|
|
|
|
|
|
|
al / au (leng. oriental) (art. contr.) : contraccion de « a lo » davant consonanta. Vai-te'n al diable ! ala 1 nf : ala d'aucèl, d'avion, de capèl, de mossa... (t. a.) ; nadarèla de peis ; pala / alibre de ròda idraulica ; rapuga ; renvèrs ; fòratech / fòratet ; part de filat de pesca ; aurelha de mossa ; caduna de las parts lateralas d'un terren d'espòrt. Esparpalhar sas alas : obrir sas alas. Baissar las alas. D'un còp d'ala. Prene d'ala : venir pus ausard. Jogar a l'ala : jogar suls costats. Batre pas que d'una ala : èsser a mand de morir. ala 2 nf, cf Ubaud Dicort : « halle » TdF ‘alo 2’ alà [ ~ ailà ~ ailai] (adv.), cf Ubaud Dicort : enlà / ençà / aval / a l'airal ont es el. Demòres pas aicí, vai-te'n alà ! alabaissat, -ada : moquet, -a (sens figurat) Ne demorèt alabaissat dos o tres jorns. v. fons de p. 19. alabarda : arma anciana (sègles XIV a XVII) encara portada pels gardas de Vatican ; mena de peis. alabardièr : soldat armat amb una alabarda. alabardir (v. intr.) (abs. Dicort e TdF) : justar / targar (combatre amb una alabarda) alabardir (s') v pron, cf Ubaud Dicort : s' azardar ; sautar dins l'aiga al jòc de targa ; se regaudir, « prendre ses ébats ou ses aises » (v. TdF) ; far la pamparrugueta / anar e venir. alabardit, -ida adj : « aventuré, lancé, ée » (v. TdF jos ‘alabardi’), regaudit, -ida. alabart nm, cf Ubaud Dicort : « coussin de la selle ? » (L. 14) alabàs 1 ~ ailabàs adv : v. ailabàs. alabàs 2 nm, cf Ubaud Dicort : « t. de mar., hale-bas, sorte de cordage » TdF alabast nm : sarrafust sus un bast de sauma. (v. alabastes) alabastes pl : cròcs de fust sus un bast per portar de faisses. alabastre (m.) : mena de pèira blanca de bon trabalhar e que se'n fa de vases e d'autres objèctes. alabatre (v. intr. ) : alatejar. alabatut, -da : qu'a las alas pendentas ; desencorat, -ada. Jòrdi es totjorn alabatut : a pas ges de coratge. alablanc 1, -a adj : de las alas blancas. Un aucèl alablanc passava amondaut. v. bas de p. 19. alablanc 2 nm, cf Ubaud Dicort : « pinson » TdF ‘alo-blanc’ alablau, -ava : de las alas blavas. Un polidonèl anet alablau. v. bas de p. 19. alabran : tiron salvatge / anedon salvatge. alabre, -bra : golut, -uda / golibaud, -a ; golarut, uda / golaud, -a ; afric, -a ; avid, -a. alabrena : blanda / arpic / salamandra. alabrenat, -ada : moscalhat, -ada ; pigalhat, -ada. Una colòbra alabrenada s'estorrelhava pel camin. Alacant : vila del sud-èst d'Espanha. (v. Alicant) alacar (v. tr.) : asagar ; banhar ; banholejar. alacar (s') : se banhar ; se trempar ; se gaulhassar. alacat, -ada : banhat, -ada ; trempat, -ada ; gaulhassat, -ada. alacha nf (abs. Dicort) : falguièira [v. alaja] ; jonc « ajonc » (Alibert). alachada / alaitada [veire alachada, cf Ubaud Dicort] nf : tetada ; lactacion. alachaire, -aira n : que far tetar (maire, noirissa, anhelaire, -a) alachalèbre nm, cf Ubaud Dicort : « laiteron, plante à suc laiteux ; laiteron tendre ; picridie commune, plante » TdF ‘alacho-lèbre’ alachament : accion de far tetar. alachar / alaitar [veire alachar, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) : far tetar. Alachèt totes sos mainatges. alachàs (abs. Dicort) : falguieiràs [v. alajàs] ; joncàs. alachat nm, cf Ubaud Dicort : « petit-lait » TdF alachon nm, cf Ubaud Dicort : « layette, coffret » TdF ‘alachoun’ alacopat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « qui est blessé à l’aile ; endetté, à demi ruiné, ée » TdF jos ‘alo-blessa’ alacritat nf, cf Ubaud Dicort : « alacrité » (Rapin) alada 1 nf : còp d'ala ; volada ; A bèlas aladas, à tire-d’aile. (Laus, Rapin) alada 2 nf : joanada (flambada) Vau far una alada, que lo temps o ditz (que fa pas caud) aladar (v. tr. e intr.) : penjar / clinar sul costat « ... en parlant d’un navire » TdF suppl. aladar (s') : venir pus larg (s'alargar / s'alarguir ; s'envasar) (v. Alibert) aladat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « large » (Alibert) aladèrn (plt.) : negreput (Rhamnus cathartica) aladonc (adv.) : donc / doncas. aladonc que loc conj, cf Ubaud Dicort : mentre que. Aladonc qu’es lo temps de la caça. (v. TdF) alagar (v. tr.) : volcar (jaire) lo cerealum (vent, pluèja, auratge) L'auratge m'a alagada tota la civada. alaguiar (v. tr.) : alassar ; embestiar ; contrariar, « ennuyer par trop d’importunité ». (v. TdF) alaguiar (s') (abs. TdF) : s'alassar ; s'enujar ; s'embestiar... alaguiat, -ada adj : t. a. d'alaguiar o de s'alaguiar, « lassé, harassé, altéré, ée » (v. TdF jos ‘alaguia’).
