|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
bita (vulg.) : membre viril /
vièt / vièch ; fòrta pèça de metal o de
fust par amarrar los naviris. (v. bitas) bitarro [bitarron nm, cf Ubaud Dicort] : mena de peis de mar. bitas (f. plural) : filat de pesca. (v. TdF ‘bito’) bitaur ? nm, cf Ubaud Dicort : « butor ». (v. butòr e bernadàs) bitaur blanc nm, cf Ubaud Dicort :
« aigrette, ardea garzetta (in) oiseau, v. agreta 2 » (v. TdF ‘bitor blanc’) bitèrna : localitat imaginària. Diable de Bitèrna : diablàs ; diablàs
d'infèrn. (v. TdF ‘biterno’) Faire la
bitèrna, faire le diable à
quatre. (v. TdF suppl) biterrés, -esa
(abs. Dicort) :
persona de Besièrs, vila d'Erau (Occitània) (v. besierenc) biti ! interj, cf Ubaud Dicort :
« t. de charretier, dia » TdF jos ‘bici’ biton : mena de bita pichona (mar.) bitonal, -a adj, cf Ubaud Dicort : « bitonal, -e » (v.
Rapin) bitòr
nm (TdF), veire
bitaur ? cf Ubaud Dicort. « bitor » : v. butòr (non preconizat Dicort). « bitsacar » : v. bassacar. « bitsegar » : v. bessegar. « bitum » : v. betum (v. Ubaud Dicort). bituminós, -osa adj : (quimia) « bitumineux,
euse » (v. Ubaud Dicc. scient. p. 327) biulada : airal plantat de pibols o de tremols ; tremoleda. biule : mena de pibol (Populus alba) ; tremol ( mena d'arbre) (Populus tremula) biunivòc, -a adj :
(matematica) « biunivoque » (Ubaud Dicc. scient. p. 59) bivac : campament provisòri dins la natura. (t. tecn.) bivacar (v. intr.) : campar. (t. tecn. militar) bivaléncia : qualitat de çò bivalent. bivalent, -a adj e nm : de valéncia 2. (t. tecn. de quimia) bivalve, -va adj e nm : dotat, -ada de doas valvas. bivaquejar (abs. Dicort) (v. intr.) : frequentatiu de bivacar. « bivarlet » : v. bibarlet. Bizanci : nom ancian de Constantinòple, venguda puèi Istambol. bizantin, -a : relatiu, -iva a Bizanci. bizantinisme : estudi de l'istòria e de la civilizacion bizantina ; tendéncia a discutir de questions subtilas. bizantinista n (dels dos genres) , cf Ubaud Dicort :
« bysantiniste » (Per Noste) blac (L. 47) (arc.) (abs. Dicort) : punta. Ferir en trencat e en blac : tustar d'estòc e de talha. blaca nf (del gallés BLACA) / blacas (abs. Dicort ;
v. blacàs)
/ blacassina (v. blacassina) : « ramée de chêne blanc, gaule de
chêne » ; mena de garric (Quercus pubescens), « jeune
chêne blanc » ; mata
de blacasses joves, « taillis de
chênes ou de châtaigniers ; terrain aride qui porte ou a
porté des chênes blancs, friche, lande » (v. TdF ‘blaco’ jos ‘blacho). blaçadura [bleçadura (L. 48)] nf : nafrada ; afolament. blaçaire, -a (abs. Dicort) / bleçaire, -aira adj e n : que nafra. blacairàs nm (Alibert) [veire
blancairàs (v. Ubaud Dicort e TdF jos
‘blanqueiras)] nm : terren que volonta
la blaca. blacar (v. intr.) : feblir / flacar / flaquir / flaquejar ; racar (plegar de resistir o de téner còp) blaçar (v. blac) (abs. Dicort) / bleçar (L. 48) (v. tr.) : nafrar / afolar ; « offenser ; faire tort » TdF ‘blessa’. blaçar (abs. Dicort) / bleçar (se) : se nafrar ; s'afolar (pèrdre un mainatge abans la naissença) ; se desvalorar. blacareda nf / blacasson (v. blacasson) : airal plantat de blacasses. blacàs (m.) : mata de blacasses joves « chêne blanc ; sot, niais » (v. TdF). blacassada nf / blacassina (v. blacassina) : mata de blacasses joves. blacasset nm, cf Ubaud Dicort :
