|
|
|
|
|
|
arosta nf, cf Ubaud Dicort : « rameau de genêt » (v. TdF) . « arosta » : v. alosta. arotar (v. tr.) (R. V, 116 : « faire partir ») (abs. Dicort e TdF) : metre en * rota [v. rota] / encaminar. (v. enrotar) arotar (s') v pron (R. V, 116 « se mettre en route, partir ») (abs. Dicort e TdF) : se metre en * rota / s'encaminar. (v. enrotar (s’)) arpa 1 nf (R. II, 126) : instrument (R. III, 561) de musica ; amòrsa / colombet (pèira d'espèra) arpa 2 nf : ongla umana o d'animalum ; grifa ; gafa ; cròc ; bigòs de tres puas. arpada nf / arpal / arpat nm (v. Ubaud Dicort e TdF jos ‘arpado’) : còp d'arpa ; ponhada / manat ; tot un fum de ; trabalh cortet fach arderosament. arpagon nm, cf Ubaud Dicort : « croc, harpon ; harpagon, v. arpian » TdF arpal nm, cf Ubaud Dicort : v. arpada. arpalhand, -a n : arpian, -a (panaire, -a) ; omenàs mal bastit. arpalhonar (v. intr.) (abs. Dicort e TdF) : far l'aleta (enrodar las galinas en rebalant una ala pel sòl) Un gal de letz arpalhona. arpalong, -a adj, cf Ubaud Dicort : (v. arpa 2) arpar (v. tr.) : engraunhar ; arponar ; sasir amb las arpas. arpar (s') : s'arrapar amb las arpas. arpat nm, cf Ubaud Dicort : v. arpada. arpatejada nf, cf Ubaud Dicort : « mouvement qu’on fait en se débattant, en se démenant, v. espèrra » (v. TdF) arpatejaire, -aira adj e n (v. Ubaud Dicor)t : « celui, celle qui démène, qui gambille, qui touche à tout » TdF Enfant arpatejaire, enfant qui veut tout prendre avec les mains. (v. TdF) arpatejar (v. intr.) : brandir las arpas ; bracejar ; gingar. (v. TdF) Arpatejava dins l'aiga, que se negava. arpe [veire èrp, cf Ubaud Dicort] nm : ròsse ; arpegador ; carràs. arpegar 1 [veire erpegar, cf Ubaud Dicort] (v. intr. e tr.) : rossegar (v. TdF jos ‘erpia’) ; arpegar 2 (v. intr.) : caminar destricat. arpègi (m.) : seguida de nòtas de musica d'un acòrdi. Los arpègis que fasiá me pivelavan. arpejar 1 (v. intr.): jogar de l'arpa ; arpejar 2 (v. tr.) : engraunhar (v. TdF ‘arpeja 1’) ; Lo cat l'arpegèt, e mai coma cal. arpejar 3 v [veire erpegar, cf Ubaud Dicort] : rossegar. arpelut, -uda adj e n( (v. Ubaud Dicort) : « mauvais sujet, v. marriàs » (v. TdF) arpent : mesura anciana ; pèça pichona de tèrra. arpentaire, -aira : persona que mesura las tèrras. arpentar (v. tr.) : mesurar una tèrra ; caminar a grands passes. Arpentar un camp. Arpentar una carrièira. arpentatge : accion d'arpentar. arpeta nf, cf Ubaud Dicort : « petite griffe ; patte d’un insecte, v. arpion ; vrille des plantes grimpantes, cirre ; gaffe, croc de batelier, v. gafa » (v. TdF) arpia nf, cf Ubaud Dicort : « harpie ; méchante femme,v. escòrpi, escamandre » (v. TdF) àrpia : arpa / ongla / grifa. àrpia de cat nf, cf Ubaud Dicort : « (griffe de chat) clavaire améthyste, espèce de champignons » TdF suppl arpiada (abs. Dicort) : arpada (còp d'arpa) (v. arpada) arpian nm, cf Ubaud Dicort : v. arpiand. arpiana nf, cf Ubaud Dicort : v. arpianda. arpianàs nm : v. arpiandàs. arpiand [~ arpian] nm : arpalhand, « escogriffe ; homme avide, indiscret, qui touche à tout ; rapace, escroc, voleur ; recors, rat de cave ; griffon, oiseau de proie ; ver à soie malade, remarquable par ses pattes maigries ; pou du pubis ; espiègle » (v. TdF ‘arpian’) arpianda [~ arpiana] nf : arpalhanda, « femme remarquable par ses griffes, voleuse ». (v. TdF ‘arpiano’) arpiandàs ~ arpianàs nm, cf Ubaud Dicort : « grand escogriffe ; grand voleur » TdF arpic : alabrena / salamandra. arpièr : arpin / grapilh ; cròc. arpiu nm, cf Ubaud Dicort : v. arpion. (v. TdF jos ‘arpioun’) arpilh nm, cf Ubaud Dicort : « croc » (L. 29) arpilhon : arpa d'insècte o de babau. arpin [nm, cf Ubaud Dicort], -a : « grappin, harpon » ; arpièr,-ièira ; panaire, -a. (v. TdF) arpinada : engraunhada. Una arpinada de crup (catàs) me laurèt la man. arpinal nm, cf Ubaud Dicort : « égratignure » (Alibert). (v. TdF jos ‘arpinado’) arpinar (v. tr.) : engraunhar ; arrapar, « grimper, gravir » TdF. arpinar (s') : s'engraunhar ; s'arrapar. arpinat, -ada : arrapat, -ada ; engraunhat, -ada. arpion / arpiòt nm / arpinal (v. arpinal) : artelhet ; esperon (de can) ; garron (de gal) arpionada nf, cf Ubaud Dicort : (v. arpionar) arpionar (v. tr.) : sasir amb las arpas ; engraunhar. arpionar (s’) v pron : se prendre avec les griffes, s’accrocher à tout, grappiller, voler » TdF jos ‘arpiouna’ arpiòt nm : v. arpion. (v. TdF jos ‘arpoun’’) arpir (v. tr.) : sasir entre las arpas ; engraunhar. arpir (s') : se sasir de quicòm amb las arpas ; s'engraunhar. arpissar (v. tr.) : engraunhar. Foguèri arpissat per una rome caïnassa. arpisson : crampon (t.a.) arpista n (dels dos genres), cf Ubaud Dicort : « harpiste » TdF’ arpit, -ida : sasit, -ida ; engraunhat, -ada. arpitan nm, cf Ubaud Dicort : lenga romanica d’Euròpa, parlada en Arpitània (centre-èst de França, oèst de Soïssa e nòrd-oest d’Itàlia). (Wikipèdia). (v francoprovençal)
|
|
Arpitània n pr f, cf Ubaud Dicort : (v. jos arpitan) arpiu nm, cf Ubaud Dicort : v. arpion. (v. TdF jos ‘arpioun’) arpon : arpin ; grapilh ; cèrcapotz. arpona nf, cf Ubaud Dicort : « espèce de champignon en forme de houppe, bon à manger » TdF arponada nf, cf Ubaud Dicort : « harponnage » (Laus) arponaire, -aira n, cf Ubaud Dicort : « harponneur, -euse » (TdF, Per Noste) arponar (v. tr.) : sasir amb un arpin. Arponàvem un ferrat negat amb un cèrcapotz. arpòta : grifa / arpa pichona. arput, -uda : qu'a d'arpas o de raiças (racinas) ; que cèrca bregas o guirguilhs. ARQUE- : forma prefixada del grèc arkhaiòs (antic, primitiu) v. arquetip. . ARQUE- : forma prefixada del grèc arkhò (idèa de primautat) v. arquebisbe e archevesque. arquean, -a (adj. e subs.) : relatiu, -iva al periòde pus ancian de l'èra precambriana ; aquel periòde. arquebisbal, -a (abs. Dicort) : archiepiscopal, -a. (v. archevescal) arquebisbat (abs. Dicort) : archivescat. (v. archevescat) arquebisbe nm (L. 29) (abs. Dicort) : archivesque. (v. archevesque) arquebisbessa (abs. Dicort) : archivesquessa anglicana. arquejador nm, cf Ubaud Dicort : « ouvrier arçonneur » (L. 29) arquejar v, cf Ubaud Dicort : « v intr, tirer de l’arc ; se courber comme un arc » (L. 29) ARQUEO- : forma prefixada del grèc arkhaiòs (antic, primitiu) v arqueologia arqueològ, -a : persona especializada en arqueologia. arqueologia : estudi sciéntific de las rèstas de las civilizacions anticas. arqueologic, -a : relatiu, -iva a l'arqueologia. arqueomagnetisme : magnetisme terrèstre dins lo passat arqueologic. arqueometria : branca de l'arqueologia qu'utiliza las tecnicas de la fisica o de la quimia per estudiar una pèça arqueologica. arqueopterix : lo primièr aucèl fossil conegut, dotat d'unas caracteristicas dels reptils (dents, coa longa), de la grossor d'una galina, e que viviá a