|
|
« alai » adv : v. alà ~ ailà ~ ailai. alai (de d’-) loc adv, cf Ubaud Dicort : v jos de. « alaiar » : v. alaguiar. alaïns adv : v. ailaïns. alairar (v. tr.) : penjar d'un costat (cargament) ; aliechar ; escartar. alairar (s') : se jaire sul costat, s'aliechar. (v. TdF ‘s’aleira’) S'anèt alairar, qu'aviá fòrça fèbre. alairat, -ada : t. a. çaisús. alairon / aliron : diminutiu d'ala ; rapuga. v. aliron. Mesfisatz-vos, qu'ai vist un alairon de verdon ! « alaitar » v : v. alachar. alaja nf, cf Ubaud Dicort : « fougère » TdF ‘alajo’ alajàs nm, cf Ubaud Dicort : « fougeraie » TdF ‘alajas’ alalarg, -a adj (v. bas de p. 19) : de las alas largas. Se cargava totjorn un capèl alalarg.. alalin adv : v. ailalin. ala longa [alalong nm, cf Ubaud Dicort] : mena d'anet (Anas acuta) ; ton blanc (peis) (Scomber alalonga) alaluènh adv, cf Ubaud Dicort : v. jos ailabàs. alambí (m.) : moissal (Culex pungens). (v. arabi 2, cf. TdF ‘alambi’) alambic (m.) : aparelh de destillar. alambicant, -a adj, cf Ubaud Dicort : « inquiétant, ante » TdF alambicar (v. tr.) : destillar amb l'alambic ; complicar. alambicar (s’) v pron, cf Ubaud Dicort : « s’alambiquer l’esprit, se travailler, se tourmenter, se mettre en peine » TdF alambicat, -ada : destillat, -ada ; complicat, -ada. Fa totjorn de frasas alambicadas. alambrar (v. tr.) (v. Ubaud Dicort e Alibert) : abrandar ; cremar. alambrar (s') v pron (v. Alibert): s'abrandar ; cantar a fimple de cap. Tot l'ostal s'alambrèt dins un pas res. alambrat, -ada : abrandat, -ada. alamèla : launa (mèla de cotèl o de dalha) alamon nm : cep de mossa / socada de mossa ; « armon d’un carrosse, v. armon » (v. TdF jos ‘aramoun’). alàmont [alamont] / ailàmont [ailamont] (adv.) : amont. Alan - Alana (abs. Dicort) : prenoms. alan 1 adj (v. Ubaud Dicort e Alibert), -a: alabre, -a / galafre, -a / golarut, -uda. alan 2 nm (v. Ubaud Dicort e TdF ‘alan’) / arand (non preconizat Dicort) : gafamainatges (mena de drac gulampe ; mena de can galutre) (E non pas « ògre » (fr.) l. p.) alanaut ~ ailanaut adv : v. jos ailàmont alanç nm / lanç (v. lanç) : balanç, « élan » ; estrambòrd ; alatejada. (v. Alibert) aland : accion de s'enaurar dins lo cèl coma l'alauseta. alandada : obertura granda ; espandi. alandaire, -aira : persona que dobrís en grand. alandament / alandiment nm : accion o resulta d'alandar o de s'alandar, « ébrasement, élargissement ; baie d’une porte ou d’une fenêtre » TdF jos ‘alandamen’. alandar (v. tr.) : obrir en grand ; deslargar un tropèl. Alanda la pòrta, que lo solelh dintre plan. Cal pas alandar lo tropèl amb la pluèja. alandar (s') : se dobrir en grand ; sortir de l'estable o de la jaça ; se lançar ; prene la volada ; rajar, raja que rajaràs. Las fedas s'alandan per anar al pastural. alandiment nm : v. alandament. alandrament / alandriment : afebliment ; abitud de córrer. (v. Alibert) alandrar / alandrir (v. tr.) : desgordir ; amigadar ; minhotar ; confortar. alandrar / alandrir (s') v pron : prene l'abitud de córrer « … en parlant d’un troupeau » TdF jos ‘alandri’ ; s'afeblir a dich de s'alassar ; s'aplatussar ; s'espatar ; s'espatarrar. (v. Alibert) alandriment nm : v. alandrament. alandrir v : v. alandrar. alandrit, -ida : qu'aima plan de córrer. alangorir (v. tr.) : far venir langorós, -osa. alangorir (s') : languir ; venir langorós ; s'alanguir ; patir ; s'afeblir ; venir languidós, -osa. Aquel dròlle s'alangorís, serà lèu adolescent. De soscar a son aimada s'alangorís. alangorit, -ida : languidós, -osa. Es tota alangorida : a pas ges de vam. « alangosta » : v. langasta e langosta, cf Ubaud Dicort. alanguiment nm, cf Ubaud Dicort : « alanguissement » (Laus) alanguir (v. tr.) : far venir languidós ; afeblir ; entristesir. alanguir (s') : venir languidós ; s'afeblir ; s'entristesir. alanguit, -ida : languidós, -osa ; afeblit, -ida ; entristesit, -ida. Alanha : vila d'Aude (Occitània) alant, -a n / alantaire, -aira (v. alantaire) : confleta ; vantorla / vanturla / vantussa / vanteta / vantard, -a ; « arrogant, ante, orgueilleux, euse ; affronteur, flatteur, euse, v. aliscaire » TdF ‘alant’. Los alantaires son totjorn a se conflar. alantaire, -aira n, cf Ubaud Dicort : « celui, celle qui hâble » TdF alantar (v. tr. e intr.) : farfanejar / farfantejar ; se conflar (s.f.) ; mentir ; enganar ; enjaular. |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
||
|
|
|
|
|
|