al / au (leng. oriental) (art. contr.) : contraccion de « a lo » davant consonanta.

Vai-te'n al diable !

ala 1 nf : ala d'aucèl, d'avion, de capèl, de mossa... (t. a.) ; nadarèla de peis ; pala / alibre de ròda idraulica ; rapuga ; renvèrs ; fòratech / fòratet ; part de filat de pesca ; aurelha de mossa ; caduna de las parts lateralas d'un terren d'espòrt.

Esparpalhar sas alas : obrir sas alas.

Baissar las alas.

D'un còp d'ala.

Prene d'ala : venir pus ausard.

Jogar a l'ala : jogar suls costats.

Batre pas que d'una ala : èsser a mand de morir.

ala 2 nf, cf Ubaud Dicort : « halle » TdF alo 2’

alà [ ~ ailà ~ ailai] (adv.), cf Ubaud Dicort : enlà / ençà / aval / a l'airal ont es el.

Demòres pas aicí, vai-te'n alà !

alabaissat, -ada : moquet, -a (sens figurat)

Ne demorèt alabaissat dos o tres jorns. v. fons de p. 19.

alabarda : arma anciana (sègles XIV a XVII) encara portada pels gardas de Vatican ; mena de peis.

alabardièr : soldat armat amb una alabarda.

alabardir (v. intr.) (abs. Dicort e TdF) : justar / targar (combatre amb una alabarda)

alabardir (s') v pron, cf Ubaud Dicort : s' azardar ; sautar dins l'aiga al jòc de targa ; se regaudir, « prendre ses ébats ou ses aises » (v. TdF) ; far la pamparrugueta / anar e venir.

alabardit, -ida adj : « aventuré, lancé, ée » (v. TdF jos ‘alabardi’), regaudit, -ida.

alabart nm, cf Ubaud Dicort : « coussin de la selle ? » (L. 14)

alabàs 1 ~ ailabàs adv : v. ailabàs.

alabàs 2 nm, cf Ubaud Dicort : « t. de mar., hale-bas, sorte de cordage » TdF

alabast nm : sarrafust sus un bast de sauma. (v. alabastes)

alabastes pl : cròcs de fust sus un bast per portar de faisses.

alabastre (m.) : mena de pèira blanca de bon trabalhar e que se'n fa de vases e d'autres objèctes.

alabatre (v. intr. ) : alatejar.

alabatut, -da : qu'a las alas pendentas ; desencorat, -ada.

Jòrdi es totjorn alabatut : a pas ges de coratge.

alablanc 1, -a adj : de las alas blancas.

Un aucèl alablanc passava amondaut. v. bas de p. 19.

alablanc 2 nm, cf Ubaud Dicort : « pinson » TdF alo-blanc’

alablau, -ava : de las alas blavas.

Un polidonèl anet alablau. v. bas de p. 19.

alabran : tiron salvatge / anedon salvatge.

alabre, -bra : golut, -uda / golibaud, -a ; golarut, uda / golaud, -a ; afric, -a ; avid, -a.

alabrena : blanda / arpic / salamandra.

alabrenat, -ada : moscalhat, -ada ; pigalhat, -ada.

Una colòbra alabrenada s'estorrelhava pel camin.

Alacant : vila del sud-èst d'Espanha. (v. Alicant)

alacar (v. tr.) : asagar ; banhar ; banholejar.

alacar (s') : se banhar ; se trempar ; se gaulhassar.

alacat, -ada : banhat, -ada ; trempat, -ada ; gaulhassat, -ada.

alacha nf (abs. Dicort) : falguièira [v. alaja] ; jonc « ajonc » (Alibert).

alachada / alaitada [veire alachada, cf Ubaud Dicort] nf : tetada ; lactacion.

alachaire, -aira n : que far tetar (maire, noirissa, anhelaire, -a)

alachalèbre nm, cf Ubaud Dicort : « laiteron, plante à suc laiteux ; laiteron tendre ; picridie commune, plante » TdF alacho-lèbre’

alachament : accion de far tetar.

alachar / alaitar [veire alachar, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : far tetar.

