v. tr.) : nafrar / afolar ; « offenser ; faire tort » TdF ‘blessa’.

blaçar (abs. Dicort) / bleçar (se) : se nafrar ; s'afolar (pèrdre un mainatge abans la naissença) ; se desvalorar.

blacareda nf / blacasson (v. blacasson) : airal plantat de blacasses.

blacàs (m.) : mata de blacasses joves « chêne blanc ; sot, niais » (v. TdF).

blacassada nf / blacassina (v. blacassina) : mata de blacasses joves.

blacasset nm, cf Ubaud Dicort : v. blacasson.

blacassina nf, cf Ubaud Dicort : « jeunes pousses de chêne blanc, taillis de chênes blancs » TdF

blacasson nm, cf Ubaud Dicort : « petit chêne blanc, baliveau de chêne » TdF jos ‘blacasset’

blaçat, -ada (abs. Dicort) / bleçat, -ada adj : nafrat, -ada.

blachin nm : aisina de coire per posar e carrejar d'aiga « seau de cuivre étamé ou de fer blanc » TdF.

blachinalha nf, cf Ubaud Dicort : « les seaux de métal » (Rapin)

blachinat : contengut d'un blachin.

« blad » : v. blat.

blada 1 nf : (cereal), cf Ubaud Dicort, « blé ? » (L. 47)

blada 2 [veire oblada, cf Ubaud Dicort] nf : mena de peis (Sparus melanurus)

bladada : culhida de blat ; redevença en blat.

bladairàs nm, cf Ubaud Dicort : « grand champ de blé ; droit prélevé sur le blé » TdF ‘bladeiras’

bladal, -a adj / bladièr, -ièira (v. bladièr 1) : que concernís lo blat.

bladariá : terren semenat en blat ; depaus de blat ; mercat pel blat.

bladàs nm, cf Ubaud Dicort : « grand blé, blé touffu ; mauvais blé » TdF

bladatge : provision de blat.

bladejar (v. intr.) : far de blat (v. TdF) ; meissonar / segar.

bladet nm, cf Ubaud Dicort : « petit blé, v. bladon ; blé qui a le grain petit, v. bladeta » (v. TdF)

bladeta nf : « froment d’été, triticum aestivum (Lin.), v. blat d’estiu ; blé fin, en Gascogne » ; blat marcenc (blat semenat en març) (v. TdF)

bladièira : airal que i se mesura lo blat.

bladièr 1, -ièira (adj.) : « relatif au blé » ; bladós, -osa / que volonta lo blat / que lo blat i buta plan (v. TdF ‘bladié 1’) ;

Molin bladièr, moulin à moudre du blé. (v. TdF)

Una tèrra bladièira.

bladièr 2 (subs.) : mercant, -da de blat.

Son bladièrs de paire en filh.

bladon nm : blat jove, « petit blé » TdF.

bladós, -osa : qualitós,-osa o abondós,-osa en blat.

blaga 1 nf, cf Ubaud Dicort : « blague, hâblerie, jactance ; bourde, menterie » TdF ‘blago 1’

blaga 2 nf : pòcha de cuèr o d'autra matèria per i metre de tabat.

blagairàs, -assa n, cf Ubaud Dicort : (v. blagaire)

blagaire, -aira n, cf Ubaud Dicort : « blagueur, hâbleur, v. barjaire, vantaire » (v. TdF)

blagar v, cf Ubaud Dicort : « v intr e tr, blaguer, bavarder, v. barjar, charrar » (v. TdF). « blagar » (fr.) : v. badinar - barjacar.

blagariá nf, cf Ubaud Dicort : « bavarderie, hâblerie » TdF

blagassar v, cf Ubaud Dicort : « v intr, bavarder, parler à tort et à travers, jacasser » TdF

blagassejar v, cf Ubaud Dicort : v. blagassar. (v. TdF jos ‘blagassa’)

 

 

 

blagatge nm, cf Ubaud Dicort : « action de blaguer, de bavarder » TdF ‘blagage’

blaguir (se) : pèrdre de sa frescor / se marcir / se passir.

Blaia : nom de vila de Gironda (Occitània)

blaimable, -bla adj : acte o accion qu'es de desaprovar.

blaimaire, -aira adj e n : persona que desapròva.

blaimar 1 (v. tr.) : desaprovar, censurar q.q. per aver fach quicòm de mal ; criticar ; calomniar (difamar q.q.d'innocent)

Foguèt blaimat per un de sos companhs.

blaimar 2 (v. intr.) : pallir ; se trobar mal ; s'estavanir / emblaimar. (v. blaimir)

A la Veronica li arriba de blaimar quand espèra.

blaimason nf : accion de desaprovar.

blaimat, -ada : t. a. del vèrb blaimar transitiu, « blâmé, ée » TdF jos ‘bleima 1’.

blaime 1 nm : desaprobacion. (v. la nòta d'aprovar).

blaime 2, -ma adj, cf Ubaud Dicort : « blême » (Rapin), « pâle » TdF ‘blèime’

blaimir v, cf Ubaud Dicort : « v intr et pron, blémir, devenir blême » TdF ‘bleimi’. (v. blaimar 2)

blaimós, -osa (adj.) : desaprobatiu, -iva ; « calomnieux, euse, v. calomniós » (v. TdF ‘bleimous’).

blaïna nf (Alibert ; abs. Dicort) : bruma fòrt freja. (v. blasin)

blaïnar (Alibert) [e derivats,veire blasinar, cf Ubaud Dicort] / blaïnejar (Alibert) [veire blasinejar] (v. intr.) : brumar ; cremar / cremalhar (en parlant del solelh après una brava albieirada)

« blaïr » v : v. blasir.

blaisan (plt.) : èrba de Nòstra Dòna / candèla de Sant Joan / bolhon blanc / brisan (Verbascum thapsus) ; autra plantas : (Euphorbia esula) ; (E. falcata) ;  (E. helioscopia) ; (E. sylvatica)

blaisar (v. intr.) : agir inchalhentament.