v. blacasson. blacassina nf, cf Ubaud Dicort : « jeunes pousses de chêne blanc, taillis de
chênes blancs » TdF
blacasson nm, cf Ubaud Dicort : « petit chêne blanc, baliveau de
chêne » TdF jos ‘blacasset’ blaçat, -ada (abs. Dicort) / bleçat, -ada adj : nafrat, -ada. blachin nm : aisina de coire per posar e carrejar d'aiga « seau de cuivre étamé ou de fer blanc » TdF. blachinalha nf, cf Ubaud Dicort :
« les seaux de métal » (Rapin) blachinat : contengut d'un blachin. « blad » : v. blat. blada 1 nf : (cereal), cf Ubaud Dicort, « blé ? » (L. 47) blada 2 [veire oblada, cf Ubaud Dicort] nf : mena de peis (Sparus melanurus) bladada : culhida de blat ; redevença en blat. bladairàs nm, cf Ubaud Dicort : « grand champ de
blé ; droit prélevé sur le blé » TdF ‘bladeiras’ bladal, -a adj / bladièr, -ièira (v. bladièr 1) : que concernís lo blat. bladariá : terren semenat en blat ; depaus de blat ; mercat
pel blat. bladàs nm, cf Ubaud Dicort :
« grand blé, blé touffu ; mauvais
blé » TdF bladatge : provision de blat. bladejar (v. intr.) : far de blat (v. TdF) ; meissonar / segar. bladet nm, cf Ubaud Dicort :
« petit blé, v. bladon ; blé qui a le
grain petit, v. bladeta »
(v. TdF) bladeta nf : « froment d’été, triticum aestivum (Lin.), v. blat d’estiu ; blé fin, en Gascogne » ; blat marcenc (blat semenat en març) (v. TdF) bladièira : airal que i se mesura lo blat. bladièr 1, -ièira
(adj.) : « relatif au
blé » ; bladós, -osa / que volonta lo
blat / que lo blat i buta plan (v. TdF ‘bladié 1’) ; Molin bladièr, moulin à moudre du blé. (v. TdF) Una tèrra bladièira. bladièr 2 (subs.) : mercant,
-da de blat. Son bladièrs de paire en filh. bladon nm : blat jove, « petit blé » TdF. bladós, -osa : qualitós,-osa o abondós,-osa en blat. blaga 1 nf, cf Ubaud Dicort :
« blague, hâblerie, jactance ; bourde,
menterie » TdF ‘blago
1’ blaga 2 nf : pòcha de cuèr o d'autra matèria per i metre de tabat. blagairàs, -assa n, cf Ubaud Dicort :
(v.
blagaire) blagaire, -aira n, cf Ubaud Dicort :
« blagueur, hâbleur, v. barjaire, vantaire » (v. TdF) blagar v, cf Ubaud Dicort :
« v intr e tr, blaguer, bavarder, v. barjar,
charrar » (v. TdF). « blagar » (fr.)
: v. badinar - barjacar. blagariá nf, cf Ubaud Dicort :
« bavarderie, hâblerie » TdF blagassar v, cf Ubaud Dicort :
« v intr, bavarder, parler à tort et à
travers, jacasser » TdF blagassejar
v, cf Ubaud Dicort :
v. blagassar. (v. TdF jos ‘blagassa’) |
|
blagatge nm, cf Ubaud Dicort :
« action de blaguer, de bavarder » TdF ‘blagage’ blaguir (se) : pèrdre de sa frescor / se marcir / se passir. Blaia : nom de vila de Gironda (Occitània) blaimable, -bla adj : acte o accion qu'es de desaprovar. blaimaire, -aira adj e n : persona que desapròva. blaimar 1 (v. tr.) : desaprovar, censurar q.q. per aver fach quicòm de mal ; criticar ; calomniar (difamar q.q.d'innocent) Foguèt blaimat per un de sos companhs. blaimar 2 (v. intr.) : pallir ; se
trobar mal ; s'estavanir / emblaimar. (v. blaimir) A la Veronica li arriba de blaimar quand espèra. blaimason nf : accion de desaprovar. blaimat, -ada : t. a. del vèrb blaimar transitiu, « blâmé, ée » TdF jos ‘bleima 1’. blaime 1 nm : desaprobacion. (v. la nòta d'aprovar). blaime 2, -ma adj, cf Ubaud Dicort :
« blême » (Rapin),
« pâle » TdF ‘blèime’ blaimir v, cf Ubaud Dicort : « v
intr et pron, blémir,
devenir blême » TdF
‘bleimi’.