Alachèt totes sos mainatges.

alachàs (abs. Dicort) : falguieiràs [v. alajàs] ; joncàs.

alachat nm, cf Ubaud Dicort : « petit-lait » TdF

alachon nm, cf Ubaud Dicort : « layette, coffret » TdF alachoun’

alacopat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « qui est blessé à l’aile ; endetté, à demi ruiné, ée » TdF jos ‘alo-blessa’

alacritat nf, cf Ubaud Dicort : « alacrité » (Rapin)

alada 1 nf : còp d'ala ; volada ;

A bèlas aladas, à tire-d’aile. (Laus, Rapin)

alada 2 nf : joanada (flambada)

Vau far una alada, que lo temps o ditz (que fa pas caud)

aladar (v. tr. e intr.) : penjar / clinar sul costat « ... en parlant d’un navire » TdF suppl.

aladar (s') : venir pus larg (s'alargar / s'alarguir ; s'envasar) (v. Alibert)

aladat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « large » (Alibert)

aladèrn (plt.) : negreput (Rhamnus cathartica)

aladonc (adv.) : donc / doncas.

aladonc que loc conj, cf Ubaud Dicort  : mentre que.

Aladonc qu’es lo temps de la caça. (v. TdF)

alagar (v. tr.) : volcar (jaire) lo cerealum (vent, pluèja, auratge)

L'auratge m'a alagada tota la civada.

alaguiar (v. tr.) : alassar ; embestiar ; contrariar, « ennuyer par trop d’importunité ». (v. TdF)

alaguiar (s') (abs. TdF) : s'alassar ; s'enujar ; s'embestiar...

alaguiat, -ada adj : t. a. d'alaguiar o de s'alaguiar, « lassé, harassé, altéré, ée » (v. TdF jos ‘alaguia’).

 

 

 

« alai » adv : v. alà ~ ailà ~ ailai.

alai (de d’-) loc adv, cf Ubaud Dicort : v jos de.

« alaiar » : v. alaguiar.

alaïns adv : v. ailaïns.

alairar (v. tr.) : penjar d'un costat (cargament) ; aliechar ; escartar.

alairar (s') : se jaire sul costat, s'aliechar. (v. TdF s’aleira’)

S'anèt alairar, qu'aviá fòrça fèbre.

alairat, -ada : t. a. çaisús.

alairon / aliron : diminutiu d'ala ; rapuga. v. aliron.

Mesfisatz-vos, qu'ai vist un alairon de verdon !

« alaitar » v : v. alachar.

alaja nf, cf Ubaud Dicort : « fougère » TdF alajo’

alajàs nm, cf Ubaud Dicort : « fougeraie » TdF  alajas’

alalarg, -a adj (v. bas de p. 19) : de las alas largas.

Se cargava totjorn un capèl alalarg..

alalin adv : v. ailalin.

ala longa [alalong nm, cf Ubaud Dicort] : mena d'anet (Anas acuta) ; ton blanc (peis) (Scomber alalonga)

alaluènh adv, cf Ubaud Dicort : v. jos ailabàs.

alambí (m.) : moissal (Culex pungens). (v. arabi 2, cf. TdF ‘alambi’)

alambic (m.) : aparelh de destillar.

alambicant, -a adj, cf Ubaud Dicort : « inquiétant, ante » TdF

alambicar (v. tr.) : destillar amb l'alambic ; complicar.

alambicar (s’) v pron, cf Ubaud Dicort : « s’alambiquer l’esprit, se travailler, se tourmenter, se mettre en peine » TdF

alambicat, -ada : destillat, -ada ; complicat, -ada.