« blaisir » : v. blasir.

blanc, -a adj e n : color de nèu ; clar de color ; cande, -a ; inutil, -a ; bufèc, -a.

De tant qu'aviá nevat lo país èra pas qu'un blanc.

Blanc coma lofa de can (plt.) : pallufèc, -a.

Linge blanc coma tafa de nèu.

Vin blanc.

Vent blanc : vent sens pluèja.

Tirar a blanc.

Tirar al blanc, tirer à la cible. (v. TdF jos ‘blanc 2’)

blanc (far -) : « mettre dans le blanc » (v. TdF jos ‘blanc 2’) ; téner pas sa promessa ; capitar pas [v. blanca (far -)] ; se blocar (en parlant d'una arma de fuòc) 

blanc d'Espanha : mena de carbonat.

blanca : aigardent (f.) ; tressièis ; nòta de musica que val doas negras ; figa blanca ; castanha seca ; mena de campairòl : (Russula xerampelina)

blanca (far -) loc v, cf Ubaud Dicort : « faire faux bond, rater » TdF jos ‘blanco’

Blanca : prenom.

blancada nf, cf Ubaud Dicort : « étendue blanche, espace blanc, couche blanche ; gelée blanche ; procession où les jeunes filles s’habillent de blanc » TdF

blancairàs (m.) : « terrain marneux, en Languedoc, v. marlièira ; lit de rochers calcaires ou marneux qui se fondent à l’air, v. blancàs 2 ; terrain schisteux et argileux, d’un blanc jaunâtre pâle »,  tèrra fòrta e limonosa ; « grande étendue blanche, v. blancada ». (v. TdF ‘blanqueiras’)

blancament adv, cf Ubaud Dicort : « blanchement » TdF

blancan 1, -a adj : que tira sul blanc (en parlant de la frucha)

blancan 2 nm, cf Ubaud Dicort : « espèce de champignon » TdF suppl

blancariá : local que i se blanquís (tanariá ; lavariá).

blancàs 1, -assa / blancastre, -tra adj : d'un blanc passit.

blancàs 2 nm, cf Ubaud Dicort : « marne calcaire dure, à cassure terreuse, v. blancairàs » (v. TdF ‘bancas 2’)

blancassa nf, cf Ubaud Dicort : « schiste marneux, dur » TdF

blancau, -ala adj: « qui porte des fruits blancs » TdF ; guina blanca ; mena d'oliva blancastra.

Grafionièr blancau, guignier à fruits couleur de cire. (v. TdF)

Olivièr blancau, olivier à fruits blanchâtres, ovoïdes, tronqués, très petits. (v. TdF)

blancbèc (subs. m.) : fotriquet.

blanchon nm, cf Ubaud Dicort : « lièvre blanc (en hiver), commun sur les montagnes de la haute Povence ; cresson sauvage, iberis pinnata, plante à fleurs blanches » (v. TdF)

blancmanjar nm (v. Ubaud Dicort) : « blanc-manger » TdF ‘blanc-manja’

blancmantèl nm, cf Ubaud Dicort : « blanc-manteau, religieux servite, dont l’ordre fut institué à Marseille » TdF ‘blanc-mantèu’

blancolet, -a adj, cf Ubaud Dicort : « d’un blanc tendre, légèrement blanc, anche, v. blanquinèl » (v. TdF)

blancolin, -a (abs. Dicort e TdF) : doblet de blancorin. (v. blancolet)

blancor nf : qualitat de çò blanc.

blancós, -osa adj / blancoret, -a / blancorin, -a (los 2, abs. Dicort e TdF) : que tira sul blanc. (v. blancolet)

A la Lidia, sa cara es totjorn estada blancorina [blancosa].

blancsignat nm, cf Ubaud Dicort : « blanc-seing » TdF ‘blanc-signat’

blancum : malautiá del rasim o de las plantas.

blanda : salamandra (Salamandra maculosa), sofle / alabrena (formas popularas)

Blanda d'aiga.

Blanda de tèrra.

blandejaire, -aira (abs. Dicort) : lausenjaire, -a. (v. çai jos)

blandejar (mot cat.,  v. Alibert jos ‘blandir’ ; abs. Dicort) (v. tr.) : lausenjar excessivament. (v. blandir)

blandiment : accion de blandir q.q., de lo flatar.

blandir (v. tr.) : flatar q.q. (mai que mai per l'enganar o lo s'aprivadar) ; calinejar q.q.

Per blandir, rai ! que per aquò crentava pas degun.

blandit, -ida : t. a. çaisús.

blanquejada nf, cf Ubaud Dicort : « teinte blanche, couche blanche, lueur blanche » TdF

blanquejaire, -aira (~ -airitz) adj e n, cf Ubaud Dicort : « celui, celle qui paraît, qui devient ou qui rend blanc, blanchissant, ante » TdF

blanquejar 1 (v. intr.) : tirar sul blanc, « paraître blanc, être éclatant de blancheur » TdF.

Uèi matin lo campèstre blanqueja d'albièira.

blanquejar 2 v : « v tr, rendre blanc, vêtir de linge blanc, parer » TdF

blanquejatge nm, cf Ubaud Dicort : « action de paraître blanc, de devenir blanc » TdF

blanquesa : blancor.

blanquesir v, cf Ubaud Dicort : « v tr, blanchir » (Brun Glossari Oc-Fr). (v. blanquir)