(v. blaimar 2) blaimós, -osa (adj.) : desaprobatiu, -iva ; « calomnieux, euse, v. calomniós » (v. TdF ‘bleimous’). blaïna nf (Alibert ; abs. Dicort) : bruma fòrt
freja. (v. blasin) blaïnar (Alibert) [e derivats,veire blasinar, cf Ubaud Dicort] / blaïnejar (Alibert) [veire blasinejar] (v. intr.) : brumar ; cremar / cremalhar (en parlant del solelh après una brava albieirada) « blaïr » v : v. blasir. blaisan (plt.) : èrba de Nòstra Dòna / candèla de Sant Joan / bolhon blanc / brisan (Verbascum thapsus) ; autra plantas : (Euphorbia esula) ; (E. falcata) ; (E. helioscopia) ; (E. sylvatica) blaisar (v. intr.) : agir inchalhentament. « blaisir » : v. blasir. blanc, -a adj e n : color de nèu ; clar de color ; cande, -a ; inutil, -a ; bufèc, -a. De tant qu'aviá nevat lo país èra pas qu'un blanc. Blanc coma lofa de can (plt.) : pallufèc, -a. Linge blanc coma tafa de
nèu. Vin blanc. Vent blanc : vent sens pluèja. Tirar a blanc. Tirar al blanc, tirer à la cible. (v. TdF jos ‘blanc 2’) blanc (far -) : « mettre dans le blanc » (v. TdF jos
‘blanc 2’) ; téner
pas sa promessa ; capitar pas [v. blanca (far -)] ; se
blocar (en parlant d'una arma de fuòc) blanc d'Espanha : mena de carbonat. blanca : aigardent (f.) ; tressièis ; nòta de musica
que val doas negras ; figa blanca ; castanha seca ; mena de campairòl
: (Russula xerampelina) blanca (far -) loc v, cf Ubaud Dicort :
« faire faux bond, rater » TdF jos ‘blanco’ Blanca : prenom. blancada nf, cf Ubaud Dicort :
« étendue blanche, espace blanc, couche blanche ;
gelée blanche ; procession où les jeunes filles
s’habillent de blanc » TdF blancairàs (m.) : « terrain marneux, en Languedoc, v. marlièira ; lit de rochers calcaires ou marneux qui se fondent à l’air, v. blancàs 2 ; terrain schisteux et argileux, d’un blanc jaunâtre pâle », tèrra fòrta e limonosa ; « grande étendue blanche, v. blancada ». (v. TdF ‘blanqueiras’) blancament adv, cf Ubaud Dicort :
« blanchement » TdF blancan 1, -a adj : que tira sul blanc (en parlant de la frucha) blancan 2 nm, cf Ubaud Dicort :
« espèce de champignon » TdF suppl blancariá : local que i se blanquís (tanariá ; lavariá). blancàs 1, -assa / blancastre, -tra adj : d'un blanc passit. blancàs 2 nm, cf Ubaud Dicort : « marne calcaire dure,
à cassure terreuse, v. blancairàs » (v. TdF ‘bancas 2’) blancassa nf, cf Ubaud Dicort :
« schiste marneux, dur »
TdF blancau, -ala adj: « qui porte des fruits blancs » TdF ; guina blanca ; mena d'oliva blancastra. Grafionièr blancau, guignier à fruits couleur de cire. (v. TdF) Olivièr blancau, olivier à fruits blanchâtres, ovoïdes,
tronqués, très petits. (v. TdF) blancbèc (subs. m.) : fotriquet. blanchon nm, cf Ubaud Dicort :
« lièvre blanc (en hiver), commun sur les montagnes de la
haute Povence ; cresson sauvage, iberis pinnata, plante à
fleurs blanches » (v. TdF) blancmanjar nm (v. Ubaud Dicort) :
« blanc-manger » TdF ‘blanc-manja’ blancmantèl nm, cf Ubaud Dicort : « blanc-manteau, religieux
servite, dont l’ordre fut institué à
Marseille » TdF ‘blanc-mantèu’ blancolet, -a adj, cf Ubaud Dicort :
« d’un blanc tendre, légèrement blanc, anche,
v. blanquinèl » (v. TdF) blancolin, -a (abs. Dicort e TdF) : doblet de blancorin. (v. blancolet) blancor nf : qualitat de çò blanc. blancós, -osa adj / blancoret, -a
/ blancorin, -a (los 2,
abs. Dicort e TdF) : que tira sul blanc. (v. blancolet) A la Lidia, sa cara es totjorn estada blancorina [blancosa]. blancsignat nm, cf Ubaud Dicort :
« blanc-seing » TdF ‘blanc-signat’ blancum : malautiá del rasim o de las plantas. blanda : salamandra (Salamandra maculosa), sofle / alabrena (formas popularas) Blanda d'aiga. Blanda de tèrra. blandejaire, -aira (abs. Dicort) : lausenjaire, -a. (v. çai jos) blandejar (mot cat., v. Alibert jos
‘blandir’ ; abs. Dicort)
(v. tr.) : lausenjar excessivament. (v. blandir) blandiment : accion de blandir q.q., de lo flatar. blandir (v. tr.) : flatar q.q. (mai que mai per l'enganar o lo s'aprivadar) ; calinejar q.q. Per blandir, rai ! que per aquò crentava pas degun. blandit, -ida : t. a. çaisús. blanquejada nf, cf Ubaud Dicort :
« teinte blanche, couche blanche, lueur blanche » TdF blanquejaire, -aira (~ -airitz) adj e n, cf Ubaud Dicort :
« celui, celle qui paraît, qui devient ou qui rend blanc,
blanchissant, ante » TdF blanquejar 1 (v. intr.) : tirar sul blanc, « paraître blanc, être éclatant de blancheur » TdF. Uèi matin lo campèstre blanqueja d'albièira. blanquejar 2 v : « v tr, rendre blanc, vêtir de
linge blanc, parer » TdF blanquejatge nm, cf Ubaud Dicort :
« action de paraître blanc, de devenir blanc » TdF blanquesa : blancor. blanquesir v, cf Ubaud Dicort :
« v tr, blanchir » (Brun Glossari Oc-Fr). (v. blanquir) |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|