Fa totjorn de frasas alambicadas.

alambrar (v. tr.) (v. Ubaud Dicort e Alibert) : abrandar ; cremar.

alambrar (s') v pron (v. Alibert): s'abrandar ; cantar a fimple de cap.

Tot l'ostal s'alambrèt dins un pas res.

alambrat, -ada : abrandat, -ada.

alamèla : launa (mèla de cotèl o de dalha)

alamon nm : cep de mossa / socada de mossa ; « armon d’un carrosse, v. armon » (v. TdF jos ‘aramoun’).

alàmont [alamont] / ailàmont [ailamont] (adv.) : amont.

Alan - Alana (abs. Dicort) : prenoms.

alan 1 adj (v. Ubaud Dicort e Alibert), -a: alabre, -a / galafre, -a / golarut, -uda.

alan 2 nm (v. Ubaud Dicort e TdFalan’) / arand (non preconizat Dicort) : gafamainatges (mena de drac gulampe ; mena de can galutre) (E non pas « ògre » (fr.) l. p.)

alanaut ~ ailanaut adv : v. jos ailàmont

alanç nm / lanç (v. lanç) : balanç, « élan » ; estrambòrd ; alatejada. (v. Alibert)

aland : accion de s'enaurar dins lo cèl coma l'alauseta.

alandada : obertura granda ; espandi.

alandaire, -aira : persona que dobrís en grand.

alandament / alandiment nm : accion o resulta d'alandar o de s'alandar, « ébrasement, élargissement ; baie d’une porte ou d’une fenêtre » TdF jos ‘alandamen’.

alandar (v. tr.) : obrir en grand ; deslargar un tropèl.

Alanda la pòrta, que lo solelh dintre plan.

Cal pas alandar lo tropèl amb la pluèja.

alandar (s') : se dobrir en grand ; sortir de l'estable o de la jaça ; se lançar ; prene la volada ; rajar, raja que rajaràs.

Las fedas s'alandan per anar al pastural.

alandiment nm : v. alandament.

alandrament / alandriment : afebliment ; abitud de córrer. (v. Alibert)

alandrar / alandrir (v. tr.) : desgordir ; amigadar ; minhotar ; confortar.

alandrar / alandrir (s') v pron : prene l'abitud de córrer « … en parlant d’un troupeau » TdF jos ‘alandri’ ; s'afeblir a dich de s'alassar ; s'aplatussar ; s'espatar ; s'espatarrar. (v. Alibert)

alandriment nm : v. alandrament.

alandrir : v. alandrar.

alandrit, -ida : qu'aima plan de córrer.

alangorir (v. tr.) : far venir langorós, -osa.

alangorir (s') : languir ; venir langorós ; s'alanguir ; patir ; s'afeblir ; venir languidós, -osa.

Aquel dròlle s'alangorís, serà lèu adolescent.

De soscar a son aimada s'alangorís.

alangorit, -ida : languidós, -osa.

Es tota alangorida : a pas ges de vam.

« alangosta » : v. langasta e langosta, cf Ubaud Dicort.

alanguiment nm, cf Ubaud Dicort : « alanguissement » (Laus)

alanguir (v. tr.) : far venir languidós ; afeblir ; entristesir.

alanguir (s') : venir languidós ; s'afeblir ; s'entristesir.

alanguit, -ida : languidós, -osa ; afeblit, -ida ; entristesit, -ida.

Alanha : vila d'Aude (Occitània)

alant, -a n / alantaire, -aira (v. alantaire) : confleta ; vantorla / vanturla / vantussa / vanteta / vantard, -a ; « arrogant, ante, orgueilleux, euse ; affronteur, flatteur, euse, v. aliscaire » TdF alant’.

Los alantaires son totjorn a se conflar.

alantaire, -aira n, cf Ubaud Dicort : « celui, celle qui hâble » TdF

alantar (v. tr. e intr.) : farfanejar / farfantejar ; se conflar (s.f.) ; mentir ; enganar ; enjaular.