l'epòca del jurassic. arqueornitids (m. pl.) : sos-classa d'aucèls fossils coma l'arqueopterix çaisús. arquet : arc pichon ; aplech de violon ; aplech de tornièr ; estug de volam ; tenda / trapa ; arcolan. arqueta nf, cf Ubaud Dicort : « petite arche, petit coffre » TdF arquetar (v. tr. e intr.) : tibar ; ajustar ; adornar ; arcbotar arquetar (s') : s'arcbotar ; far las espèrras. arquetat, -ada adj : « tiré à quatre épingles » TdF jos ‘arqueta’ arquetipe nm : patron / modèl primitiu o original (t. tecn. de filosofia, de psicanalisi, de biologia...) v. architipe (abs. Dicort). ARQUI- : forma prefixada del grèc arkhein (comandar) arquí nm (abs. Dicort) : arab que se batèt per França pendent la guèrra d'Argeria de las annadas 1950. arquibanc (abs. Dicort) / archibanc nm : còfre que servís de banc davant lo fuòc ; banc d'onor a la glèisa. arquidiacre / archidiacre nm (los 2, v. R. III, 44 ‘diacre’; abs. Dicort) : arquidiague... (v. archidiague) arquidiague (abs. Dicort) / archidiague nm (prec. Dicort) : diague majoral. arquièira nf : aplech per trapar de cauquilhatges (rastèl amb filat) ; « meurtrière, embrasure, barbacane, lucarne étroite et longue ; soupirail d’un suoir à châtaigne ; carquois d’un archer » TdF ‘arquiero’ arquièr nm, -ièira : q.q. que tira amb un arc. arquin nm, cf Ubaud Dicort : « drille, soudrille, soldat libertin, viveur, luron ; pillard, v. arlandièr » (v. TdF) arquinejar v, cf Ubaud Dicort : v tr, « arnaquer » (Lexic M. Roqueta) arquinosa nf : mena de mineral. (v. TdF < Vayssier ‘orquinouso’) arquipompa nf, cf Ubaud Dicort : « t. de marine, archipompe » TdF ‘archipoumpo’ arquiprèire (abs. Dicort) / archiprèire nm (prec. Dicort) : prèire majoral. arquipresbiterat / arquipreveirat nm (los 2, L. 27 ; abs. Dicort) : títol e carga d'arquiprèire. (v. archipreirat) arquitècte, -ta n / architècte , -ta (abs. Dicort) : persona especializada en arquitectura. arquitectonic, -a adj e nf, cf Ubaud Dicort : « architectonique » (Rapin) arquitectura nf / architectura (abs. Dicort) : art de far construire d'edificis. arquitectural, -a adj / architectural, -a (abs. Dicort) : relatiu, -iva a l'arquitectura. arquitrau / architrau (abs. Dicort) (m.) : fusta mèstra (mar.) arquivòut nm ~ arquivòuta nf, cf Ubaud Dicort : « archivolte » TdF ‘archivòut’. arrabanar (v. tr. ) : provesir ; assadolar ; repasimar ; desgostar ; anujar. (v. arrabar 1) arrabanar (s') : se provesir ; s'assadolar ; se repasimar ; se desgostar ; s'anujar. arrabanat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : t. a. çaisús, « pourvu, nanti, rassasié » (Alibert). arrabant, -a adj (v. Alibert) : arrancaire, -a / arrancador, -oira ; avar, -a / avariciós, -osa / sarrat, -ada. arrabar 1 v, cf Ubaud Dicort : « v tr, rassasier, dégoûter, ennuyer » TdF ‘arraba’ arrabar 2 (v. tr.) : desrabar ; desraiçar. (v. TdF ‘arraba’) arrabat 1, -ada adj : « rassasié, ée » » TdF jos ‘arraba’. (v. arrabar 1) arrabat 2, -ada : desrabat, -ada ; desraiçat, -ada. arrabugassit ~ rabugassit, -ida adj, cf Ubaud Dicort : « rabougri, ie » TdF jos ‘rabugassi’. (v. rebugassit) arracacòr nm : repugnança (R. IV, 669) ; regrèt ; contracòr. D'arracacòr : de contracòr. arracapesir (s') : s'encapar / s'encapriçar ; far lo testòri. S'arracapesís per de menudalhas. arracapesit, -ida : entestardit, -ida. |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|